miniatura|Triomf del Cristianisme, de Tommaso Laureti, de la sala de Constantí del Palau Vaticà. miniatura|Relleu de Ceres desfigurat i llançat a una font del monestir de Montier-en-Der, on va ser trobat. miniatura|Interior del Panteó d'Agripa, temple romà reconvertit en església. miniatura|Hipàcia, per Charles William Mitchell, la més famosa víctima durant les revoltes socials a Alexandria. A mesura que la República Romana, i més tard l'Imperi Romà, s'expandia, va arribar a incloure persones d'una varietat de cultures i religions. Es tolerava i acceptava el culte a un nombre cada vegada més gran de deïtats. El govern, i els romans en general, tendien a ser tolerants amb la majoria de les religions i les pràctiques religioses. Es van prohibir certs ritus que implicaven sacrificis humans i sacrifici d'animals, endevinació, astrologia i necromància. Religions of Rome: A History, Mary Beard, John A. North, S.R.F Price, Cambridge University Press, p. 234, 1998,

En opinió de l'historiador catòlic i sacerdot Philip Hughes, algunes religions haurien estat prohibides per raons polítiques més que per zel dogmàtic."Two exceptions there were to the Roman State's universal toleration or indifference. No cult would be authorised which was of itself "hostile" to the State; nor any which was itself exclusive of all others, The basis of these exceptions was, once more, political policy and not any dogmatic zeal". Philip Hughes, "History of the Church", Sheed & Ward, rev ed 1949, vol I chapter 6.

Tolerància i intolerància religiosa L'Imperi Romà normalment tolerava altres religions en la mesura que s'ajustessin a les nocions romanes del que significava la religió adequada i si les seves deïtats podien correlacionar-se amb les deïtats romanes. D'altra banda, els romans van produir una sèrie de persecucions contra religions infractores i inconformistes.

A principis del segle III, Dió Cassi va esbossar la política imperial romana cap a la tolerància religiosa:

Cultes occidentals Bacanals A 186 aC, el Senat romà va emetre un decret que restringia severament les Bacanals, ritus extàtics celebrats en honor al déu Dionis. Tit Livi registra que aquesta persecució es va deure al fet que "no hi havia res dolent, res flagrant, que no s'hagués practicat entre ells" i que "un nombre més gran van ser executats que empresonats; de fet, la multitud d'homes i dones que han patit en tots dos sentits va ser molt considerable".Livy, http://www.fordham.edu/halsall/ancient/livy39.html Livi descriu les percepcions romanes de la secta de les Bacanals (que compartia) en la seva obra Ab Urbe Condita (38,9-18), entre aquestes descripcions es troben:

En una tauleta de bronze trobada a Tiriolo, Itàlia, el 1640, es llegeix un decret romà:

Druides Els druides eren vists com essencialment no romans: una prescripció d'August prohibia als ciutadans romans practicar ritus druídics. Plini el Vell informaPliny's Natural History xxx.4. que sota Tiberi els druides van ser suprimits, juntament amb els endevins i metges celtes, per un decret del Senat, i Claudi va prohibir completament els seus ritus el 54 dC.Suetonius, 'The Twelve Caesars', Life of Claudius /Thayer/E/Roman/Texts/Suetonius/12Caesars/Claudius*.html#25 paragraph 25] S'al·legava que els druides practicaven sacrificis humans, una pràctica avorrible per als romans." The Britons", Christopher Allen Snyder, pàg. 52, Blackwell Publishing, 2003, Plini el Vell va escriure: "És incalculable com de gran és el deute contret amb els romans, els qui van arrasar amb els ritus monstruosos, en què matar un home era el deure religiós més alt i que fos menjat un passaport a la salut."

