Lídix o jiddisch (nativament ייִדיש, יידיש o אידיש, yidish o idish, pronunciat [ˈ(j)ɪdɪʃ], lit. 'jueu'; ייִדיש-טײַטש, Yidish-Taytsh, lit. 'judeoalemany')Matras, Yaron. "Archive of Endangered and Smaller Languages: Yiddish". University of Manchester. humanities.manchester.ac.uk. Matres explains that with the emigration of Jews eastward into Slavic-speaking areas of Central Europe, from around the twelfth century onward, Yiddish "took on an independent development path", adding: "It was only in this context that Jews began to refer to their language as 'Yiddish' (= 'Jewish'), while earlier, it had been referred to as 'Yiddish-Taitsh' (='Judeo-German')." és una llengua germànica occidental parlada històricament pels jueus asquenazites. Té els seus orígens a l'Europa central del , on la comunitat asquenazita va adoptar l'alt alemany antic amb manlleus de l'hebreu i de l'arameu, que va acabar convertint-se en un etnolecte i, posteriorment, es va acabar diferenciant de la resta de varietats de l'alemany. La majoria de varietats d'ídix inclouen manlleus de llengües eslaves i romàniques, aquests últims a causa de migracions de jueus sefardites.Aram Yardumian, "A Tale of Two Hypotheses: Genetics and the Ethnogenesis of Ashkenazi Jewry". University of Pennsylvania. 2013. La llengua ha emprat tradicionalment l'alfabet hebreu, tot i que existeixen altres sistemes d'escriptura, com ara l'ortografia YIVO, que fa servir l'alfabet llatí.
Es calcula que abans de la Segona Guerra Mundial la llengua tenia al voltant d'onze milions de parlants. El 85% dels jueus assassinats en l'Holocaust eren parlants d'ídix,Solomon Birnbaum, Grammatik der jiddischen Sprache (4., erg. Aufl., Hamburg: Buske, 1984), p. 3. fet que va dur a una davallada massiva en l'ús de la llengua. L'assimilació i la migració a Israel, amb la qual molts locutors van passar a parlar i a transmetre l'hebreu als seus fills, van exacerbar encara més el declivi de l'ídix. Tot i això, el nombre de parlants està augmentant en les comunitats hassídiques. Als anys noranta es calcula que hi havia entre 1,5 i 2 milions de parlants, mentre que un estudi de la Rutgers University de l'any 2021 situa el nombre de parlants al voltant dels 600.000.
Els primers textos que fan referència a la llengua són del i l'anomenen לשון־אַשכּנז (loshn-ashknaz, "llengua d'Ashkenaz") o טײַטש (taytsh), una variant de tiutsch, el nom contemporani per l'alt alemany mitjà. Col·loquialment, la llengua sovint rep el nom de מאַמע־לשון (mame-loshn, lit. "llengua materna"), distingint-la de לשון־קודש (loshn koydesh, "llengua sagrada"), que fa referència tant a l'hebreu com a l'arameu.
L'ídix modern comprèn dos blocs dialectals principals: l'oriental, que avui dia és el més comú i que inclou els dialectes sud-oriental (a Ucraïna i Romania), centreoriental (a Polònia, Galítsia i a l'est d'Hongria) i nord-oriental (a Lituània i Belarús); mentre que l'occidental és dividit en sud-occidental (Suïssa, Alsàcia i sud d'Alemanya), centreoccidental (centre d'Alemanya) i nord-occidental (Països Baixos i nord d'Alemanya). alt=Map of the Yiddish dialects between the 15th and the 19th centuries (Western dialects in orange / Eastern dialects in green)|miniatura|Mapa dels dialectes de l'ídix del al . Els dialectes occidentals estan representats en taronja i els orientals en verd.El mot "ídix" també serveix per a designar els jueus asquenazites i la seva cultura.Oscar Levant described Cole Porter's 'My Heart Belongs to Daddy" as "one of the most Yiddish tunes ever written", despite the fact that "Cole Porter's genetic background was completely alien to any Jewishness". Oscar Levant, The Unimportance of Being Oscar, Pocket Books 1969 (reprint of G.P. Putnam 1968), p. 32.
