Jordi Bosch i Palacios (Mataró, 18 de desembre de 1956) és un actor català de teatre, cinema i televisió. Vinculat especialment al Teatre Lliure, ha desenvolupat una trajectòria extensa des de finals de la dècada del 1970 i ha treballat amb directors com Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Lluís Homar, Ventura Pons, David Trueba i Montxo Armendáriz.
La seva popularitat s'ha estès també a la televisió, especialment gràcies a personatges com Raimon Montsolís a Nissaga de poder i Eduard Anglada a Majoria absoluta. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional de Teatre, premis de la crítica teatral de Barcelona i diversos Premis Butaca.
Primers anys Bosch començà a interessar-se pel teatre a l'adolescència, quan participà en representacions d'Els Pastorets a la Sala Cabanyes de Mataró, aproximadament als catorze anys. Inicialment volia dedicar-se a la medicina i començà aquesta carrera universitària, però progressivament l'activitat teatral es convertí en la seva principal vocació.
Participà en el grup de teatre independent Xaloc i el 1979, amb vint-i-dos anys, abandonà definitivament els estudis de medicina quan li oferiren treballar professionalment amb el col·lectiu Ignasi Iglésias en el muntatge El travessa-deserts. Aquesta incorporació al teatre professional estigué facilitada també pels contactes amb altres actors de Mataró, entre els quals Boris Ruiz.
Durant els primers anys de carrera participà en muntatges com Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo, dirigit per Pere Planella, abans d'iniciar la seva llarga vinculació amb el Teatre Lliure. El treball en companyies i produccions diverses li proporcionà una formació pràctica que Bosch ha considerat posteriorment fonamental en el seu desenvolupament com a actor.
Teatre Lliure El 1983 entrà al Teatre Lliure amb Advertència per a embarcacions petites, de Tennessee Williams, dirigida per Carlos Gandolfo. Aquell mateix any participà en L'hèroe, de Santiago Rusiñol, sota la direcció de Fabià Puigserver, i en Al vostre gust, de William Shakespeare, dirigida per Lluís Pasqual.
El Lliure es convertí en el principal espai de formació i desenvolupament de Bosch durant les dècades següents. Hi treballà regularment amb figures centrals de l'escena catalana, especialment Puigserver i Pasqual, i participà en una gran diversitat de repertoris, des del teatre clàssic fins a la dramatúrgia contemporània.
El 1984 participà en una versió de La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart i Emanuel Schikaneder dirigida escènicament per Puigserver. Durant els anys següents intervingué en Un dels últims vespres de carnaval, de Carlo Goldoni, Fulgor i mort de Joaquín Murieta, de Pablo Neruda, El tango de don Joan, de Quim Monzó i Jérôme Savary, i Lorenzaccio, Lorenzaccio, d'Alfred de Musset.
També participà en La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, dirigida per Puigserver, i en altres muntatges que consolidaren la seva capacitat per alternar papers dramàtics i còmics. Aquesta amplitud de registres es convertí en una de les característiques més destacades de la seva carrera teatral.
Consolidació teatral A començaments de la dècada del 1990 Bosch aconseguí un important reconeixement amb Restauració, obra que li valgué el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona de la temporada 1990–1991 i un guardó de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya. Durant aquests anys va continuar alternant produccions del Lliure amb espectacles d'altres centres teatrals catalans.
El 1994 protagonitzà El barret de cascavells, de Luigi Pirandello, interpretació per la qual rebé el Premi Nacional de Teatre de Catalunya i un nou Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. Aquest treball el consolidà com una de les principals figures de la interpretació teatral catalana de la seva generació.
Posteriorment participà en muntatges com Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, i L'hort dels cirerers, d'Anton Txékhov, tots dos dirigits per Lluís Pasqual, i Zowie, sota la direcció de Lluís Homar. La seva presència continuada en produccions de gran format l'ha mantingut estretament vinculat al repertori del Teatre Lliure i del Teatre Nacional de Catalunya.
