El Pallars Sobirà és una comarca catalana, situada al nord-oest del país. Forma part de la vegueria de l'Alt Pirineu i la seua capital i municipi més poblat és Sort.
La comarca limita al nord amb França (regió d'Occitània), al nord-est amb Andorra (parròquies de Sant Julià de Lòria, Andorra la Vella i la Massana), al sud-est amb l'Alt Urgell, al sud i sud-oest amb el Pallars Jussà, a l'oest amb l'Alta Ribagorça i al nord-oest amb la Vall d'Aran. A l'edat mitjana el comtat de Pallars Sobirà incloïa també la Vall Fosca, que actualment forma part del Pallars Jussà.
El seu relleu està vertebrat per la Noguera Pallaresa i els seus afluents, que el drenen de nord a sud fins al Congost de Collegats, que travessa la serra de Boumort al límit de la comarca amb el Pallars Jussà. Al nord-est hi ha el cim més elevat de Catalunya, la Pica d'Estats, de 3.143 msnm. La major part del seu territori està protegit, especialment en el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el Parc Natural de l'Alt Pirineu.
Geografia esquerra|miniatura|La Noguera Pallaresa. El Pallars és una comarca plenament pirinenca, potser la més pirinenca de totes. Comprèn gairebé tota la capçalera de la Noguera Pallaresa, fins al Congost de Collegats. Al nord, on fa frontera amb França, hi ha els cims més elevats de Catalunya, entre ells la Pica d'Estats, que en ser el més alt, en són molts els que l'han volgut coronar.
El Pallars Sobirà ha estat tradicionalment una comarca aïllada de la resta. Les modernes comunicacions no hi arribaren fins ben entrat el . Encara ara és una comarca de difícil accés. Seguint la vall de la Noguera Pallaresa, el recorregut és llarg, i cal passar nombrosos colls estrets. La carretera actual fa força revolts. Fora de l'eix de la Noguera, que continua cap a la Val d'Aran pel Port de la Bonaigua, només hi ha algunes carreteres, que comuniquen el Pallars Sobirà amb l'Alt Urgell, però són estretes i amb molts revolts, ja que han de salvar forts desnivells.
El fort desnivell i l'altitud han fet que les aigües i el gel hi modelessin un relleu abrupte, amb llargs vessants molt inclinats i plens de roquissers i tarteres. El clima és d'alta muntanya en bona part de la comarca, i els hiverns són llargs i freds. esquerra|miniatura|L'estany de Sant Maurici amb els Encantats al darrere. Tot plegat ha limitat l'ocupació i l'activitat humana, i la població hi ha estat sempre escassa. Es registra un màxim demogràfic el 1860 amb 20.000 habitants, població que es pot considerar força elevada tenint en compte les condicions naturals de la comarca (relleu i clima). Però a partir d'aquesta data el despoblament és constant. El padró de 1986 registra una població de 5.464 habitants, gairebé la quarta part de la que hi havia 130 anys abans.
La base econòmica ha estat l'aprofitament i explotació dels recursos naturals: agricultura, ramaderia i l'aprofitament del bosc (silvicultura). Però aquestes activitats tradicionals han minvat molt els darrers anys. La superfície agrícola actual és dedicada bàsicament a prats i farratges per al bestiar boví, destinat sobretot a la producció de llet. La ramaderia ovina ha perdut importància, com també l'equina.
L'economia actual gira, a més de la ramaderia i la silvicultura, entorn de la producció elèctrica i del turisme, que en el Pallars Sobirà sembla tenir un futur esperançador, ja que el paisatge és ric i variat, i cada vegada més apreciat per la població que viu a les ciutats.
Relleu miniatura|esquerra|La Vall de Colieto reflecteix la duresa de la part alta del Pallars Sobirà El Pallars Sobirà cau al bell mig del Pirineu, allà on el relleu és més accidentat i elevat. Vist des d'un avió enlairat, la comarca apareix com una gran vall allargada de nord a sud, que constitueix la capçalera de la Noguera Pallaresa. La meitat nord és més ampla, a causa de la formació de tres grans valls: la vall d'Àneu, recorreguda pel riu principal (la Noguera Pallaresa), la vall de Cardós, amb la Noguera de Cardós, i la Vall Ferrera, amb la Noguera de Vallferrera. Les muntanyes que l'envolten també són més elevades.
