The New Yorker és una revista dels Estats Units que publica reportatges, crítiques, assaig, vinyetes, poesia i relats. Va començar com a setmanari però actualment surt 47 vegades l'any amb cinc edicions quinzenals.
Tot i que els comentaris i l'agenda es concentren en la vida cultural de Nova York, The New Yorker té una àmplia audiència fora d'aquesta ciutat. Gaudeix de prestigi gràcies als comentaris sobre cultura popular; l'atenció a la literatura de ficció moderna (amb ressenyes i relats); la rigorosa comprovació de les informacions publicades i l'acurada revisió de l'edició; el seu periodisme sobre política mundial i temes socials, i per les vinyetes que decoren cada número.
Història The New Yorker va néixer un 17 de febrer de 1925, amb l'edició del 21 del mateix mes. La van fundar Harold Ross i la seva dona, Jane Grant, cronista de New York Times. Ross volia crear una revista d'humor sofisticat. El matrimoni es va associar a l'empresari Raoul H. Fleischman (qui havia fundat el General Baking Company), amb qui van formar la F-R Publishing Company. Sense perdre el toc d'humor, la revista es va establir com a tribuna per al periodisme i la literatura seriosos. Durant els anys que segueixen a la Segona Guerra Mundial la revista va incloure contes de molts grans autors del , entre ells, Alice Munro, Haruki Murakami, Vladimir Nabokov, Philip Roth, J.D. Salinger i John Updike.
A Ross el va succeir William Shawn (1951-1987). Després vindrien Robert Gottlieb (1987-1992) i Tina Brown (1992-1998). L'època Brown ve marcada per una modernització general de la publicació. El cap d'edició actual és David Remnick, que va succeir Brown el 1998. Advance Publications va comprar la revista el 1985.
Des de finals de la dècada de 1990, The New Yorker ha utilitzat Internet per publicar material actual i arxivat, i manté un lloc web amb alguns continguts del número actual (a més de contingut exclusiu només per a web). Els subscriptors tenen accés al número actual complet en línia, així com a un arxiu complet dels números anteriors que es poden veure tal com es van imprimir originalment. També s'ha publicat un arxiu digital de números anteriors de 1925 a abril de 2008 (que representa més de 4.000 números i mig milió de pàgines) en DVD-ROM i en un petit disc dur portàtil. Més recentment, s'ha publicat una versió per iPad del número actual de la revista.
The New Yorker es troba a Internet a www.newyorker.com i les vinyetes històriques es poden adquirir a www.cartoonbank.com.
Eustace Tilley La primera il·lustració de portada de la revista, un dandy observant una papallona a través d'un monocle, va ser dibuixada per Rea Irvin, el primer director d'art de la revista. El va dibuixar basant-se en una caricatura del 1834 del llavors Comte d'Orsay, que havia aparegut a l'11a edició de l'Enciclopèdia Britànica. El personatge de la portada original, conegut pel nom d'Eustace Tilley, és un personatge creat per Corey Ford per a The New Yorker. Heroi d'una sèrie titulada 'The Making of a Magazine', que s'inicià a la portada del 8 d'Agost del primer estiu, Tilley era un home més jove que el de la portada original. El seu barret era d'un estil més actual, sense l'ala corbada. Duia una jaqueta i pantalons de ratlles. Ford va manllevar el cognom d'una tieta -sempre l'havia considerat relativament humorístic. L'origen del nom, Eustace, es considera que prové de la paraula eufònia, tot i que Ford podria haver utilitzat el nom d'Eustace Taylor, el seu company de fraternitat a la Delta Kappa Epsilon del Columbia College de la Universitat de Colúmbia.
El personatge s'ha acabat convertint en part de la imatge gràfica de la revista i un símbol gràfic recurrent en els números d'aniversari, tot i que en diverses ocasions s'ha substituït una variació acabada de dibuixar. El número d'aniversari del 2013 es va utilitzar per a il·lustar versions actualitzades del personatge a través de diferents punts de vista políticosocials.
