La Campanya japonesa d'ocupació a les Filipines es va desenvolupar del 8 de desembre de 1941 al 9 de juny de 1942 i va culminar amb l'ocupació japonesa de les illes Filipines, estat lliure associat dels Estats Units d'Amèrica. Encara que fossin numèricament inferiors, les forces japoneses, més ben preparades, van aconseguir acorralar a les unitats filipí-nord-americanes de Luzón a la península de Bataàn i l'illa de Corregidor. Aquestes forces van resistir fins a l'abril i el maig de 1942 respectivament i les guarnicions aliades en Bisayas i Mindanao es van rendir en caure Corregidor.
En finalitzar la batalla de Bataàn, les forces aliades van ser sotmeses a una marxa forçada als camps de presoners de guerra, en la qual van morir més soldats que en la batalla en si.Toland, p. 300. Aquest episodi va rebre el nom de la marxa de la mort en Bataàn. Pel nombre de baixes molts historiadors la consideren la derrota més gran de les forces armades dels EUA.
Antecedents Les illes Filipines servien l'any 1941 de base militar a la recentment organitzada Força Aèria nord-americana a l'anomenat Orient Llunyà (FEAF per les seves sigles en anglès). Les forces japoneses havien de neutralitzar aquesta base per poder garantir la seva superioritat aèria mentre que lExèrcit Expedicionari del Sud, sota el comandament del general Hisaichi Terauchi avançava contra les colònies europees de Malàisia i les Índies Orientals Holandeses per obtenir proveïments. Addicionalment, l'ocupació de les Filipines es considerava necessària per evitar que fossin usades com a plataforma de contraatacs i per assegurar les rutes de comunicació entre el Japó i els recentment ocupats territoris al sud.
Forces defensores Les forces terrestres aliades a les Filipines eren uns 130.000 soldats i aproximadament 100.000 d'aquests efectius havien estat mobilitzats feia pocs mesos i estaven poc entrenats.Toland, p. 190. La força aèria nord-americana, sota el comandament del general Lewis H. Brereton, estava composta per 35 bombarders B-17 i 107 caces P-40. L'almirall Thomas Hart era el comandant de la flota a l'Àsia, que havia de defensar les aigües filipines però estava en desavantatge enfront de la flota japonesa tot i que comptava amb un creuer pesat, un creuer lleuger, 29 submarins i 14 destructors de la Primera Guerra Mundial, a més de l'exèrcit de terra i l'aviació.
L'almirall Rainsford Stark, cap d'operacions navals, havia sol·licitat al President Franklin D. Roosevelt, a mitjan 1941, que allargués les negociacions amb els japonesos amb l'objectiu d'enfortir els efectius a les Filipines. El comandant en Cap de les forces nord-americanes a les Filipines, general Douglas MacArthur, planejava expandir l'exèrcit a 200.000 efectius i formar una flota aèria de 256 bombarders i 195 caces. MacArthur planejava culminar aquesta expansió durant l'abril de 1942.Toland, p. 190. S'esperava rebre 52 bombarders en picat i dos regiments d'artilleria el 4 de gener. De manera més immediata 30 bombarders B-17 havien estat promesos, a la vespra de l'atac a Pearl Harbor, i dotze bombarders ja s'havien enlairat de Califòrnia. Aquests bombarders van fer escala en Hawaii durant l'atac sorpresa japonès.
Forces atacants Per a la invasió de les Filipines es va destinar el 14è exèrcit japonès, sota comandament del tinent general Masaharu Homma. Les casernes generals d'Homma van ser establertes a Formosa, sota control japonès amb altres unitats d'aquest exèrcit estacionades a les illes Ryukyu, les illes Penghu i Palaos. Inicialment, el 14è exèrcit, també anomenat força d'atac de les Filipines, comptaria amb la 16a Divisió i la 48a Divisió, amb uns 43.000 homes, així com amb dos regiments de carros blindats. No obstant això, una vegada assegurada la victòria, durant una cinquantena de dies, la 65a Brigada del tinent general Akira Nara es mobilitzaria a les Filipines com a força d'ocupació, ja que les dues divisions originals feren missions en les Índies Orientals Holandeses. La 4a Divisió, estacionada al Japó com a reserva, es mobilitzaria posteriorment a les Filipines.
