miniatura|Detall de L'últim son d'Artús amb Morgana i altres fades vetllant el rei, pintura d'Edward Burne-Jones (1898) El llibre Le Morte d'Arthur ('la mort d'Artús'; originalment titulat le morte Darthur, en anglonormand) és la versió de sir Thomas Malory sobre la història del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, basada en diverses llegendes angleses i franceses.
Algunes parts del llibre són material original de Malory, mentre que unes altres són les interpretacions que Malory va donar a històries anteriors. El llibre va ser publicat per primera vegada el 1485 per William Caxton. Encara que no es tracta de l'obra més antiga sobre el gènere artúric, La mort d'Artús es compta entre les més conegudes. Ha inspirat novel·les com la de John Steinbeck Els fets del rei Artús i els seus nobles cavallers o The Once and Future King de T. H. White, així com diverses pel·lícules.
Antecedents Les històries del rei Artús i els cavallers de la taula rodona són àmpliament conegudes en gran manera gràcies als romàntics anglesos del i a l'obra de Richard Wagner. Aquests treballs estan basats en les obres escrites que van sorgir a Europa entre els segles XII i XVI els quals, al seu torn, s'inspiraven d'històries provinents del folklore oral. Tot i que el nom d'Artús i les referències al seu regnat es troben en antics manuscrits del i principis del , els historiadors reconeixen que els personatges artúrics apareixen d'una manera completa per primer cop en la Historia Regum Britanniae, escrita entre 1130 i 1136 per l'historiador gal·lès Geoffrey de MonmouthLa llegenda de Sant Goeznovius (William de Lleó, 1019), la vida de Sant Cadoc (Lifris, 1100), crònica de Mount St. Michel (anònim, 1110) i Gesta Regum Anglorum (William of Malsbury, 1125).Comentari de Carlos Alvar, en la introducció de Demanda del Santo Graal, Ed. Nacional, 1982, p. 9. Però és amb el poeta francès Chrétien de Troyes que s'estructuren les bases de les llegendes artúriques. D'entre les seves obres, la més famosa és probablement la inacabada Perceval o el Conte del Graal, on s'introdueix la famosa recerca d'aquest objecte misteriós com a trama principal de les peripècies dels cavallers de la Taula Rodona. Troyes va morir el 1190 i a la fi del mateix segle, Robert de Boron va escriure la trilogia Li livres dou Graal, on les aventures del rei Artús i els seus cavallers assoleixen una configuració definitiva, en especial amb el fet d'associar el Graal al Sant Calze.
Al segle següent, concretament entre el 1200 i el 1210, Wolfram von Eschenbach va recuperar al cavaller Perceval com a personatge protagonista del seu poema èpic Parzival. Cap al 1230, les llegendes artúriques van ser recopilades en La Vulgata o Lancelot-Graal; l'anònim compilador d'aquest cicle afirma que es tracta de testimoniatges recollits d'un manuscrit propietat del rei Artús, amb les històries explicades tal com les havien viscut els seus protagonistes.Comentari de Carlos Alvar, op. cit. p. 9-10. La Vulgata és un extens cicle de més de 2.800 pàgines, que ocupa cinc volums.Set volums en l'edició americana d'O. Sommer del 1909. Durant els següents dos-cents anys, les poques obres noves sobre les llegendes artúriques van aconseguir escassa rellevància històrica, amb excepció d'esments per Dante i Bocaccio.
La identitat de Malory miniatura|La mort del rei Artús, oli de James Archer (1860) Existeix la incertesa sobre la veritable identitat de Thomas Malory. La hipòtesi generalment més acceptada és que es tractava de Thomas Maleore, de Newbold Revell a Warwickshire, nascut a principis del , que va servir amb el comte de Warwick i va lluitar a Calais el 1436.Kitteredge, G. L. Who was Sir Thomas Malory? D'acord amb aquesta hipòtesi, Malory va passar els últims vint anys de la seva vida a la presó, condemnat per diversos assassinats, o per un intent d'assassinat i violació. Es creu que va ser a la presó on Malory va escriure la seva obra literària, encara que als historiadors els resulta difícil vincular una personalitat literària refinada amb la d'un presumpte assassí i violador. Una altra hipòtesi suggereix que Malory vivia a Yorkshire, perquè el llenguatge amb el qual l'obra va ser escrita suggereix que l'autor era del nord de Warwickshire.Matthews, William.
