Lornitorrinc (Ornithorhynchus anatinus) és una espècie de mamífer semiaquàtic ovípar endèmic de l'est d'Austràlia, incloent-hi l'illa de Tasmània. És l'únic representant vivent de la família dels ornitorrínquids i el gènere Ornithorhynchus.
Juntament amb les quatre espècies d'equidnes, és una de les cinc espècies vivents de monotremes, l'únic grup de mamífers que ponen ous en lloc de parir cries vives. Igual que la resta de monotremes, detecta les preses mitjançant l'electrolocalització. És una de les poques espècies de mamífers verinosos que hi ha al món. Els esperons que tenen els mascles a les potes posteriors injecten un verí que pot causar un dolor intens a les persones. En veure per primera vegada aquest mamífer ponedor d'ous i dotat de bec d'ànec, cua de castor i potes de llúdria, els naturalistes europeus quedaren tan desconcertants que alguns fins i tot creien que era una falsificació feta a partir de trossos de diferents animals.
Els trets únics de l'ornitorrinc en fan un tema d'estudi important en el camp de la biologia evolutiva, així com un símbol icònic d'Austràlia. Té un paper important en la cultura de diversos pobles aborígens, que tradicionalment el caçaven com a aliment, i ha aparegut en segells i monedes.
Antigament era caçat per la seva pell; des del 1912, emperò, és una espècie protegida per la llei en tots els estats on viu. Pateix els efectes de la contaminació, la captura accessòria i el canvi climàtic. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el cataloga com a espècie gairebé amenaçada, però un informe publicat el novembre del 2020 recomanà classificar-lo com a espècie amenaçada segons la legislació federal australiana per reflectir millor l'impacte de la destrucció del seu hàbitat i el declivi de les poblacions en tots els estats. La majoria dels intents de criar-lo en captivitat han estat debades.
Nomenclatura i etimologia L'ornitorrinc té tot un seguit de noms en les diferents llengües indígenes australianes, entre els quals hi ha boondaburra, mallingong, tambreet, watjarang (a Yass, Murrumbidgee i Tumut), tohunbuck (a la zona de Goomburra i els Darling Downs), dulaiwarrung o dulai warrung (en woiwurrung, entre els wurundjeri de Victòria), djanbang (en bundjalung, a Queensland), djumulung (en yuin, a Nova Gal·les del Sud), maluŋgaŋ (en ngunnawal, al Territori de la Capital Australiana), biladurang, wamul, dyiimalung, oornie, dungidany (en wiradjuri, a Victòria i Nova Gal·les del Sud) i oonah.
Quan l'ornitorrinc fou descobert per primer cop pels europeus el 1798, el capità John Hunter, segon governador de Nova Gal·les del Sud, n'envià una pell i un esbós al Regne Unit. Al principi, els científics britànics estaven convençuts que les característiques d'aquest animal eren un engany. George Shaw, que el 1799 feu la primera descripció de l'animal a la revista Naturalist's Miscellany, afirmà que era impossible no tenir dubtes sobre la seva naturalesa genuïna i Robert Knox creia que podria haver estat creat per algun taxidermista asiàtic. Es creia que algú havia cosit el bec d'un ànec al cos d'un animal semblant a un castor. Shaw fins i tot utilitzà unes tisores per comprovar si hi havia sutures a la pell assecada.
El seu nom comú en anglès, Platypus, és un nom llatinitzat derivat dels mots grecs πλατύς (platís, ‘pla’, ‘ample’) i πους (pus, ‘peu’), amb el significat de ‘peu pla’. Shaw el tractà com a gènere linneà quan el descrigué per primer cop, però aviat es descobrí que aquest nom ja pertanyia a uns escarabats (del gènere Platypus). El 1800, fou descrit de manera independent com a Ornithorhynchus paradoxus per Johann Friedrich Blumenbach, a partir d'un exemplar que li havia lliurat Sir Joseph Banks, i seguint les regles de prioritat de nomenclatura més endavant se'l reconegué oficialment com a Ornithorhynchus anatinus. El nom científic Ornithorhynchus deriva del mot ορνιθόρυνχος (ornithórinkhos), que significa ‘musell d'ocell’ en grec, i anatinus, que significa ‘semblant a un ànec’ en llatí. En català, l'ús del mot es registra per primer cop el 1888. Abans de l'entrada en vigor de la reforma ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans el 2017, s'escrivia ornitorrinc.
