miniatura|upright=2|Mapa dels dominis cartaginesos a la Mediterrània occidental el 218 aC superposats a les fronteres actuals. La història de la península Ibèrica cartaginesa cobreix el període durant el qual la península Ibèrica estigué sota el domini de l'Imperi Cartaginès, des de la conquesta per Hamílcar Barca el 237 aC fins a la retirada de les últimes forces cartagineses d'Ibèria el 206 aC, en el transcurs de la Segona Guerra Púnica contra la República Romana.
Aquesta presència dels cartaginesos es devia, principalment, a la necessitat de pagar una reparació de guerra a Roma, que després de la derrota de Cartago a la Primera Guerra Púnica va obligar els cartaginesos a buscar una font de plata suficient per reunir l'import imposat. Amb aquesta derrota militar, Cartago també havia perdut una font d'ingressos tan important com era el territori occidental de Sicília, però és que a més, també perdrien poc després l'illa de Sardenya, aquest cop en el context de la Guerra dels mercenaris.
Tot i que aquesta presència no s'allargà massa, els contactes entre púnics i indígenes, la implantació d'un seguit de canvis en la indústria i l'agricultura, així com l'efecte que la cultura i la religió van tenir sobre els darrers, van modificar per sempre la societat ibèrica, que es preparava així, en certa manera, per la posterior aparició dels romans, vencedors de la Segona Guerra Púnica, que romandrien a la península fins al .
Història Antecedents miniatura|Rutes comercials fenícies.
Fenicis i cartaginesos a la península Ibèrica abans del 237 aC La presència fenícia i púnica a la península Ibèrica i la seva influència es remunten a molts anys abans de l'arribada d'Hamílcar Barca i els cartaginesos. Els primers comerciants fenicis arribaren a Ibèria amb la intenció de comerciar amb els indígenes; aquests, compraven als comerciants objectes manufacturats, que els servien com a elements de prestigi, mentre que els fenicis es feien amb metalls, que escassejaven al seu lloc d'origen.Blázquez, 1992
Amb el pas del temps, els fenicis van anar creant colònies comercials a la costa ibèrica, que tenien un caràcter permanent, de tal manera que el contacte es va fer continuat i els pobles de la península van començar a adoptar tradicions i costums orientals. A més, aquestes colònies també van començar a conrear el seu rerepaís, de manera que els grups humans que els envoltaven van anar aprenent noves tècniques per millorar l'agricultura. Aquests contactes produirien, a poc a poc, un procés d'aculturació, provocant que indígenes ibèrics adoressin deïtats orientals o creguessin en mites fenicis.
De La Primera Guerra Púnica al 237 aC
miniatura|Mapa del mar Mediterrani occidental el 264 aC Roma apareix en vermell, Cartago en verd i Siracusa en blau. Al llarg del , Cartago i Roma s'havien anat definint com les dues principals potències del Mediterrani occidental; tant l'una com l'altra estaven assolint una àrea d'influència cada vegada més gran.Barceló, 2000 En aquest context, era només qüestió de temps que les dues forces entressin en col·lisió.
Així, el 262 aC va esclatar la Primera Guerra Púnica que, com en el cas de la Segona, va venir precedida d'un pretext buscat pels romans per iniciar la guerra, és a dir, un casus belli. En aquest cas, un petit conflicte entre Siracusa i els mamertins, bandes de soldats de la Campània que feia poc que s'havien assentat a Messina, va acabar arrossegant a romans i cartaginesos. D'una banda, doncs, hi havia Siracusa i Cartago, mentre que de l'altra, romans i mamertins.
Tot i la poderosa flota cartaginesa, els romans van imposar-se finalment a la coalició siracuso-cartaginesa, ocupant l'illa de Sicília i obligant Cartago a pagar un gran import en concepte de reparacions de guerra que, més endavant, tindria una gran rellevància pels esdeveniments de la Península.
