La Primera Guerra del Peloponnès (460–445 aC) es va lliurar entre Esparta com a líder de la Lliga del Peloponnès i els altres aliats d'Esparta, sobretot Tebes, i la Lliga de Delos, dirigida per Atenes, amb el suport d'Argos. Aquesta guerra va consistir en una sèrie de conflictes i guerres menors, com la Segona Guerra Sagrada. Hi va haver diverses causes per a la guerra, incloent la construcció de les llargues muralles ateneses, el canvi de bàndol de Mègara i la suspicàcia espartana davant del creixement de l'Imperi atenès.
La Primera Guerra del Peloponnès va començar l'any 460 aC amb la batalla d'Ènoe, on les forces espartanes van ser derrotades per les de l'aliança ateneso-argiva Al començament de la guerra, els atenesos tenien avantatge tant a terra com al mar, on van obtenir victòries gràcies a la superioritat de la seva flota. Aquesta situació es va mantenir fins que, el 457 aC, els espartans i els seus aliats van vèncer l'exèrcit atenès a Tànagra. No obstant això, els atenesos van llançar un contraatac i van obtenir una victòria aclaparadora sobre els beocis a la batalla d'Enòfita, que els va permetre apoderar-se de la totalitat de Beòcia a excepció de Tebes.
Atenes va consolidar encara més la seva posició en fer d'Egina membre de la Lliga de Delos i en arrasar el Peloponnès. Els atenesos van ser derrotats l'any 454 aC pels perses a Egipte, fet que els va fer entrar en una treva de cinc anys amb Esparta. Tanmateix, la guerra va tornar a esclatar l'any 448 aC amb l'inici de la Segona Guerra Sagrada. L'any 446 aC, Beòcia es va revoltar i va derrotar els atenesos a Coronea i va recuperar la seva independència.
La primera guerra del Peloponnès va acabar amb un acord entre Esparta i Atenes que va ser ratificat a la pau dels Trenta Anys (signada durant l'hivern de 446 - 445 aC). Segons el que estableix el tractat, tots dos bàndols van conservar els territoris principals dels seus imperis. Atenes va continuar tenint el control del mar, mentre que Esparta dominava a terra ferma. Mègara va tornar a la Lliga del Peloponnès i Egina es va convertir en un estat tributari de la Lliga de Delos amb autonomia política. La guerra entre ambdues lligues es va reprendre el 431 aC i donà lloc a la Segona Guerra del Peloponnès. Va acabar amb una contundent victòria espartana l'any 404 aC, on Atenes va ser ocupada per Esparta.
Origen i causes Tan sols vint anys abans que comencés la primera guerra del Peloponnès, Atenes i Esparta havien lluitat colze a colze durant les guerres mèdiques. En aquella ocasió, Esparta havia ostentat l'hegemonia del que els acadèmics actuals denominen com a Lliga Panhel·lènica, i havia aconseguit les victòries crucials del i No obstant això, amb el pas dels anys, el lideratge espartà va engendrar un cert rancor entre les potències navals gregues que van assumir el comandament durant la campanya que va portar la guerra als territoris perses a Àsia i l'Egeu; a més, a partir del els espartans van abandonar la direcció de la guerra.Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès,1.95 Esparta i els seus aliats van començar a témer el creixement d'Atenes quan aquesta va emprendre la reconstrucció de les seves muralles i el reforç de la seva flota. Les diferències polítiques feien cada vegada més difícil evitar l'enfrontament entre ambdues ciutats: Atenes aspirava a ampliar els seus territoris, mentre que Esparta desitjava acabar amb la democràcia atenesa.