Descripció El cos i l'ampla cua plana de l'ornitorrinc estan coberts amb un pelatge marró espès que atrapa una capa d'aire isolant que manté l'animal en calor. L'ornitorrinc utilitza la cua com a magatzem de reserves de greix, una adaptació que també presenten animals com el diable de Tasmània, i les ovelles de cua grassa. Té els peus palmats i el musell gros i corretjós; són trets més semblants als d'un ànec que als de qualsevol mamífer conegut. Les membranes són més significatives a les potes anteriors i són plegades cap enrere quan l'animal camina per terra. A diferència del bec d'un ocell, en què les parts superior i inferior se separen per a revelar la boca, el musell de l'ornitorrinc és un òrgan sensorial amb la boca a la part de sota. Els narius estan situats a la superfície dorsal del musell, mentre que els ulls i les orelles es troben en un solc situat just darrere el musell; aquest solc es tanca quan l'animal neda. S'han sentit ornitorrincs que emeten un grunyit greu quan se'ls molesta i en exemplars en captivitat s'ha observat una varietat de vocalitzacions.
miniatura|esquerra|Il·lustració d'ornitorrincs (1863) El pes varia considerablement, entre 700 i 2.400 grams i els mascles són més grossos que les femelles: els mascles mesuren una mitjana de 50 cm mentre que les femelles en mesuren uns 43. Hi ha diferències significatives en la mida mitjana d'una regió a l'altra. Aquest patró no sembla seguir cap regla climàtica concreta i podria deure's a altres factors ambientals com ara els predadors o la presència d'humans.
L'ornitorrinc té una temperatura corporal mitjana d'uns 32 °C, que contrasta amb els 37 °C típics dels placentaris. Les investigacions suggereixen que es tracta d'una adaptació gradual a condicions ambientals dures per les poques espècies supervivents de monotremes i no d'una característica comuna de tot el grup.
Les cries d'ornitorrinc tenen molars tricúspides que perden just abans o després de deixar el cau on han nascut. Els adults, en canvi, tenen coixinets altament ceratinitzats. La mandíbula de l'ornitorrinc està configurada de manera diferent de la d'altres mamífers i el múscul que l'obre és diferent. Com en tots els mamífers autèntics, els ossos minúsculs que condueixen el so a l'orella mitjana estan plenament incorporats al crani, en lloc de ser a la mandíbula, com en els cinodonts i altres sinàpsids premamiferoides. Tanmateix, l'obertura externa de l'orella encara roman a la base del maxil·lar. L'ornitorrinc té ossos addicionals a la cintura escapular, incloent-hi una interclavícula, que no existeixen en la resta de mamífers. Té una marxa reptiliana, eixancarrant les potes en comptes de tenir-les a sota del cos.
Verí
miniatura|La pua calcània de les potes posteriors dels mascles es fa servir per administrar verí. Tot i que tant els mascles com les femelles neixen amb pues calcànies al turmell, només les pues del mascle produeixen un còctel verinós, compost principalment de proteïnes semblants a defensines (DLP), tres de les quals són úniques a l'ornitorrinc. Les defensines són produïdes pel sistema immunitari de l'ornitorrinc. Malgrat que és prou potent per matar animals més petits com ara gossos, el verí no és letal pels humans, però és tan dolorós que la víctima pot acabar incapacitada.Evolution of platypus venom revealed Cosmos, 4 de juliol del 2007 Aviat apareix un edema al voltant de la ferida, que s'estén gradualment pel membre afectat. La informació obtinguda d'històries de cas i proves anecdòtiques indica que el dolor es transforma en una hiperalgèsia de llarga durada que persisteix durant dies o fins i tot mesos. El verí és produït a les glàndules crurals del mascle, que són glàndules alveolars en forma de ronyó connectades a la pua calcània d'ambdues potes posteriors a través d'un conducte amb parets primes. L'ornitorrinc femella, igual que els equidnes, té pues rudimentàries que no es desenvolupen i cauen abans que l'animal arribi a l'edat d'un any; a més, manca de glàndules crurals funcionals.
