miniatura|upright=2.5|Esquema de la classificació de les roques ígnies (amplieu la imatge per a veure l'esquema) La classificació de les roques ígnies és un seguit de protocols, regles i procediments que permeten anomenar i classificar les roques amb un origen magmàtic segons la seva procedència, la velocitat de refredament, les textures que presenten i la seva composició mineralògica i/o química. Un dels principals problemes de classificar les roques ígnies és que no poden ser classificades seguint només un sistema; aquest problema va lligat a la gran heterogeneïtat d'aquest grup de roques: els paràmetres modals necessaris per a descriure una roca fèlsica composta de quars i feldespats, són molt diferents dels emprats per a classificar les roques ultramàfiques compostes per olivina i piroxens. Com a conseqüència, existeixen diverses classificacions que poden emprar-se per separat o simultàniament segons el tipus de roca que es vulgui classificar. En aquest article s'expliquen els principals mètodes i procediments de classificació de les roques ígnies de manera individual i detallada i també de manera conjunta; un exemple és l'esquema present en aquest article que resumeix, de manera esquematitzada, els passos a seguir per a poder classificar una roca ígnia determinada, emprant tant classificacions modals com altres de químiques.

L'homogeneïtzació de les diverses classificacions data de la dècada de 1990 quan amb l'objectiu de crear una classificació sostenible de les roques ígnies que tots els geòlegs poguessin emprar, la Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS per les seves sigles en anglès) va crear una subcomissió sobre la sistemàtica de les roques ígnies (d'ara endavant, la subcomissió). L'homogeneïtzació dels criteris de classificació fou tal que quan la subcomissió acabà la feina, proposà 297 noms en comptes dels 1500 que existien. Durant el temps que va durar la creació de la classificació, la subcomissió va establir deu principis per a la construcció de la mateixa:

Emprar atributs descriptius. Emprar les propietats reals de les roques. Garantir la idoneïtat de la classificació per a tots els geòlegs. Emprar terminologia actualitzada. Definir els límits de les diferents tipologies de roques. Facilitat en la seva aplicació. Seguir les relacions naturals. Emprar mineralogia modal. Si no és possible emprar mineralogia modal, emprar la química. Seguir la terminologia dels altres organismes assessors de la IUGS.

La classificació separa i classifica individualment les roques piroclàstiques, les carbonatítiques, les melilítiques, les lamprofirítiques; les màfiques (amb contingut màfic superior al 90%) i les charnockítiques; tot això abans d'entrar a la classificació principal mitjançant el diagrama QAPF per a roques volcàniques i plutòniques que es basa en les proporcions modals de quars (Q); feldespat alcalí (A) i plagiòclasi (P) i de feldespat alcalí (A); plagiòclasi (P) i feldespatoides (F). En els casos en què la mineralogia modal no es pot determinar, com sol ser el cas de les roques volcàniques, s'usa la classificació química coneguda com a TAS. Per a les roques piroclàstiques s'ha emprat una classificació estàndard com a conseqüència de la problemàtica que aquestes presenten en tenir atributs de caràcter sedimentològic.

Classificació segons profunditat de cristal·lització La principal forma de classificar les roques ígnies és a partir de la profunditat en la qual s'ha refredat i ha cristal·litzat el magma que donarà lloc a la roca. Les roques formades a partir de magmes que han cristal·litzat per damunt de la superfície terrestre reben el nom de roques volcàniques o extrusives; les que cristal·litzen a l'interior de la terra a grans fondàries reben el nom de plutòniques i les que cristal·litzen a l'interior de la terra a poca o mitja fondària reben el nom de roques hipabissals o subvolcàniques, les quals són considerades intermèdies entre volcàniques i plutòniques. Habitualment els tres tipus de roques poden diferenciar-se per les textures i/o minerals que presenten (vegeu els següents apartats).

Classificació de les roques piroclàstiques miniatura|Classificació dels tufs i les cendres volcàniques.

Piroclasts i dipòsits associats miniatura|Bomba volcànica a l'Etna. miniatura|Lapil·li de Lipari. miniatura|Cendra volcànica (vista amb microscopi electrònic) miniatura|Aglomerat miniatura|Tuf Els piroclasts es defineixen com a fragments produïts per una erupció volcànica. En aquesta classificació s'exclouen les partícules formades a partir de processos d'autobretxificació en fluxos de lava. Aquests fragments poden ser cristalls individuals, fragments de cristalls, fragments de vidre o fragments de roca. Segons les mides que presenten aquests fragments reben diferents noms: Bomba volcànica: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides superiors als 64 mm i que solen presentar textures que determinen que, en el moment de l'erupció, el material estava totalment o parcial fos; per exemple textures de "crosta de pa". Blocs: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides superiors als 64 mm i que solen presentar textures que determinen que, en el moment de l'erupció, el material estava en estat sòlid; per exemple, morfologies de caràcter angular o subangular. Lapil·li: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides entre 2 i 64 mm. Cendra: s'anomenen així tots els piroclasts que presenten mides inferiors als 2 mm: De gra groller (de 2 a 1/16 mm). De gra fi (inferiors a 1/16 mm).