Cultes orientals Judaisme Tiberi va prohibir el judaisme a Roma, i Claudi va expulsar els jueus de la ciutat.Suetonius, The Twelve Caesars, Life of Tiberius paragraph 36

La crisi sota Calígula (37-41) ha estat proposada com la “primera ruptura oberta entre Roma i els jueus”, però els problemes ja eren evidents durant el cens de Quirini l'any 6 dC i sota Sejà (abans del 31).H.H. Ben-Sasson, Una història del poble jueu, Harvard University Press, 1976, El regnat de Gai Calígula (37-41) va ser testimoni de la primera ruptura oberta entre els jueus i l'Imperi julioclaudi. Fins llavors hi havia una atmosfera d'entesa entre els jueus i l'imperi. Aquestes relacions es van deteriorar seriosament durant el regnat de Calígula, i, encara que després de la seva mort la pau va ser exteriorment restablert, una considerable amargor va romandre a banda i banda. Calígula va ordenar que s'erigís una estàtua d'or de si mateix al temple de Jerusalem. Només la mort de Calígula, a mans de conspiradors romans (41), va evitar l'esclat d'una guerra judeo-romana que bé podria haver-se estès a tot l'Orient romà.

Després d'una sèrie de guerres judeo-romanes (66-135), Hadrià va canviar el nom de la província de Judea a Síria-Palestina i de Jerusalem a Aelia Capitolina en un intent d'esborrar els enllaços històrics del poble jueu amb la regió. A més, després de l'any 70, als jueus només se'ls permetia practicar la seva religió si pagaven el Fiscus Judaicus, i després de l'any 135 se'ls prohibia l'entrada a Aelia Capitolina excepte el dia de Tixà be-Av.

Maniqueisme La primera reacció i legislació oficial contra el maniqueisme per part de l'Estat romà va tenir lloc sota Dioclecià. En un edicte oficial anomenat De Maleficiis et Manichaeis (302) compilat a la Collatio Legum Mosaicarum et Romanarum i dirigit al procònsol d'Àfrica, Dioclecià va escriure:

Legislació antimàgica A causa de l'excessiva quantitat de constitucions imperials, l'any 429, l'emperador Teodosi II les va reorganitzar per ordre cronològic en 16 llibres dividits en títols, creant el Codex Theodosianus. S'hi poden veure nombrosos edictes contra la pràctica de màgia, endevinació, sacrificis i altres rituals bàrbars (no romans); la primera legislació antimàgica imperial té el seu origen en el primer emperador Octavi August, que va publicar un edicte pel qual tots els vidents, mags i astròlegs havien de ser expulsats de la ciutat de Roma, i als necromants se'ls havia de donar mort. En temps tardoimperials també es troba edictes antimàgics:

317/319 Els mags que usin el seu art en contra de la població seran considerats culpables i seran castigats; en canvi, si usen el seu art per al bé, la llei no els perseguirà (C.T. 9.16.3). Per Constantí I.

319 Els endevins no podran accedir a cap llar, ni tan sols si els seus amos són amics seus (CT 9.16.2). Per Constantí I.

319 Els endevins no es podran acostar a les residències alienes. Els actes supersticiosos dels endevins es limitaran a les cerimònies públiques (CT 9.16.1). Per Constantí I.

356 Es declaren maleïts aquells que practiquin la màgia (CT 9.16.5). Per Constanci II.

357 Qualsevol que consulti un endeví per endevinar el futur patirà la pena capital (CT 9.16.4). Per Constanci II.

357 La pràctica de la màgia serà castigada amb la tortura sigui quina sigui la classe social del reu (CT 9.16.6). Per Constanci II.

364 Queden prohibides l'endevinació i els sacrificis a les hores nocturnes (CT 9.16.7). Per Valentinià I, Valent.

373 Ensenyar o aprendre astrologia es castigarà amb la mort (CT 9.16.8). Per Valentinià I, Valent.

385 L'endevinació del futur mitjançant l'examen de les entranyes dels sacrificis queda prohibida. Els qui violin aquesta llei seran severament castigats amb la tortura (CT 16.10.9). Per Flavi Gracià, Valentinià II, Teodosi I.

389 Si algú sospita d'un altre que practica la màgia ho ha de portar davant dels tribunals (CT 9.16.11). Per Valentinià II, Teodosi, Arcadi.

Vegeu també Persecució dels cristians Persecució de Dioclecià Cristianisme a l'Imperi Romà

Referències

Categoria:Esdeveniments del segle IV Categoria:Esdeveniments del segle VI Categoria:Història del cristianisme Categoria:Paganisme Categoria:Religió romana Categoria:Esdeveniments del segle V Categoria:Violència religiosa