El de Havilland D.H.89 Dragon Rapide va ser un transport lleuger de passatgers de curt abast dels anys 30. Dissenyat com a successor del D.H.84 Dragon, incloïa les ales aflautades i els cobertores de tren d'aterratge aerodinàmics de l'aparell de 4 motors D.H.86 Express.
Història i disseny Dissenyat a la llum de l'experiència obtinguda a partir de la producció i operació dels transports lleugers de Havilland D.H.84 Dragon i de Havilland D.H.86 Express, el prototip de Havilland D.H.89 Dragon Six, equipat amb dos motors de Havilland Gipsy Six de 200 cv, va volar a Stag Lane, pilotat per Hubert Broad, el 17 d'abril de 1934. Els lliuraments d'avions de sèrie, denominats Dragon Rapide, van començar al juliol de 1934, i els primers usuaris van ser Hillman's Airways Ltd., Railway Air Services i Olley Air Service Ltd. A partir de març de 1937 es van instal·lar petits flaps de vora de fugida en els plans inferiors, per fora de les góndoles motores, i com a resultat el tipus va ser rebatejat D.H.89A. La seva fiabilitat i economia van donar lloc a importants vendes entre intervinguts i finals dels anys trenta, i quan va esclatar la guerra s'havien lliurat ja uns 200 exemplars a usuaris civils.
Una versió militaritzada, denominada D.H.89M, va tenir el propòsit de satisfer l'Especificació G.18/35 del Ministeri de l'Aire, que demanava un avió de reconeixement general per al Comandament Costaner. En el morro, a la dreta del seient del pilot, es va muntar una metralladora de tir frontal, i en el sostre a popa de la porta de la cabina, es va instal·lar un afuste de tipus anul·lar. El contracte del Ministeri de l'Aire va ser atorgat a Avro Anson, però es van construir dos D.H.89M per a Lituània i el govern espanyol va rebre altres tres exemplars, amb modificacions addicionals, destinats al servei al Marroc. L'últim avió tenia armament addicional: una metralladora ventral extra que disparava cap avall a través del pis, així com un suport sota el fuselatge per a bombes de 12 kg.
Si bé el D.H.89M no va obtenir cap contracte del Ministeri de l'Aire en qualitat d'avió de reconeixement, el Dragon Rapide va ser escollit com a avió de comunicacions, i l'Air Council compro un exemplar, que va utilitzar el 24è Squadron a Hendon; al novembre de 1938 es van lliurar uns altres dos. En la primavera i començaments d'estiu de 1940, els Rapide civils van equipar les forces britàniques a França i molts van ser destinats a missions de comunicació en particular amb l'Air Transport Auxiliary. miniatura|de Havilland D.H.89 Dominie Mk II(VQ-PAR) primer avió comercial a Israel, foto presa el 25 d'octubre de 1947.
En 1939, es van adquirir tres D.H.89 com a avions d'entrenament en comunicacions per radi, segons l'Especificació T.29/38, seguits d'altres 14 per prestar servei en la 2a Escola d'Electricistes i Radiotelegrafistes. El setembre del 1939 aquesta va rebre també els dos primers D.H.89A. La versió d'entrenament que s'identificava per les antena direccional en el sostre de la cabina, va rebre més tard la denominació Dominie Mk I, mentre que la versió de comunicacions va ser designada Dominie Mk II.
Dels 728 Rapide que es van fabricar abans que la producció toqués a la seva fi, al juliol de 1946, 521 ho van ser en virtut de contractes militars britànics, la majoria d'ells sota la denominació D.H.89B. A Hatfield es van fabricar 186 exemplars abans que la pressió del treball en altres avions donés com a resultat la transferència de la producció a Brush Coachworks Ltd. a Loughborough, Leicestershire. Les xifres de D.H.89 militars inclouen 65 aparells que van prestar servei en la Royal Navy entre 1940 i 1958, any en què es va retirar l'últim; en certs casos es va tractar d'avions civils requisats, uns altres eren de nova construcció, i alguns van ser obtinguts de la RAF.
