LExèrcit Argentí és el component terrestre de les Forces Armades Argentines. La dictadura sorgida del cop d'estat de 1976 va fer terrorisme d'Estat mitjançant segrestos, desaparicions forçades, tortures i assassinats de persones presumptament vinculades a organitzacions guerrilleres o militants. Una gran quantitat d'aquestes persones assassinades van ser enterrades en fosses comunes o llançades al mar en avions militars. El dia 29 de maig, se celebra el Dia de l'Exèrcit Argentí, commemorant la seva creació l'any 1810.
Història miniatura|General José de San Martín, Batalla de Chacabuco La història de l'Exèrcit Argentí es remunta als últims anys del Virregnat del Riu de la Plata, quan les primitives formacions militars colonials es van veure enfrontades a les Invasions Angleses a Buenos Aires en 1806 i 1807. Aquestes van ser repel·lides gràcies a la formació de milícies, que serien la base del futur Exèrcit Argentí.
esquerra|miniatura|Soldat dels Dragons de la Frontera, cap a l'any 1718 miniatura|Suboficial de l'Exèrcit Argentí en l'actualitat. Oficialment, la fundació de l'Exèrcit Argentí data d'un decret de la Primera Junta, immediatament posterior a la Revolució de Maig. A partir d'aquest moment, l'Exèrcit Argentí va participar en la Guerra d'Independència, abans de veure's virtualment dissolt per causa de les guerres civils.
Esporàdicament va tornar a formar-se un exèrcit nacional durant la Guerra del Brasil i la Guerra contra la Confederació Perú-Boliviana, però durant més de mig segle va ser reemplaçat per exèrcits i milícies provincials. Durant les presidències de Justo José de Urquiza i Bartolomé Mitre es va intentar tornar a reorganitzar un exèrcit nacional, però el mateix no va passar del paper.
L'organització definitiva de l'Exèrcit Argentí es va deure, segons ho entén la major part dels historiadors, a la Guerra del Paraguai, que va permetre la formació d'un exèrcit permanent. Va ser aquest exèrcit nacionalitzat el que va permetre aixafar les últimes rebel·lions internes en la dècada de 1870 i les revolucions radicals de finals del , així com aconseguir la definitiva Conquesta del Desert i del Chaco.
La professionalització definitiva de l'Exèrcit – simbolitzada en gran manera pel servei militar obligatori de la població masculina – es va aconseguir a principis del . Durant més de cent anys, l'Exèrcit no va haver d'enfrontar enemics exteriors i els seus objectius van començar a confondre's amb accions polítiques interiors. L'Exèrcit professional va començar a polititzar-se novament i va liderar successius cops d'estat entre 1930 i 1976.
Des de mitjan segle XX l'Exèrcit va liderar la lluita contra moviments armats d'esquerra i peronistes, derivant gradualment en la persecució sagnant de tota oposició – en l'anomenada guerra bruta – duta a terme per l'última dictadura (1976 – 1983). L'oposició creixent a aquesta va portar al govern a intentar recuperar el seu prestigi amb una aventura militar, la Guerra de les Malvines. El ràpid fracàs de les Forces Armades va destruir el prestigi polític de l'Exèrcit en forma definitiva.
Després del retorn definitiu de la democràcia, l'Exèrcit ha buscat una nova raó de ser, especialment després del final de la Guerra Freda. En part l'ha trobat en les missions humanitàries guiades per l'Organització de les Nacions Unides en diversos països del món, que li permeten modernitzar-se i mantenir-se actiu, sense participar en el procés polític intern ni llançar-se a aventures militars contra altres països.
Època colonial i virreinal Durant el temps en què les Províncies de l'Argentina formaven part del Virregnat del Perú, les guarnicions militars de les diferents governacions estaven molt escassament dotades en el militar. Per a la defensa contra els atacs indígenes havien d'explicar gairebé exclusivament amb les aportacions voluntàries dels pobladors. Algunes ciutats, com Buenos Aires, capital de la Governació del Riu de la Plata tenien reduïdes guarnicions militars, destinades a la defensa contra atacs estrangers.