El 2003 obtingué un Premi Butaca al millor actor de teatre per Dissabte, diumenge, dilluns, de Eduardo De Filippo. Durant els anys següents intervingué en muntatges com La nit just abans dels boscos, de Koltès, dirigida per Àlex Rigola, Play Strindberg, de Friedrich Dürrenmatt, i El misantrop, de Molière.
També ha treballat en comèdia musical, amb produccions com Spamalot, d'Eric Idle i John Du Prez, dirigida per Tricicle, i Candide, de Leonard Bernstein, en una producció dirigida per Paco Mir. Aquesta combinació de teatre de text, comèdia i musical ha reforçat la seva reputació com a actor especialment versàtil.
Teatre recent Durant la dècada del 2010 participà en produccions com El crèdit, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, Els feréstecs, de Goldoni, dirigida per Lluís Pasqual, i La casa cremada, entre altres muntatges. També ha continuat treballant regularment amb teatres públics i privats de Barcelona.
Entre els seus treballs posteriors destaca Tots eren fills meus, d'Arthur Miller, dirigida per David Selvas. La producció va obtenir el Premi Butaca 2023 al millor muntatge i Bosch fou distingit amb el Premi Butaca al millor actor.
El 2025 protagonitzà Mort d'un comediant, de Guillem Clua, una obra que reflexiona sobre la memòria, la identitat i l'ofici d'actor. En entrevistes recents Bosch ha continuat definint el teatre com el centre de la seva trajectòria professional, tot i la seva extensa activitat cinematogràfica i televisiva.
Cinema Bosch començà a treballar regularment al cinema durant la segona meitat de la dècada del 1980. Entre les seves primeres pel·lícules hi ha Pont de Varsòvia (1989), de Pere Portabella, i Capità Escalaborns (1990), de Carles Benpar.
Posteriorment participà en La febre d'or (1993), dirigida per Gonzalo Herralde, i en El perquè de tot plegat (1994), de Ventura Pons. La seva interpretació en aquesta última li valgué el premi al millor actor de cinema de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya i el Premi Butaca al millor actor català de cinema.
Durant els anys següents treballà en Boca a boca (1995), de Manuel Gómez Pereira, La buena vida (1996), de David Trueba, i Silencio roto (2001), de Montxo Armendáriz. També participà en ¿De qué se ríen las mujeres?, de Joaquín Oristrell, i Carretera y manta, d'Alfonso Arandia.
Entre els seus treballs cinematogràfics posteriors hi ha Barcelona (un mapa) (2007), de Ventura Pons, Tres metros sobre el cielo (2010), de Fernando González Molina, 23-F: la película (2011), de Chema de la Peña, Tengo ganas de ti (2012) i Todos lo saben (2018), d'Asghar Farhadi.
Televisió La televisió ha proporcionat a Bosch una gran popularitat entre el públic català. Durant els primers anys de Televisió de Catalunya participà en programes i sèries com Quico, el progre, Agència de viatges, La Lloll, Arnau, Estació d'enllaç i Pedralbes Centre.
El seu paper més popular durant la dècada del 1990 fou el de Raimon Montsolís a Nissaga de poder, una de les sèries de més impacte de la història inicial de TV3. La producció, emesa entre 1996 i 1998, contribuí a consolidar Bosch com un dels rostres més reconeguts de la ficció televisiva catalana.
Posteriorment aparegué en La memòria dels Cargol, Crims, Jet lag i Majoria absoluta, en què interpretà Eduard Anglada al costat d'Emma Vilarasau. També participà en sèries de televisió estatals com El comisario, Abuela de verano, Con dos tacones i LEX.
El 2007 interpretà l'emperador August a La Via Augusta, sèrie històrica de TV3 ambientada a la Hispània romana. Entre 2010 i 2011 formà també part del repartiment de La sagrada família, reforçant la continuïtat de la seva presència a la ficció televisiva catalana.
Activitat com a director i recitals Bosch ha manifestat també interès per la direcció teatral després de dècades d'experiència com a intèrpret. Durant la temporada 2021–2022 dirigí al Teatre Lliure una sèrie de recitals basats en A la recerca del temps perdut de Marcel Proust.