Molt poc després de la finalització de les hostilitats, diversos centenars de Dominie van ser lliurats com a excedent de guerra a forces aèries estrangeres, tals com les de Bèlgica, i els Països Baixos, o desproveïts d'equip militar, es van vendre a usuaris civils. De tal sort, van arribar a utilitzar-se a gairebé tots els països del món occidental. A més, els últims 100 avions de sèrie fabricats per Brush Coachworks, no lliurats a causa de la terminació de la guerra, van ser completats per la unitat de reparacions de De Havilland a Whitney d'acord amb comandes d'usuaris civils; van constituir l'equipament inicial de postguerra de nombroses línies aèries com Iraqi Airways, Jersey Airways i KLM. En la dècada de 1950 BEA va utilitzar durant algun temps una àmplia flota de Rapide per als seus serveis a les illes que envolten la costa britànica.
El Dragon Rapide no sols va demostrar ser fiable, sinó també revelant-se com a aparells extraordinàriament duradors, amb molts d'ells encara volant al segle XXI. A l'IWM Duxford de Cambridgeshire, Regne Unit, un parell de Rapides s'utilitzen diàriament per a curts vols d'oci al voltant de l'aeròdrom. miniatura|De Havilland D.H.89 Dragon Rapide El 6 de setembre de 2009 la Fundació Infante de Orleans va presentar a l'Aeròdrom de Cuatro Vientos a Madrid la seva última adquisició. Un 'Dragon Rapide' recentment restaurat que, si bé no és el mateix aparell que transportà al general Franco des de les Illes Canàries fins a Àfrica en 1936, sinó una unitat que va prestar servei com a transport de passatgers a Anglaterra en els anys 30, i té idèntiques característiques.El avión de Franco surca el cielo de Madrid, elmundo.es. 7 de setembre de 2007.
En l'actualitat només hi ha catalogades i en bon estat de conservació unes altres sis unitats d'aquest model al món. A part del valor que aquest fet confereix a l'aparell, també té un important valor històric i simbòlic.
El cop del 36 miniatura|esquerra|De Havilland DH.89 Dragon Rapide, restaurat per a la Fundación Infante de Orleans, amb els colors dels anys 1930 de l'aerolínia espanyola Iberia Al febrer de 1936, immediatament després de conèixer-se els resultats amb els quals es va atribuir la victòria el Front Popular, Franco, coordinadament amb José María Gil-Robles y Quiñones (líder de la CEDA i Ministre de la Guerra de l'anterior govern), va pressionar al govern provisional perquè suspengués les garanties constitucionals i decretés la llei marcial i, així, deixar sense efecte els resultats de les eleccions. L'endemà, aprofitant que el Consell de Ministres havia atorgat al seu president, Manuel Portela Valladares, la potestat de decretar la llei marcial quan ho cregués oportú, passant per sobre de la seva autoritat i com a cap de l'Estat Major Militar, Franco va enviar a totes les regions militars un comunicat en què s'instava a decretar l'estat de guerra. Saragossa, València, Alacant i Oviedo van decretar l'estat de guerra, però l'intent va fracassar principalment al no sumar-se la Guàrdia Civil.Preston 1994, p. 152
Superats aquests incidents, Manuel Azaña és nomenat President del Govern. Coneixedor de l'existència del complot, encara que no conegués els detalls ni exactament els seus participants, va allunyar dels centres de poder a aquells generals que considerava més favorables al pronunciament. Franco, perdent la prefectura de l'Estat Major, va ser enviat com a comandant general a les Illes Canàries.Bachoud 2000, p. 127 Franco ho va considerar com un desterrament.
Abans de sortir cap a Canàries, Franco va participar en una reunió a la qual, entre d'altres, també assisteixen els generals Mola i Goded, en la que es decideix preparar un cop d'estat capitanejat pel general Sanjurjo (llavors bandejat a Portugal). Franco, sense rebutjar la conspiració, no es compromet. Des de Canàries rep puntualment informació mostrant-se sempre indecís i cautelós.