Així doncs, després de la Primera Guerra Púnica (264 – 241 aC), Cartago havia perdut la seva principal colònia, Sicília, fet que li va suposar un gran daltabaix econòmic. Aquest fet, sumat a l'obligació imposada per Roma de pagar una reparació de guerra, va provocar que la metròpoli del nord d'Àfrica no pogués pagar el sou de les tropes mercenàries que formaven bona part del seu exèrcit. Això va provocar la coneguda com a Guerra dels mercenaris (240 – 238 aC), que va enfrontar Cartago amb les tropes mercenàries, que es van revoltar perquè no van veure satisfetes les seves expectatives salarials. Aprofitant aquesta situació, Roma va annexionar-se l'illa de Sardenya, que fins llavors també havia estat sota control púnic.Barceló, 2000 i 2007; Lancel, 1994
Davant d'aquesta tessitura, Cartago havia de buscar una altra zona que li servís per pagar el deute que tenia amb Roma, al mateix temps que recuperava el seu poder econòmic al Mediterrani occidental.
Cartago a Ibèria De l'arribada d'Amilcar a la mort d'Hasdrúbal (237 - 221 aC)
miniatura|Restes conservades de l'antiga muralla púnica de Cartagena. El 237 aC un exèrcit comandat per Hamílcar Barca, general que s'havia convertit en l'home fort de la política cartaginesa durant la Guerra dels Mercenaris, desembarca a Gadir, la colònia fenícia més antiga de la península. Un cop allà, comença a desenvolupar una gran activitat diplomàtica i militar per aconseguir assentar el poder púnic a Ibèria. En aquest sentit, el general enviat per Cartago aconsegueix establir tractats d'amistat amb bona part dels establiments fenicis del sud de la península, així com amb comunitats indígenes de la vall del Guadalquivir i de la costa andalusa.Barceló, 2001, 2007
Un cop assentat a la zona de la Turdetània, Hamílcar va fundar la ciutat d'Acra Leuce, que va convertir en la capital de les noves possessions púniques, en detriment de Gadir, que havia fet aquesta funció des de la seva arribada. No ens ha arribat el nom púnic d'aquesta ciutat, i tampoc sabem exactament on es trobava.
Amb aquesta expansió, Cartago s'assegurava el control de la producció de metalls de la zona de la Sierra Morena, el principal motiu pel qual havien iniciat aquesta campanya. La quantitat de metall que podia extreure anualment el nou imperi cartaginès va ser suficient per pagar el deute de guerra amb Roma i, a més, poder fer front a una nova guerra contra els romans.
Quan Roma va veure que es fundava una ciutat cartaginesa a la península, van enviar una primera ambaixada per conèixer de primera mà quines eren les intencions de Cartago a Ibèria. Sembla que, com que els púnics encara devien diners a Roma, aquests van haver d'entendre la necessitat cartaginesa d'aconseguir més plata.
El 229-228 aC, amb la zona minera de Sierra Morena ben controlada, Hamílcar va morir mentre assetjava la ciutat d'Hèlice, quan el rei Orissó el va atacar per sorpresa amb l'objectiu d'ajudar la ciutat assetjada. El seu gendre, Hasdrúbal, el va succeir.
Durant el període en què Hasdrúbal va ser el cap suprem de les tropes cartagineses a la península Ibèrica, van succeir dos esdeveniments molt rellevants. Una de les primeres accions que va dur a terme el gendre d'Hamílcar va ser la de fundar una nova capital a Ibèria, Cartago Nova, l'actual Cartagena (228-227 aC). És pel nom escollit que diversos autors consideren que els Bàrquides volien fundar un imperi pel seu compte, tot i que precisament per aquest nom és pel qual Barceló opina que, tot al contrari, volien remarcar la seva procedència: aquest nom indicava que el radi d'acció de Cartago ja no es limitava al nord d'Àfrica. Cartagena es convertiria en la ciutat més important de la península, desenvolupant un importantíssim paper econòmic, militar, polític i cultural, així com esdevindria la base logística dels cartaginesos a Ibèria.
