Hartmann von Aue († probablement entre 1210 i 1220) és, amb Wolfram von Eschenbach i Gottfried von Straßburg, un dels autors més notables de la narrativa del que s'anomena mittelhochdeutschen Klassik (clàssics de l'alt alemany mitjà) vers 1200. Junt amb Hendrik van Veldeke fou un dels primers autors en incorporar la influència francesa del roman cortès. És autor de les obres en vers Erec, Gregorius oder Der gute Sünder (Gregori), Der arme Heinrich (El pobre Heinrich), Iwein, un diàleg al·legòric que es coneix com a Klagebüchlein (Llibret de les lamentacions) i algunes poesies líriques amoroses i cançons de croada.
Vida i ordre cronològic de les seves obres miniatura|esquerra|Pròleg de lArme Heinrich (Heidelberg, UB, Cpg 341, fol. 249ra) Hartmann von Aue no es documenta en fonts d'arxiu; per tant, les dades de la seva vida s'han de reconstruir a partir del que diu en les seves obres i del que en diuen altres autors que l'anomenen. Les dates de naixement o mort només es poden deduir de l'ordre cronlògic que s'ha establert per les seves obres i són insegures.
Erec et Enide i Yvain de Chrétien de Troyes són les fonts franceses per a l'Erec i lIwein i van ser compostes amb molta seguretat vers 1165 i vers 1177, respectivament. Per tant, se suposa que Hartmann escriu als voltants de 1180. A tot tardar el 1205/1210 les obres de Hartmann ja eren conegudes, ja que Wolfram von Eschenbach menciona lIwein en el seu Parzival (253,10–14; 436,4–10) i lIwein es considera, per raons estilístiques, la darrera obra de Hartmann.
Les cançons de croada de Hartmann es refereixen a la Tercera Croada (1189) o a la impulsada per Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1197), que no es dugué a terme per la mort del seu promotor. En les cançons de croada es menciona la mort d'un mecenes (cançó V,4 i XVII,2) que s'interpreta com la mort de Bertold IV de Zähringen (1186). La menció de Saladí († 1193) en la tercera cançó de croada (XVII,2) es considerava un punt molt important per a l'establiment de la cronologia, però, segons el text conservat en el Còdex Manesse, l'únic que el conserva, no queda clar si Saladí es menciona com a mort o com a encara viu,
Vers 1210 Gottfried von Straßburg en un excurs en el Tristan und Isolde menciona Hartmann com un autor viu (v. 4621–4635). Però Heinrich von dem Türlin, després de 1220, en Der Âventiure Crône lamenta la seva mort (v. 2372–2437).
Origen i formació La majoria d'informacions sobre Hartmann s'han d'extreure dels pròlegs i epílegs de les seves obres. Hartmann parla d'ell mateix en el pròleg de lArme Heinrich i, en termes semblants, en el de lIwein. Ein ritter sô gelêret was, daz er an den buochen las, swaz er dar an geschriben vant: der was Hartmann genannt, dienstman was er zOuwe.Hartmann von Aue: Der arme Heinrich, V. 1–5. Ed. Ursula Rautenberg, trad. Siegfried Grosse. Stuttgart 1993Un cavaller que era tan instruït que podia llegir en els llibres tot el que hi hagués escrit. Es deia Hartmann i era cavaller ministerial d'Aue.
Hartmann s'anomena cavaller (possiblement de la classe no lliure dels Ministerials) i fa èmfasi en la seva educació, educació que en aquest moment significava una educació basada en obres llatines i en una escola religiosa. Això no era tan habitual per un cavaller i Hartmann vol destacar la seva formació, que l'equipara a la seva audiència. Les seves obres com el Gregorius o Der arme Heinrich mostren uns coneixements de filosofia, teologia i retòrica, que hauria pogut obtenir en una escola catedralícia, més probablement que no pas en una en un convent. A més, lErec i lIwein demostren un coneixement excel·lent del francès, del qual els tradueix.