El verí sembla tenir una funció diferent de la dels verins produïts per espècies no mamiferoides; els seus efectes no són letals, però són prou potents per a afeblir greument la víctima. Com que només els mascles produeixen verí i la producció augmenta durant la temporada d'aparellament, es teoritza que és utilitzat com a arma ofensiva per demostrar dominància durant aquest període.
Electrolocalització Els monotremes són els únics mamífers que se sap que tenen un sentit de l'electrorecepció; detecten la seva presa, en part, mitjançant la percepció de camps elèctrics generats per les contraccions musculars. L'electrorecepció de l'ornitorrinc és la més sensible de tots els monotremes.
Els electroreceptors estan situats en fileres rostrocaudals a la pell del bec, mentre que els mecanoreceptors (que detecten el tacte) estan distribuïts uniformement pel bec. L'àrea electrosensible de l'escorça cerebral es troba a l'àrea somatosensorial tàctil i algunes cèl·lules corticals reben estímuls tant dels electroreceptors com dels mecanoreceptors, cosa que suggereix una associació estreta entre els sentits d'electrorecepció i del tacte. Tant els electroreceptors com els mecanoreceptors del bec dominen el mapa somatotòpic del cervell de l'ornitorrinc, de la mateixa manera que les mans humanes dominen l'homuncle de Penfield.
L'ornitorrinc pot determinar la direcció d'una font elèctrica, possiblement comparant diferències en la força de senyal al llarg de la capa d'electroreceptors. Això explicaria el moviment característic del cap de l'animal d'una banda a l'altra quan surt a caçar. La convergència cortical dels estímuls electrosensorials i tàctils suggereixen l'existència d'un mecanisme per a determinar la distància de les preses que, quan es mouen, emeten tant senyals elèctrics com polsos de pressió mecànica, cosa que també permetria calcular la distància a partir de la diferència en el temps d'arribada dels dos senyals.
L'ornitorrinc s'alimenta excavant amb el bec al fons de rierols. Els electroreceptors podrien servir per distingir els objectes animats dels inanimats en aquesta situació (en què els mecanoreceptors estarien constantment estimulats). Les preses pertorbades generarien minúsculs corrents elèctrics amb les seves contraccions musculars que podrien ser detectats pels electroreceptors sensibles de l'ornitorrinc. Experiments han demostrat que l'ornitorrinc reacciona davant una «gamba artificial» si s'hi fa passar un corrent elèctric feble.
Ecologia i comportament miniatura|L'ornitorrinc és molt difícil de detectar fins i tot a la superfície d'un riu. L'ornitorrinc és semiaquàtic i viu en petits rierols i rius dins el seu extens àmbit de distribució, que va des de les fredes zones muntanyoses de Tasmània i els Alps Australians fins a les jungles tropicals de les costes de Queensland, tan al nord com la base de la península del Cap York. A l'interior, la seva distribució no és ben coneguda; està extint a l'Austràlia Meridional (tret d'una població introduïda a Kangaroo Island) i ja no habita gran part de la conca Murray-Darling, possiblement a causa del declivi de la qualitat de l'aigua provocat per projectes de tala d'arbres i d'irrigació a gran escala. Al llarg dels sistemes fluvials costaners, la seva distribució és impredictible; sembla estar absent d'alguns rius relativament sans, però continua vivint en altres que estan bastant degradats (el curs baix del riu Maribyrnong, per exemple).