miniatura|Els gautxos de José María Pérez Núñez. La cultura gautxa és el conjunt de sabers, arts, eines, gastronomia, tradicions i costums que tenen com a referent al gautxo. Geogràficament, es troba estesa per una regió de Sud-amèrica que abasta gran part del territori de l'Argentina i Uruguai i l'estat de Rio Grande do Sul al sud de Brasil, on és denominada com a cultura gaúcha (fonet. ga'o.ʃa).
La cultura gautxa ha donat lloc a estils i formes d'expressió molt definides en la música, la literatura i el teatre. Alguns dels seus components principals estan relacionats amb la importància de la vida rural de plana, el cavall, la guitarra, el mate i la carn bovina, així com els valors de la solidaritat, la lleialtat, l'hospitalitat i la valentia.
El gautxo i la regió gautxa El gautxo és un tipus de camperol característic d'una regió de Sud-amèrica que abasta tot el territori de l'Argentina i Uruguai i el meridional estat de Rio Grande do Sul al sud de Brasil.
Ressenya històrica Aparegut al , durant la colonització d'Espanya i Portugal d'aquestes regions, va adquirir identitat pròpia a partir del tipus especial de treball rural ramader que es va desenvolupar a causa de la multiplicació dels animals bovins en estat salvatge, fet que va permetre un ampli grau de llibertat per a aquests treballadors.
Característiques La cultura rural fautxa. El cavall. La carn bovina. El cuir. La guitarra. La solitud. L'habitatge (per exemple el ranxo). La família. L'estada. El treball. El facón.
Vestimenta i afins (les pilchas i els avíos) miniatura|Estàtua del lazador, símbol oficial de la ciutat de Porto Alegre, Brasil, on s'aprecia un llaç. Obra d'Antônio Caringi per la qual Paixão Côrtes va servir de model el 1954. Tota indumentària de gautxo usualment és anomenada pilcha (araula d'origen indígena, després ha passat a ser part del lunfardo): la vestimenta típica del gautxo té l'empremta de la dels genets andalusos a la qual suma un ponxo (gran capa talar o capot tipus manta amb un tall al centre per passar el cap), un facón (ganivet de gran grandària), un rebenque o talero i pantalons amplis que no són els actuals de l'home de camp, que s'anomenen bombachas, sinó uns pantalons tipus pijama, anomenats calzoncillos, solts a baix, que sostinguts amb un cinturó amb una faixa de llana teixida i un ample cinturó de cuir adornat de vegades amb monedes (anomenat tirador o rastra -perquè recorda la rastra de l'arada), queden per sota del "chiripá", llenç lligat a la cintura com un bolquer, una de les funcions de la qual era protegir del fred (el fred va ser anomenat moltes vegades amb la paraula quechua del mateix significat: "chiri"). El ponxo, el chiripá i el mateix hàbit de prendre mate, van ser presos de l'"indi"; també d'ells va prendre el gautxo una de les seves més singulars armes: el llaç amb boles. El barret del gautxo era o bé el "xamberg" (barret alar), o bé el barret de panxa de ruc (una retallada circular de la panxa d'un ruc que es lligava a un pal i es deixava assecar adquirint llavors la forma apropiada). miniatura|gautxo argentí (c. 1868). La guitarra i el xamberg eren herència dels conqueridors espanyols. El gautxo solia muntar amb les anomenades "botes de poltre", que no tenien talons i eren obertes en les puntes, de manera que els dits dels peus quedaven descoberts. Un altre element típic de la indumentària del gautxo són els seus cinturons, els més conspicus són anomenats rastras i consisteixen en cinturons amples de cuir blanc granejat, treballat amb alum. Als segles i XIX complementaven aquestes vestimentes cobrint-se l'entrecuix amb una llenç a manera de pantalons recollits en la cintura anomenat chiripá, pel que sembla originari del litoral argentí, que era sostingut amb la rastra que es prenia amb presillas diverses, de vegades de metall de plata. D'acord amb la seva condició econòmica o laboral, aquest adorn solia tenir característiques luxoses, fins i tot amb incrustacions de monedes o figures de plata i or. Es cobrien el tors amb el ponxo, peça originària del nord argentí, molt comú també en altres zones