Els amics d'en Peter (títol original: Peter's Friends) és una comèdia anglesa dirigida per Kenneth Branagh l'any 1992 i protagonitzada pel mateix Branagh, Emma Thompson, Stephen Fry, Imelda Staunton, Phyllida Law, Hugh Laurie, Rita Rudner, Alphonsia Emmanue i Alex Lowe. Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.
Argument Cap d’Any de 1982. Sis joves acabats de graduar celebren el pas a una nova etapa, carregats d’il·lusions, expectatives i promeses de futur. Deu anys més tard, Peter, un d’ells, reuneix de nou el grup en una festa de Cap d’Any a la mansió que acaba d’heretar.
Producció Branagh començà el 1992 amb dos projectes: abans de rodar Molt soroll per no res, dirigí i protagonitzà la comèdia Els amics d'en Peter. El projecte li arribà a través d'Emma Thompson, amiga de Martin Bergman, coautor del guió amb Rita Rudner. Representava el debut de tots dos guionistes cinematogràfics.
La pel·lícula, amb elements autobiogràfics i comparada sovint amb Retrobament, va representar un parèntesi en la trajectòria de Kenneth Branagh després del fracàs comercial i crític de Tornar a morir. La pel·lícula afronta de manera directa la soledat dels personatges, les seves mancances afectives, la promiscuïtat, les frustracions i el tedi conjugal. Una comèdia coral li oferia l’oportunitat d’explorar un altre registre. Branagh també veia en Peter's Friends una manera de demostrar que, tot i no pertànyer a l’ambient privilegiat dels personatges, podia evitar que la pel·lícula caigués en un to elitista o autosatisfet. Volia que fos accessible també per al públic de la seva pròpia extracció social, fidel al seu impuls populista habitual.
El film tenia, a més, una utilitat pràctica: ajudava a finançar Molt soroll per no res, un projecte que ja preparava però que costava d’aixecar després que Henry V no hagués estat un gran èxit al Regne Unit. Finalment, totes dues pel·lícules foren finançades per la Samuel Goldwyn Company i produïdes amb Renaissance Films, amb suport addicional de Channel 4 per a Peter's Friends i de BBC Films per a Molt soroll per no res.
El repartiment es construí al voltant del cercle d’Emma Thompson: ella mateixa, Hugh Laurie i Stephen Fry havien estat amics a Cambridge, i Fry interpretà Peter. També hi participaren Branagh, Imelda Staunton, Alphonsia Emmanuel, Tony Slattery, Phyllida Law, Rita Rudner, Edward Jewesbury i Richard Briers. Aquesta tria buscava donar autenticitat al retrat d’un grup d’amics, però també exposà Branagh a acusacions de nepotisme i de treballar sempre amb el mateix entorn. La premsa insinuà que la pel·lícula podia haver-se titulat Kenny’s Friends, però Branagh i els actors rebutjaren aquesta lectura. Stephen Fry negà que fos una mena de trobada complaent entre amics, i Branagh defensà que molts cineastes i companyies teatrals treballen regularment amb els mateixos col·laboradors. Tot plegat demostrava que el recel contra Branagh, ja visible des de 1989, encara persistia. Det, Peter's Friends també tenia un marcat caràcter familiar. A més de Rita Rudner i Martin Bergman, coautors del guió, Kenneth Branagh i Emma Thompson eren matrimoni, igual que Richard Briers i Ann Davies. Phyllida Law, que també apareix a la pel·lícula, era la mare d'Emma Thompson.
Quan el rodatge començà el 24 de febrer de 1992, aquesta hostilitat ja preocupava el repartiment. Hugh Laurie i Stephen Fry especulaven sobre la possible reacció de la premsa, i Branagh, en sentir-los, decidí afrontar directament el problema per evitar que la por a les crítiques paralitzés l’equip.
Tota la pel·lícula es va filmar en localitzacions reals, a Londres i en una finca rural a Wrotham Park, a Hertfordshire. El rodatge acabà tenint un ambient molt positiu i ple de rialles. Branagh quedà impressionat per la manera com actors coneguts sobretot per la comèdia, com Fry i Laurie, abordaven els moments dramàtics. També valorà especialment la interpretació d’Imelda Staunton com l’esposa neuròtica i devastada pel dolor d’haver perdut un fill.
