miniatura|La creu patent roja fou la més utilitzada per l'orde del TempleL'orde religiosomilitar del Temple va néixer a Terra Santa a inicis del després que la Primera Croada hagués conquerit Síria i Palestina. L'any 1119, un petit grup de cavallers croats (nou segons la tradició) s'uniren en confraternitat per defensar la Basílica del Sant Sepulcre i acompanyar i protegir els pelegrins que arribaven a Terra Santa. Aquell grup, entre els quals hi havia Hug de Payens, creà un incipient orde militar, que l'any 1120 aprovà el concili de Nablus presidit pel rei Balduí i el Patriarca de Jerusalem. Balduí cedí als “Pobres cavallers de Crist” (aquest fou el seu nom) part del palau que tenia a l'Esplanada de Jerusalem al costat de la Mesquita d'Al-Aqsa. Hug de Payens, que el 1127 s'havia convertit en el primer mestre del Temple viatjà a Occident per a fer conèixer, l'any 1129 la nova milícia en que el concili de Troyes (França). Allí aconseguí que Roma reconegués oficialment el nou orde i li donés una regla inspirada, no redactada, per Sant Bernat. L'orde del Temple s'organitzà segons una estructura piramidal religiosa fortament jerarquitzada. El vèrtex es trobava a Jerusalem, on hi havia la casa mare i el Mestre, que era la més alta jerarquia. En un segon nivell de dependència hi havia les províncies. Cada província estava regida per un mestre provincial. La darrera era la comanda o convent, on residien els frares de l'orde i altres membres adscrits. La comanda, que era el centre administratiu menor els permetia controlar de prop el patrimoni; per aquest motiu, procuraren que entre elles no hi hagués mes de trenta quilòmetres de distància. En general, les comandes eren granges o masos al rerepaís, palaus a les ciutats i castells a les fronteres. Passats els moments ofensius, aquests es convertiren també en centres d'explotació agrícola. Les comandes eren governades pels comanadors o preceptors.
Poc després de la seva fundació oficial (1129), petits grups de templers viatjaren arreu dels països de tota l'Europa Occidental on anaren a divulgar la seva causa, a fer proselitisme i a recaptar almoines; car per acomplir la seva tasca necessitaven tot l'ajut d'Occident. Portadors d'un gran prestigi, foren molt ben rebuts per part de tots els estaments religiosos i civils que els dotaren de tota mena de beneficis i privilegis. El papa els acollí sota la seva protecció i els dotà de grans privilegis. Els magnats ─laics i eclesiàstics─, seguiren l'exemple papal. Com a professionals de la guerra participaren en totes les campanyes militars i defensa del llocs sants conquerits a l'Orient. Per la seva disciplina i professionalitat esdevingueren punta de llança i directors dels exèrcits croats.
Arribada a Catalunya. Les primeres donacions Els templers arribaren molt aviat a Catalunya. A finals de la segona dècada del i a començaments de la tercera rebien deixes importants dels comtes de Barcelona i d'Urgell. Simultàniament, havien anat rebent de tots els estaments civils i eclesiàstics catalans, tota mena de beneficis i donacions arreu del país. A partir d'aquestes donacions, amb racionalitat i pragmatisme, organitzarien una gran xarxa de comandes o convents que abastaria tot el territori català: comandes militars als castells de frontera, per defensar-la; comandes rurals al rerepaís i al món rural conquerit per explotar l'agricultura i la ramaderia, principalment; i comandes urbanes o palaus a les principals ciutats per participar dels negocis burgesos i apropar-se al poder. miniatura|esquerra|Balduí II rei de Jerusalem cedint part del seu palau vora la mesquita d'Al-Aqsa a Hug de Payens i a Godofred de Sant-Homer miniatura|Sant Bernat, fragment del retaule de Sant Bernat i Bernabé de l'església de Santa Maria de Montblanc (Conca de Barberà), . Sant Bernat si bé inspirà la Regla del Temple, no la redactà. miniatura|esquerra|Cavallers templers en una miniatura de la Chronica Majora de Mateu Paris, . miniatura|Segell del mestre de la província catalanoaragonesa del Temple, s. XIII
La primera data important de la introducció del Temple a Catalunya és la donació que, l'any 1130, els feu el comte de Barcelona Ramon Berenguer III del castell de Granyena, el qual professà a l'orde. Tant a Catalunya, com a l'Aragó i a Portugal l'orde es comprometia a ajudar a la lluita contra l'Islam; intenció que es refermarà amb la donació, l'any següent, del castell de Barberà per part d'Ermengol VI, comte d'Urgell, i culminarà l'any 1134, amb la cessió dels drets que hi tenia Ramon Berenguer IV de Barcelona. D'antuvi, però, els templers no tenien clara la participació contra els infidels de la península. Ramon Berenguer IV, maldà per aconseguir-ho. L'any 1134 convocà una assemblea de nobles catalans intentant convèncer el Temple. Tanmateix, la decisió ferma de la participació de l'Orde arribaria set anys més tard en el context del sorprenent testament del rei aragonès, Alfons el Bataller, a favor dels ordes militars de Jerusalem (Temple, Hospital i Sant Sepulcre). Com és sabut, el mateix Ramon Berenguer IV negocià la renúncia dels tres ordes al testament que culminà, l'any 1143, a Girona, on pactà amb el Temple. miniatura|esquerra|Mapa de les comandes o convents de l'orde del Temple a Catalunya. Quan Granyena de Segarra i Barberà de la Conca foren lliurades al Temple havien recorregut ja un llarg camí en mans de senyors feudals que fins aleshores havien dut a terme la tasca de fortificar la frontera per defensar els territoris conquerits i continuar l'avenç. Els comtes confiaren als templers aquells castells, convençuts que ells serien els defensors idonis. La lluita contra l'islam per allunyar-lo de les terres peninsulars seguí amb forta embranzida i amb caràcter de croada en els anys immediats a què l'Orde del Temple decidís prendre-hi part. Les més importants places andalusines de ponent i del sud (Lleida i Tortosa) foren conquerides amb important concurs dels templers. Ramon Berenguer IV, en virtut dels pactes establerts a Girona el 1143, els feu importants donacions en aquelles terres, les quals es veieren incrementades per altres que els anaren fent diferents senyors feudals. En ambdues ciutats instal·laren dues de les principals comandes de les terres catalanes; des d'elles organitzaren la resta de fortificacions a ells confiades en la nova frontera.
