El Banc Asiàtic de Desenvolupament (BAsD) és una organització financera per al desenvolupament econòmic d'Àsia i el Pacífic. El seu objectiu principal és l'erradicació de la pobresa i facilitar ajudes per millorar el nivell de vida de la població de la regió a través de préstecs i col·laboració tècnica.
Creat en 1966 per 31 països. Avui compta amb 67 membres (48 regionals i 19 no regionals). Estats Units i Japó són els seus principals accionistes, amb el 15,6% del capital cadascun.
El Banc té com el seu principal objectiu la lluita contra la pobresa. Para això busca promoure el creixement econòmic i la cooperació a la regió d'Àsia-Pacífic, i accelerar el procés de desenvolupament econòmic dels seus països membres. Les dues terceres parts de persones pobres del món (aquells que viuen amb menys de dos dòlars diaris per persona), prop d'1.800 milions de pobres, viuen en aquesta regió. El BAsD va aprovar una nova estratègia a llarg termini (2008-2020) centrada en un creixement econòmic, mediambientalment sostenible i d'integració regional.
Història Dècada del 1960 Ja el 1956, el ministre de finances del Japó, Hisato Ichimada, havia suggerit al secretari d'Estat dels Estats Units, John Foster Dulles, que els projectes de desenvolupament al sud-est asiàtic podrien rebre el suport d'una nova institució financera per a la regió. Un any més tard, el primer ministre japonès, Nobusuke Kishi, va anunciar que el Japó tenia la intenció de patrocinar l'establiment d'un fons de desenvolupament regional amb recursos procedents en gran part del Japó i d'altres països industrialitzats. Però els EUA no van acceptar el pla i el concepte va ser arxivat."Banking the Future of Asia and the Pacific: 50 Years of the Asian Development Bank", juliol de 2017.
La idea va tornar a sorgir a finals de 1962 quan Kaoru Ohashi, un economista d'un institut de recerca de Tòquio, va visitar Takeshi Watanabe, aleshores consultor financer privat a Tòquio, i va proposar un grup d'estudi per formar un banc de desenvolupament per a la regió asiàtica. El grup es va reunir regularment el 1963, examinant diversos escenaris per establir una nova institució i es va basar en les experiències de Watanabe amb el Banc Mundial. Tanmateix, la idea va rebre una acollida freda del mateix Banc Mundial i el grup d'estudi es va desanimar.
En paral·lel, el concepte va ser proposat formalment en una conferència comercial organitzada per la Comissió Econòmica per a Àsia i l'Extrem Orient (ECAFE) el 1963 per un jove economista tailandès, Paul Sithi-Amnuai. (ESCAP, Publicació de les Nacions Unides, març de 2007, El primer parlament d'Àsia, pàg. 65). Malgrat una reacció inicial mixta, el suport a la creació d'un nou banc aviat va créixer.
Es va convocar un grup d'experts per estudiar la idea, i es va convidar el Japó a contribuir al grup. Quan es va recomanar Watanabe, les dues corrents que proposaven un nou banc (l'ECAFE i el Japó) van coincidir. Inicialment, els EUA estaven indecisos, sense oposar-se a la idea però sense estar disposats a comprometre's a donar suport financer. Però aviat es va veure que un nou banc per a Àsia encaixava amb un programa més ampli d'assistència a Àsia planejat pel president dels Estats Units Lyndon B. Johnson, arran de l'augment del suport militar dels EUA al govern del Vietnam del Sud.