lang=ca|miniatura|Mapa que mostra els territoris d'Atenes i els de la Lliga de Delos, que presidia.|esquerra|upright=2
Mentrestant, Atenes havia estat afirmant-se al panorama internacional, i cobejava dominar l'Egeu. Els atenesos ja havien reconstruït les seves muralles (malgrat els desitjos manifestos d'Esparta)Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.89–93 i el 479 i 478 a. C. havien assumit un paper molt més actiu en les campanyes a la mar Egea. A l'hivern de 479-478 a. C., en una conferència que va aplegar diversos estats jònics i egeus a Delos, Atenes va assumir la direcció de una nova lliga, la de Delos. La reconstrucció de les muralles atenesos, duta a terme en secret, es degué a la insistència de Temístocles, que va convèncer els seus conciutadans que era la millor manera de protegir la ciutat. Temístocles també va posposar les propostes espartanes sobre el control d'armament; creia que si s'acceptaven, Atenes quedaria en inferioritat davant d'Esparta, que gaudia del poder militar que li conferien els seus hoplites i la seva particular formació de combat, la falange. Després concloure les obres de les muralles, Temístocles va declarar que Atenes deixaria de reconèixer la primacia espartana, desenvoluparia un programa polític propi i es defensaria per si mateixa. En aquell moment van aparèixer senyals d'animositat entre Atenes i Esparta, la qual cosa és relatada a manera d'anècdota per Diodor Sícul, el qual assenyala que el 475- els espartans van ponderar recuperar l'hegemonia de la campanya contra Pèrsia per la força;Diodor Sícul, Biblioteca històrica, 11.50 Si bé els acadèmics moderns no estan segurs quant a la data i credibilitat del relat, generalment ho han citat com a prova que (ja en aquella època) existia a Esparta un grup de «partidaris de la guerra».
miniatura|La muralla llarga d'Atenes, que connectava la ciutat amb El Pireu.
Tot i això, durant algun temps van continuar les relacions amistoses entre les dues ciutats. Temístocles, el ciutadà atenès d'aquest període a qui més s'associa amb la política hostil a Esparta, va ser desterrat a principis dels anys 470 a. C. i després va haver de fugir a Pèrsia. El seu substitut, Cimó, va advocar per una política de cooperació entre els dos Estats. Cimó era el proxens d'Esparta a Atenes, i era tal l'afecte que sentia per aquella ciutat que a un dels seus fills li va podar de nom Lacedemoni. Tanmateix van sorgir alguns punts de conflicte; Tucídides indica que, a mitjans dels anys 460 a. C., Esparta va decidir envair l'Àtica durant la rebel·lió de Tassos i que l'únic que va evitar la invasió va ser un terratrèmol que va desencadenar una revolta per part dels ilotes.Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.101 Potser fos en realitat aquesta revolta el que va impedir que els espartans ataquessin Atenes abans que aquesta acabés les obres de emmurallat, tot i que, fins i tot amb les noves muralles, la superioritat dels hoplites espartans i de les seves tàctiques de combat els haguessin permès expugnar la ciutat rival sense dificultat.
Fou aquesta revolta del ilotes la que acabaria provocant la crisi que va precipitar la guerra. Incapaços de sufocar la revolta per si mateixos, els espartans van convocar tots els seus aliats perquè els ajudessin, i invocaren per a això els antics llaços de la Lliga Hel·lènica. Atenes va respondre a la crida, enviant 4.000 homes amb Cimó d'Atenes al capdavant. No obstant això, alguna cosa en el comportament o l'aspecte de la força atenesa va insultar els espartans i aquests van despatxar els atenesos (cosa que no van fer amb la resta dels seus aliats),Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.102. Aquesta acció va destruir la credibilitat política de Cimó, el qual ja havia estat atacat pels seus oponents atenesos, liderats per Efialtes, i poc després d'aquesta vergonya va ser condemnat a l'ostracisme. La demostració de l'hostilitat espartana era inconfusible i, quan Atenes va respondre, els esdeveniments es van precipitar veloçment cap a la guerra. Atenes va establir amb celeritat una sèrie d'aliances: amb Tessàlia, un poderós Estat del nord; amb Argos, l'enemic secular d'Esparta; i amb Mègara, un antic aliat d'Esparta que es trobava en dificultats a causa d'una guerra que lliurava amb l'aliat més poderós d'Esparta, Corint. Aproximadament al mateix temps, Atenes va instal·lar els ilotes exiliats després de la derrota de la seva revolta a Naupacte, al golf de Corint. Cap al 460 aC, Atenes es trobava obertament en guerra amb Corint i diversos altres estats del Peloponnès, i una guerra més gran era imminent.