El 5è grup aeri, dependent de l'exèrcit, estava compost per 20 batallons i era comandat pel tinent general Hideyoshi Obata. Comptava amb dos regiments d'avions de caça, dos regiments de bombarders lleugers i un regiment de bombarders pesats, així com un regiment per tasques de reconeixement. Va ser traslladat des de Manxúria cap a Formosa per recolzar les forces terrestres al nord de la latitud 16°. L'11a flota aèria, al comandament del vicealmirall Nishizo Tsukahara i amb 444 avions en total, va rebre l'encàrrec de neutralitzar a la FEAF al sud de l'àrea d'operacions del 5è grup aeri, però a més havia de brindar recolzament als desembarcaments a Malàisia i les Índies Orientals Holandeses. En total, Homma comptaria amb un màxim de 500 avions principalment durant el desembarcament.Morton, p. 59.
La 3a flota japonesa, comandada per l'almirall Ibo Takahashi, tenia com a objectiu principal protegir els transports i protegir les costes durant els desembarcaments. La 4a divisió de portaavions, que incloïa al portaavions lleuger Ryujo, va ser assignada a la campanya, ja que l'11a flota aèria, estacionada a Formosa no podia protegir a les tropes que desembarcarien més al sud.
Inici de la campanya El 7 de desembre de 1941 (nit anterior a l'atac a Pearl Harbor a les Filipines) va ser descobert un comboi japonès enfront de la Indoxina navegant en direcció al golf de Siam. A més, les tres nits anteriors s'havien reportat el vol d'avions no identificats sobre Clark Field, la principal base aèria nord-americana a les Filipines. L'almirall Hart estava segur que la guerra anava a començar a qualsevol moment i li va suggerir al vicealmirall Sir Thomas Phillips, comandant de la flota britànica del Llunyà Orient, que escurcés la seva visita a les Filipines i tornés a Singapur immediatament.Toland, p. 190.
Atacs aeris miniatura|Caces del portaavions Ryūjō enfront de la Muntanya Mayón, en direcció a Legazpi, el 12 de desembre de 1941. El 8 de desembre, MacArthur va ser notificat de l'inici de les hostilitats a les 6h50 del matí, hora local, quatre hores i mitja després d'haver-se iniciat l'atac a Pearl Harbor.Rottman, p. 58. Mitja hora després, el general Brereton va sol·licitar a MacArthur permís per bombardejar Formosa, però aquest s'hi va negar, al·legant que no disposaven de suficient informació sobre les bases enemigues a l'illa. Durant la resta del matí, els japonesos van realitzar petits atacs aeris. Brereton va sol·licitar de nou permís per bombardejar Formosa, però MacArthur s'hi va negar per segona vegada. Poc després de les deu, MacArthur finalment va autoritzar el bombardeig i Brereton va procedir a reunir els seus bombarders a Clark Field, els quals estaven sobrevolant la muntanya Arayat, per evitar ser sorpresos a l'alba.Toland, p. 232. En aquest moment 196 avions japonesos havien abandonat Formosa i es trobaven en direcció a l'aeròdrom. Encara que Clark Field va ser alertat de l'imminent atac, el missatge no va pujar en la cadena de comandament, quan la primera onada japonesa amb 27 bombarders Mitsubishi G3M2 va arribar finalment a les 12h 35, va trobar a tots els bombarders de Clark Field en la pista preparant-se juntament amb els caces d'escorta per a un atac contra Formosa programat per a la tarda.Toland, p. 233.
A la primera onada de bombardejos en va seguir una de similar, la qual va atacar des de gran altura sense gaire resistència de l'artilleria antiaèria. Després hi van arribar trenta-quatre avions Zero fent atacs en vol rasant, els més efectius de tot l'atac. Solament tres caces P-40 van aconseguir enlairar-se per fer-los front mentre que altres cinc van ser destruïts mentre avançaven per la pista. Un esquadró de caces d'una base aèria propera va arribar poc després, i, encara que composta per inferiors caces P-35, van aconseguir abatre tres Zeros.Morton, p. 87.