L'altre factor que va marcar la direcció d'Hasdrúbal va ser l'anomenat Tractat de l'Ebre, pacte que va signar amb els romans, a petició d'aquests, mitjançant el qual ambdues forces es comprometien a no travessar el riu conegut com a Hiberus. Segons aquest tractat, s'establia aquest riu com a frontera entre els àmbits d'influència d'un poble i l'altre. El nom de tractat de l'Ebre s'ha adaptat perquè la historiografia tradicional i autors moderns com Lancel relacionen l'hidrònim Hiberus amb el riu Ebre, com realment seria a partir de la implantació romana a la península. Altres autors, com Barceló, també basant-se en les fonts, opinen que el riu conegut com a Hiberus no seria en cap cas l'Ebre, preferint el Xúquer o, majoritàriament, el Segura.
El 221 aC, Hasdrúbal va ser assassinat, provocant que Hanníbal, fill d'Hamílcar, es convertís en el tercer comandant en cap de les forces cartagineses a la península Ibèrica.
Hanníbal i La Segona Guerra Púnica (221 - 206 aC)
miniatura|Mapa d'operacions de la Segona Guerra Púnica. El primer que va fer Hanníbal quan va assumir el control fou una profunda reorganització de l'exèrcit, aconseguint gràcies a això ocupar les terres dels òlcades i la ciutat d'Altaya. L'any següent, el 220 aC, va dur a terme una incursió pel centre de la península, saquejant les ciutats d'Helmàntica i Arbucale. Aquesta operació, que buscava només l'obtenció de botí, va comportar també que diversos pobles s'associessin amb Cartago, com seria el cas dels turboletes que, segurament aquell mateix any, van acordar tractats d'amistat amb el líder púnic.
Per dur a terme aquestes accions Hanníbal no s'havia vist obligat a trencar amb el Tractat d'Hasdrúbal, però alguns pobles veien com el Tractat de l'Ebre no havia estat acceptat pel nou líder cartaginès, de manera que se sentien insegurs davant dels pròxims esdeveniments. Va ser en aquest sentit quan els habitants de Sagunt van decidir associar-se amb Roma, convençuts que així no haurien de patir per Hanníbal.
Més endavant, els romans assegurarien que els saguntins eren una antiga colònia itàlica que s'havia desplaçat a Hispània com tants altres pobles havien fet. Actualment no es creu que fos així, però en aquell moment va servir com a pretext per convèncer els romans de la necessitat de defensar els seus cosins ibèrics. Roma i Sagunt van signar un foedus que prometia al poble d'Ibèria la defensa per Roma en cas d'atac. Segurs de si mateixos, Sagunt va atacar als turboletes.
L'atac saguntí va provocar una reacció en cadena; els turboletes van demanar ajuda a Cartago, que va amenaçar Sagunt d'assetjar la ciutat. Confiant en la protecció de Roma, els saguntins van amenaçar Hanníbal que, sense pensar-s'ho dues vegades, va atacar la ciutat. En vuit mesos, després d'una defensa a ultrança, els saguntins van sucumbir i van ser massacrats. Hanníbal tenia por que l'exemple saguntí fos imitat per altres pobles de la península, de manera que va preferir arrasar la ciutat. Roma no va ajudar Sagunt, però va utilitzar la seva derrota per fer campanya contra Cartago. Així, un conflicte intern entre dos pobles indígenes va acabar arrossegant a les dues potències del Mediterrani occidental, començant la Segona Guerra Púnica.
miniatura|Caricatura del suposat jurament d'Hanníbal al seu pare de ser sempre enemic de Roma al Temple d'Heràcles de Gadir.
La primavera del 219 aC Hanníbal va anar a Gadir, on resà a Melqart-Heràcles per, tot seguit, desplaçar-se a Cartago Nova, on concentrà l'exèrcit. Amb aquesta maniobra a Cadis, el líder cartaginès volia guanyar-se a la causa les colònies gregues i fenícies. Un cop decidit anar a fer la guerra a Itàlia, en el trajecte cap al nord, l'anomenada Ruta d'Heràcles, va evitar passar prop de les colònies gregues de la costa de l'actual Catalunya. En aquest trajecte alguns pobles se sotmetran a Cartago, sigui per interès, sigui per conquesta. Així, el 218 aC s'inicià la que es coneix com a Segona Guerra Púnica.