Branagh interpretava Andrew Benson, antic company d’escriptura de Peter que ha marxat a Hollywood, on ha triomfat amb una sitcom televisiva. Malgrat l’èxit, els diners, el matrimoni amb l’estrella del programa i haver deixat l’alcohol, Andrew se sent culpable d’haver sacrificat la seva integritat artística. El paper exigia combinar encant, humor i autoodi, i Branagh no es reservà el rol més simpàtic ni central, sinó un personatge força incòmode.
Després del rodatge, Branagh assumí una altra etapa esgotadora: muntava la pel·lícula mentre assajava Coriolanus amb Renaissance. A més de dirigir, actuar, produir i participar en l’edició, també seleccionà la música de la banda sonora, amb èxits pop dels anys vuitanta de Queen, Cyndi Lauper o Tina Turner, per evocar l’atmosfera de la dècada.
El muntatge inicial reunia imatges de Reagan, Thatcher, la guerra de les Malvines, l’aparició de la sida, el desastre de l’Exxon Valdez i la guerra del Golf. En veure-ho tot junt, Branagh quedà impressionat per la intensitat dels esdeveniments que havien marcat els anys vuitanta i primers noranta.
Peter’s Friends obrí el Festival de Cinema de Londres a l’Odeon Marble Arch el 1991 i s’estrenà al Regne Unit vuit dies després. Malgrat els consells que ell mateix havia donat sobre no patir per les crítiques, Branagh devia témer una nova ofensiva periodística. De fet, moltes ressenyes foren dures: alguns crítics atacaren sobretot la seva interpretació, especialment l’escena de borratxera, tot i que es valoraren més positivament Emma Thompson i Phyllida Law.
Recepció La recepció de Peter’s Friends fou desigual. Alguns crítics britànics la trobaren massa televisiva o la qualificaren de «comèdia de fracassos», però d’altres la defensaren amb entusiasme. Derek Malcolm en destacà l’escriptura, les interpretacions i l’eficàcia com a entreteniment; Sheridan Morley elogià especialment Phyllida Law, i Alexander Walker la considerà un retrat viu i observador de classe i generació. Fins i tot Time Out, temut per Fry i Laurie abans del rodatge, en parlà positivament.
El públic britànic respongué molt millor que una part de la crítica: la pel·lícula arribà al número u de la taquilla del Regne Unit i es mantingué entre les cinc primeres durant dos mesos. Amb un pressupost molt petit, d’1,6 milions de lliures, acabà recaptant més de 13,3 milions. Als Estats Units, en canvi, l’impacte fou molt menor: s’estrenà el dia de Nadal, rebé crítiques mixtes i només recaptà uns 4 milions de dòlars. Tot i això, el bon rendiment al Regne Unit i en altres mercats, especialment França, en garantí el benefici global.
El balanç artístic del text és moderat: Peter’s Friends era entretinguda i sovint divertida, amb bons diàlegs i frases enginyoses, però una mica superficial. Quan la comèdia deixava pas al drama i es revelava que cap personatge no era feliç, la pel·lícula no aconseguia generar gaire emoció. Era un esforç digne, però lluny de l’altura de Henry V. Branagh, però, tornaria aviat a aquell nivell amb Molt soroll per no res, estrenada només sis mesos després.
Cançons You're my Best Friend (Queen) Everybody Wants To Rule The World (Tears for Fears) Hungry Heart (Bruce Springsteen). What's Love Got To Do With It (Tina Turner) Rio (Michael Neswith) Wherever I Lai Mi Hat (That's Mi Home) (Paul Young) I Guess That's Why They Call It The Blue (Elton John)
Referències
Bibliografia
Categoria:Pel·lícules del 1992 doblades al català Categoria:Pel·lícules del Regne Unit del 1992 Categoria:Pel·lícules de comèdia dramàtica del 1992 Categoria:Pel·lícules de comèdia romàntica del Regne Unit Categoria:Pel·lícules de temàtica LGBT del Regne Unit