Si les diferents interpretacions de la vida de Malory coincideixen en alguna cosa, és en què Malory era un aristòcrata que lamentava la fi de les eres de cavalleria; i que efectivament va passar un temps a la presó, on probablement va escriure La mort d'Artús. Si Malory va fer el servei militar a França, és probable que la seva obra fos escrita quan va ser capturat per Jaume d'Armanyac-Nemours, que tenia una vasta biblioteca sobre temes artúrics.Comentario de Janet Cowen en el prefacio de Le Morthe D'Arthur, Londres, 1969
Malory mai va veure la seva obra publicada, perquè va morir catorze anys abans que Caxton la imprimís per primera vegada. De fet, en el colofó de la mort d'Artús, Malory sol·licita als lectors que resin pel seu ràpid alliberament si és que encara no ha mort; o que resin per la seva ànima en cas contrari.
Diferents edicions a través dels segles Primera impressió de l'obra William Caxton va imprimir l'obra de Malory per primera vegada el 1485. En morir Malory, l'obra es trobava sense revisar, per la qual cosa Caxton va ser la primera persona que es va encarregar de fer la revisió inicial, i l'organització del text. L'edició va ser tan popular, que, amb alguns canvis i afegiments, va ser reimpresa el 1498, i novament el 1529 per Wynkyn de Worde, el successor de Caxton en la mateixa impremta.
Malory va escriure la seva obra en forma d'un cicle sota el títol The hoole booke of kyng Arthur & of his noble knyghtes of the rounde table (‘El llibre complet del rei Artús i els seus nobles cavallers de la taula rodona, en anglès del segle XV). El títol La mort d'Artús, es referia únicament a l'últim episodi del conjunt. En imprimir-ho i publicar-ho, és probable que Caxton hagués malinterpretat les intencions de l'autor. Caxton va dividir l'obra en vint-i-un llibres amb una mitjana aproximada de vint-i-quatre capítols per llibre, donant un total de 507 capítols. A l'inici de cada capítol i al final de cada llibre, Caxton va afegir també rúbriques que descrivien l'acció. A més, va escriure una introducció justificant la publicació, i descrivint l'organització de l'obra.
Sobreviuen dues edicions originals del text de Caxton, una està allotjada a la biblioteca John Rylands, de la Universitat de Manchester, Anglaterra, i l'altra es troba a la biblioteca Pierpont Morgan, a Nova York.
Reimpressions fins al Durant els següents dos segles, diferents impremtes van fer tres noves edicions de l'obra de Malory, el 1557, 1585 i 1634. A cadascuna es van fer addicions, es van corregir errors previs, i també es van incorporar nous errors. Posteriorment, el llibre va ser relegat a un segon pla fins que el romanticisme del va reviure l'interès pels temes de l'edat mitjana. El 1816 va haver-hi dues publicacions independents, ambdues basades en el text publicat el 1634, conegut com l'edició de Stansby. A partir d'aquest moment, es van utilitzar mescles de l'edició original de Caxton, amb la de Stansby, en les reedicions que van precedir al descobriment del manuscrit de Winchester.