Primeres batalles lang=ca|miniatura|Antiga Grècia. Al mateix temps que començava aquesta guerra, els atenesos intervenien militarment també en un altre sector de l'Egeu. Atenes havia enviat un contingent a col·laborar amb Inaros, un rei libi que havia aglutinat gairebé tot Egipte en la revolta contra el rei persa Artaxerxes. Atenes i els seus aliats van enviar una flota de 200 vaixells per ajudar Inaros (una substancial inversió de recursos).Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.104 A causa d'això, els atenesos van entrar en guerra contra Esparta amb les seves forces disseminades per diversos teatres bèl·lics. El perjudici que aquesta intervenció a Àfrica va causar Atenes va quedar reflectit en una inscripció del 460/459 aC. en què apareixen els morts de la tribu dels erecteus. La seva particularitat és que el més habitual era enumerar els caiguts de les deu tribus atenesos en una sola estela funerària o en diverses amb una sola encapçalament. Es creu que el que fet que aparegui una tribu separada fou degut al gran nombre de baixes que va patir aquesta en l'expedició egípcia; la inscripció conté cent vuitanta-cinc noms. Abans de la llista apareix una inscripció que diu: «De la tribu dels erecteus, aquests van morir en la guerra, a Xipre, a Egipte, a Fenícia, a Halias, a Egina, a Mègara, el mateix any». Això coincideix fonamentalment amb el relat de Tucídides,Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès, 1.104-5</ref> que esmenta els tres últims llocs en mateix ordre. Aquest no inclou, però, Fenícia, de manera que l'estela dona testimoni de la lluita en un lloc que, d'altra manera, no associaríem amb aquest període.
El 460 o el 459 aC, Atenes va lliurar una sèrie de batalles importants contra les forces combinades de diversos estats del Peloponnès. En terra, els atenesos van ser vençuts pels exèrcits de Corint i Epidaure a Halias,Ciutat costanera situada a l'extrem sud de l'Argòlida. però al mar van obtenir la victòria a Kekrifalia.Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.105 Egina, alarmada per l'agressivitat atenesa al golf Sarònic, va entrar en la guerra contra aquests, i sumà la seva poderosa flota a la dels aliats peloponnesos. En el combat marítim que vingué a continuació, Atenes va aconseguir una victòria aclaparadora i va capturar setanta navilis de l'enemic; a continuació, els atenesos van desembarcar a Egina i, dirigits per Leòcrates, va posar setge a la ciutat.
Mentre gran part dels destacaments atenesos es trobaven ocupats a Egipte i Egina, els corintis van envair Mègara amb la intenció que Atenes abandonés el setge d'Egina per fer front a la nova amenaça.Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, 1.105–6 No obstant això, els atenesos van reunir un exèrcit d'homes massa vells i nois massa joves per servir a l'exèrcit i el van enviar, sota el comandament de Mirònides, per socórrer Mègara. El resultat de la batalla entre aquest contingent i els corintis va ser incert, però en finalitzar el dia els atenesos eren amos i senyors del camp de batalla, per la qual cosa van erigir un trofeu per assenyalar la victòria. Aproximadament dotze dies després, els corintis van intentar tornar al lloc per aixecar el seu propi monument triomfal, però els atenesos es van llançar sobre ells des de Mègara i els van vèncer. Durant la retirada posterior a la batalla, un gran nombre de soldats corintis, assetjats i perduts, es van topar amb un terreny tancat per una rasa, on van ser atrapats i massacrats per la infanteria lleugera atenesa.Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès,1.106–2, 3
Tànagra
miniatura|Els hoplites grecs conformaven la major part de l'exèrcit d'un estat