Els pobles indígenes del Brasil comprenen un gran nombre de diferents grups ètnics que habitaven l'actual territori brasiler abans de l'arribada dels europeus al . miniatura|Repartiment de la població indígena el 2022 Història i processos d'adaptació Origen miniatura|esquerra|Dansa puri. Existeixen dues tesis que expliquen el poblament humà del continent americà. Una d'elles sosté que la majoria dels nadius americans descendeixen de tribus migratòries provinents de Sibèria, en el nord asiàtic, les que van creuar pel Pont de Beringia i després es van separar en diferents adreces. A Brasil, particularment, la majoria de les tribus natives que habitaven el territori cap a l'any 1500 es pensa que descendeixen de la primera onada d'immigrants, els qui haurien arribat a Amèrica cap a l'any 9000 aC. durant l'últim període glacial, aconseguint la conca de l'Amazones al voltant del 6000 aC., després d'haver passat l'istme de Panamà. Una segona hipòtesi es recolza en descobriments recents, tals com l'esquelet de Luzia a Lagoa Santa (Minas Gerais) han evidenciat la diferenciació morfològica entre el genotip asiàtic i l'aborigen americà, més similar al dels indígenes d'Àfrica i Austràlia. Aquests habitants primigenis posteriorment haurien estat desplaçats pels immigrants siberians, sent els nadius de la Patagònia i la Terra del Foc els últims representants d'aquestes poblacions aborígens.
Pel que fa al poblament del Brasil actual, al Parc nacional de Serra dona Capivara s'han trobat indicis no només d'una cultura, sinó de diverses cultures ordenades per edats geològiques que comproven l'existència de diversos grups amb organitzacions socials sofisticades, sent l'evidència d'això la troballa de peces de ceràmica, gots, escultures, i altres accessoris domèstics al costat d'esquelets de gegantescs animals prehistòrics. A Brasil, hi va habitar un ésser humà molt remot, des d'aproximadament 11.500 anys arqueològicament parlant, amb la seva cosmogonia i món simbòlic, que va deixar fòssils i objectes d'art, com a testimoniatges del seu passat. Va ocupar el territori en el Plistocè, caracteritzat per una gran inestabilitat ambiental. El clima era més sec i les temperatures sensiblement més baixes, hi havia poques taques de boscos i gran part de Brasil estava cobert per vegetació baixa. Encara no se sap res sobre aquestes poblacions, ja que els seus vestigis són escassos i difícils de trobar, ja que corresponen als primers bàndols nòmades de caçadors que van començar a recórrer el país, molt lentament. Les restes de les seves ocupacions estan enterrades en grans profunditats i poques van sobreviure al pas del temps. En les excavacions, generalment, s'hi troben amb prou feines lleus rastres d'antigues fogueres i uns quants fragments de pedra, probablement lasques. És a través de l'art rupestre, però, on més dades sobre la quotidianitat d'aquests pobles poden ser enteses. Les imatges dels caçadors brasilers del Plistocè mostren figures en moviment, revelant diverses escenes de la seva vida diària. La lluita, la caça, les danses rituals i el sexe il·lustren diferents panells. Les figures humanes es veuen portant bastons i com a armes, llençadores, carregant cistelles amb aliments recol·lectats o ballant al voltant d'un arbre.
Trobada de dues cultures Cap a inicis del , el litoral Estat de Bahia estava ocupat per dues nacions indígenes del grup lingüístic tupí: els tupinambás, que ocupaven la faixa compresa entre la costa del Dendê i el riu São Francisco, i els tupiniquins, que s'estenien de la costa del Dendê fins al límit amb l'actual Estat d'Espírito Santo. Cap a l'interior, ocupant l'àrea paral·lela a aquella apropiada pels tupiniquins, estaven els aimorés. Aquests grups provenien d'Alt Xingú, en l'Amazònia i dominaven aquells territoris fa cinc segles, quan els europeus van arribar a Amèrica, un “Nuevo Mundo” que ràpidament va començar a explorar-se i colonitzar-se. Els espanyols van ser els primers, arribant pel mar Carib a les Antilles i des d'aquí a la resta del continent, principalment pel vessant occidental de la Serralada dels Andes. Els portuguesos, per la seva banda, van arribar a la costa brasilera, donant inici a un procés d'explotació dels nous territoris que s'estendria fins a les albors del , gradualment a les terres que estaven ocupades pels aborígens.
