La invasió alemanya de Bèlgica va començar el 4 d'agost de 1914.
Amb anterioritat, el 24 de juliol, el govern belga va anunciar que mantindrien la seva neutralitat en el cas d'iniciar-se una guerra. El govern belga va mobilitzar les seves forces armades el 31 de juliol i Alemanya va proclamar un estat de Kriegsgefahr (perill de la guerra). El 2 d'agost, el govern alemany va enviar un ultimàtum a Bèlgica, exigint el pas pel país i les forces alemanyes van envair Luxemburg. Dos dies més tard, el Govern belga va rebutjar les demandes i el Govern britànic va garantir el suport militar a Bèlgica. El govern alemany va declarar la guerra a Bèlgica el 4 d'agost. Les tropes van travessar la frontera i van atacar la ciutat belga de Lieja.
L'objectiu de les operacions militars alemanyes a Bèlgica era portar els 1r, 2n i 3r Exèrcits fins a les posicions des d'on podien envair França, el que va portar als setges de fortaleses belgues al llarg del riu Mosa fins a Namur, després de la caiguda de Lieja el 7 d'agost i la rendició dels últims forts els dies 16 i 17 d'agost. El govern belga va abandonar la capital, Brussel·les, el 17 d'agost i després de lluitar al riu Gete, l'exèrcit de campanya belga es va retirar cap a l'oest, fins a la línia defensiva d'Anvers el 19 d'agost. Brussel·les va ser ocupada l'endemà i Namur va ser assetjada el 21 d'agost.
Després de les batalles de Mons i de Charleroi, la major part dels exèrcits alemanys van marxar cap al sud a França, deixant petites forces en la guarnició de Brussel·les i als ferrocarrils belgues. El III Cos de Reserva va avançar cap a la zona fortificada al voltant d'Anvers i una divisió del IV Cos de Reserva es va fer càrrec de Brussel·les. L'exèrcit de campanya belga va fer diverses sortides d'Anvers a finals d'agost i setembre, per a fustigar les comunicacions alemanyes i ajudar els francesos i al Cos Expedicionari Britànic (BEF), per a mantenir a les tropes alemanyes en Bèlgica. Per a rebutjar una sortida belga entre el 9 i 13 de setembre, es va posposar la retirada de tropes alemanyes que anaven a reforçar els principals exèrcits a França, i un cos d'exèrcit es va mantenir en trànsit en Bèlgica durant diversos dies. La resistència belga i la por alemanya pels francs-tireurs (franctiradors), van portar als alemanys a posar en pràctica una política de Schrecklichkeit (horror) contra els civils belgues poc després de la invasió, en la qual es van dur a terme massacres, execucions, presa d'ostatges, i la crema de ciutats i pobles i que es va conèixer com la «violació de Bèlgica».
Mentre que els exèrcits francesos i el BEF van dur a terme la Gran retirada a França (24 d'agost - 28 de setembre), petits destacaments dels exèrcits belgues, francesos i britànics, es van enfrontar a Bèlgica contra la cavalleria alemanya i les unitats Jäger. El 27 d'agost, una esquadrilla de la Royal Naval Air Service (RNAS) va volar cap a Oostende, per a realitzar sortides de reconeixement aeri entre Bruges, Gant i Ieper. Els infants de marina britànica van desembarcar a França el 19-20 de setembre i van començar l'exploració de la Bèlgica desocupada amb automòbils; la RNAS va crear una secció d'automòbils blindats, creat amb vehicles reforçats amb acer a prova de bales. El 2 d'octubre, la brigada de marina de la Royal Naval Division (Divisió Naval Real) es va traslladar a Anvers, seguida per la resta de la divisió el 6 d'octubre. Del 6 al 7 d'octubre, la 3a i 7a divisió de cavalleria van desembarcar a Zeebrugge, i les forces navals recollides a Dover van formar la Dover Patrol (Patrulla de Dover), per operar al canal i a la costa francesa a la frontera amb Bèlgica. Tot i el petit reforç britànic, el setge d'Anvers va acabar quan el seu anell defensiu de forts va ser destruït per l'artilleria pesant alemanya. La ciutat va ser abandonada el 9 d'octubre i les forces aliades es van retirar a Flandes Occidental.
