Luis María Manuel Félix Ramón Vázquez de Parga e Iglesias (Madrid, 21 de febrer de 1908 – Madrid, 26 d'octubre de 1994) va ser un historiador, arqueòleg, llatinista i acadèmic espanyol.
Biografia Nascut el 21 de febrer de 1908 a Madrid, es llicencià el 1927 en Filosofia i Lletrrs. El 1930 va obtenir una plaça de funcionari en el Museu Arqueològic Nacional. En la seva tesi doctoral va acabar provant la falsedat de la Itación o Divisió de Wamba. Com a arqueòleg, va dur a terme excavacions a Recópolis i Pamplona. Escollit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de la Història el 18 de maig de 1973, va ocupar el càrrec des de la seva presa de possessió el 18 de novembre de 1973 fins a la seva defunció, que va tenir lloc el 26 d'octubre de 1994 a la seva ciutat natal. Fou deixeble de Claudio Sánchez Albornoz.
Trajectòria professional La seva carrera administrativa va començar el 1930, quan amb només vint-i-dos anys va guanyar l'oposició al Cos Facultatiu d'Arxius, Biblioteques i Museus. Durant trenta-set anys va exercir com a conservador al Museu Arqueològic Nacional, institució on va ocupar càrrecs de responsabilitat com la secretaria (1948) i la sotsdirecció (1952), exercint fins i tot de director en funcions el 1966. En esclatar la Guerra Civil, la seva activitat investigadora es va centrar en la protecció del tresor cultural; com a funcionari de la República, va col·laborar amb José María Lacarra en l'atzarosa missió de salvaguardar el patrimoni artístic i bibliogràfic en zona republicana.
Pel que fa a la seva vessant com a arqueòleg, va liderar les excavacions del jaciment de Cortes de Navarra a partir de 1951, a més de treballar a la ciutat visigoda de Recópolis. Dins del seu ampli llegat com a medievalista, amb més de setanta publicacions, destaca especialment l'obra Las peregrinaciones a Santiago de Compostela (1944). Aquest estudi, realitzat juntament amb Lacarra i Juan Uría Ríu i guardonat pel CSIC, es manté com la peça clau per comprendre la història i la iconografia de les rutes jacobees.
L'etapa final de la seva vida professional va estar vinculada a la Biblioteca Nacional, on des de 1967 va dirigir la Secció de Manuscrits com a expert en paleografia, guanyant-se un gran prestigi per les seves edicions de Beatus. El reconeixement institucional definitiu li va arribar el 1973 amb el seu ingrés a la Reial Acadèmia de la Història. En aquesta acadèmia va servir com a antiquari i bibliotecari perpetu fins al seu traspàs, el 26 d'octubre de 1994, poc després d'haver rehabilitat el títol nobiliari de comte de Pallares.
Referències
Bibliografia
Categoria:Arqueòlegs madrilenys Categoria:Acadèmics de la Reial Acadèmia de la Història Categoria:Alumnes de la Universitat Complutense de Madrid Categoria:Morts a Madrid Categoria:Morts el 1994 Categoria:Nascuts el 1908