El Parc nacional de Marojejy és un parc nacional situat a la regió de Sava, al nord-est de Madagascar. Té una extensió de 55.500 ha i es troba al massís Marojejy, una serralada que arriba fins als 2.132 m d'altitud. L'accés a l'àrea que circumda el massís va ser restringit exclusivament a investigadors quan el lloc va ser definit com una reserva natural estricta el 1952. El 1998 es va obrir al públic quan es va classificar com parc nacional. L'any 2007 va ser catalogat com a Patrimoni de la Humanitat com a part de la «Selva pluvial de l'Atsinanana». Malgrat el seu accidentat terreny, la caça furtiva i la tala selectiva són un problema persistent, sobretot des de l'inici de la crisi política a Madagascar de 2009. La mineria, l'agricultura d'artigatge i l'extracció de fusta són altres de les amenaces al parc i la seva fauna i flora. Per això, des de 2010 també s'inclogué a la llista del Patrimoni de la Humanitat en perill.
El terreny sinuós i la topologia escabrosa del massís condicionen la presència de diferents hàbitats que canvien respecte a les variacions d'altitud. A les zones inferiors es troba una densa i càlida selva pluvial, seguida de boscos més petits a les estriacions superiors, amb una zona de selva nebulosa a continuació i, prop dels cims, l'únic reducte de matoll que encara roman a Madagascar. Les millors condicions pel desenvolupament de la vegetació es troben al vessant est de la muntanya, que rep més quantitat de pluja que la cara occidental. Aquesta diversitat d'hàbitats afavoreix alts índexs de biodiversitat: se sap que almenys 118 espècies d'aus, 148 espècies de rèptils i amfibis i 11 espècies de lèmurs habiten al parc. Un d'aquests lèmurs, el sifaca sedós, està inclòs a la publicació Els 25 primats més amenaçats del món i l'au icona del parc és el vanga de casc.
Història El parc nacional de Marojejy està situat al nord-est de Madagascar, entre les ciutats d'Andapa i Sambava, i s'estén uns 32 quilòmetres d'est a oest i 22 quilòmetres de nord a sud. Es concentra entorn la cadena muntanyenca coneguda com el massís de Marojejy. Malgrat una expedició científica que va recórrer altres muntanyes durant la missió zoològica franc-anglo-nord-americana de 1929, Marojejy no va ser explorat fins a 1937, quan el capità L.J. Arragon del Servei Geogràfic de Madagascar va realitzar l'ascensió de Marojejy Est, encara que només havia de col·locar un punt geodèsic i no va realitzar cap mena d'investigació. El massís no va ser descrit geològicament fins que el botànic francès Henri Humbert, del Museu Nacional d'Història Natural de França, va explorar les muntanyes el 1948. Humbert havia explorat amb anterioritat diverses serres de l'Àfrica continental abans d'arribar a Marojejy, i durant la seva ascensió del massís de Tsaratanama el 1937 va apreciar des del cim del Amaboabory, a 2800 m d'altitud, la silueta del massís de Marojejy; va decidir organitzar una expedició per estudiar aquestes muntanyes. Entre novembre de 1948 i novembre de 1950, va passar cinc mesos recollint espècimens de plantes fins a formar un herbari amb 4039 mostres pel seu estudi. Després de diverses expedicions, va publicar el 1955 Uneix merveille de la nature à Madagascar, on afirmava que el massís era la cadena muntanyenca més impressionant de tot Madagascar per la seva grandària, la diversitat floral i l'estat natural.
Marojejy va ser classificat com una de les reserves naturals estrictes de Madagascar el 1952, gràcies a l'entusiasme i suport de Humbert en gran manera. Amb aquest nivell de protecció només es permetia visitar la zona a expedicions científiques autoritzades, cosa que va permetre quedés al marge del creixement demogràfic i de les múltiples pressions antròpiques de la zona. El 1998, Marojejy va ser classificat com parc nacional i a partir d'aquest moment es va permetre l'accés al públic en general.