Després de quaranta-tres dies de viatge, el gentilhome portuguès Pedro Álvares Cabral va albirar la Monte Pascoal (a 156 km de Porto Seguro, en el litoral sud de l'estat de Badia) el 22 d'abril de 1500, tenint l'endemà el primer contacte amb els indígenes. El 24 d'abril, va seguir al llarg del litoral cap al nord a la recerca d'abric, fondejant en l'actual badia de Santa Cruz Cabrália, on va romandre fins al 2 de maig. Cabral va prendre possessió, en nom de la Corona portuguesa, de la nova terra, la qual va denominar Illa de Vera Cruz, reprenent després la ruta de Vasco da Gama rumb a les Índies. La trobada entre portuguesos i indígenes està molt bé documentat en la famosa «carta escrita per Però Vaz de Caminhaal rei Manuel I de Portugal». En ella s'evidencia que el xoc cultural va ser evident: els aborígens no reconeixien els animals que portaven els navegants, els qui els van oferir menjar i va venir que els indis van rebutjar. Al mateix temps, els portuguesos miraven amb fascinació els objectes que portaven els indígenes: joies de plata i d'or.
Adaptació al model europeu: mestissatge i extermini miniatura|"La Primera Missa a Brasil" (1861), pintura de Victor Meirelles de Lima. Els portuguesos no van mostrar molt interès per Brasil en un inici, perquè estava en auge el comerç d'espècies, i perquè estaven a la recerca de riqueses minerals, però el principal tresor que van trobar va ser el pal brasil, arbre d'on s'extreia una substància colorant, usada per tenyir teixits. La fusta, donada la seva gran resistència, era usada per a mobiliari i en la construcció de vaixells. Però com el comerç de pal brasil rendia molt menys que el pebre i la nou moscada, l'interès de Portugal es va limitar a l'enviament d'unes poques expedicions. Fins a 1530, la intervenció de Portugal es va resumir a l'enviament d'algunes esquadres per a la verificació de la costa, per a l'exploració comercial de pal brasil, fundant-se feitorias, establiments passatgers on s'emmagatzemava el pal brasil fins a l'arribada de la propera flota. Eren atacades constantment per vaixells francesos i sobretot per rebel·lions índies.
En un inici, arribaven a Brasil poques dones portugueses, la qual cosa va provocar un gran mestissatge, formant-se matrimonis interraciales (portuguesos-índies). Una segona generació, els seus fills mamelucs, coneixien la llengua nativa i tenien altres facilitats de relacionar-se amb els aborígens. Alguns es van convertir en famosos bandeirantes com Francisco Dias Velho. Alguns historiadors afirmen que a partir de 1516 és quan s'inicia realment la colonització, amb l'ordre de Manuel I de distribuir, gratuïtament, oficis als portuguesos disposats a poblar Brasil. El 1518, no obstant això, els indis exterminarien la colònia de Porto Segur, atacant l'església i una feitoria. Altres historiadors situen l'inici de la colonització prop de 1530, quan va començar la cultura de la canya de sucre i la instal·lació de Ingeni sucrer per a la fabricació de sucre. Durant el , les poblacions colonitzadores es concentraven en el litoral, ja que els colons li tenien por al bosc i als indis. Tal cosa va començar a canviar quan els jesuïtes van començar a fundar missions a l'interior. A partir d'aquí, va augmentar considerablement l'extensió del territori, per accions d'expedicions militars del govern portuguès per expulsar estrangers (sobretot als jesuïtes), per l'exploració econòmica de riqueses naturals del Sertão, per l'acció dels bandeirantes que buscaven capturar indis i trobar metalls preciosos, i pels criadors de bestiar els ramats del qual i hisendes van ser "empesos" a l'interior.