d'Amèrica, solien apreciar-se els ponxos de vicunya molt abrigats al mateix temps que lleugers, els "ponxos pampes" (teixits pels indígenes pampes, pràcticament impermeables a la pluja), els "ponxos calamacs" teixits principalment a Santiago del Estero, els vermells ponxos salteños, els ponchos marrons moltes vegades teixits amb pèl de panza de chulengo (cria de guanac) etc., al ponxo d'ús habitual i desgastat se l'anomenava a certes zones "ponxo soró". Les posteriors botes de cuir adobat i amb talons (botes fortes) era un bé relativament car, encara que la majoria dels gautxos estalviava diners per obtenir-les i lluir-les en les festivitats patronals, festes pàtries i en les danses. A la fi del les botes solien ser anomenades "botins patrios", ja que eren les mateixes que usaven els soldats. Les botes del gautxo argentí del nord solien i solen tenir plecs que recorden a una manxa, és a dir amb la cama de cuir "acordoneada", com a manera de defensa de la muntanya i de l'eventual mossegada de serps. Aquestes botes s'acompanyen amb esperons, destacant-se els grans esperons de plata anomenats "nazarenas" (anomenats així perquè els seus grans agullons recorden remotament a la corona d'espines amb la qual, segons els Evangelis, va ser torturat Jesús de Natzaret). Els adorns amb aplicacions de metall (virolas), freqüentment eren facturats amb monedes de plata (patacones i rastras). Els ponxos i nazarenas o lloronas (pel soroll que feien entre elles) solen ser fins al dia d'avui veritables obres d'art, encara que en el dia a dia el gautxo sol usar com acinturó una faixa de llana artísticament teixida. miniatura|Treballadors de camp amb vestimenta gautxa durant l'erra a la província de Corrientes, Argentina. miniatura|450x450px|Vestimenta gautxa durant una festa, si s'àmplia la foto es poden veure detalladament els típics facones (foto presa a la Festa Criolla de la Rural del Prado, Montevideo, Uruguai). Malgrat que existeix un estil de vestimenta gautxa que transcendeix al temps (ja que és roba de genet preparada per a tasques rurals), es pot dir que han existit modes durant els segles: fins a aproximadament els 1860 el gautxo usava gairebé sempre la bota de poltre, "calçotets" o lleons (espècie de pantalons que solien tenir brodats rústics anomenats crivados en la part del turmell), sobre els "calzoncillos" el chiripá, una camisa folgada, una pañoleta que a més del coll cobria també el cap i sobre la pañoleta un estret barret de cuir anomenat panza de ruc, en les parts septentrionals (NOA, NEA, Paraguai, Rio Grande do Sul va ser més comú l'ús de xambergs de grans "ales" per cobrir millor el cap davant el Sol), cap als mencionat anys 1860 es produeix un gran canvi: com a endarreriments de la Guerra de Crimea van arribar a l'àrea de Riu de la Plata gran quantitat de pantalons bombachos que havien estat teixits en gran quantitat a les fàbriques d'Europa per als regiments de zuavos (els zuavos anomenaven a aquests pantalons "seruel") que van participar en aquesta guerra, venuts a molt baix preu van passar a ser indumentària comuna dels gautxos (aquests pantalons malgrat la seva tela prima creen un bon aïllament tèrmic i es pleguen fàcilment quan es marxa per terrenys accidentats o coberts d'altes herbes), un tipus de pantalons bombacho de tela rústica pel seu color gris clapejat va passar a ser anomenat "bataraz". La forta immigració basca de la segona meitat del i primera meitat del va difondre l'ús de la boina i les espardenyes entre els gautxos (particularment a la zona de la Pampa Humida), al segle XX i a principis de segle XXI és freqüent l'ús d'un xamberg fosc d'ales mitjanes, semblant al barret dels huasos. Cal fer notar que la bombacha, els pantalons usats avui dia, és una peça introduïda després de la guerra de Crimea en la qual Anglaterra va fabricar centenars de milers d'aquestes peces per als turcs (és una peça turca, una babucha, precisament) i com que va quedar sobrant, va aprofitar de la seva influència econòmica en el Riu de la Plata per introduir-la-hi, substituint llavors al calzoncillo i al chiripá.
