Terrance Stanley «Terry» Fox (28 de juliol de 1958 – 28 de juny de 1981) va ser un esportista i activista canadenc en pro de la recerca contra el càncer.
Durant la secundària i la universitat va ser jugador de bàsquet. Amb només divuit anys va perdre la cama dreta: li van diagnosticar un osteosarcoma (un tipus de càncer d'ossos) i va caldre amputar-la-hi;; Malgrat això no va abandonar la pràctica esportiva: va seguir corrent amb una cama ortopèdica i va continuar jugant al bàsquet, encara que en cadira de rodes —en aquesta disciplina va guanyar tres campionats nacionals. A la fi de 1979 va començar a preparar una carrera que va denominar Marató de l'Esperança amb la qual volia travessar el territori canadenc d'extrem a extrem per recaptar diners per a la recerca contra el Càncer. El seu objectiu era obtenir almenys un dòlar canadenc per cadascun dels vint-i-quatre milions d'habitants del seu país. A l'abril de l'any següent va començar la seva carrera, sense aixecar cap expectació, a Sant Joan de Terranova, a l'extrem oriental del país, i a partir d'aquí va córrer diàriament la distància equivalent a una marató completa, uns quaranta-dos quilòmetres. Tenia previst acabar la seva empresa a Victòria (Columbia Britànica), al setembre, la qual cosa hagués suposat un recorregut d'uns 8000 km. Per quan va arribar a Ontario s'havia convertit en una estrella en tot Canadà i apareixia en actes públics juntament amb empresaris, atletes i polítics per recaptar fons. No obstant això, a causa de l'extensió del càncer als seus pulmons, va haver de posar fi a la Marató de l'Esperança als afores de Thunder Bay, a la zona occidental d'Ontario, després d'un periple de 143 dies en els quals va recórrer 5373 quilòmetres (3339 milles). Les seves esperances de poder vèncer la malaltia i completar la carrera es van truncar quan va morir nou mesos més tard, sense haver arribat a complir vint-i-tres anys.
La seva gesta va atreure l'atenció mundial i li va donar la consideració d'heroi nacional a Canadà. Va obtenir en vida nombrosos reconeixements: va ser la persona més jove a ingressar, amb el rang més elevat (el de companion), en l'Ordre del Canadà; va guanyar l'any 1980 el premi Lou Marsh a l'atleta canadenc més destacat i també se li va distingir com el «Canadian Newsmaker of the Year» —la personalitat amb major influència en l'actualitat canadenca durant l'any en curs— tant l'any 1980 com el 1981. Després de la seva mort, es va donar el seu nom a diversos edificis, parcs, i carreteres en tot el país. Va deixar també un llegat durador, del que destaca la carrera Terry Fox, celebrada anualment des de 1981 en més de seixanta països i en la qual participen milions de persones. Es tracta de la major carrera d'un dia destinada a la recaptació de fons per a la recerca contra el càncer a tot el món, i fins a l'any 2012 havia recaptat 600 milions de dòlars canadencs.
Primers anys Terry Fox va néixer el 28 de juliol de 1958 a Winnipeg, capital de Manitoba, a l'oest de la regió de les Praderies canadenques. Els seus pares van ser Rolland «Rolly» Fox, guardaagulles del Canadian National Railway, i Betty Fox, mestressa de casa durant la infància dels seus fills (posteriorment va trobar treball com a dependenta en una papereria). Terry va ser el segon de quatre germans: Fred —el major—, Darrell i Judith, l'única dona. L'any 1966, cansats dels durs hiverns de les prades, la seva família es va mudar a Surrey, una localitat de l'àrea metropolitana de Vancouver (Columbia Britànica), i dos anys després es van assentar en la propera localitat de Port Coquitlam, en la riba oposada del riu Fraser. Els seus pares estaven lliurats a la seva família, especialment la seva mare, que era especialment protectora amb els seus fills. Gràcies a ella, Terry va desenvolupar una tenaç dedicació a qualsevol tasca que emprengués. Segons declaracions del seu pare, Terry era extremadament competitiu i odiava tant perdre que perseverava fins a tenir èxit en qualsevol activitat en la qual no hagués obtingut inicialment el resultat esperat.