Aquests atacs van ser molt efectius i els japonesos van aconseguir reduir a la meitat la força de combat de la FEAF el primer dia de campanya. Els nord-americans van perdre 17 de 35 bombarders B-17, 53 caces P-40 i 3 caces P-35, així com altres 30 avions de menor importància.Morton, p. 88. Les instal·lacions de Clark i de Iba Fields van quedar seriosament danyades i es van reportar 80 morts i 150 ferits. En aquests atacs, els japonesos van perdre solament set caces.Morton, p. 88. Els japonesos van consolidar la seva superioritat aèria els següents dies i, en finalitzar el 15 de desembre, la força aèria nord-americana a les Filipines havia quedat reduïda a un grapat de caces.
Fugida de la Flota Nord-americana miniatura|esquerra|L'USS Houston, vaixell almirall de la Flota Asiàtica, en la badia de Manila. Amb la Flota del Pacífic temporalment neutralitzada en Pearl Harbor, i amb la FEAF delmada, la defensa de les Filipines requeia completament en la Flota Asiàtica de l'Almirall Hart i en el pla defensiu de MacArthur, que definia a les platges com la principal línia de defensa.
El 8 de desembre l'almirall Hart havia enviat a la seva principal força operativa, liderada pel creuer pesat USS Houston, cap a Borneo, colònia holandesa. La marina mercant també va fugir ràpidament de la badia de Manila, la qual va ser atacada des de l'aire els dies següents. El 10 de desembre Hart va reportar que Manila ja no podia ser mantinguda com una base naval a causa de la supremacia aèria japonesa i va continuar enviant més vaixells al sud, on creia que contribuirien millor en la defensa de Malàisia i les Índies Orientals Holandeses.Morton, p. 94. El 14 de desembre Hart va decidir enviar a la resta de la seva flota al sud i a les Filipines van romandre únicament dos destructors, 27 submarins i altres navilis menors. Hart va abandonar Manila el 26 de desembre, en un submarí, amb rumb al sud. El contraalmirall Francis Rockwell va romandre a les Filipines com a successor de Hart.
Desembarcaments miniatura|Mapa mostrant els diferents desembarcaments nipons en Luzón. Tot i que els principals desembarcaments japonesos es van realitzar poc abans del Nadal, també es van fer desembarcaments a Luzón i a Davao els primers dies d'hostilitats. Després de conquerir les illes Batanes, al nord de Luzón, el 8 de desembre els japonesos van desembarcar uns 4.000 homes a Vigan, a Gonzaga i a Aparri passat l'endemà. El 12 de desembre, uns 2.500 japonesos van desembarcar a Legazpi, al sud de Luzón. El 20 de desembre uns 5.000 japonesos van desembarcar a Davao i des d'allí van anar cap a Joló, el qual van arrabassar immediatament. Aquests dos últims desembarcaments no eren útils per a la campanya de les Filipines, sinó per a la campanya de les Índies Orientals Holandeses, que ja s'havia iniciat.
En la nit del 10 de desembre, un bot japonès de reconeixement es va endinsar al golf de Lingayen i immediatament va rebre un gran atac de totes les defenses costaneres. El comandant divisional va anunciar haver impedit un important desembarcament japonès i l'episodi va ser conegut com 'la batalla del golf de Lingayen'.Morton, p. 107. MacArthur havia col·locat la major part de la seva artilleria al sud del golf i els japonesos ho van descobrir gràcies al bot de reconeixement i la premsa aliada que va publicar detalls de la falsa batalla en Lingayen.Toland, p. 245.Toland, p. 250.
El 22 de desembre, el submarí nord-americà Stingray'' va localitzar la principal força d'invasió japonesa de Lingayen, uns 85 transports que contenien al gruix de la 48a Divisió, sota el comandament del tinent general Yuitsu Tsuchihashi. No obstant això, el desembarcament japonès al nord del golf de Lingayen es va realitzar sense molts contratemps gràcies a l'absoluta superioritat aèria i naval japonesa. En aquell moment solament quatre bombarders B-17 romanien a les Filipines i després de llançar bombes sobre el comboi japonès, van escapar vers Austràlia.Toland, p. 251.