Des de 1680 d'ara endavant, la corona espanyola es va esforçar per augmentar la dotació de Buenos Aires i la seva governació per defensar-la de l'amenaça que representava la fundació per part de Portugal de la Colonia del Sacramento, situada en el marge nord del Riu de la Plata. Aquest esforç va ser en augment en els anys següents, i amb forces vingudes de la Península es va fundar la ciutat de Montevideo.
Sota el govern de José de Andonaegui es va formar un cos de cavalleria per a la defensa de la frontera indígena, els Blandengues de Buenos Aires, que defensaven diferents punts de l'interior de la província de Buenos Aires; a ells que s'unirien posteriorment cossos similars en Santa Fe i Montevideo.Ricardo Lesser, Los orígenes de la Argentina', Ed. Biblos, Bs. As., 2004, pág. 195. Altres cossos especialitzats en la defensa contra els indígenes, especialment de la regió chaqueña, eren els Partidaris de la Frontera, cos de milicians a sou.Alberto José Gullón Abao, La frontera del Chaco en la Gobernación del Tucumán, 1750-1810, Ed. Servicio de Publicaciones de la Universidad Católica Argentina, 1993.
El governador Pedro de Cevallos va reforçar la guarnició amb l'arribada de més de 600 homes, amb els quals va intentar la conquesta de Colònia. En 1764, el mateix Cevallos va crear el Regiment Fix de Buenos Aires, un cos d'infanteria permanent en la seva majoria conformat per criolls, que gaudien dels mateixos beneficis i privilegis que els soldats espanyols.Julio Mario Luqui-Lagleyze, Los cuerpos militares en la historia argentina: organización y uniformes: 1550-1950, Ed. del Instituto Nacional Sanmartiniano, 1995, pág. 41. El regiment va ser augmentat amb successives incorporacions de forces vingudes des d'Espanya.Juan Beverina, El virreinato de las provincias del Río de La Plata, su organización militar: Contribución a la "Historia del ejército argentino", Vol. 747 de la Biblioteca del Oficial, 1992, pág. 201. Malgrat que el seu nom indicaria que era un regiment que hauria de romandre fix a la capital de la governació, en anys posteriors va tenir guarnicions destacades a Montevideo, la Fortalesa de Santa Teresa, a Córdoba, Santa Fe, Maldonado, Illes Malvines i illa Martín García.
En 1770 es va crear el Regiment de Dragons de Buenos Aires, també anomenat Regiment Fix de Cavalleria. Poc després es va crear el Real Cos d'Artilleria.Pedro Enrique Martí Garro, Historia de la Artillería Argentina, Ed. de la Comisión del Arma de Artillería "Santa Barbara", Bs. As., 1982. A principis de 1771 la guarnició veterana de Buenos Aires comptava amb un total de 3.151 homes:
En 1776 l'ex governador Cevallos va conquistar a Portugal l'illa de Santa Catalina i Colònia del Sagrament, encara que va ser obligat a retornar la primera per la pau de Sant Ildefons.Gammalsson, Hialmar Edmundo, El virrey Cevallos, Ed. Plus Ultra, Bs. As., 1976. Portava amb si el nomenament de primer virrei del Virregnat del Riu de la Plata amb capital a Buenos Aires, a la guarnició de la qual va agregar més de mil efectius.Amílcar Razori, Historia de la ciudad argentina, Volumen 2, Ed. Imprenta López, 1945, pág. 60.
En els anys següents, les forces virreinales van tenir una actuació marginal en les campanyes en què van ser aixafades les revolucions de Túpac Amaru II en el Perú i de Túpac Catari en l'Alt Perú.Comando en Jefe del Ejército Argentino, Reseña histórica y orgánica del Ejército Argentino, Volumen 2, Ed. del Círculo Militar, 1972, pág. 76. En 1801 van tenir una actuació poc destacada davant l'ocupació portuguesa de les Missions Orientals per part de Portugal.Francisco A. Berra, Bosquejo histórico de la República Oriental del Uruguay, Ed. de Francisco Ybarra, 1895, pág. 213 – 214.
Les innovacions més destacades dels anys del virregnat van estar relacionades amb l'organització jeràrquica de l'Exèrcit, amb el virrei com a comandant nominal, reemplaçat en el control immediat de les forces militars per un Inspector General de l'Exèrcit, i un Comandant General de la Frontera per a la prevenció d'atacs indígenes. En 1801 es va produir una profunda reorganització de les milícies, dirigida per l'Inspector d'Armes Rafael de Sobremonte.Antecedentes de los Cuerpos milicianos en el Virreinato del Río de la Plata.