Paral·lelament a la labor de guerra i defensa de les fortaleses de la frontera andalusina, l'orde endegà en les terres catalanes la mateixa labor que practicava arreu dels reialmes cristians d'Occident: captació i explotació de béns per aconseguir els recursos econòmics que li havien de permetre continuar i ampliar la seva tasca principal, mantenir lliures i segurs del perill islàmic els llocs sants de Síria i Palestina per tal que els pelegrins hi poguessin arribar amb tranquil·litat.
Aquestes dues tasques simultànies endegades en terres catalanes es materialitzaren en la instal·lació de cases i convents arreu del país, des d'on l'orde podria dur a terme la seua vida religiosa i l'administració i explotació dels béns rebuts. Condicionades segons llurs funcions, les seues cases prengueren la forma de castells en les terres de frontera i de granges en els llocs on la tasca principal era l'explotació dels recursos naturals. Tanmateix, entre aquests dos tipus principals s'anaren perfilant variants. Un tret comú que compartien totes les seues cases procedia de la necessitat d'autodefensar-se; per aquest motiu totes van estar dotades d'elements arquitectònics de defensa, car els temps no eren segurs i calia estar preparats per repel·lir previsibles atacs, procedents sobretot de rivalitats feudals.
Les construccions relacionades amb els templers a Catalunya són diverses i tenen molts matisos, que cal tenir presents a l'hora d'establir filiacions i graus de pertinença a l'orde. El motiu que portà el Temple a la Península, la guerra contra l'Islam, suposà una arquitectura militar semblant a la de Terra Santa. Però no tots els convents templers de Catalunya foren castells. La simplificació que suposa reduir l'arquitectura del Temple a arquitectura militar de frontera, divulgada per alguns estudiosos, està molt lluny de la realitat, si més no en el cas de Catalunya. És cert que hi ha castells de frontera en les construccions templeres catalanes, i aquests compten entre les comandes principals, però també hi ha fortaleses urbanes, granges fortificades, masos, molins… És natural que fos així, la vida i activitat dels templers al nostre país, un cop acabada la conquesta catalano-aragonesa, va tenir el mateix caràcter que en qualsevol país on mai hi hagué tasques de croada.
Així doncs, les circumstàncies particulars de Catalunya —de guerra primer i de pau després— determinaren una varietat tipològica en l'arquitectura templera, que no trobem en altres llocs. La diversitat de funcions dels cavallers en terres catalanes es veurà també reflectida en l'arquitectura —religiosa i civil— que propiciaren.
La Catalunya nova Les comandes de l'Ebre L'organització del districte de Ribera miniatura|Mapa del "districte de Ribera", a les terres de l'Ebre.
La conquesta de Tortosa, any 1148, fou el primer objectiu de la política conqueridora de les terres catalanes de migdia i ponent, projectada a Girona l'any 1143 per Ramon Berenguer IV i els magnats del país. La participació del Temple en aquest projecte, i en el de Miravet cinc anys després, significà per a l'orde l'obtenció d'un important patrimoni a les terres de l'Ebre. La comanda de Tortosa va ser el primer assentament de l'orde del Temple en terres de la Catalunya Nova; les necessitats estratègiques així ho exigiren. El convent o comanda tortosí fou instal·lat immediatament després de la conquesta per tal d'organitzar la defensa de la nova frontera i començar a administrar els dominis procedents dels pactes previs i de les nombroses donacions particulars en el territori, que aviat arribaren a l'orde. Seguint el programa de recuperació de les terres frontereres, i després de conquerir Lleida l'any 1149, el 1153 s'assolí una altra de les fites estratègicament més importants de l'Ebre: el castell de Miravet. Aquest castell amb el seu immens terme, que comprenia l'actual Terra Alta i bona part de la Ribera d'Ebre, fou donat a l'Orde del Temple. miniatura|esquerra|Castell templer de Miravet. Vista exterior des de ponent. 1996
Durant els primers deu anys que seguiren a la conquesta de Miravet (1153-1164), el comanador de Tortosa fou el responsable del feu miravetià, sobre el qual l'orde havia rebut el ple domini territorial i jurisdiccional. L'organització d'aquest gran patrimoni, que amb el de Tortosa esdevindria el primer senyoriu de la Corona fou una tasca llarga no mancada d'entrebancs. Els templers establerts a Tortosa es desplaçaren a Miravet per endegar tota aquella feina. De bell antuvi, per raons òbvies de defensa, es devia plantejar la construcció de la nova fortalesa. És probable que simultàniament anessin posant en marxa l'organització de la casa o comanda de Miravet i les propietats, al mateix temps que anaven rebent donacions de particulars. Amb lentitud però amb eficàcia anà avançant la colonització i feudalització del territori. Al llarg d'aquests deu anys, en la documentació conservada (que és quasi exclusivament la de Tortosa) no es parla de cap comanador, o equivalent, de Miravet; els textos només fan referència a càrrecs provisionals nomenats temporalment des de Tortosa per dirigir la novella casa.