Desenes de milers de persones van morir a conseqüència del contacte amb els europeus i les malalties per ells portades. Dolències com a grip, xarampió, tos ferina, tuberculosi i verola, van afectar societats indígenes senceres. Quant als processos d'adaptació social dels indígenes al model implantat pels conqueridors al territori per ells prèviament habitat, es pot dir que els europeus van instal·lar i van propiciar una ruptura demogràfica i social mitjançant la conquesta portuguesa, fent que els padrons primigenis d'organització social i de maneig de recursos naturals de les poblacions indígenes que actualment viuen al territori brasiler no anessin representatius dels padrons de les societats precoloniales. Aquest és un punt controvertit entre els investigadors, perquè encara no hi ha dades suficients provinents de treballs arqueològics, antropològics i d'història indígena que se centrin en l'impacte del contacte europeu sobre les poblacions natives perquè es pugui fer tal afirmació. Durant el , es van registrar alguns casos de brasilers que usaven les epidèmies de verola com a arma biològica contra els indis. Un cas "clàssic", segons l'antropòleg Mércio Pereira Gomes, és el de la vila de Caxias, en el sud de Maranhão, cap a 1816. Els hisendats, per aconseguir més terres, "obsequiaven" als indis timbira robes de persones infectades per la malaltia -que normalment eren cremades per evitar contaminació-.
Més enllà del mestissatge dels indígenes amb els europeus, el procés colonitzador de Brasil per part de la Corona Portuguesa va significar l'extinció de gran part de les societats originals que van viure al territori dominat, mitjançant l'acció armada, el contagi de malalties portades d'Europa desconegudes a Amèrica, o fins i tot, a través de la implantació hegemònica de polítiques d'assimilació dels indis a la nova societat. L'impacte va ser immens, i no hi ha xifres precises sobre la població existent cap a l'època de l'arribada dels europeus, tenint-se com a referents demogràfics estimatius l'any 1500 entre 1 a 10 milions d'habitants aborígens. S'estima que només en la conca amazónica van existir uns 5.600.000 habitants. També en termes estimatius, els lingüistes creuen que prop d'1.300 llengües diferents eren parlades per les diferents societats indígenes llavors existents al territori que correspon als actuals límits de Brasil. De tot allò, molt poc és el que queda avui dia.
L'extermini va continuar fins a èpoques relativament recents. Segons registra en la seva obra l'investigador i activista Stephen Corry «(...) El 1963, per exemple, la comunitat dels indígenes "cintes llargues" de Brasil va ser dinamitada des d'un avió per uns recol·lectors de cautxú que volien desfer-se d'ella. Durant el judici, dotze anys més tard, un dels assassins es va vanar obertament que “és bó matar indígenes”».Corry, Stephen (2014)
Maneres d'habitatge Tots els grups indígenes tenien com a característiques comunes l'absència del concepte de propietat material, perquè no s'interessaven per l'acumulació personal de riquesa; s'agrupaven en nacions, tribus i llogarets, on vivien en oques; el conjunt de diverses oques formava un llogaret, i el conjunt de llogarets una nació. El treball era dividit segons sexe i edat. La família podia ser monogámica o poligámica. Van llegar una forta herència cultural en els aliments, ensenyant als europeus a menjar mandioca, blat de moro, guaranà, margallons; en els objectes, les seves xarxes, canoes, paranys per a caça i pesca; en el vocabulari: en topònims com Curitiba, Piauí, etc.; en noms de fruites natives o d'animals: cajú, yacaré, tatú… Van ensenyar algunes tècniques com el treball en ceràmica i la preparació de farina, i van deixar hàbits com l'ús del tabac, o el costum de banyar-se diàriament.
Els habitatges indígenes miniatura|Llogaret en la Reserva Xingu.