Història Orígens Ja el s'havia format una cultura jueva singular a Europa central. A la baixa edat mitjana, els assentaments jueus, els quals se situaven majoritàriament a Magúncia i al Palatinat, van començar a rebre el nom d'Ashkenaz, un terme que s'havia usat originàriament per a referir-se a Escítia i posteriorment a altres àrees de l'Europa oriental i a Anatòlia. En l'hebreu medieval de Rashi, aquesta paraula acaba fent-se servir per a referir-se a Alemanya i אשכּנזי Ashkenazi per a designar els jueus de la zona. Aquesta població jueva estava en contacte amb la població de jueus sefardites que habitaven des del Rin fins al sud de França. La cultura asquenazita es va acabar estenent a l'Europa oriental amb tot un seguit d'onades migratòries posteriors.
Se sap ben poca cosa de la llengua que feien servir les primeres comunitats jueves d'Alemanya (i de quan s'hi van establir, de fet), tot i que es creu que la llengua original dels asquenazites era l'arameu, idioma ja emprat per la població de Judea a l'època romana i fins a l'edat mitjana a Mesopotàmia, mentre que l'hebreu ja aleshores era una llengua reservada a la litúrgia. Durant l'Imperi romà, la població jueva de Roma i del sud d'Itàlia sembla haver estat de parla grega, com indicarien cognoms com ara Kalonymos o Todres. També durant aquesta època l'ús de l'arameu entre la població jueva mercantil hauria estat reforçat per l'existència d'extenses xarxes comercials sirianes arreu de les províncies imperials.
La teoria més acceptada és que les comunitats jueves que es van establir arreu d'Europa es van assimilar lingüísticament a les comunitats establertes, tot formant registres judaïtzats propis.
Max Weinreich proposa un model en el qual les poblacions jueves de parla romànica, que tenien competència en hebreu litúrgic i arameu, van emigrar en massa a Lotaríngia (Loter en ídix), on van interactuar amb jueus que parlaven dialectes de l'alt alemany i assimilant-s'hi. Segons Weinreich, aquesta nova comunitat hauria desenvolupat un judeoalemany, el qual s'hauria acabat bifurcat, tot donant lloc a les dues principals varietats d'ídix, l'occidental i l'oriental.
Hi ha teòrics que argumenten un origen bavarès per a la base germànica de la llengua, i un desenvolupament paral·lel, tant a la vall del Rin com a Baviera, que hauria donat lloc a les varietats occidental i oriental respectivament no està descartat. Paul Wexler va proposar un model alternatiu l'any 1991 (avui en dia descartat) que deslligava les dues varietats d'ídix. Proposava que l'ídix oriental s'hauria originat d'un "judeosòrab". Aquesta proposta no va arribar mai a rebre gaire suport a causa de la manca de proves.miniatura|Parada d'autobús en ídix a Kiryas Joel, als Estats Units
Nombre de parlants Abans de la Segona Guerra Mundial l'ídix era parlat per 11 o 13 milions de persones. L'Holocaust, el qual va suposar el genocidi de sis milions de jueus, dels quals la majoria (segons algunes estimacions un 85%) eren parlants d'ídix, va suposar una davallada significant del nombre de parlants de la llengua. Malgrat que milions de parlants, molts dels quals vivien als EUA, van sobreviure, la situació minoritària arreu en va impulsar l'assimilació a les comunitats lingüístiques majoritàries, contribuint encara més a la davallada de la llengua, sobretot del dialecte oriental. Per contra, el nombre de parlants de comunitats religioses ortodoxes com ara l'hassídica és en augment a causa de l'alta quantitat de fills.
L'ídix té estatus d'oficialitat, tot i que limitat, a Moldàvia, a Bòsnia i Hercegovina, als Països Baixos i a Suècia.
Ethnologue va estimar el 1991 el nombre de parlants d'ídix oriental al voltant d'un milió i mig, el 40% dels quals viurien a Ucraïna, un 15% a Israel i un 10% als EUA, on la Modern Language Association dona una estimació de 200.000 parlants. L'ídix occidental tindria prop de 5.000 parlants a Alemanya, segons l'Ethnologue. Un estudi del Consell d'Europa de l'any 1996 situava el nombre de parlants de totes dues varietats al voltant dels 2 milions.Most spoken languages in the United States, Modern Language Association. Consultat octubre 17, 2006.Emanuelis Zingeris, Yiddish culture , Council of Europe Committee on Culture and Education Doc. 7489, febrer 12, 1996. Consultat octubre 17, 2006.
El cens palestí de 1922 llistava un total de 1.946 parlants d'ídix (9 al Districte Meridional, 1.401 a Jerusalem-Jaffa, 4 a Samària i 532 al Districte Septentrional).