De nen, va esser un atleta entusiasta; jugava al futbol, rugbi i beisbol. No obstant això, la seva passió era el bàsquet. Quan estava en vuitè grau, encara que només mesurava metre i mig d'altura i no era un bon jugador, va voler formar el seu propi equip escolar. No obstant això, el seu mestre d'educació física i entrenador de bàsquet a la Mary Hill Junior High School va considerar que Fox podia exercir-se millor com a corredor de fons, per la qual cosa el va animar perquè s'inscrivís en Atletisme. Encara que el jove no estava interessat en les carreres de camp a través, va acceptar fer-ho, ja que respectava i volia complaure al seu entrenador. Estava obstinat a jugar a bàsquet fins i tot després que al vuitè grau va ser l'últim suplent del seu equip —amb prou feines va jugar un minut en tota la temporada—, el que va fer que es va dedicar el següent estiu a entrenar per millorar el seu joc. En el novè grau va aconseguir convertir-se en jugador regular de l'equip, per passar a ser integrant del quintet titular durant el grau següent. En el dotzè grau, juntament amb el seu millor amic Doug Alward, va rebre el premi de «atleta de l'any» de la seva escola secundària.
Acabat l'ensenyament secundari, Fox no tenia clar si volia anar a la universitat. Va ser la seva mare la que el va persuadir que es matriculés a la Universitat Simon Fraser, una universitat pública situada a l'àrea metropolitana de Vancouver, on va estudiar cinesiologia per després poder convertir-se en professor d'educació física. Una vegada matriculat va fer una prova per formar part de l'equip universitari júnior de bàsquet i va sobresortir gràcies a la seva determinació, fins i tot enfront de jugadors amb més talent que ell.
Manifestació de la seva malaltia miniatura|Estàtua de Terry Fox dins de la casa consistorial d'Ottawa. El 12 de novembre de 1976, mentre conduïa de tornada a casa seva a Port Coquitlam, Fox es va distreure en mirar un pont en construcció i va xocar contra la part posterior d'una camioneta. Encara que el seu automòbil va quedar inservible, només va sofrir una ferida en el genoll dret. Al mes següent va tornar a sentir dolor, però no va voler parar esment a l'assumpte fins que no acabés la temporada de bàsquet. No obstant això, al març de l'any següent el dolor s'havia intensificat de tal forma que va acudir finalment al Royal Columbian Hospital —situat a New Westminster, al costat de Vancouver—, on li van diagnosticar osteosarcoma, una variant de càncer que sorgeix normalment prop dels genolls. Inicialment Fox va creure que l'accident havia afeblit el seu genoll, deixant-lo vulnerable al càncer, encara que els metges li van explicar que no hi havia tal relació. El tractament que li van prescriure era agressiu: per detenir l'avanç de la malaltia caldria amputar-li la cama quinze centímetres per sobre del genoll, i després sotmetre-li a un llarg tractament de quimioteràpia. L'equip mèdic li va explicar també que gràcies als avanços mèdics experimentats en els anys anteriors tenia una probabilitat de sobreviure del 50%. Quan Fox va saber que dos anys abans la taxa de supervivència era amb prou feines d'un 15%, va quedar impressionat. Aquest avanç li va convèncer de la importància de la recerca contra el càncer.
L'operació quirúrgica va tenir lloc el 9 de març. Amb ajuda d'una cama artificial provisional, Fox va poder caminar a les tres setmanes de l'amputació. Tres setmanes més tard va ser capaç fins i tot de jugar al pitch and putt amb el seu pare. Els metges estaven impressionats per l'actitud positiva del jove, i van coincidir que això havia contribuït a la seva ràpida recuperació. Després de l'operació es va sotmetre durant setze mesos a quimioteràpia a la British Columbia Cancer Control Agency de Vancouver, període que el propi Fox va descriure com a «difícil», ja que veia com altres pacients amb càncer sofrien i morien a causa de la malaltia. Quan va acabar el tractament, Fox tenia un nou objectiu en la seva vida. Sentia que li devia la seva vida als avanços mèdics i volia viure de manera que encoratgés als altres a ser valents.