Al final de la cursa cap al mar (17 de setembre - 19 d'octubre), es va iniciar un període d'intents recíprocs dels alemanys i franco-britànics per a flanquejar als seus enemics en el flanc occidental, ja que es van estendre cap al nord pel riu Aisne, a través de la Picardia, Artois i Flandes. Les operacions militars a Bèlgica es van moure cap a l'oest, des d'Anvers fins a la zona propera amb la frontera amb França. L'exèrcit belga es va enfrontar en una batalla de l'IJzer (16-31 d'octubre) des del sud de Nieuwpoort fins a Diksmuide. El 4r Exèrcit va atacar cap a l'oest i els francesos, els britànics i algunes tropes belgues van lliurar la primera batalla d'Ieper (19 d'octubre - 22 de novembre) contra els 4t i 6è Exèrcits.
El novembre de 1914, la major part de Bèlgica estava sota l'ocupació alemanya i els Aliats assetjats. El 26 d'agost de 1914, es va establir una administració militar, el Kaiserliches Deutsches Generalgouvernement Belgien, per a governar Bèlgica a través del sistema administratiu belga anterior a la guerra, supervisat per un petit grup d'oficials i funcionaris alemanys. Bèlgica es va dividir en tres zones administratives: la governació general, que incloïa Brussel·les i l'interior del país; una segona zona, en el marc del 4t Exèrcit, que incloïa Gant i Anvers; i una tercera zona sota el control de la Kaiserliche Marine (marina de guerra alemanya) al llarg de la costa. L'ocupació alemanya es va mantenir fins a finals de 1918.
Antecedents Desenvolupaments estratègics La neutralitat belga El Tractat de Londres de 1839 va reconèixer a Bèlgica com un Estat independent i neutral. Fins al 1911, l'anàlisi estratègica belga preveia que si arribava la guerra, els alemanys atacarien França través de la frontera franco-alemanya i atraparien als exèrcits francesos contra la frontera belga, com ho havien fet en 1870. Les garanties britàniques i franceses de la independència de Bèlgica van ser fetes abans de 1914, però l'agregat militar britànic va preveure la possibilitat de desembarcaments a Anvers en 1906 i en 1911, el que va portar als belgues a sospitar que els britànics havien arribat a veure la neutralitat belga com una qüestió d'avantatge diplomàtic i militar britànic, en lloc de com un fi en si mateix.
miniatura|esquerra|Mapa d'Europa, 1914 L'incident d'Agadir de 1911 va deixar al govern belga amb pocs dubtes pel que feia el risc d'una guerra europea i una probable invasió alemanya de Bèlgica. El setembre del 1911, una reunió del govern va arribar a la conclusió que Bèlgica havia d'estar preparada per a resistir una invasió alemanya, per a evitar acusacions de la col·lusió dels governs britànic i francès. Gran Bretanya, França i els Països Baixos també devien ser tractades com a enemics potencials.
En 1913 i 1914, els alemanys van fer preguntes a l'agregat militar belga a Berlín sobre el pas de les forces militars alemanyes a través de Bèlgica. Si fos envaïda, Bèlgica necessitaria ajuda estrangera, però no tractaria a les potències estrangeres com a aliats o com a objectius més enllà del manteniment de la independència de Bèlgica. La neutralitat va obligar el govern belga a fer una estratègia d'independència militar, basat en un programa de rearmament que va començar en 1909 i que s'esperava que es completés en 1926. El pla belga era tenir tres cossos d'exèrcit, per a reduir l'avantatge numèric dels exèrcits alemanys sobre els francesos, destinats a dissuadir una invasió alemanya.
El servei militar obligatori es va iniciar en 1909, però amb una reducció en la durada del servei a quinze mesos; l'incident d'Agadir va fer que el govern continués amb la preparació, però fins a 1913 la mida de l'exèrcit no es va fixar com una proporció de la població. El reclutament anual de 13.300 reclutes es va augmentar a 33.000 per tal d'aconseguir un exèrcit de 180.000 homes. Els homes grans van continuar servint com a tropes de guarnició i es preveia que en 1926 estarien disponibles 340.000 homes. La implementació del nou règim havia interromput l'anterior, però encara no havia entrat en vigor en 1914.
