La Història militar del Canadà abasta centenars d'anys d'esdeveniments armats dins del territori que actualment comprèn el Canadà i el paper de l'exèrcit canadenc en els conflictes militars i les forces de pau a tot el món.

Durant milers d'anys, l'àrea que es convertiria en Canadà va ser el lloc d'esporàdiques guerres intertribals entre la gent de les Primeres Nacions del Canadà. A partir del , l'arribada dels europeus va provocar conflictes entre els pobles aborígens i els europeus colonitzadors al Nou Món. Des del , la regió va ser lloc de conflictes entre francesos i britànics durant més d'un segle, ja que tots dos es van aliar amb diversos grups de les Primeres Nacions. En 1763, els britànics van sortir victoriosos i els civils francesos, a qui els britànics esperaven assimilar, van ser declarats "súbdits britànics". Nous desafiaments aviat van sorgir quan les colònies del nord van decidir no prendre part en la Guerra de la Independència dels Estats Units i van romandre lleials a la Corona Britànica. Els nord-americans triomfants van buscar estendre la seva república i van realitzar invasions en 1775 i en 1812. En ambdues ocasions, els nord-americans van ser rebutjats per les forces britàniques i locals; no obstant això, aquesta amenaça romandria fins ben entrat el i parcialment propiciaria la Confederació Canadenca en 1867.

Després de la Confederació, i enmig de molta controvèrsia, va ser creat l'Exèrcit Canadenc. Canadà, no obstant això, va romandre com a colònia britànica, i les forces canadenques van combatre al costat de les seves similars britàniques en la Segona Guerra dels Bóer i en la Primera Guerra Mundial. Mentre que amb l'Estatut de Westminster va venir la independència del país, els llaços del Canadà amb el Regne Unit van romandre forts, i els britànics van gaudir una vegada més del suport canadenc en la Segona Guerra Mundial. No obstant això, des de la Segona Guerra Mundial Canadà es va comprometre al multilateralisme i ha anat a la guerra només dins de coalicions multinacionals tal com en la Guerra de Corea, la Guerra del Golf, la Guerra de Kosovo i la Guerra a Afganistan de 2001. Canadà també ha tingut un paper important en les operacions de les forces de pau de l'ONU a tot el món i ha aportat més tropes acumulativament que qualsevol altre país. Fins a 2006, Canadà tenia el segon nombre més alt de baixes en les forces de pau al món, només darrere de l'Índia. miniatura|Soldats canadencs avançant darrere d'un tanc en la Batalla de la cresta de Vimy, un dels majors triomfs militars del Canadà. Colonització europea Primeres nacions miniatura|Reconstrucció d'un llogaret viking en L'Anse aux Meadows, Terranova i Labrador. Els primers conflictes entre europeus i indígenes poden haver ocorregut al voltant de l'any 1006, quan els nòrdics van intentar establir-se al llarg de la costa de l'illa de Terranova. Segons les sagues nòrdiques, els nadius beothuk (anomenat skraelings o skrælingar pels nòrdics) van respondre tan feroçment als intents de colonització per part dels nouvinguts que aquests finalment van haver d'anar-se'n. Entre els futurs colonitzadors europeus, les Primeres Nacions es van guanyar una reputació de violència i salvatgisme. Els nadius no consentien la idea de rendir-se, i solien torturar i matar a aquells que ho feien.Starkey, Armstrong (1998).

Abans de l'arribada dels europeus, algunes guerres entre les Primeres Nacions tendien a ser formals i de caràcter ritualista, i suposaven relativament poques baixes.Morton, Desmond (2007). Però també existeix evidència de guerres molt més violentes, fins i tot el genocidi complet d'alguns grups a les mans d'uns altres, tal com el desplaçament total de la Cultura Dorset de Terranova per part dels beothuk prèviament esmentats, així com pels inuit i els thule en altres regions. No hi ha evidències de continuïtat genètica o cultural, així que es pensa que els Dorset simplement van ser exterminats. Per a l'any 1350 ja havien desaparegut completament.