miniatura|Retrat de Hartman en el Weingartner Liederhandschrift. És una imatge semblant a la del Còdex Manesse que es mostra més amunt (Stuttgart, LB, HB XIII poetae germanici 1, pp 32–39) No es pot localitzar el lloc d'origen de Hartmann o el lloc on treballà. El seu llenguatge no mostra trets dialectals marcats, però les seves rimes permeten pensar en un origen en la regió alamànica. I Heinrich von dem Türlin (Crone, v. 2353) el fa sueu (von der Swâben lande). Es pot pensar, per tant, en un origen en el ducat de Suàbia. Aue (modern Au) és un topònim molt comú i no permet precisar la localitat d'origen de Hartmann. S'ha parlat d'Au prop de Ravensburg (monestir de Weißenau), d'Au prop de Friburg de Brisgòvia, Eglisau (al cantó de Zúric) o Obernau am Neckar (prop de Rottenburg, al districte de Tübingen). En aquest darrer lloc hi ha documentada des de 1112 una família ministerial al servei dels Zähringer, la família noble dels Ow que encara existeix avui dia. Un personatge d'aquesta família (Henricus de Owon o de Owen) es pot posar en relació amb el protagonista de Der arme Heinrich.
Possibles mecenes de Hartmann Al contrari que Chrétien de Troyes, Hartmann no anomena mai el seu o els seus mecenes, sense els quals, tanmateix, no hauria pogut treballar. Per tant, s'han de deixar en la condició d'hipòtesis. Els mecenes més possibles serien els de la casa de Zähringer, o els de la Casa de Welf o els Hohenstaufen, però no es pot documentar una relació de Hartmann amb cap d'elles. De totes maneres, la cort dels Zähringer tenia relacions amb França i amb l'entorn on Chrétien de Troyes hauria escrit; aquest podria haver estat el camí a través del qual hauria rebut els models de les seves narracions artúriques. També les armes amb les quals és retratat en els cançoners, tanmateix del s. XIV, caps d'àguila sobre fons negre o blau, poden estar inspirades en les dels Zähringer (també una àguila).Vegeu el pròleg de la traducció de Millet, p. 7-8 Alternativament, es pensa en Welf VI, de la casa dels Welfs, com a mecenes.
Obra Cronologia de les obres La cronologia interna de les obres de Hartmann s'ha establert a partir de l'anàlisi estilística. El Klagebüchlein seria la primera obra escrita per Hartmann (qui, a més, s'hi descriu com a jove; jungelinc, v. 7). LErec seria el primer roman en vers, seguit pel Gregorius, Der Arme Heinrich i Iwein. Les dues darreres poden haver estat escrites simultàniament i potser els primers mil versos de lIwein podrien haver estat escrits contemporàniament amb lErec i l'obra hauria estat acabada posteriorment. La cronologia de les poesies és molt més difícil d'establir. La recerca més antiga havia volgut veure una evolució personal en l'obra de Hartmann i fer de les obres de tipus cortès les primeres, i les de caràcter religiós més tardanes, després d'una crisi personal. Però avui en dia aquestes hipòtesis es descarten.
Les cançons miniatura|esquerra|Les cançons de Hartmann en el Còdex Manesse (fol. 185r), principis del s. XIV Es conserven 18 "tons" (cadascun hauria anat acompanyat d'una melodia pròpia, que no s'ha conservat) amb un total de 60 estrofes de Hartmann von Aue. Es tracta de poesia amorosa que s'inscriu en la temàtica de l'amor cortès ja integrades en la tradició del Minnesang que havia rebut la influència de la poesia trobadoresca. I es conserven també tres cançons de croada. El seu estil es caracteritza per la seriositat i la racionalitat. Tot i que la crítica ho havia fet fins entrat el , no cal veure en aquestes cançons un aspecte autobiogràfic.