A l'estiu de 1977 Rick Hansen, que treballava amb lAssociació d'Esports amb cadira de rodes del Canadà, el va convidar a incorporar-se al seu equip de Bàsquet amb cadira de rodes. Encara que per llavors se sotmetia encara a quimioteràpia, l'energia del jove va impressionar a Hansen. Menys de dos mesos després d'aprendre a jugar aquesta variant de bàsquet, Fox es va integrar en l'equip que participaria en el campionat nacional, que se celebrava aquest any a Edmonton. Fox guanyaria tres campionats nacionals amb el seu equip, i l'Associació de Bàsquet amb cadira de rodes d'Amèrica del Nord el va nomenar all-star l'any 1980.
Marató de l'Esperança La nit prèvia a la cirurgia, Fox va llegir un article sobre Dick Traum, el primer amputat a completar la Marató de Nova York, l'any 1976, que li havia portat el seu entrenador de bàsquet. El text el va motivar de tal forma que va començar un programa d'entrenament que duraria catorze mesos, dient-li a la seva família que ell mateix pensava competir en una marató. En realitat, Fox havia ideat un pla més ambiciós. Durant la seva experiència hospitalària, que es destines sin tan pocs diners a la recerca contra el càncer li va causat un profund malestar, per la qual cosa va planejar córrer al llarg de tot Canadà, amb l'esperança d'augmentar la consciència social sobre el càncer, un propòsit que solament havia compartit fins llavors amb el seu amic Douglas Alward. No es tractava, no obstant això, del primer intent de córrer de costa a costa per recaptar fons. El 1974, Mark Kent va creuar el país per aconseguir finançament per a l'equip canadenc que havia de participar en els Jocs Olímpics d'Estiu d'aquest any a Mont-real.
El seu protèsic li va construir una pròtesi utilitzant un pogo saltarí equipat amb un amortidor, però a Fox no li va agradar aquest nou dispositiu i van tornar a una cama protèsica més tradicional, encara que amb algunes modificacions per afrontar carreres de llarga distància (per exemple, es va reemplaçar una vàlvula metàl·lica per una altra d'acer inoxidable per impedir que s'oxidés amb la suor del corredor). Malgrat les modificacions, el resultat era inusual, ja que havia de saltar dues vegades sobre la seva cama esquerra —l'amputada era la dreta— per cada pas que donava amb la cama artificial, ja que aquesta necessitava un temps extra per tornar a la seva posició inicial després de cada pas —de fet, durant la marató, Fox es va enutjar ocasionalment quan es va qüestionar el seu estil de marxa. L'entrenament li resultava penós perquè la pressió addicional que exercia, tant en la seva cama esquerra com en el seu monyó, li provocava hematomes, butllofes i un dolor intens. També es va adonar que després d'aproximadament vint minuts de carrera traspassava el llindar del dolor i podia continuar la carrera més còmodament.
L'agost de 1979, acompanyat pel seu amic Doug, va competir en una marató a Prince George (Columbia Britànica). Va acabar en últim lloc, deu minuts per darrere del seu competidor més proper, però el seu esforç va merèixer els aplaudiments i llàgrimes dels altres participants. Després de la marató, li va revelar a la seva família el pla que havia mantingut en secret fins llavors. Al principi la seva mare va rebutjar el projecte, la qual cosa va enfurismar a Fox, encara que finalment li va mostrar el seu suport. Segons va relatar posteriorment: «[Terry] em va dir "vaig creure que series una de les primeres persones a creure en mi". I no ho vaig ser. Vaig ser la primera persona que el va decebre». Al principi, esperava recaptar un milió de dòlars canadencs, després deu milions i al final estava segur que aconseguiria l'equivalent a un dòlar per cadascun dels vint-i-quatre milions d'habitants del Canadà en aquesta època.
Preparació