Des del punt de vista de la geologia, el Pallars Sobirà és inclòs dins del Pirineu axial, excepte l'extrem sud, que pertany al Prepirineu. És el sector del Pirineu axial on s'assoleixen les cotes més elevades. El sector prepirinenc té menys altitud, però el relleu és més abrupte. esquerra|miniatura|La Pica d'Estats (3.143 m), la muntanya més alta de Catalunya. Al sector del Pirineu axial el rocam és molt enlairat i dur. Les valls hi són molt encaixades, de manera que entre els cims i el llit dels rius hi ha un desnivell entre 1.500 i 2.000 metres. Això ha fet que els vessants siguin molt inclinats, amb relleu molt abrupte. Els espadats i les tarteres hi són freqüents.
El rocam és dur, constituït sobretot per llicorelles. Hi ha sectors granítics, com a la capçalera de la vall d'Espot i de la vall de Cardós. Allà on hi ha granit, les carenes i crestes són més agudes, com a la regió dels Encantats.
Gairebé tots els límits del Pallars Sobirà es troben en carenes i cims elevats. Els més destacats són els que hi ha entre la vall de Cardós i la Vall Ferrera: la Pica d'Estats, amb 3.143 m és la cota màxima de Catalunya. Vora seu hi ha d'altres pics que superen els 3.000 metres: Pic Verdaguer amb 3.128 m i Pic de Sotllo amb 3.084 m. miniatura|El pic de Medacorba i el coll de Bareites. Són nombrosos els cims que superen els 2.900 metres en el límit amb França o Andorra (el Pic de Baiau, amb 2.961 m, el Pic de Medacorba, amb 2.907 m), amb l'Alta Ribagorça o la Vall d'Aran (el Gran Tuc de Colomèrs, amb 2.931 m) o amb el Pallars Jussà (el Pic de Peguera, amb 2.982 m, el Pic de Subenuix, amb 2.950 m, el Pic o Tuc de Saburó, amb 2.905,7 m), etc. - la llista podria ser molt llarga. Els cims citats només en són una mostra, de les muntanyes elevades del Pallars Sobirà. miniatura|El Gran Tuc de Colomèrs. Sobre aquest relleu enlairat les geleres tingueren un gran desenvolupament fa uns vint mil anys. A partir dels 2.000 metres d'altitud, hi predominaven les superfícies amb neus perpètues, que amb el temps anaren acumulant-se fins a formar llengües de gel, o geleres. L'acumulació del gel arribà a ser de 200 a 400 metres de gruix en els circs glacials i en les valls principals. El moviment del gel desgastà profundament alguns sectors, excavant sots profunds. Aquests grans i profunds clots corresponen als estanys actuals, ja que quan el gel desaparegué, foren ocupats per l'aigua. miniatura|L'estany de Ratera, situada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Ara trobem molts estanys als vessants superiors del Pallars Sobirà, però n'hi havia més fa uns milers d'anys. Els menys profunds, o els situats en un curs d'aigua, han estat reblerts fàcilment pels materials provinents dels vessants veïns, o arrossegats pels cursos d'aigua. Molts aiguamolls o molleres actuals corresponen a antics estanys.
Hi ha estanys molt profunds, com el de Certascan, situat a 2.234 metres a la capçalera de la vall de Cardós, amb 104 metres de fondària per només 1.326 metres de llargada. D'altres són estanys petits i poc profunds, d'uns pocs metres de fondària.
Les geleres formaren grans llengües de glaç que descendiren per les valls preexistents, fins a cotes inferiors, entorn dels 1.000 metres d'altitud en el moment de recorregut màxim, fins que la calor les fonia. Aquestes geleres modelaren valls en forma d'U. Són les comes de la part alta de la comarca. La llengua més llarga és la que es formà a l'actual vall de la Noguera Pallaresa, i tingué un recorregut d'uns 52 quilòmetres, fins a prop de Llavorsí. esquerra|miniatura|La Pala Pedregosa de Llessui, que limita amb el Pallars Jussà. Les geleres de vall també formaren estanys. Això passà quan la gelera es trobava en un pas estret o un rocam que li costava més de desgastar. En veure's obligada a ascendir, la gelera formà una forta excavació just abans del pas estret o rocam dur. Quan la gelera es va fondre, deixà un clot allargassat seguint la direcció de la vall. S'hi formà un estany llarg i poc profund, que en molts casos ha estat reblert de sediments, per ser el lloc de pas d'un riu.