En el que és ara el sud-est del Canadà habitaven, abans de l'arribada dels europeus, molts pobles natius. D'ells destacaven els de la Confederació Iroquesa, formada per cinc tribus: seneca, oneida, cayuga, onondaga i mohawk. A ells se sumaria la tribu tuscarora al . El motiu d'aquesta aliança era acabar amb les freqüents lluites entre els grups de la regió. Després de l'arribada dels europeus, les lluites van ser més sagnants i decisives, especialment en quedar les tribus enmig de les rivalitats econòmiques i militars dels colonitzadors europeus. A la fi del , les Primeres Nacions de la costa atlàntica ràpidament van adoptar l'ús de les armes de foc, substituint al tradicional arc.Starkey p. 21. Mentre que un guerrer hàbil podia esquivar una fletxa, i una armadura de fusta oferia certa protecció contra les fletxes, gens els protegia d'una bala. Fins i tot les ferides en els membres provocades per aquestes bales lentes i d'alt calibre podien resultar fatals. L'adopció de les armes de foc va incrementar significativament el nombre de baixes. El vessament de sang en els conflictes entre nadius també va augmentar dramàticament a causa de la distribució irregular de les armes de foc i els cavalls entre els grups natius.

Les tribus natives es van tornar aliats importants dels francesos i anglesos en la lluita per l'hegemonia nord-americana durant els segles  i XVIII; aquestes aliances van intensificar la violència. Per exemple, arrencar el cuir cabellut de l'enemic, pràctica que actualment es creu que existia des d'abans de l'arribada dels europeus, es va tornar més comú, ja que els europeus demandaven la presentació del cuir cabellut com a prova del seu triomf militar.Starkey p. 29.

Primers assentaments francesos miniatura|Mapa de Nova França que mostra a certes tribus de amerindis a Canadà, 1702. Els francesos sota el comandament de Samuel de Champlain van fundar l'assentament d'Annapolis Royal el 1605 i la ciutat de Quebec el 1608, aliant-se ràpidament amb els nadius d'aquesta zona, la qual cosa els va conduir a conflictes amb altres habitants indígenes. Per exemple, poc després de la fundació de Quebec, Champlain es va integrar a una aliança huron-algonquina que era enemiga de la Confederació Iroquesa. Durant el període de colonització els iroqueses van impedir el ple establiment dels francesos, enfrontant-se freqüentment contra ells i els seus aliats. En la primera batalla, les superiors armes franceses van dispersar ràpidament a diversos grups de nadius congregats. Els iroqueses van canviar les seves tàctiques en ajuntar les seves habilitats de caça i els seus coneixements profunds del terreny amb l'ús d'armes de foc, que van obtenir gràcies als holandesos; d'aquesta forma, van desenvolupar una versió molt efectiva de guerra de guerrilles i es van convertir en una amenaça formidable per a tots excepte para les escasses ciutats fortificades. Al mateix temps que els francesos subministraven poques armes als seus aliats indígenes, els iroqueses van emprendre una guerra devastadora contra les tribus de la regió dels Grans Lagos. Durant el primer segle de la seva existència l'amenaça principal per als habitants de Nova França va venir de la Confederació Iroquesa, particularment dels seus habitants més orientals, els mohawk. Mentre que la majoria de les tribus a la regió eren aliades dels francesos, els iroqueses es van aliar primer amb els holandesos, i, després de la cessió de Nova Holanda a Anglaterra, amb els britànics, i amb això van rebre les seves armes i el seu suport.

Les Guerres franc-iroqueses van continuar intermitentment fins al , amb gran brutalitat en tots dos bàndols. En resposta a l'amenaça iroquesa, el govern francès va enviar al Regiment Carignan-Salières, el primer grup de soldats uniformats professionals a trepitjar el que avui és el territori canadenc. Després que s'aconseguís la pau, aquest regiment va ser dissolt a Canadà. Els soldats es van establir a la vall del Sant Lorenzo i, a la fi del , van formar la base de les Compagnies Franches de la Marine ("Companyies Franceses de la Marina"), la milícia local. Més tard, les milícies es van desenvolupar per formar els seigneuries ("senyorius").