El Klagebüchlein La primera obra narrativa de Hartmann es creu que és el Klagebüchlein ("Llibret de les lamentacions'", anomenat també Die Klage ("lamentació") o Das Büchlein ("el llibret"). Com tota la resta de l'obra narrativa de Hartmann, està escrit en versos apariats. Consta de 1.914 versos i, com l'Erec, es conserva en un sol manuscrit (lAmbraser Heldenbuch [llibre dels herois d'Ambras], copiat vers 1510). És un diàleg al·legòric on discuteixen el "Cor" com a representació de la part espiritual de l'home i el "Cos" com a representació de la part carnal i pecadora de l'home. La discussió se centra en l'amor cortès i en la correcta manera de galantejar un home una dona. En la literatura medieval religiosa la discussió entre cos i ànima era molt recurrent, però no s'han trobat fonts directes o continuadors de l'obra de Hartmann. S'han buscat també fonts franceses per a aquest text, però sense èxit.
Les novel·les artúriques Erec i Iwein són dues obres de la literatura artúrica; junt amb lEneas de Hendrik van Veldeke, són els primers romans cortesos en llengua alemanya; però, ja que l'Eneas és de tema clàssic, els romans de Hartmann són els primers romans de temàtica artúrica en alemany. Les dues són traduccions de les obres corresponents de Chrétien de Troyes, la primera adaptada més lliurement, potser perquè Hartmann era conscient que la novel·la cortès no era coneguda encara pel seu públic i per això hi intercala excursos explicatius, i la segona més fidel a l'original.
Erec LErec de Hartmann von Aue es data de 1180/1190 i es considera que és el primer roman artúric en alemany. Se'n conserva només una còpia sencera en lAmbraser Heldenbuch de principis del i en diversos fragments. Tanmateix l'inici de l'obra no s'ha conservat; segurament, si s'hagués conservat el pròleg, hauria contingut informacions valuoses sobre l'origen de l'obra. LErec consta d'uns 10.100 versos.
Resum de l'argument: Erec, un cavaller jove i inexpert de la cort del rei Artur, és deshonrat davant la reina quan el nan d'un cavaller el colpeja. Immediatament i sense ni prendre armes surt a perseguir el cavaller i arriba al castell de Tulmein del duc Imein. El noble empobrit que l'acull a la seva casa, Koralus, l'informa del proper torneig de l'esparver i que Ider, el cavaller del nan, ha guanyat el torneig dues vegades seguides. Erec decideix participar-hi i demana a Koralus que la seva filla Enite l'acompanyi; Erec guanya el torneig i es casa amb Enite a la cort d'Artur. S'instal·len a Karnant, la cort del pare d'Erec, el rei Lac. Erec abandona les seves tasques com a governant per passar tot el dia al llit amb la seva enamorada; quan Enite li fa saber que tothom es burla d'ell, abandona la cort buscant aventures i duent amb ell Enite a qui prohibeix que li parli sota pena de mort. Quan Enite trenca aquesta prohibició per avisar-lo d'un atac imminent, Erec passa a tractar-la com un servent o mosso d'estable. Se succeeixen moltes aventures. En la darrera, la Joie de la curt (la Joia o Alegria de la cort), Erec lluita contra el gegant Mabonagrain que, per una promesa, guardava el jardí de la seva estimada (que resulta ser cosina d'Enite) contra els intrusos. Mentre celebren la victòria, arriba la notícia de la mort del pare d'Erec. Erec i Enite tornen a les seves terres i es converteixen en uns senyors modèlics, ja que Erec ha après en el seu viatge d'aventura l'equilibri que hi ha d'haver entre l'amor i el paper com a senyor governant d'un feu.
El model per a lErec és Erec et Enide de Chrétien de Troyes tot i que Hartmann adapta alguns matisos en la seva traducció per adaptar-los al seu públic.
Iwein miniatura|L'escena de la font; pintura mural al castell de Rodenegg LIwein és la darrera obra narrativa escrita per Hartmann, vers 1190. Pel nombre de manuscrits conservats (33; 16 complets i 17 fragments), només igualat per algunes obres molt conegudes, cal pensar que fou una de les grans obres d'èxit del . L'obra té un pròleg on Hartmann es presenta en uns termes semblants als que hem vist per lArme Heinrich.