A la fi de juny els preparatius del pronunciament estaven pràcticament ultimats, únicament faltava tancar l'acord amb els carlistes i assegurar la participació de Franco. Juan Yagüe i Francisco Herrera (amic personal de Gil-Robles) van rebre l'encàrrec de convèncer-lo perquè s'hi sumés, i a la fi de juny Franco va haver d'arribar a algun compromís, ja que l'1 de juliol Herrera va arribar a Pamplona perquè Mola donés el vistiplau al pla segons el qual es llogaria un avió perquè traslladés Franco des de Canàries al Marroc.
El dia 4 el financer Joan March Ordinas, instal·lat a Biarritz, va lliurar un xec en blanc al marquès de Luca de Tena, propietari del diari ABC, per finançar l'operació, i aquest va encarregar Luis Bolín, corresponsal dABC a Londres, el lloguer de l'avió. Amb l'assessorament de Juan de la Cierva contracta un bimotor de Havilland D.H.89 Dragon Rapide amb pilot, el capità Bebb. L'avió havia pertangut al duc de Gal·les i es trobava a l'aeroport de Croydon. En principi es va pensar en un hidroavió, però no trobant-se cap disponible l'elecció va recaure en un avió model Dragon Rapide.
Per no despertar sospites sobre el viatge, portava com a passatgers a un major anglès en la reserva, a la seva filla i a una amiga, als quals van oferir viatjar gratis com a turistes a Tenerife; es van perdre a l'altura dels Picos de Europa i van haver de tornar a Biarritz per repostar gasolina, van continuar volant fins a Lisboa i posteriorment fins a les Illes Canàries, a l'aeroport de Gando a l'illa de Gran Canària, després d'una escala a Casablanca, els turistes van continuar fins a Tenerife on havien de donar l'estrany missatge "Galícia saluda a França" a un metge.
El 12 de juliol, l'avió ja es troba a Casablanca tot esperant concretar-se el dia del pronunciament. Aquest mateix dia Franco va enviar un comunicat xifrat a Mola en el qual va plantejar la seva retirada al·legant "geografia poc extensa", la qual cosa significava que no s'unia al pla per considerar que no es comptava amb suficients suports. Quan li va arribar el missatge a Mola, es va encendre d'ira i furiós va tirar el paper a terra. El general Sanjurjo sentenciaria: «Amb Franquito o sense Franquito» l'alçament va tirar endavant.Preston 1994, p. 174-175¿Para qué...? De Alfonso XIII a Juan III , Juan Antonio Ansaldo. En Reig Tapia 1996, p. 69. Finalment, el dia 14, després de l'assassinat de José Calvo Sotelo i la reacció que aquesta mort va causar en la dreta i en sectors de l'Exèrcit, Mola rep un altre missatge de Franco que li transmet la seva decisió d'unir-se a la conspiració.
Amb el Dragon Rapide ja a Gran Canària (va arribar a l'aeroport de Gando a les 14:40 hores del dia 14), Franco haurà de traslladar-s'hi des de la seva residència de Tenerife sense aixecar sospites. A dos dies de la data de l'aixecament, el 16 de juliol, el comandant militar de Gran Canària, el general Amado Balmes, mor d'un tret a l'estómac.La historiografia franquista descriu el fet com un accident que es va produir quan Balmes manipulava una arma. Altres versions el situen al costat de la República, per la qual cosa se sospita que pogués haver estat assassinat. Preston 1994, pàg. 178-179. També opina el mateix l'historiador Ángel Viñas (http://www.elpais.com/articulo/reportajes/creo/franco/ordeno/asesinato/empezar/guerra/elpepusocdmg/20110522elpdmgrep_9/tes) La seva mort permet que Franco es traslladi a Las Palmas de Gran Canaria, capital de l'illa de Gran Canària, sense aixecar sospites amb l'excusa d'assistir al seu enterrament. També permet que el general Orgaz, que sempre va estar implicat en la conspiració, sigui l'encarregat de dur a terme l'aixecament a les illes Canàries.