Dins de les comunitats hassídiques d'Israel, són els nois que fan servir més l'ídix, mentre que les noies fan servir l'hebreu. Una de les raons podria ser que l'educació dels nois dins d'aquesta comunitat és més orientada de cara a la religió, la qual fan en ídix, mentre que l'educació de les noies és més secular i sent a Israel es fa en hebreu.
Fonologia Els diferents dialectes de l'ídix mostren força variació pel que fa a la fonologia. En aquesta pàgina es detalla la fonologia de la convenció estàndard de la llengua més estesa en textos gramaticals i pedagògics:
Consonants LabialAlveolarPostalveolarPalatalVelar/ UvularGlotalnormalpalatalnormalpalatalNasal(nʲ)()Oclusivasorda()sonoraAfricadasorda(tsʲ)(tʃʲ)sonora(dzʲ)(dʒʲ)Fricativasorda(sʲ)sonora(zʲ)()ʁRòticaAproximantcentrallateral()
Les coronals amb coarticulació palatal /nʲ/, /tsʲ/, /dzʲ/, /tʃʲ/, /dʒʲ/, /sʲ/ i /zʲ/ apareixen només en manlleus eslaus i, per tant, llur estatus com a fonemes de la llengua és disputat (per això apareixen entre parèntesis). /k/, /g/ i [ŋ] són velars, mentre que /j/ i /ʎ/ són palatals. [ŋ] és un al·lòfon de /n/ després de /k/ o /g/ i només pot realitzar-se com a nucli sil·làbic ([ŋ̍]). [ɣ] és un al·lòfon de /χ/ abans de /b/, /d/, /ɡ/, /v/, /z/ i /ʒ/. La realització fonètica de /χ/ i /nʲ/ no és del tot clara: A la taula, /χ/ és classificada com a velar, tot i que el símbol s'usa per a representar un so uvular. Per tant, seria possible que la realització fonètica de /χ/ fos uvular [χ]. /nʲ/ és classificada com a palatal, cosa que pot significar que seria realitzada fonèticament com a alveolar amb coarticulació palatal [nʲ] o fins i tot com a alveolopalatal [ɲ̟]. És possible que la realització fonètica de /ʎ/ també sigui alveolopalatal [ʎ̟] i no pas senzillament palatal. /r/ pot pronunciar-se tant com una alveolar o una uvular, com a continuant [r ~ ʀ] o flap [ɾ ~ ʀ̆]. [ʔ] apareix únicament com a separador intervocàlic i no suposa cap fonema.
Vocals AnteriorCentralPosteriorTancadaMedial*Oberta *Només en posició àtona.
L'ídix estàndard també té els següents diftongs: AnteriorCentralPosterior [] i [] també es poden pronunciar com a [aɛ] i [ɔɜ] respectivament.
Addicionalment, les sonorants /l/ i /n/ poden aparèixer com a nuclis sil·làbics, aquesta última amb realitzacions al·lofòniques com [m] i [ŋ]:
אײזל [ˈɛɪzl̩] 'ase' אָװנט [ˈɔvn̩t] 'vespre'
Les consonants sil·làbiques sempre apareixen en posició àtona.
Morfologia Substantius Gènere L'ídix té tres gèneres gramaticals: masculí (זכר zokher), femení (נקבֿה nekeyve) i neutre (נײטראַל neytral). En la majoria de casos, el gènere dels substantius no és predictible, emperò hi ha les següents excepcions:
Els substantius que denoten éssers humans i animals masculins són sovint masculins i els que denoten éssers humans i animals femenins són femenins. La majoria de substantius acabats en [ə] àtona són femenins. Els substantius acabats en els sufixos derivatius ־ונג -ung, ־קײט -kayt, i ־הײט -hayt són femenins. Els diminutius acabats en ־ל -l o ־עלע -ele són neutres. Els nous manlleus són per defecte masculins, excepte si acaben en [ə], aleshores són femenins.
Cas L'ídix té tres casos gramaticals: el nominatiu, l'acusatiu i el datiu. El nominatiu és emprat prototípicament pel subjecte, l'acusatiu per l'objecte directe i el datiu per l'indirecte o per un complement precedit per una preposició.
Igual que el gènere, el cas no és expressat en el substantiu en si (exceptuant-ne alguns casos), sinó en l'article i adjectiu.
Encara que el genitiu hagi desaparegut i la possessió s'indiqui amb la preposició פֿון fun 'de', encara existeix un suffix genitiu ס- -s que es pot adjuntar als substantius possessors que denoten una persona o ésser viu.
Plural