Aquest és l'origen de la plana que hi ha al fons de la vall d'Àneu. És una plana que sorprèn al mig de muntanyes elevades i vessant abruptes. La plana correspon exactament al sector ocupat per un estany, al fons del qual es dipositaren els materials arrossegats per la Noguera Pallaresa.
Al sud de la plana del Pirineu axial el relleu canvia bruscament, a causa de la presència de materials més tous. Les muntanyes de la Torreta de l'Orri (2.437 m) i el Tuc de la Cometa (2.442 m) són com dues grans columnes d'entrada al Pirineu axial. Més al sud les altituds són menors; excepte el cim del Boumort, cap altre no supera els 2.000 metres.
Primer hi ha la franja d'argiles i gresos, que han estat més erosionats, però de seguida hi ha un rocam compacte, constituït per calcàries dures i conglomerats molt consolidats. Aquest rocam determina la formació de diverses serres que, com s'ha dit, no són tan altes com les del Pirineu axial, però el relleu hi és molt abrupte, amb cingles i valls molt estretes i engorjades. Destaquen les serres, formades per conglomerats, que tanquen la comarca pel sud, les serres de Cuberes i de Peracalç (1.480 m). El relleu d'aquestes serres és de tipus montserratí, enmig del qual la Noguera Pallaresa s'ha obert pas pel Congost de Collegats.
Al nord de la serra de Peracalç, entre les valls del Flamicell i la Noguera Pallaresa, hi ha un petit estany d'origen càrstic, com el de Banyoles, però més petit: Aquest estany és conegut amb el nom de Montcortès, i té uns 28 metres de fondària i 560 metres de llargada.
Clima Excepte el fons de les valls inferiors, on el clima és mediterrani continentalitzat, el conjunt del Pallars Sobirà s'inclou dins l'àrea de clima d'alta muntanya. Encara que l'altitud és el factor principal que determina el clima, cal considerar també l'orientació dels vessants, tant en relació al sol (solell i obaga) com en la procedència dels vents humits.
En general el clima és fred, amb temperatures mitjanes anuals baixes, per sota dels 10 °C gairebé arreu. Aquesta és la temperatura mitjana de Llavorsí, a 815 metres d'altitud. Però amb l'altitud les temperatures baixen bruscament, a causa del desnivell sobtat dels vessants. Per damunt dels 2.000 metres, les mitjanes se situen per sota dels 3,5 °C.
El contrast entre les diferents estacions de l'any és notable. Els estius són frescals, i els hiverns llargs i freds. Amb l'hivern es produeix sovint una inversió tèrmica, amb temperatures anormalment baixes al fons de les valls i formació de boires. Per això les mitjanes de l'hivern són menys contrastades que les d'estiu, entre els fons de vall i els vessants superiors. Les mitjanes de gener al fons és entorn dels 2 °C i a 2.000 metres de 3,5 °C. Les de juliol són de 19 °C i 12 °C respectivament.
Les precipitacions també varien segons l'altitud. Al fons de la vall principal es registra un fenomen d'ombra pluviomètrica. En el cas del Pallars Sobirà, l'expressió és ben significativa, com si les altes muntanyes que la voregen fessin ombra a la formació de pluges a les parts baixes. A Llavorsí, per exemple, la mitjana anual és de 673 mm, la meitat de la precipitació que es recull en un any a l'estany de Sant Maurici.
No es pot fer una relació directa entre les precipitacions i l'altitud, ja que cal tenir present per on entren amb més freqüència els vents humits i que provoquen pluges o nevades. Al vessants del nord-oest, que donen a la Vall d'Aran, hi cau més precipitació, perquè estan més exposats als vents humits procedents de l'Atlàntic.