Altres portades La revista és coneguda per les seves portades il·lustrades i sovint d'actualitat. A data de 2025, només dues portades han inclòs fotografia.
Portada de Visió del món Saul Steinberg va crear 85 portades i 642 dibuixos i il·lustracions interns per a la revista. La seva obra més famosa és probablement la portada del número del 29 de març de 1976, que presenta una il·lustració, sovint anomenada Vista del món des de la 9a Avinguda, de vegades anomenada La visió del món d'un novaiorquès parroquial o La visió del món d'un novaiorquès, que representa un mapa del món vist per novaiorquesos egocèntrics.
La il·lustració està dividida en dues parts, amb la meitat inferior mostrant la 9a Avinguda, la 10a Avinguda de Manhattan i el riu Hudson, i la meitat superior representant la resta del món. La resta dels EUA té la mida dels tres blocs de la ciutat de Nova York i es dibuixa com un quadrat, amb una fina franja marró al llarg del Hudson que representa Jersey, els noms de cinc ciutats (Los Angeles; Washington, DC; Las Vegas; Kansas City; i Chicago) i tres estats (Texas, Utah i Nebraska) escampats entre unes poques roques per als EUA més enllà de Nova Jersey. L'oceà Pacífic, potser la meitat de l'amplada del Hudson, separa els EUA de tres masses terrestres aplanades etiquetades com a Xina, Japó i Rússia.
La il·lustració —que representava la imatge que els novaiorquesos tenen del seu lloc al món, o potser la visió que tenen els forasters de la imatge que tenen els novaiorquesos— va inspirar moltes obres similars, inclòs el cartell de la pel·lícula de 1984 Moscou-Nova York; aquest cartell de la pel·lícula va donar lloc a una demanda, Steinberg v. Columbia Pictures Industries, Inc., 663 F. Supp. 706 (SDNY 1987), que va sostenir que Columbia Pictures havia violat els drets d'autor que Steinberg tenia.
La portada va ser posteriorment satiritzada per Barry Blitt per a la portada de The New Yorker el 6 d'octubre de 2008, amb Sarah Palin mirant per la finestra i veient només Alaska, amb Rússia al fons. La portada del número del 21 de març de 2009 de The Economist, titulada Com la Xina veu el món, és un homenatge a Steinberg, representant el punt de vista des de l'avinguda Chang'an de Pequín en lloc de Manhattan.
11 de setembre Contractat per Tina Brown el 1992, Art Spiegelman va treballar per a The New Yorker durant deu anys, però va dimitir pocs mesos després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. Spiegelman i Françoise Mouly van rebre un gran reconeixement per la seva portada del número del 24 de setembre de 2001; va ser votada com una de les deu millors portades de revista dels darrers 40 anys per l'American Society of Magazine Editors:
La portada sembla totalment negra, però en examinar-la de prop revela les siluetes de les torres del World Trade Center en un to negre més fosc. En algunes situacions, les imatges fantasma només es fan visibles quan la revista s'inclina cap a una font de llum. El setembre de 2004, Spiegelman va reprendre la imatge a la portada del seu llibre In the Shadow of No Towers.
Nova Yorkistan El desembre de 2001, la revista va publicar una portada de Maira Kalman i Rick Meyerowitz que mostrava un mapa de Nova York en què els barris estaven etiquetats amb noms humorístics que recordaven els topònims de l'Orient Mitjà i l'Àsia Central i feien referència al nom o a les característiques reals del barri (per exemple, Fuhgeddabouditstan, Botoxia). La portada va tenir ressonància cultural arran de l'11 de setembre i es va convertir en una impressió i un pòster populars.
Portades controvertides Crown Heights el 1993 Per al número de Sant Valentí de 1993, la portada de Spiegelman representava una dona negra i un home jueu hassídic besant-se, fent referència als disturbis de Crown Heights de 1991. La portada va ser criticada per observadors negres i jueus. Jack Salzman i Cornel West van qualificar la reacció a la portada com la primera controvèrsia nacional de la revista.
