Ingrid Bergman (Estocolm, Suècia, 29 d'agost del 1915 – Londres, Anglaterra, 29 d'agost del 1982) fou una actriu sueca que va protagonitzar diverses pel·lícules europees i americanes, pel·lícules de televisió i obres de teatre. Amb una carrera que abasta cinc dècades, sovint és considerada com una de les figures de pantalla més influents de la història del cinema. Al llarg de la seva carrera, va obtenir nombrosos reconeixements inclosos tres Oscars, el 1945, per Gaslight, el 1957 per Anastasia i el 1975 com a actriu secundària per Assassinat a l'Orient Express. Fou nominada quatre vegades més pels seus papers en For Whom the Bell Tolls, The Bells of St. Mary's, Joan of Arc i Sonata de tardor. Tot i això, fou el seu paper com a Ilsa Lund en Casablanca, actuant juntament amb Humphrey Bogart, la que quedaria com una de les seves interpretacions més conegudes.
Bergman també guanyà dos premis Emmy pels telefilms The Turn of the Screw i A Woman Called Golda, un Tony per Joan of Lorraine de Maxwell Anderson, i quatre Globus d'Or.
Fou la mare de la model i actriu Isabella Rossellini. L'any 1974, Bergman va descobrir que patia càncer de mama, però va continuar treballant fins poc abans de la seva mort, el 1982, el dia que complia 67 anys.
Joventut miniatura|esquerra|Íngid Bergman als 9 anys, amb el seu pare, Justus. miniatura|esquerra|Ingrid Bergman quan tenia 14 anys. Ingrid Bergman va néixer el 29 d'agost de 1915 a Estocolm, de pare suec, Justus Samuel Bergman (2 de maig de 1871 - 29 de juliol de 1929), i mare alemanya, Frieda Henriette Auguste Louise (nada Adler) Bergman (12 de setembre de 1884 - 19 de gener de 1918), que va néixer a Kiel. Els seus pares es van casar a Hamburg el 13 de juny de 1907.Standesamt Hamburg 3, 1907 núm. 173. Va rebre el nom per la Princesa Íngrid de Suècia. Tot i que va créixer a Suècia, va passar els estius a Alemanya i parlava alemany amb fluïdesa.
Bergman va patir una successió de pèrdues crucials en la seva infància, que pot haver estat experimentades com a abandonament. Quan tenia uns dos anys i mig, la seva mare va morir. Justus Bergman havia volgut que es convertís en una estrella de l'òpera i li havia fet prendre classes de veu durant tres anys. La va enviar a la Palmgrenska Samskolan, una prestigiosa escola de nenes d'Estocolm. Bergman no era ni un bona estudiant ni popular. Com que Justus era fotògraf, li encantava documentar tots els seus aniversaris amb la seva càmera.Carlile, Thomas, i Speiser, Jean. Life, 26 juliol 1943, pàgines 98–104. Va fer de la seva filla una dels seus temes fotogràfics preferits. Li agradava ballar, disfressar-se i actuar davant de les lents del seu pare." Jo era potser la nena més fotografiada d'Escandinàvia", va ironitzar Bergman en els seus darrers anys. El 1929, quan Bergman tenia prop de 14 anys, el seu pare va morir de càncer d'estómac. La pèrdua dels seus pares a una edat tan tendra va ser un trauma per a Bergman, que més tard va descriure com "viure amb un dolor", una experiència de la que ni tan sols era conscient.
Després de la seva mort, va ser enviada a viure amb la seva germana, Ellen Bergman, que també va morir de malalties del cor només sis mesos després. Bergman vivia llavors amb la seva tia materna Hulda i el seu marit Otto, que tenien cinc fills propis. També va visitar la seva altra tia materna, Elsa Adler, a la qual la jove anomenava "Mutti" (mare) segons la tradició familiar. Més tard va dir que "sabia des del principi que [ella] volia ser actriu," de vegades vestint la roba de la seva difunta mare i representava obres de teatre a l'estudi buit del seu pare.
Bergman podia parlar suec i alemany com a llengües maternes, anglès i italià (adquirits després, mentre vivia als Estats Units i Itàlia) i francès (après a l'escola). Va actuar en cadascun d'aquests idiomes en diversos moments.