Aquest interès parteix de la voluntat d'aplicar a la direcció l'experiència acumulada treballant amb diferents generacions de directors teatrals. Bosch ha destacat especialment la importància formativa del treball amb Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i altres creadors vinculats al Lliure.
Interpretació La crítica i les institucions teatrals han destacat repetidament l'amplitud de registres de Bosch, capaç d'alternar amb naturalitat drama, comèdia, teatre clàssic, dramatúrgia contemporània i musical. La seva formació fonamentalment pràctica dins del Teatre Lliure contribuí a desenvolupar un estil basat en el treball de companyia i en una estreta relació entre text, moviment i construcció del personatge.
La longevitat de la seva carrera l'ha convertit també en un dels principals representants de la generació d'actors sorgida al voltant de la renovació teatral catalana de les dècades del 1970 i 1980. El seu recorregut està especialment vinculat al Teatre Lliure, però ha participat igualment en produccions del Teatre Nacional de Catalunya, centres privats i projectes audiovisuals.
Vida personal Bosch és parella de l'actriu Emma Vilarasau des de finals de la dècada del 1980. Tots dos han coincidit professionalment en diverses produccions teatrals i televisives, entre les quals Majoria absoluta i Tots eren fills meus.
Teatre seleccionat 1979 — El travessa-deserts, amb el col·lectiu Ignasi Iglésias. 1981 — Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo, direcció de Pere Planella. 1983 — Advertència per a embarcacions petites, de Tennessee Williams, direcció de Carlos Gandolfo. 1983 — L'hèroe, de Santiago Rusiñol, direcció de Fabià Puigserver. 1983 — Al vostre gust, de William Shakespeare, direcció de Lluís Pasqual. 1984 — La flauta màgica, de Mozart i Emanuel Schikaneder, direcció de Fabià Puigserver. 1985 — Un dels últims vespres de carnaval, de Carlo Goldoni, direcció de Lluís Pasqual. 1987 — El muntaplats, de Harold Pinter, direcció de Carme Portaceli. 1987 — Lorenzaccio, Lorenzaccio, d'Alfred de Musset, direcció de Lluís Pasqual. 1988 — La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, direcció de Fabià Puigserver. 1994 — El barret de cascavells, de Luigi Pirandello. 1994 — Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, direcció de Lluís Pasqual. 2000 — L'hort dels cirerers, d'Anton Txékhov, direcció de Lluís Pasqual. 2003 — Dissabte, diumenge, dilluns, d'Eduardo De Filippo. 2009 — Spamalot, d'Eric Idle i John Du Prez, direcció de Tricicle. 2010 — El misantrop, de Molière, direcció de Georges Lavaudant. 2013 - El crèdit, de Jordi Galceran, direcció de Sergi Belbel. w013 - Els feréstecs, de Carlo Goldoni, direcció de Lluís Pasqual. 2022–2023 — Tots eren fills meus, d'Arthur Miller, direcció de David Selvas. 2025 — Mort d'un comediant, de Guillem Clua.
Filmografia seleccionada Pont de Varsòvia (1989), de Pere Portabella. Capità Escalaborns (1990), de Carles Benpar. La febre d'or (1993), de Gonzalo Herralde. El perquè de tot plegat (1994), de Ventura Pons. Boca a boca (1995), de Manuel Gómez Pereira. La buena vida (1996), de David Trueba. Silencio roto (2001), de Montxo Armendáriz. Barcelona (un mapa) (2007), de Ventura Pons. Tres metros sobre el cielo (2010), de Fernando González Molina. 23-F: la película (2011), de Chema de la Peña. Tengo ganas de ti (2012), de Fernando González Molina. Todos lo saben (2018), d'Asghar Farhadi.
Televisió seleccionada Quico, el progre. Agència de viatges. La Lloll. Arnau. Estació d'enllaç. Pedralbes Centre. Nissaga de poder (1996–1998), com Raimon Montsolís. La memòria dels Cargol. Crims. Jet lag. Majoria absoluta, com Eduard Anglada. Abuela de verano. Con dos tacones. La Via Augusta (2007), com August. LEX. La sagrada família.
Premis i reconeixements