Invasions angleses Davant una imminent invasió anglesa, el virrei Rafael de Sobremonte va demanar urgent ajuda a Espanya, que va rebutjar la seva comanda. Suposant que els britànics intentarien ocupar Montevideo – perquè era un millor port i una ciutat emmurallada – va enviar cap a aquesta ciutat les escasses forces veteranes de Buenos Aires.
El 25 de juny de 1806, es va iniciar la Primera Invasió Anglesa, quan 1.600 anglesos, comandats per William Carr Beresford, van desembarcar a la zona de Quilmes (Buenos Aires). L'intent de defensa a càrrec del tinent coronel amb 500 homes va ser ràpidament dissolt per la superioritat aclaparadora en armament i tàctica dels invasors. També va fracassar l'intent de defensar la línia del Rierol pergreñada pel virrei Sobremonte, que veient això es va donar a la fugida cap a Córdoba. La ciutat de Buenos Aires va ser ocupada sense major resistència per una tropa notòriament minsa, deixant en evidència la incapacitat de l'Imperi Espanyol per defensar les seves colònies.
En secret es van formar un conjunt de forces milicianes als voltants de la ciutat, on es van unir als Blandengues de la rodalia, sota el comandament de Juan Martín de Pueyrredón. Mentrestant, les forces apostades a Montevideo van ser conduïdes fins a la capital pel coronel Santiago de Liniers, que va desembarcar a San Isidro amb 1.600 homes. Allí es va reunir a les forces de Pueyrredón i altres voluntaris, amb els quals va iniciar la marxa sobre Buenos Aires. Després de ser rebutjada la seva intimació, va obtenir una completa victòria el 12 d'agost al centre de la ciutat, en el fet conegut històricament com a Reconquesta de Buenos Aires, causant 417 morts i prenent 1.200 presoners als britànics, inclòs el governador Beresford.
Formació de les milícies El virrei Sobremonte va haver de delegar el comandament militar i polític en Santiago de Liniers, que es va abocar a la formació de milícies locals. Una Junta de guerra va convocar al poble a allistar-se a l'exèrcit en cossos separats segons la seva província i lloc d'origen. Cap a cap d'any, s'havien enrolat més de 7.000 homes, dividits en els cossos de:Miguel Lobo, Historia general de las antiguas colonias hispano-americanas, desde su descubrimiento hasta 1808, Ed. de la Imprenta de Miguel Guijarro, 1875, pág. 305.Estado de las fuerzas de Buenos Aires en octubre de 1806. Cavalleria: format per Caçadors, Migueletes, Carabiners de Carlos IV, Esquadró de Pagesos i tres esquadres d'Hússars.
Infanteria: format per Patricis (el regiment més gran, dividit en tres batallons), Catalans, Caçadors Correntinos, Muntanyesos (o Càntabres), Biscains i Asturians, Marrons i Bruns, Gallecs, Andalusos, Arribeños i Granaders.
Artilleria: format per Milícies Provincials, Maestranza, Bruns, Patriotes de la Unió, Indis i Marrons. Cadascun d'aquests cossos triaven als seus oficials i estava format per voluntaris a sou. També es van formar cossos milicians a Córdoba, ParaguaiJulio César Chaves, Compendio de Historia Paraguaya, Carlos Schauman Editor, 1988. i Montevideo.Francisco Bauzá, Historia de la dominación española en el Uruguay, Vol. 2, Ed. Barreiro y Ramos, Montevideo, 1895, pág. 401.
Segona Invasió Anglesa El gener de 1807, tropes britàniques – originalment destinades a reforçar a la guarnició de Beresford – van desembarcar en la Banda Oriental i el 3 de febrer van ocupar Montevideo. La ineficàcia mostrada per Sobremonte en la defensa d'aquesta ciutat va portar a la seva deposició pel cabildo, reemplaçat interinament per Santiago de Liniers, que seria nomenat posteriorment virrei titular. No obstant el caràcter revolucionari d'aquest acte, les milícies no van tenir part en el mateix.