Edward Frederick Lindley Wood, 1r comte de Halifax (16 d'abril de 1881 - 23 de desembre de 1959), conegut com a Lord Irwin de 1925 a 1934 i vescomte de Halifax de 1934 a 1944, va ser un polític conservador britànic de la dècada de 1930. Va ocupar diversos càrrecs ministerials d'alt rang durant aquest temps, sobretot els de virrei de l'Índia de 1926 a 1931 i de secretari d'Afers Exteriors entre 1938 i 1940. Va ser un dels arquitectes de la política d'apaivagament d'Adolf Hitler entre 1936 i 1938, treballant estretament amb el primer ministre Neville Chamberlain. Després de la Kristallnacht del 9 al 10 de novembre de 1938 i l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia el març de 1939, va ser un dels que va impulsar una nova política per intentar dissuadir més agressions alemanyes prometent anar a la guerra per defensar Polònia.
Quan Chamberlain va dimitir a principis de maig de 1940, Halifax va rebutjar el càrrec de primer ministre, ja que considerava que Winston Churchill seria un líder de guerra més adequat (la pertinença de Halifax a la Cambra dels Lords es va donar com a raó oficial). Unes setmanes més tard, amb els Aliats a prop d'una derrota catastròfica i les forces britàniques retirant-se a Dunkerque, Halifax va preferir apropar-se a Itàlia per veure si es podien negociar termes de pau acceptables. Churchill el va rebutjar després d'una sèrie de reunions tempestuoses del gabinet de Guerra. De 1941 a 1946, va exercir com a ambaixador britànic als Estats Units.
Primers anys i educació Wood va néixer el 16 d'abril de 1881 al castell de Powderham, a Devon, a casa del seu avi matern, William Courtenay, onzè comte de Devon. Va néixer en una família de Yorkshire, sisè fill i quart nen de Charles Wood, segon vescomte Halifax (1839–1934), i Lady Agnes Elizabeth Courtenay (1838–1919). El seu pare va ser president de la Unió de l'Església Anglesa, que va impulsar la reunió ecumènica, el 1868, 1919 i 1927–1934. El seu besavi va ser Charles Grey, segon comte Grey, famós pel te, i també el primer ministre que va introduir la Llei de Reforma de 1832.Matthew 2004, p. 81.
Entre 1886 i 1890, els tres germans grans de Wood van morir joves, deixant-lo, als nou anys, hereu de la fortuna del seu pare i de l'escó a la Cambra dels Lords.Roberts 1991, p. 10. Va ser criat en un món de religió i caça. La seva religiositat com a devot anglocatòlic com el seu pare li va valer el sobrenom, possiblement encunyat per Churchill, de "Holy Fox" ("Santa Guineu"). Va néixer amb el braç esquerre atrofiat i sense mà esquerra, cosa que no li va impedir gaudir de muntar a cavall, caçar i disparar. Tenia una mà esquerra artificial amb un polze accionat per ressort, amb el qual podia subjectar les regnes o obrir portes.Roberts 1991, p. 9.
La infància de Wood va transcórrer principalment entre dues cases a Yorkshire: Hickleton Hall, prop de Doncaster, i Garrowby. Va assistir a la St David's Prep School des del setembre de 1892 i a l'Eton College des del setembre de 1894. No va ser feliç a l'escola, ja que no tenia talent ni per a l'esport ni per a les clàssiques. Va anar al Christ Church d'Oxford l'octubre de 1899. No va participar en la política estudiantil, però va florir acadèmicament, graduant-se amb una llicenciatura de primera classe en Història Moderna. Mentre era a Oxford, va ser membre de la societat privada masculina de menjador, el Bullingdon Club, coneguda pels seus membres rics, grans banquets i mal comportament.
Des del novembre de 1903 fins al 1910, va ser membre de l'All Souls College, d'Oxford. Després d'un any a l'All Souls, va fer un Gran Viatge per Sud-àfrica, l'Índia, Austràlia i Nova Zelanda amb Ludovic Heathcoat-Amory. El 1905, va tornar a Anglaterra per estudiar dos anys a All Souls.Matthew 2004, p. 82. Va visitar el Canadà el 1907.Roberts 1991, p. 11. Va escriure una breu biografia del clergue victorià John Keble (1909).Matthew 2004, p. 82.