Els dipòsits piroclàstics són acumulacions de piroclasts que poden presentar-se de forma consolidada o no consolidada. Perquè es consideri un dipòsit de piroclasts, el dipòsit ha de contenir més d'un 75% d'aquests materials en volum. Quan el dipòsit es troba consolidat s'anomena roca piroclàstica, mentre que si no es troba consolidat s'anomena tefra. Depenent de les mides dels materials que integren el dipòsit, aquest rep diferents noms:

Aglomerat: dipòsit piroclàstic en el qual la mida mitjana dels piroclasts és superior als 64 mm, i on predominen els piroclasts arrodonits. Bretxa piroclàstica: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts és superior als 64 mm, i on predominen els piroclasts angulosos. Tuf de lapil·li: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts oscil·la entre els dos i els 64 mm. Tuf de cendra: roca piroclàstica en la qual la mida mitjana dels piroclasts és inferior als 2 mm. De gra groller (fragments de dos a 1/16 mm). De gra fi (fragments inferiors a 1/16 mm). Tova lítica: amb dominància de fragments de roca. Tova vítrica: amb dominància de fragments vítrics o fragments de pumita. Tova cristal·lina: amb dominància de fragments de cristalls. +Mida dels clasts en mmPiroclastDipòsit piroclàsticPrincipalment tefres no consolidadesPrincipalment roques piroclàstiques consolidades>64Bomba o blocCapes d'aglomerat de bloc o bombesBretxa piroclàstica64 a 2Lapil·liCapes d'aglomerat de lapil·liTuf de lapil·li2 a 1/16Cendra de gra grollerCendra grolleraTuf de cendra de gra groller<1/16Cendra de gra fiCendra finaTuf de cendra de gra fiClassificació i nomenclatura dels piroclasts i els dipòsits piroclàstics basat en la mida de gra.

Dipòsits piroclàstics-epiclàstics Per a aquelles roques que presenten tant piroclasts com material epiclàstic se sol emprar el terme «tufita», al qual se li sol afegir la nomenclatura citada anteriorment. Les tufites poden dividir-se també segons la seva mida de gra afegint el terme «tufaci» al nom amb què s'anomenaria la roca en cas de ser sedimentària; per exemple, gres tufaci. Mida en mmPiroclàsticTufites (piroclàstic-epiclàstic)Epiclàstic (volcànic o no volcànic)>64Aglomerat, bretxa volcànicaConglomerat tufaci, bretxa tufàciaConglomerat, bretxa64-2Tuf de lapil·liGres tufaciGres2-1/16GrollerLimolita tufàciaLimolita1/16-1/256Fi - -<1/256-Mudstone tufaci, argila tufàciaMudstone, argilaQuantitat de material piroclàstic100% a 75%75% a 25%25% a 0%Termes emprats per a roques piroclàstiques-epiclàstiques.

Classificació modal (i normativa) miniatura|Classificació de les carbonatites segons la seva composició química. miniatura|SövitaEl mode (o contingut mineral) és la composició mineralògica real d'una roca determinada quantitativament per mètodes físics i expressada en percentatges volumètrics, o ponderals, dels seus minerals components. La classificació modal és la que empra aquestes quantitats minerals per a classificar les roques, és a dir, és una classificació segons les quantitats dels diferents minerals que conté la roca.

Roques carbonatítiques La classificació de les roques carbonàtiques s'empra quan la roca ígnia a classificar presenta més d'un 50% de carbonats modals. Les carbonatites poden ser tant plutòniques com volcàniques en origen i, mineralògicament, es poden distingir diferents tipus de carbonatites: Carbonatites calcítiques: quan el carbonat majoritari és la calcita. Si la roca és de gra groller s'anomena sövita; si és de gra mig o fi, s'anomena alvikita. Carbonatites dolomítiques o beforsites: quan el carbonat principal és la dolomita. Ferrocarbonatita: quan el carbonat dominant és ric en ferro. Natrocarbonatita: essencialment composta de carbonats de sodi, potassi i calci. Fins avui dia, aquesta roca només ha estat descrita a la seva localitat tipus, al volcà Ol Doinyo Lengai, a Tanzània. També es pot fer constar en el nom la presència de minerals en menor proporció (<10%), tot afegint el nom del mineral en qüestió; per exemple: carbonatita calcítica amb dolomita. Els termes leucocràtic i melanocràtic no s'utilitzen en la classificació de les carbonatites. Si la mida de gra és massa fina per a determinar visualment la composició mineralògica de la roca, s'ha de procedir a realitzar una anàlisi química i classificar la roca segons el diagrama.

Roques melilítiques miniatura|Classificació de les melilites.|250x250px miniatura|Classifiació de les melilitolites.|250x250px La classificació de les roques amb contingut de mel·lilita, s'utilitza per a aquelles roques amb més d'un 10% de mel·lilita modal. Per a aquesta classificació, s'usen diagrames triangulars per a les roques plutòniques (melilitolites) i volcàniques (melilitites). Per a qualsevol dels dos casos, s'ha de situar la composició modal de la roca en un dels dos diagrames per a poder determinar-ne el nom exacte. Els diagrames a emprar són els següents:

Si el mode mineral no es pot determinar, s'haurà d'aplicar la classificació TAS (total alkali versus silica; alcalins totals versus sílice) seguint els següents passos:

La roca haurà de situar-se en el camp de les foitites. Si la roca no conté kalsilita però té kalsilita normativa, s'haurà d'aplicar el diagrama TAS. Si i la larnita normativa és superior al 10% i el K₂O és inferior al Na₂O en percentatge de pes, la roca s'anomena melilitita o melilitita olivínica. Si el contingut de K₂O és major que el de Na₂O, i el de K₂O és major que el 2% en pes, la roca és una melilitita potàssica o una melilitita potàssica amb olivina. El terme «katungita», s'utilitza per a aquelles melilitites amb una mineralogia formada per kalsilita, leucita i olivina. Si la larnita normativa és inferior al 10%, la roca és una mel·lilita nefelínica i una mel·lilita leucítica, d'acord amb la naturalesa del feldespatoide dominant.