La Decadència és el període de la literatura catalana que comença amb l'Edat Moderna () fins a la Renaixença catalana del . La Decadència és, en part, una construcció dels autors de la Renaixença i crítics posteriors. Avui dia, però, els crítics el consideren un concepte injustament estigmatitzador, i es prefereix, en general, parlar de la literatura catalana durant els períodes de l'Edat Moderna, és a dir, durant el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració.
S'ha dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tot Espanya i la degeneració de les institucions de la Corona d'Aragó després de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Felip I de Castella i Joana la Boja. Aquesta castellanització del territori que anteriorment havia format part de la Corona d'Aragó té diversos factors importants, com són la desaparició de la Cancelleria Reial i el desplaçament de Catalunya del comerç a través de l'Atlàntic després de l'arribada a Amèrica l'any 1492. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia (rector de Vallfogona), Joan Timoneda, Francesc Fontanella, Josep Romaguera i Joan Ramis.
Història L'inici del retrocés de la llengua El procés de substitució lingüística miniatura|Impremta del segle XV miniatura|Decret de Prohibició Oficial de la Llengua Catalana a la Catalunya del Nord Durant els segles i , el català continuarà sent la llengua d'ús popular a tots els nivells: en la relació familiar, a l'església, en l'administració, a l'escola, en els llibres tècnics i d'història, etc. No obstant això, el castellà s'anirà introduint a la catalanofonia. Els fets que acceleren la presència del castellà en els territoris de llengua catalana foren: La influència de la cort castellana. Els Trastàmara castellans havien respectat l'ús del català i aquest no se'n ressentí fins que Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella es casaren i els regnes de València, Mallorca i el Principat de Catalunya quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia d'aquests territoris es va anar castellanitzant. L'esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la literatura renaixentista i barroca castellana, canviaran la seva llengua per la castellana (Joan Boscà). La impremta. La producció de llibres en castellà anirà desplaçant la de llibres en català per una qüestió de mercat. La Guerra dels segadors (1640-1659). Enfrontà el Principat de Catalunya amb Felip III i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l'estat francès, mitjançant el tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya. En aquests territoris es va prohibir el català.
La "Decadència" Molts estudiosos es refereixen als segles , i de la cultura catalana amb el terme de "decadència" per donar a entendre el retrocés que patí el català durant aquests anys. És, però, un terme imprecís, ja que no reflecteix la realitat total de la llengua, sinó solament una part, la que afecta la producció culta. Tanmateix, la llengua oral i escrita de les classes populars als Països Catalans continuarà sent el català, almenys fins al .
Malgrat el descens quantitatiu i sobretot qualitatiu de les produccions literàries cultes en llengua catalana, podem assenyalar uns quants noms: Cristòfor Despuig, autor dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), Pere Serafí, Francesc Vicenç Garcia (el "rector de Vallfogona"), Francesc Fontanella, Joan Ramis, etc.
La Guerra de successió i els Decrets de Nova Planta miniatura|Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya L'any 1700, mor sense descendència Carles II, i esclata una guerra entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i els de Felip d'Anjou, de la dinastia absolutista dels Borbons. La Corona d'Aragó es posicionà a favor de l'arxiduc, que acabà derrotat. Les conseqüències per al català foren terribles, ja que el nou sobirà, Felip V, promulgà els coneguts Decrets de Nova Planta, segons els quals el català deixava de ser llengua oficial; se suprimien els drets i les institucions forals; es produïa una castellanització de l'administració pública; es canviava la toponímia i es prohibia l'ús del català a l'escola, als tribunals civils i eclesiàstics, als llibres de comptabilitat empresarial, al teatre, etc.
La creixent castellanització durant els segles anteriors ja havia ocasionat una certa crisi en la consciència idiomàtica unitària, que s'accentuà a partir dels Decrets de Nova Planta. La voluntat central de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer del 1712 a Madrid, quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado." ("Posarà la major cura en introduir la llengua castellana, amb la finalitat de donar les providències més temperades i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte, sense que es noti la cura.") Els decrets i les mesures encaminades a prohibir l'ús del català no es dugueren a terme sistemàticament, ni obtingueren resultats efectius immediats. Tot i així, la situació al domini lingüístic català portà a una situació de diglòssia: mentre el castellà s'usava per a funcions formals, generalment escrit, el català s'usava per a funcions informals, bàsicament orals.