Bergman va rebre una beca a la Teatre Real Dramàtic d'Estocolm, patrocinada per l'estat, on Greta Garbo havia guanyat alguns anys abans una beca similar. Després de diversos mesos, va rebre un paper en una nova obra teatral, Ett Brott (Un crim), escrita per Sigfrid Siwertz. Això estava "totalment en contra del procediment" a l'escola, on s'esperava que les noies completessin tres anys d'estudi abans d'aconseguir un paper actoral. Durant les seves primeres vacances d'estiu, va ser contractada per un estudi de cinema suec, que la va portar a deixar el Teatre Real Dramàtic després de només un any per treballar en pel·lícules a temps complet.
1935−1938: anys a Suècia miniatura|esquerra|Bergman com Elsa a Munkbrogreven (1935). La primera experiència cinematogràfica de Bergman va ser com a figurant a la pel·lícula Landskamp de 1932, una experiència que va descriure com «walking on holy ground» (caminar per terra santa). El seu primer paper amb text va ser una petita part a Munkbrogreven (1934). Bergman va interpretar a Elsa, una criada en un hotel de mala qualitat, perseguida per l'actor principal, Edvin Adolphson. Els crítics la van titllar de "forta i segura d'ella mateixa" i "amb una mica de sobrepès ... amb una manera inusual de pronunciar les seves línies". És possible que el vestit de ratlles poc atractives que portava contribuís als comentaris desfavorables sobre la seva aparença. Poc després de Munkbrogreven, se li va oferir un contracte d'estudi i el va posar a les ordres del director Gustaf Molander.
Va deixar el Royal Dramatic Theatre per dedicar-se a la interpretació a temps complet. Bergman va protagonitzar Ocean Breakers en què interpretava la filla d'un pescador, i després Swedenhielms, on va tenir l'oportunitat de treballar al costat del seu ídol Gösta Ekman. A continuació, va protagonitzar Walpurgis Night (1935). Hi interpreta Lena, una secretària enamorada del seu cap, Johan, que està casat desgraciadament. Lena i la dona lluiten per l'afecte de Johan. El 1936, a On the Sunny Side, va ser escollida per fer d'òrfena d'una bona família que es casa amb un ric senyor gran.
També el 1936 va aparèixer a Intermezzo, la seva primera actuació principal, on es va reunir amb Gösta Ekman. Aquesta va ser una pel·lícula fonamental per a la jove actriu i li va permetre demostrar el seu talent. El director Molander va dir més tard: "Vaig crear Intermezzo per a ella, però no vaig ser responsable del seu èxit. La mateixa Ingrid va tenir èxit."
El 1938 va interpretar un paper contra el seu càsting habitual, com un personatge amarg i antipàtic, la cara de la qual havia estat horriblement cremada a En kvinnas ansikte (Una cara de dona). Anna Holm és la líder d'una banda de xantatgistes dirigida contra els rics d'Estocolm pels seus diners i joies. La pel·lícula requeria que Bergman portés maquillatge pesat i cola per simular la cara cremada. Es va posar una pròtesi per distorsionar la forma d'una galta. Als crítics els va encantar la seva interpretació; van afirmar que era una actriu de gran talent i seguretat. La pel·lícula va rebre una Recomanació Especial a la 6a Mostra Internacional de Cinema de Venècia per la seva "contribució artística global". Va ser refeta el 1941 per Metro-Goldwyn-Mayer amb el mateix títol, amb Joan Crawford.
Bergman va signar un contracte de tres pel·lícules amb UFA, la gran companyia alemanya de cinema, tot i que només va fer-ne una. En aquell moment, estava embarassada, però, no obstant això, va arribar a Berlín per començar a rodar Die vier Gesellen (Els quatre companys) (1938), dirigida per Carl Froelich. La pel·lícula estava pensada com un vehicle per llançar a la fama la carrera de Bergman a Alemanya. A la pel·lícula va interpretar una de les quatre dones joves ambicioses que intenten crear una agència de disseny gràfic. La pel·lícula era una combinació alegre de comèdia i romanç. Al principi, no comprenia la situació política i social a Alemanya. Més tard, va dir: "Vaig veure molt ràpidament que si eres algú en el cinema, havies de ser membre del partit nazi". Al setembre, va tornar a Suècia i va donar a llum la seva filla Pia. Mai no tornaria a treballar a Alemanya.