Considerat inicialment com una zona de transició entre les selves tropicals de l'Est i les terres altes del centre de l'illa, se'l reconeix per tenir trets únics propis, amb una de les biodiversitats més riques de Madagascar. Diverses expedicions realitzades entre principis dels anys 1970 i els anys 1990 van estudiar els ecosistemes de la muntanya i van inventariar la seva flora i fauna. L'any 2007 va ser catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part de la «Selva pluvial de l'Atsinanana». Per la tala forestal il·legal i els negocis amb fustes cotitzades, sobretot després de la crisi política a Madagascar de 2009, l'any 2010 la Selva pluvial de l'Atsinanana va ser inclosa a la Llista del Patrimoni de la Humanitat en perill.
Extensió i límits del parc miniatura|Mapa del parc. Els límits del parc es van establir de manera aproximada el 1952, en ser qualificat de reserva natural. El 1966, per un segon decret (núm. 66-242) del govern de Madagascar, es va reafirmar el seu estatus de reserva natural estricta i es van marcar els seus límits amb 89 punts; utilitzant com a referència aquests punts, es va estimar que la superfície del parc era de 60.150 ha. Moltes famílies de les comunitats locals no van entendre per què se'ls prohibia l'accés a una àrea tan extensa i rica en recursos i necessària per a la seva supervivència i, entre finals dels anys 1980 i el 1993, alguns pobladors d'aquestes comunitats van decidir no respectar l'estatus de reserva i van començar a llaurar en els límits exteriors plantacions de vainilla i de cafè. El 1993, el Fons Mundial per la Natura (WWF) i el Service des Eaux et Forêts (Servei d'aigües i boscos) van refermar els esforços de conservació de la zona, van desallotjar a les persones que vivien a l'interior de la reserva i van renegociar uns nous límits amb la comunitat local, basats en el decret de 1966; es van obrir pistes forestals i es van posar pals de marcació per tal de delimitar de forma clara els límits de la reserva. A partir d'aquest moment, moltes comunitats limítrofes del parc es van implicar en la vigilància forestal, i la desforestació es va reduir a només unes hectàrees per any.
El WWF va presentar el 1998 una sol·licitud davant el govern de Madagascar per permetre l'accés al turisme ecològic a la reserva i així generar rendes que podrien beneficiar a la població que viu a la perifèria del parc. Mitjançant un decret de maig de 1998 (núm. 98-375), la reserva natural es va convertir en Parc nacional. Els límits es van negociar de nou, sobretot els de les regions de l'oest i nord-oest del parc, i en aquesta ocasió es van utilitzar marques naturals com els cims de les muntanyes a més de senyals. L'extensió del parc va canviar a 60.050 ha, permetent a algunes comunitats del nord-oest tenir accés a zones encara verges mentre que d'altres comunitats perdien terres cultivables. Hi ha 91 marques divisòries i els límits estan georeferenciats; també es van posar senyals divisoris intermedis entre les marques ja existents per demarcar els límits davant eventuals disputes amb les comunitats locals.
A l'octubre de 2005, uns informes van assenyalar que les marques limítrofes s'estaven desplaçant amb el consentiment d'empleats del parc i que a zones interiors s'estaven talant arbres, per a la utilització agrícola del sòl. El gener de 2006, el coordinador de logística del parc va ser acomiadat per moure jalons divisoris amb agents de conservació del parc, i per vendre 9 ha de terres a un agricultor local per dos milions de francs malgatxes. L'any 2010 es va fer una nova demarcació que va reduir la superfície del parc a 55.500 ha.