Controvèrsia sobre l'existència Alguns estudiosos rebutgen utilitzar la paraula decadència per a subratllar el caràcter debilitant del concepte, resultat de les suposicions de l'observador per provar que hi va haver una decadència cultural i literària, per la suposada falta de literatura imaginativa, eliminant els textos científics i lingüístics, i la literatura escrita per catalans en altres llengües (castellà, italià, i llatí). Un exemple de persones crítiques amb el terme són Carles Duarte, qui opina que és una etapa massa ferida de penombres, o Joan Santanach.
Decadència Des dels primers decennis del fins als primers del , s'encadenen una sèrie de fets, com la unió de les corones d'Aragó i Castella a partir de Ferran II i de Carles V, el trasllat de la cort al centre de la Península, l'emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles V i Felip II, el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic, el resultat de les guerres de les Germanies, dels Segadors i de Successió, les derrotes i els exilis de 1652 i 1714, etc., produïren una crisi d'autors i de lectors que paralitzà el desenvolupament normal de molts sectors de les lletres catalanes.
Malgrat aquests fets, encara hi ha debat sobre aquesta decadència, ja que existeixen contribucions importants d'escriptors com Cristòfor Despuig, Joan Timoneda i Pere Serafí, al renaixement; Francesc Fontanella, Vicenç Garcia i Josep Romaguera, durant el barroc; i Joan Ramis, Francesc Mulet i Antoni Puig i Blanch al neoclassicisme.
Renaixement El Renaixement es va originar a Itàlia des d'on va arribar a Catalunya gràcies els cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d'Aragó, de fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols. També per l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt III i Alexandre VI, ambdós papes de la família Borja. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella.
La literatura catalana, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. Però la preocupació per l'estudi de les llengües clàssiques, característica de l'humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars. Mentre la minoria aristocràtica vacil·lava en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles.
Prosa La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l'ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l'esperit crític de l'autor, en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Dins també de la narrativa històrica, cal remarcar les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per L'espill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515, atribuïda per alguns a Miquel Comalada, amb influències lul·lianes i reformistes que estaven assolint una veritable projecció europea.
En el terreny de la literatura d'entreteniment, emergeixen novelle i facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan . Aquests anys, a més, funcionava a València un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia.
Poesia El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del . Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat del i els actes sacramentals de Joan Timoneda, ja reflecteixen el canvi de la contrareforma, que havia de culminar amb el Barroc. Amb la Contrareforma desapareix aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida.
Barroc miniatura|Francesc Vicent Garcia i Torres, Rector de Vallfogona, en un gravat difós l'any 1840. Les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la contrareforma) no es produïren fins a començament del i es prolongaren durant tot el , aleshores ja amb elements d'estètica rococó.
En aquest període es reben clares influències del gran barroc castellà, amb autors com Góngora, Quevedo, Calderón, Gracián, etc., que actuaven sense gaire relació els uns amb els altres.
Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia, que gaudí d'un gran prestigi posterior, fou l'únic que aconseguí de formar una escola, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el . Francesc Fontanella i Josep Romaguera, aportarien també contribucions importants durant el barroc.
El moment culminant d'aquest corrent pot situar-se durant la Guerra dels Segadors, quan hi hagué intents ja conscients de renovar i revitalitzar la cultura catalana i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. S'ha de destacar sobretot l'obra poètica i dramàtica de Francesc Fontanella. Altres figures del barroc català foren Pere Jacint Morlà i Josep Blanch, també de mitjan . Josep Romaguera, entre els segles i , mantenia amb relativa eficàcia aquests propòsits. Agustí Eura, Joan de Boixadors, Guillem Roca i Seguí i Francesc Tagell, de la primera meitat del , hi insistien amb desigual fortuna.
Il·lustració miniatura|Joan Ramis