Com a actor clau en el concepte, el Japó esperava que les oficines del BAD fossin a Tòquio. Tanmateix, vuit ciutats més també havien expressat el seu interès: Bangkok, Colombo, Kabul, Kuala Lumpur, Manila, Phnom Penh, Singapur i Teheran. Per decidir-ho, els 18 possibles membres regionals del nou banc van celebrar tres rondes de votacions en una conferència ministerial a Manila el novembre/desembre de 1965. A la primera ronda, el 30 de novembre, Tòquio no va aconseguir la majoria, per la qual cosa es va celebrar una segona votació l'endemà al migdia. Tot i que el Japó anava al capdavant, encara no va ser concloent, per la qual cosa es va celebrar una votació final després de dinar. A la tercera enquesta, Tòquio va obtenir vuit vots contra els nou de Manila, amb una abstenció. Per tant, Manila va ser declarada seu del nou banc de desenvolupament; els japonesos estaven desconcertats i profundament decebuts. Watanabe va escriure més tard a la seva història personal del BAD: «Vaig sentir com si el fill que havia criat amb tanta cura s'hagués endut a un país llunyà».Publicació del Banc Asiàtic de Desenvolupament, "Cap a una nova Àsia", 1977, pàg. 16
El 3 de desembre de 1965, el president filipí Diosdado Macapagal va posar la primera pedra del Banc Asiàtic de Desenvolupament.
Mentre es treballava intensament durant el 1966 per preparar l'obertura del nou banc a Manila, l'elecció del president era una prioritat a l'agenda. El primer ministre japonès, Eisaku Satō, va demanar a Watanabe que fos candidat. Tot i que inicialment s'hi va negar, van rebre pressions d'altres països i Watanabe va acceptar. En absència d'altres candidats, Watanabe va ser elegit primer president del Banc Asiàtic de Desenvolupament a la seva reunió inaugural el 24 de novembre de 1966.
A finals de 1972, el Japó havia contribuït amb 173,7 milions de dòlars (22,6% del total) als recursos de capital ordinari i 122,6 milions de dòlars (59,6% del total) als fons especials. En canvi, els Estats Units només van contribuir amb 1,25 milions de dòlars al fons especial.
Després de la seva creació a la dècada del 1960, el BAsD va centrar gran part de la seva assistència en la producció d'aliments i el desenvolupament rural. En aquell moment, Àsia era una de les regions més pobres del món.
Els primers préstecs van anar principalment a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Corea del Sud i les Filipines; aquests països van representar el 78,48% del total de préstecs del BAsD entre 1967 i 1972. A més, el Japó va rebre beneficis tangibles, el 41,67% del total de les adquisicions entre 1967 i 1976. El Japó va vincular les seves contribucions als fons especials als seus sectors i regions preferits i a les adquisicions dels seus béns i serveis, tal com es reflecteix en el seu pressupost de 100 dòlars. donació d'un milió per al Fons Especial Agrícola a l'abril de 1968.
Watanabe va ser el primer president de l'ADB fins al 1972.
Dècada del 1970 i del 1980 A la dècada del 1970, l'assistència del BAsD als països en desenvolupament d'Àsia es va expandir a l'educació i la salut, i després a les infraestructures i la indústria. L'aparició gradual de les economies asiàtiques a la darrera part de la dècada va estimular la demanda de millors infraestructures per donar suport al creixement econòmic. El BAsD es va centrar en la millora de les carreteres i el subministrament d'electricitat. Quan el món va patir la seva primera crisi del preu del petroli, el BAsD va destinar més part de la seva assistència a donar suport a projectes energètics, especialment aquells que promovien el desenvolupament de fonts d'energia nacionals als països membres.
Després d'una pressió considerable per part de l'administració Reagan a la dècada del 1980, el BAsD va començar a treballar de mala gana amb el sector privat en un intent d'augmentar l'impacte de la seva assistència al desenvolupament als països pobres d'Àsia i el Pacífic. Arran de la segona crisi del petroli, el BAsD va ampliar la seva assistència a projectes energètics. El 1982, el BAsD va obrir la seva primera oficina local a Bangladesh, i més tard en la dècada, va ampliar el seu treball amb organitzacions no governamentals (ONG).
Els presidents japonesos Inoue Shiro (1972–76) i Yoshida Taroichi (1976–81) van ser els protagonistas a la dècada del 1970. Fujioka Masao, el quart president (1981–90), va adoptar un estil de lideratge assertiu i va llançar un ambiciós pla per ampliar el BAsD i convertir-lo en una agència de desenvolupament d'alt impacte.