Conflicte anglo-francès Canadà va ser colonitzada per dues grans potències europees que estaven històricament en desacord una amb l'altra —Anglaterra i França—, i va ser inevitable que aquesta tensió d'anys es desbordés sobre Canadà; durant els segles  i XVIII, va haver-hi conflictes continus entre les potències colonitzadores del territori canadenc.

Segle  miniatura|Abans de la Batalla de Quebec de 1690, Frontenac rebutja als enviats anglesos: "L'única resposta que tinc per al seu general és a través de les boques dels meus canons". Dos anys després que els francesos fundessin Annapolis Royal, els anglesos van establir el seu primer assentament, en Jamestown, Virginia al sud. A partir d'aquestes bases, emergirien colònies molt majors. La colònia francesa de Quebec en el riu Sant Lorenzo es va basar principalment en el comerç de pells i va gaudir del suport de la Monarquia de França. Va créixer lentament enmig de les dures condicions geogràfiques i climàtiques. Les colònies angleses localitzades al sud, amb condicions més favorables, van desenvolupar economies més diversificades i van florir. El resultat va ser que per a la dècada de 1750, quan les rivalitats econòmiques, polítiques i militars van desembocar en la Guerra dels Set Anys, la població total de les 13 colònies angleses era d'1.500.000, mentre que la dels rivals francesos al nord era de tan sols 60.000. Com a resultat, fora de les seves fortaleses de Quebec i Louisbourg, els francesos van ser forçats a emprar tàctiques de guerra de guerrilles, en gran part adoptades dels nadius. La forma de lluita de guerrilla es va conèixer com la petite guerre.Chartrand, René. Durant el , va haver-hi diverses escaramusses entre les dues grans potències. El 1629, un grup de merodeadors anglesos van capturar i van cremar la fortalesa a Quebec i es van portar a Champlain i als altres capdavanters com a presoners a Anglaterra. No obstant això, el 1632 els anglesos van demanar disculpes i van retornar la ciutat als francesos, els qui van reconstruir la seva capital i van reprendre els seus esforços. La següent amenaça seriosa per a Quebec al vi el 1690 quan, alarmades pels atacs de la petite guerre, les colònies de Nova Anglaterra van enviar una expedició armada cap al nord, sota el comandament de Sir William Phips, per capturar la font dels problemes: Quebec. L'expedició estava pobrament organitzada i tenia poc temps per aconseguir el seu objectiu, havent arribat a mitjan octubre, poc abans que el Sant Lorenzo es congelés. L'expedició va ser responsable de provocar un dels més famosos pronunciaments en la història militar canadenca. Quan Phips li va demandar que es rendís, el governador de Nova França Louis de Buade de Frontenac, en aquells dies en el seu segon període de mandat, va contestar (d'acord amb els reports del mateix Frontenac): "Respondré ... només amb les boques dels meus canons i els trets dels meus mosquetes" ("I will answer … only with the mouths of my cannons and the shots of my muskets"). Després d'un sol desembarqui frustrat en la costa de Beauport a l'est de la ciutat, l'exèrcit anglès es va retirar per les aigües gelades del riu Sant Lorenzo.

Inicis del Durant el , la lluita anglo-francesa a Canadà es va intensificar, ja que la rivalitat entre les nacions va empitjorar a Europa. En créixer les preocupacions, el govern francès va invertir més i més recursos militars en les seves colònies nord-americanes. Costoses guarnicions van ser mantingudes en els distants llocs de comerç de pells, les fortificacions de Quebec van ser perfeccionades i augmentades, i un nou poble fortificat va ser construït en la costa est d'Île Royale, o Illa del Cap Bretó: la fortalesa de Louisbourg, la trucada "Dunkerque del Nord".