Durant la crisi sobre l'assassinat de Francesc Ferran, els regiments van ser dividits i es van incorporar a l'exèrcit vuit classes de reclutament, per a proporcionar 117.000 homes per a l'exèrcit de campanya i 200.000 soldats per a les fortaleses. L'exèrcit belga va planejar la defensa integral en lloc de concentrar l'exèrcit contra una amenaça determinada. Les defenses belgues havien de concentrar-se en un «Reducte Nacional» en Anvers, amb l'exèrcit de campanya situat al centre del país, a 60 km de la frontera, a punt per maniobrar per a retardar una invasió, mentre que les fronteres estaven protegides per les posicions fortificades de Lieja i Namur.
La violació de l'article VII del Tractat de Londres, per la invasió alemanya de Bèlgica al 4 d'agost de 1914, va ser el casus belli donat pel govern britànic per a declarar la guerra a Alemanya.
Els plans de guerra Bèlgica. El Reducte Nacional de Bèlgica La planificació militar belga es basava en el supòsit que altres potències expulsarien a l'invasor. No es va tenir en compte la probabilitat d'una invasió alemanya perquè França i la Gran Bretanya es veien com a aliats o perquè l'Entente Cordiale (1904) havia conduït als belgues a percebre que l'actitud britànica sobre Bèlgica seria la de protegir-la.
miniatura|Fortificacions del Reducte Nacional de Bèlgica, Anvers Es va formar un Estat Major el 1910, però el Chef d'État-Major Général de l'Armée (Cap d'Estat Major General de l'Exèrcit) el tinent general Harry Jungbluth es va retirar el 30 de juny de 1912 i no se substitueix fins al maig de 1914 pel tinent general Chevalier de Selliers de Moranville que va començar a planejar la concentració de l'exèrcit i es va reunir amb els funcionaris del ferrocarril el 29 de juliol.
Les tropes belgues es van concentrar al centre de Bèlgica, al Reducte Nacional de Bèlgica (en Anvers), preparades per a lluitar en qualsevol front, mentre que la posició fortificada de Lieja (PFL) i la posició fortificada de Namur (PFN) es van quedar per a assegurar la defensa de les fronteres. El Rei es convertia en Comandant en Cap en el cas de mobilització i era qui decidia on s'havia de concentrar l'exèrcit. Els soldats belgues, desorganitzats i mal entrenats, es van beneficiar amb aquest nou pla de rearmament d'una posició central que els permetia retardar el contacte amb un invasor, però també van ser necessàries unes fortificacions per a la defensa de la frontera. Una escola de pensament volia un retorn a un desplegament en línia en la frontera amb les teories franceses de l'ofensiva. Els plans belgues es van convertir en un compromís en què l'exèrcit de campanya es va concentrar darrere del riu Gete amb dues divisions d'avantguarda a Lieja i a Namur.
Alemanya. El pla Schlieffen–Moltke
L'estratègia alemanya havia donat prioritat a les operacions ofensives contra França i una postura defensiva contra Rússia des de 1891. La planificació alemanya estava determinada per la inferioritat numèrica, la velocitat de mobilització, i la concentració i l'efecte del gran augment de la potència de les armes modernes. S'esperava que els atacs frontals fossin costosos i prolongats, i que només portessin a un èxit limitat, sobretot després que els francesos i els russos haguessin modernitzat les seves fortificacions de la frontera amb Alemanya.
miniatura|esquerra|Pla Schlieffen Alfred von Schlieffen, cap de lOberste Heeresleitung (OHL, Comandament Suprem de l'Exèrcit de l'Imperi Alemany) entre el 1891 i el 1906, va idear un pla (el Pla Schlieffen) per a evitar les fortificacions de la frontera francesa amb una ofensiva al flanc nord, on tindria una superioritat numèrica local amb què podria obtenir ràpidament una victòria decisiva. Entre el 1898 i 1899 es va planejar aquesta maniobra per a passar ràpidament a través de Bèlgica, entre Anvers i Namur, i poder amenaçar París des del nord.