El manuscrit de Winchester miniatura|El Col·legi de Winchester. En catalogar-se la biblioteca del Col·legi de Winchester, el 1934, es va descobrir un manuscrit que havia romàs ocult en el patrimoni. Fet i fet, aquest manuscrit va resultar ser una de les troballes més importants fets al sobre literatura medieval. El manuscrit de Winchester és una versió de La mort d'Artús, que es considera més propera al treball original de Malory que al text de Caxton; encara que ambdues obres deriven de forma independent d'una còpia més antiga. Els exàmens microscòpics que van ser practicats al manuscrit van mostrar que aquest provenia del taller de Caxton, ja que tenia restes de còpies d'algunes pàgines impreses en el tipus de lletra que Caxton utilitzava. A diferència de l'edició de Caxton, el manuscrit de Winchester no està dividit en diversos Llibres i capítols (de fet, Caxton s'atribueix tal divisió, en el prefaci del llibre).
Eugène Vinaver, professor de Llengua i Literatura Franceses de la Universitat de Manchester, va donar a conèixer el 1947 una edició en tres volums de l'obra de Malory, basada en el manuscrit de Winchester. Vinaver va acompanyar l'edició amb l'argument que Malory no havia escrit un llibre únic, sinó que en realitat es tractava d'una sèrie d'aventures artúriques independents, que no necessàriament havien de ser coherents entre si. Vinaver va cridar a la seva edició "Els treballs de Sir Thomas Malory", al·ludint expressament a l'existència de múltiples obres, que havien estat reunides per iniciativa de Caxton.
La hipòtesi de Vinaver explicava les discrepàncies que hi havia entre les diferents seccions del text de Caxton, i que abans havien causat inquietud entre els estudiosos. No obstant això, l'assumpte de la cohesió de les parts mai ha estat resolt a satisfacció. De qualsevol manera, el text del manuscrit de Winchester va fer més assequible l'obra, per la qual cosa moltes de les publicacions modernes es basen a Winchester, i no en Caxton. John Steinbeck, guanyador del premi Nobel de literatura el 1962, manifesta que, encara que el primer llibre que va tenir a la seva vida va ser una còpia de l'edició de Caxton, en conèixer el manuscrit de Winchester dècades després, va preferir usar aquest últim com a font per a la seva obra artúrica.
Característiques El paper dels cavallers en les batalles havia decaigut des dels segles i , però va ser després de les batalles de Crécy i d'Agincourt, en la Guerra dels Cent Anys que els cavallers van passar a ser protagonistes més freqüents de la literatura, i no de la vida militar. Malory va ser un de diversos autors que van intentar rescatar la imatge dels cavallers a partir de nombroses fonts medievals, principalment textos francesos. La nostàlgia i la idealització de les eres de cavalleria és notòria en tota l'obra, però la característica distintiva de La mort d'Artús és una prosa precisa, breu i escarida; que s'allunya de les ideologies i al·legories que predominen en altres textos artúrics. Partint d'un material tradicional ric en històries entrellaçades i al·legories religioses, Malory va crear una història més àgil i dinàmica; en la qual predomina el realisme, i els passatges màgics són sol complement de la trama. Els detalls terrenals tenen més rellevància, al grau que Malory li dona importància fins al cost de les expedicions i de les aventures dels cavallers. Aquest últim, juntament amb altres detalls que poden semblar prosaics, recorden que Malory era un militar, instruït i piadós; però no un docte estudiós de la llegenda artúrica.
Un dels factors que més contribueixen al seu relatiu èxit és l'estil modern utilitzat per relatar material clàssic, o, segons Vinaver, l'ús del misteriós poder de l'estil, l'únic mèrit immortal al món dels llibres.Vinaver, E. Malory. Malory prescindeix de llargues disquisicions; és senzill i ràpid en descriure, i concís en la seva narració, concentrant l'impacte dramàtic en els diàlegs. Això marca una gran diferència amb els textos artúrics disponibles en aquesta època. La majoria eren textos francesos en vers, que serveixen a Malory solament com a fonts d'informació, i així són reconeguts per Caxton en el seu prefaci. En diversos passatges de La mort d'Artús, Malory adverteix que va prendre alguna informació del que ell anomena "el Llibre francès". No s'ha precisat si aquesta al·lusió és a una única font, o més aviat a una col·lecció de llibres en francès que van servir com a base, molt probablement a l'obra de Chrétien de Troyes.