Bergman va aparèixer en onze pel·lícules a la seva Suècia natal abans dels vint-i-cinc anys. Els seus personatges sempre estaven plens d'incertesa, por i ansietat. Els primers films suecs no eren cap obra mestra, però va treballar amb alguns dels més grans talents de la indústria cinematogràfica sueca, com ara Gösta Ekman, Karin Swanström, Victor Sjöström i Lars Hanson. Va mostrar el seu immens talent actoral, com a dona jove amb un futur brillant al davant.
1939−1949: estrellat a Hollywood i l'escena Bergman viatjà als Estats Units per rodar la versió en anglès de la pel·lícula sueca Intermezzo (1939), de Gregory Ratoff, acceptant la invitació del productor de Hollywood David O. Selznick, que la volia com estrella pel remake en anglès de la pel·lícula sueca de la seva pel·lícula de 1936. Incapaç encara de parlar en anglès i incerta sobre la seva acceptació per part del públic estatunidenc, esperava completar aquesta pel·lícula i tornar a casa a Suècia. El seu marit, el doctor Petter Aron Lindström, va romandre a Suècia amb la seva filla Pia (nascuda el 1938). A Intermezzo, va interpretar el paper d'un jove acompanyant piano, al costat de Leslie Howard, que interpretava un famós virtuós del violí. Bergman va arribar a Los Angeles el 6 de maig de 1939 i es va allotjar a casa Selznick fins que va poder trobar una altra residència. Intermezzo va esdevenir un gran èxit i, com a resultat, Bergman es va convertir en una estrella.
Bergman va debutar a l'escena el 1940 amb Liliom enfront de Burgess Meredith, en un moment en què encara aprenia anglès. Selznick estava preocupat perquè el valor de la seva nova estrella disminuís si rebia males crítiques. Brooks Atkinson de The New York Times va escriure que Bergman semblava a gust i va manar l'escenari aquella nit. El mateix any va protagonitzar Juninatten una pel·lícula dramàtica en llengua sueca dirigida per Per Lindberg. Ella interpreta Kerstin, una dona que ha estat assetjada pel seu amant.
miniatura|Ingrid Bergman a Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1941). Bergman va rebre un préstec de la companyia de David O. Selznick per aparèixer en tres pel·lícules que es van estrenar el 1941. El 18 de febrer, Robert Sherwood Productions va llançar la seva segona col·laboració amb Gregory Ratoff, Adam Had Four Sons. El 7 de març es va estrenar la pel·lícula de W. S. Van Dyke Rage in Heaven de la Metro-Goldwyn-Mayer. El 12 d'agost, el Dr. Jekyll and Mr. Hyde de Victor Fleming, una altra producció de Metro-Goldwyn-Mayer, es va estrenar a Nova York. Se suposava que Bergman interpretaria el paper de la "bona noia" promesa al doctor Jekyll, però va suplicar a l'estudi el paper de la "noia dolenta" Ivy, la serventa barmana. Les ressenyes van assenyalar que "va donar un rendiment molt ombrejat". Una crítica del New York Times va afirmar que "... la jove actriu sueca torna a demostrar que un talent brillant a vegades pot elevar-se per sobre d'un paper impossiblement escrit ...". Una altra crítica deia: "... mostra una astuta combinació d'encant, comprensió, moderació i pura capacitat d'actuació."
El 30 de juliol de 1941 al teatre Lobero de Santa Bàrbara, Bergman va fer la seva segona aparició a Anna Christie. Va ser elogiada per la seva interpretació com a prostituta a l'obra basada en l'obra d'Eugene O'Neill. Un diari de San Francisco deia que estava tan verge com una bola de neu fresca sueca. Selznick la va anomenar "Palmolive Garbo", una referència a un sabó popular, i una coneguda actriu sueca de l'època. Thornton Delaharty va dir: "Dinar amb Ingrid és com seure una hora més o menys de conversa amb una orquídia intel·ligent."
miniatura|esquerra|Bogart i Bergman com amants a Casablanca (1942).