Inici de la carrera política i servei de guerra Wood no s'havia presentat a les eleccions generals del Regne Unit de 1906, en què els liberals van obtenir una victòria aclaparadora, optant per dedicar les seves energies a la seva All Souls Fellowship. El 1909, el rumb polític havia canviat prou perquè Wood es presentés a la candidatura conservadora a Ripon, a Yorkshire, i va ser seleccionat fàcilment a través de la influència local.Roberts 1991, p. 11–12. Ripon s'havia convertit en liberal el 1906; Wood les va guanyar amb una majoria de 1.000 vots el gener de 1910 i les va mantenir amb una majoria reduïda el desembre de 1910. Va romandre com a membre del Parlament per Ripon fins a la seva ascensió als Lords el 1925. Era un Ditcher (és a dir, oposat al final amarg i disposat a "morir a l'última rasa" per defensar el dret de la Cambra dels Lords a vetar la legislació) en les disputes sobre la Llei del Parlament de 1911, però realment va tenir poc impacte en la política abans de 1914. Es va oposar vigorosament a la desaparició gal·lesa.
Abans de la Primera Guerra Mundial, Wood ja era capità dels Queen's Own Yorkshire Dragoons, un regiment de yeomanry de West Riding. Va fer una rara intervenció en un debat, instant que s'introduís immediatament el servei militar obligatori. Va ser enviat al front el 1916. El gener de 1917 va ser esmentat en despatxos ("Déu sap què per a què", va escriure). Va ascendir al rang de major. Després va ser subdirector de Subministrament de Treball al Ministeri del Servei Nacional des del novembre de 1917 fins a finals de 1918. Inicialment va simpatitzar amb la proposta de Lord Lansdowne d'una pau de compromís, però finalment va exigir una victòria total i una pau punitiva.
Wood no va trobar oposició a les eleccions generals del Regne Unit de 1918, 1922, 1923 i 1924. Va ser signatari de la petició de Lowther de l'abril de 1919 que demanava unes condicions de pau més dures contra Alemanya en el Tractat de Versalles que s'estava negociant. Al Parlament de 1918-1922, Wood va ser aliat de Samuel Hoare, Philip Lloyd-Greame i Walter Elliot, tots diputats joves i ambiciosos a favor d'una reforma progressista.
El 1918, Wood i George Lloyd (més tard Lord Lloyd) van escriure "La Gran Oportunitat", un tractat que pretenia establir una agenda per a un Partit Conservador i Unionista reviscolat després del final de la coalició de Lloyd George. Van instar el Partit Conservador a concentrar-se en el benestar de la comunitat en lloc del bé de l'individu. Amb la Guerra d'Independència Irlandesa en curs, Wood va instar a una solució federal. En aquest moment es va concentrar en l'habitatge, l'agricultura i Irlanda.Matthew 2004, p. 83.
Inici de la carrera ministerial El maig de 1920, Wood va acceptar el càrrec de governador general de Sud-àfrica; l'oferta va ser retirada després que el govern sud-africà anunciés que volia un ministre del gabinet o un membre de la família reial. L'abril de 1921, va ser nomenat sotssecretari d'Estat per a les colònies, sota el comandament de Churchill, que inicialment es va mostrar reticent a reunir-se amb ell (en una ocasió va irrompre al despatx de Churchill i li va dir que "esperava ser tractat com un cavaller"). L'hivern de 1921-1922, Wood va visitar les Índies Occidentals Britàniques i va escriure un informe per a Churchill.
El 16 d'octubre de 1922, Wood va assistir a la reunió dels ministres júniors, que van expressar la seva inquietud per la Coalició Lloyd George. El 19 d'octubre de 1922, va votar a la reunió del Carlton Club perquè els conservadors lluitessin a les següents eleccions com a força independent. La Coalició va acabar i Bonar Law va formar un govern purament conservador. Wood va ser ascendit al Gabinet el 24 d'octubre de 1922 com a President del Consell d'Educació. Alguns van veure això com una millora en el caràcter moral del govern. Les polítiques d'austeritat no deixaven espai per a polítiques constructives. Wood, que passava dos dies caçant cada setmana, no estava ni interessat ni era particularment eficaç en la feina, però la veia com un trampolí cap a coses més grans. No estava content amb l'adopció d'aranzels per part de Stanley Baldwin el desembre de 1923, que va fer que els conservadors Regne Unit de perdessin la majoria i cedissin el pas a un govern laborista minoritari.