Sàtira i controvèrsia de la portada d'Obama del 2008 El 21 de juliol de 2008, The Politics of Fear, una vinyeta de Barry Blitt, va aparèixer a la portada de The New Yorker, representant el presumpte candidat presidencial demòcrata Barack Obama amb el turbant i el shalwar kameez típics de molts musulmans, donant cops de puny a la seva dona, Michelle, retratada amb un afro i pantalons de camuflatge amb un fusell d'assalt penjat a l'esquena. Estan drets al Despatx Oval, amb un retrat d'Ossama bin Laden penjat a la paret i una bandera americana cremant a la llar de foc. Aquesta paròdia es va inspirar en la paràfrasi del presentador de Fox News, ED Hill, d'un comentari a Internet que preguntava si un gest que van fer els Obama era un cop de puny terrorista. Més tard, el contracte de Hill no es va renovar."Fox News Changes: 'Terrorist Fist Jab' Anchor E.D. Hill Loses Her Show, Laura Ingraham In At 5PM" , Huffington Post, 18 de juny de 2008.
Molts lectors del New Yorker van veure la imatge com una satira de The Politics of Fear, el seu títol. Alguns partidaris d'Obama, així com el seu presumpte oponent republicà, John McCain, van acusar la revista de publicar una vinyeta incendiària la ironia de la qual podria passar desapercebuda per a uns quants lectors. L'editor David Remnick va considerar que els excessos evidents de la imatge rebutjaven la preocupació que pogués ser malinterpretada. «La intenció de la portada», va dir, «és satiritzar els atacs, rumors i idees errònies i racistes sobre els Obama que han estat circulant per la blogosfera i es reflecteixen a les enquestes d'opinió pública. El que ens vam proposar fer va ser ajuntar totes aquestes imatges, que són exagerades, i projectar-hi una mena de llum dura, satiritzar-les». Obama va dir: «Bé, sé que va ser un intent satíric New Yorker... No crec que hagin tingut del tot èxit». Va assenyalar els seus esforços per desmentir les acusacions que representava la portada, dient que les acusacions eren «en realitat un insult contra els musulmans nord-americans». The Daily Show va continuar l'argument de la portada de The New Yorker sobre els estereotips d'Obama amb un article que mostrava clips que contenien aquests estereotips extrets de fonts de notícies legítimes."Obama Cartoon" , The Daily Show, 15 de juliol de 2008. El 3 d'octubre de 2008, la revista Entertainment Weekly va publicar una paròdia de la portada, amb Jon Stewart com a Barack i Stephen Colbert com a Michelle.
Les portades del New Yorker de vegades no tenen res a veure amb els continguts, o només s'hi relacionen tangencialment. L'article sobre Obama en el número amb la portada de Blitt no parlava dels atacs i rumors, sinó de la carrera d'Obama. Més tard, la revista va donar suport a Obama per a la presidència.
Portada d'Epi i Blai del 2013 El 8 de juliol de 2013, The New Yorker va publicar una imatge de portada de l'artista Jack Hunter, titulada Moment of Joy, que representava els personatges de Barri Sèsam, Epi i Blai; el número en particular cobria les decisions del Tribunal Suprem sobre la Llei de Defensa del Matrimoni i la Proposició 8 de Califòrnia. Fa temps que es rumoreja que Epi i Blai són parelles romàntiques a les llegendes urbanes, però Sesame Workshop ho ha negat, dient que són simplement titelles i que no tenen orientació sexual. Slate va criticar la portada, que mostra Blai recolzat a l'espatlla d'Epi mentre miren un televisor amb els jutges del Tribunal Suprem a la pantalla, dient: «és una manera terrible de commemorar una important victòria pels drets civils per a les parelles gais i lesbianes». Mentrestant, The Huffington Post va dir que era «una de les portades [de la revista] més impressionants de tots els temps».
Portada de Race for Office del 2023