Topografia i hàbitats miniatura|Vista de les muntanyes circumdants del cim del massís Marojejy (2132 m). El parc cobreix 55 500 ha i preserva gairebé tot el massís, que s'eleva des dels 75 fins als 2132 msnm al cim. El massís és part d'una serralada que es perllonga des de Tsaratanana al nord-oest fins a la península de Masoala al sud. Les crestes del massís formen una línia est-oest amb una sèrie de pics distintius al llarg de la seva estructura irregular amb nombroses pendents, línies de crestes paral·leles o divergents entretallades per penya-segats escarpats i irregulars. Elevant-se fins als 2000 m ofereix un dels terrenys més pendents i abruptes de Madagascar. Degut a aquesta brusca elevació i la seva topografia escarpada, compta amb una gran varietat de microclimes i nombrosos hàbitats, convertint-lo en un dels pocs llocs del món on el bosc nuvolós transiciona ràpidament a una tundra d'alta muntanya. També a causa de la seva topografia escabrosa, el mosaic vegetal varia entre les crestes i pendents del massís, fins i tot a la mateixa altura. Per exemple, les crestes i els pendents sovint tenen menys d'un 20% de les seves espècies de plantes amb flor en comú.
Les temperatures a la regió són bastant constants, tant en les oscil·lacions diàries com la variació de temperatura entre estacions, que canvia només lleugerament. Febrer és el mes més càlid, amb una mitjana de 25 °C, mentre que agost és el més fred, amb una mitjana de 19 °C. Ascendint cap als cims, la temperatura disminueix aproximadament 1 °C cada 200 m d'altitud, i la temperatura en els cims disminueix a 1,5 °C al juliol. La humitat relativa a la regió se situa entorn del 87% la major part de l'any, encara que s'eleva fins al 97% entre març i abril. Precipitacions en forma de pluja cauen mensualment al vessant sud de la muntanya, i la regió rep almenys 2300 mm de pluja anualment, cosa que fa d'aquesta regió una de les zones més humides de Madagascar. La cara nord de la muntanya és més tropical, amb una temporada seca de 6 mesos que rep aproximadament 1500 mm de pluja a l'any. La regió rep generalment la major part de les precipitacions durant la temporada càlida, de novembre a abril, quan la pluja és abundant i el monsó provoca ciclons ocasionals formats al nord-oest. Durant la temporada més fresca, entre maig i octubre, els vents del sud-est porten pluges més lleugeres. thumbtime=76|miniatura|Vídeo d'una mostra del paisatge i la fauna del parc. Tant la temperatura com les precipitacions varien considerablement d'unes zones a unes altres del parc. Les temperatures més baixes les trobem a les zones més elevades, i les precipitacions més abundants es produeixen en els vessants a l'est del massís, mentre que els vessants occidentals queden a l'ombra orogràfica de la muntanya i estan exposades a una perllongada estació seca. Els cims de les crestes reben forts vents i ofereixen sòls pobres i poc profunds, afectant a la vida vegetal i a les seves taxes de creixement. El sinuós del terreny i la seva topografia escabrosa també exerceixen un important paper en la creació d'hàbitats variats distribuïts a través dels pendents de les muntanyes i afecten la temperatura ambient, a les seves fluctuacions i als nivells d'humitat. La interacció entre aquests factors afecta el creixement i al desenvolupament de la vegetació, que constitueix la base de l'ecosistema. El resultat és un bosc summament variat i distribuït desigualment que cobreix el 90% del parc.
Les muntanyes tant de Marojejy com de la propera Reserva especial d'Anjanaharibe Sud, alimenten diverses conques hidrogràfiques, com la del riu Lokoho, que neix dels vessants occidentals i sud del Marojejy, i la del riu Androranga, que té el seu origen en els vessants septentrionals. Tots dos rius discorren cap a Sambava i desemboquen a l'oceà Índic. Marojejy està comunicat amb la Reserva Especial d'Anjanaharibe Sud pel corredor Betaolana, un estret passadís mig elevat i desproveït d'arbres que s'estén cap a l'oest i lleugerament cap al sud.
Geologia miniatura|El cingle Ambatotsondrona, com la resta dels pics més alts del Marojejy, està format fonamentalment per gneis.