Quan els conservadors van tornar al poder el 6 de novembre de 1924, Wood va ser nomenat ministre d'Agricultura, una feina més onerosa que la d'Educació. Va portar un projecte de llei d'agricultura i delmes a la Cambra dels Comuns.
Virrei de l'Índia miniatura|esquerra|Estàtua de Lord Irwin al Coronation Park, Delhi L'octubre de 1925, Lord Birkenhead, secretari d'Estat per a l'Índia, va oferir a Wood el càrrec de virrei de l'Índia per suggeriment del rei Jordi V. El seu avi, Sir Charles Wood, havia estat secretari d'Estat per a l'Índia entre 1859 i 1865. Gairebé va rebutjar la proposta, ja que tenia dos fills en edat escolar i semblava poc probable que el seu pare, ja gran, visqués fins al 1931, quan havia d'acabar el seu mandat. Va acceptar per consell del seu pare (que va viure per veure'l tornar). Va ser nomenat baró Irwin, de Kirby Underdale, al comtat de York, el desembre de 1925. Va marxar cap a l'Índia el 17 de març de 1926, i va arribar a Bombai l'1 d'abril de 1926. Irwin va ser honorat amb el títol de Gran Cavaller Comandant de l'orde de l'Estrella de l'Índia i de Gran Cavaller Comandant de l'orde de l'Imperi Indi el 1926.Matthew 2004, p. 84.
Irwin gaudia de la pompa del virregnat. Era un genet hàbil i mesurava 1,95 m. Tenia una "forma encorbada ceciliana i uns ulls amables i comprensius" i donava la impressió d'un Príncep de l'Església.R. Bernays Naked Fakir, 1931 Es van fer diversos intents per assassinar-lo. Era més comprensiu amb els indis que els seus predecessors, tot i que no tenia cap remordiment a signar ordres de mort quan les considerava justificades. Volia que els indis estiguessin més units i amics del Regne Unit; el seu primer discurs important com a virrei, i diversos més durant el seu mandat, van instar a posar fi a la violència comunitària entre hindús i musulmans.
Comissió Simon La Llei del Govern de l'Índia de 1919 havia incorporat les Reformes de Montagu-Chelmsford ("Diarquia" - govern compartit entre britànics i indis a nivell local) i havia promès que després de deu anys hi hauria una comissió per investigar sobre una nova constitució i assessorar sobre si calien més reformes. Irwin va acceptar que era necessari un major autogovern, ja que les aspiracions nacionals índies havien crescut des de 1919. Birkenhead va avançar la data de la comissió i la va posar sota la direcció de Sir John Simon. Irwin va recomanar una investigació totalment britànica, ja que pensava que les faccions índies no es posarien d'acord entre elles, sinó que s'alinearien amb els resultats de la investigació. David Dutton creu que aquest va ser "l'error més fatídic del seu virregnat, i un que va arribar a lamentar amargament".
El novembre de 1927 es va anunciar la composició de la Comissió Simon. Tots els principals partits indis, inclòs el Congrés Nacional Indi, la van boicotejar. Irwin va assegurar a Birkenhead que Simon podria guanyar-se l'opinió índia moderada. Simon va arribar a Bombai el 3 de febrer de 1928. Va obtenir alguns èxits limitats, però Irwin es va convèncer que caldria un nou gest. Les respostes índies a l'arribada de Simon van incloure la Conferència de Tots els Partits, un comitè de la qual va elaborar l'Informe Nehru (maig de 1928), que defensava l'estatus de Domini per a l'Índia. Tanmateix, també hi va haver violència, inclosa la mort de Lala Lajpat Rai el novembre de 1928 i l'atac de venjança de Bhagat Singh el desembre de 1928. Altres respostes van incloure els 14 punts del líder de la Lliga Musulmana, Muhammad Ali Jinnah (març de 1929).
La Declaració Irwin