El 18 de novembre de 1972, el Banc va inaugurar la seva seu al carrer Roxas Boulevard de Pasay City, Filipines. El 31 de maig de 1991, el Banc d'Afers Exteriors (ADB) va traslladar les seves oficines a l'Ortigas Center de Mandaluyong City, i el Departament d'Afers Exteriors va ocupar les seves antigues instal·lacions de Pasay.
Dècada del 1990 A la dècada del 1990, el BAsD va començar a promoure la cooperació regional ajudant els països del riu Mekong a comerciar i treballar junts. La dècada també va veure una expansió dels membres del BAsD amb l'addició de diversos països de l'Àsia Central després del final de la Guerra Freda.
A mitjans de 1997, el BAsD va respondre a la crisi financera que va afectar la regió amb projectes dissenyats per enfortir els sectors financers i crear xarxes de seguretat social per als pobres. Durant la crisi, el BAsD va aprovar el seu préstec individual més gran: un préstec de 4 dòlars. préstec d'emergència de mil milions a Corea del Sud. El 1999, el BAsD va adoptar la reducció de la pobresa com a objectiu general.
Anys 2000 A principis dels anys 2000 es va produir una expansió espectacular del finançament del sector privat. Tot i que la institució tenia aquestes operacions des dels anys vuitanta (sota la pressió de l'administració Reagan), els primers intents van ser molt infructuosos, amb baixos volums de préstecs, pèrdues considerables i escàndols financers associats amb una entitat anomenada AFIC. Tanmateix, a partir del 2002, el BAD va emprendre una expansió espectacular dels préstecs al sector privat sota un nou equip. Durant els següents sis anys, el Departament d'Operacions del Sector Privat (PSOD) va créixer 41 vegades respecte als nivells de nous finançaments i guanys del 2001 per al BAD. Això va culminar amb el reconeixement formal d'aquests èxits per part del Consell el març del 2008, quan el consell d'administració va adoptar formalment el Marc Estratègic a Llarg Termini (LTSF). Aquest document va declarar formalment que l'assistència al desenvolupament del sector privat era la principal prioritat del BAD i que havia de constituir el 50% dels préstecs del banc el 2020.
El 2003, l'epidèmia de síndrome respiratòria aguda greu (SARS) va afectar la regió i el BAsD va respondre amb programes per ajudar els països de la regió a treballar junts per combatre les malalties infeccioses, com ara la grip aviària i el VIH/SIDA. El BAsD també va respondre a multitud de desastres naturals a la regió, comprometent més de 850 milions de dòlars per a la recuperació a les zones de l'Índia, Indonèsia, les Maldives i Sri Lanka que van ser afectades pel terratrèmol i el tsunami de l'oceà Índic del 2004. A més, mil milions de dòlars en préstecs i subvencions es van proporcionar a les víctimes del terratrèmol de l'octubre de 2005 al Pakistan.
El desembre de 2005, la Xina va donar 20 milions de dòlars al BAsD per a un fons regional d'alleujament de la pobresa; el primer fons d'aquest tipus creat per la Xina en una institució internacional.
El 2009, la Junta de Governadors del BAsD va acordar triplicar la base de capital del BAsD de 55 dòlars mil milions a 165 dòlars mil milions, cosa que li va donar els recursos molt necessaris per respondre a la crisi financera del 2008. L'augment del 200% és el més gran de la història del BAsD i va ser el primer des del 1994.
Dècada del 2010 Àsia va superar la crisi econòmica i, el 2010, havia emergit com un nou motor del creixement econòmic mundial, tot i que continuava acollint dos terços dels pobres del món. A més, la creixent prosperitat de moltes persones a la regió va crear una bretxa d'ingressos cada cop més gran que va deixar molta gent enrere. El BAsD va respondre a això amb préstecs i subvencions que van fomentar el creixement econòmic.
A principis del 2012, el BAsD va començar a tornar a col·laborar amb Myanmar en resposta a les reformes iniciades pel govern. L'abril del 2014, el BAsD va obrir una oficina a Myanmar i va reprendre la concessió de préstecs i subvencions al país.