Entre els "avíos" o equips bàsics del gautxo han estat i estan les selles de muntar de diverses formes; aquestes selles són usades principalment en zones muntanyenques existint variacions regionals de les mateixes concorde al terreny i clima, en els sòls relativament plans les selles de muntar gautxas eren de arçons baixos; els arçons pràcticament van desaparèixer en els anys 1870 i va quedar exposat el parell de chorizos que units amb llotges de cuir s'ajusten al llom del cavall, també per a aquest llavors sorgeix l'encàrrec de bastos i bastos de sogas, a les zones planes com la pampeana són més freqüent els arreus que en lloc d'una cadira pròpiament dita consta de diversos cobertors plegats i sobreposats damunt del llom, de dalt cap avall, són: el cinchón o sobrecincha o pegual, el sobreposat, el cojinillo, la cingla ampla amb fogons i correus dels quals pengen els estreps llargs, els basts, grans caronts llisos, l'argot o matra, la dessuadora, quan el gautxo es posa a dormir de nit a la intempèrie parteix d'aquests cobertors li serveix de rústic matalasset i part d'acull. Els arreus, regnes, becaines i tiradors, amb què munta el seu cavall solen ser de cuir preferentment de yeguarizo trenat amb alguns adorns o parts necessàriament metàl·liques -com el fre per tascar al cavall- (en tant que sigui possible de plata), els estreps també varien encara que solen ser elaborats amb fustes dures llaurades: uns són circulars, uns altres recorden les puntes d'esclops, més modernament s'utilitzen estreps de metall.
Cal destacar que la forma de caminar a cavall típicament gautxa reuneix elements del muntar al genet procedents del nord d'Àfrica i muntar a la brida que té procedències centreasiàtiques i centreeuropees, el fre correspon a la manera brida, l'estrep llarg, el cavall és dirigit com en la manera genet amb ambdues regnes no obstant això com en la brida predomina la mà més baixa.
A les zones on abunden les plantes espinoses (per exemple zones del Chaco i del Nord-oest) els gautxos afegeixen a les cadires de muntar grans cuirs que els protegeixen les cames quan galopen, tals cuirs es diuen "guardamontes"; en zones humides on puguin aguaitar serps utilitzen unes espècies de polaines, o millor dit, gamberes de cuir gruixut que cobreixen gran part de les cames (això s'observa molt a la província de Corrientes i a Paraguai).
Encara que els gautxos solien i solen usar armes de foc (per exemple a inicis de els anomenats trabucs naranjerosanomenats així perquè la seva canella a la sortida s'obria en un embut del diàmetre d'una taronja mitjana) les seves armes preferides han estat les armes blanques, entre les quals es destaca el gran ganivet anomenat facón (en la Banda Oriental i a Rio Grande, zones molt militaritzades també es va fer bastant comuna el sabre), el facón no és només una arma sinó gairebé una eina que ajuda en diverses tasques, al facón es va sumar -encara amb més característiques d'eina de supervivència el verijero.
Danses i músiques Encara que per ventura sigui bastant accessòria en la vida del genuí gautxo, per als qui no són gautxos, l'exemple més difós del gautxo (almenys durant el segle XX i el que va del present segle XXI) és la música -i les danses que acompanyen a gran part de les músiques gautxes-; és a dir: per a molts no gautxes el gautxo gairebé es redueix a la imatge d'un genet del Con Sud i a les seves músiques i danses. Malambo, milongas, payadas, zambas, chacareras, vidalitas, chamamés, cuecas, chamarritas, etc.
Gastronomia