Cardenal vicari (italià: Cardinale Vicari) és el títol que se li dona al vicari general de la diòcesi de Roma per a la porció de la diòcesi a Itàlia, prescindint de la del Vaticà, que recau al Vicari General de l'Estat de la Ciutat del Vaticà. El títol oficial, tal com figura a l'Anuari Pontifici (sota el títol "Vicariat de Roma"), és el de "Vicari General de Sa Santedat".Anuari Pontifici 2012, p. 1377 El Bisbe de Roma nomena el Cardenal Vicari amb poder ordinari per ajudar amb l'administració espiritual de la seva diòcesi. Tot i que el dret canònic exigeix que totes les diòcesis catòliques tenir un o diversos vicaris generals, les funcions del Cardenal Vicari actua de facto com un bisbe diocesà, a causa de les moltes altres responsabilitats del papa. Hi ha una posició similar enfront de les necessitats espirituals de la Ciutat del Vaticà anomenat el Vicari General de la Ciutat del Vaticà, o més exactament, Vicari General del Sant Pare per a la Ciutat del VaticàAnuari Pontifici 2008, p. 1386
Anteriorment, el títol era "Vicari general del Sa Santedat per a la ciutat de Roma i el districte", on el districte (districtus) era l'abast de la jurisdicció territorial del Praetor urbanus de la Roma Imperial, fet igual com altres institucions legals pel Romà Pontífex, per al govern de l'Església de Roma. Es va incloure el territori infra centum milia ab Urbe lapide, que començava a comptar des del Fòrum Romà.
Des del 29 de juny del 2017 el cardenal vicari de la diòcesi de Roma és Angelo De Donatis.
Establiment Annibale IlariAnnibale Ilari, I Cardinali Vicari. Cronologia Biobibliografica, in estratto dalla «Rivista Diocesana di Roma», anno III, n. 4, d'abril de 1962, p. 273. escriu que «el Summe Pontífex, Bisbe de Roma, ha tingut des de temps remots els "Vicarii in Spiritualibus" per a la diòcesi de Roma, generalment investits de caràcter episcopal.» El primer record que es té està en una carta d'Innocenci III, datada entre juny a octubre de 1198, estava dirigida a «Octaviano Hostiensi episcopo, Vicario Nostro».
Sembla cert que els vicaris al van ser nomenats només quan el papa s'absentava per molt temps des Roma o el seu veïnat. Al seu retorn, els drets del vicari cessaven. Això podria haver durat fins al pontificat del papa Innocenci IV (1243-1254); d'altra banda, és cert que en la segona meitat del , el vicari va continuar exercint les funcions del seu càrrec, fins i tot durant la presència del papa a Roma. Així, el nomenament d'un vicari el 28 d'abril de 1299, està datada des de la Lateranense. L'oficina deu el seu ple desenvolupament a l'eliminació de la cúria romana fins al sud de França i la seva liquidació final a Avinyó. Des de llavors, la llista dels vicaris és contínua.
Les comissions més antigues no s'especifiquen cap període de durada; a la butlla de 16 de juny de 1307, es diu per primera vegada que l'ofici es porta a terme "en la nostra bona voluntat". És només al que ens trobem amb formes de tinença de la vida; l'any exacte d'aquesta important modificació encara no es fixa. Antigament la nominació era per butlla; quan es va iniciar el costum de nomenar per breu és difícil de determinar. La butlla més antiga de nominació coneguda porta la data de 13 de febrer de 1264.Reg. Vat., tom. 28, fol. XC r, cap. XXXVIII (356); Guiraud, Les régistres d'Urbain IV, II, 359
Un costum immemorial de la Cúria exigeix que tots els seus funcionaris estiguin degudament juramentats, i aquest va ser el cas dels vicaris. És molt probable que durant els segles i es prenguessin tals juraments a mans del propi papa. Més tard el deure caure a la Cambra apostòlica. El jurament, el text (encara que molt més antic) apareix per primera vegada en un document del 21 de maig de 1427,Armar., 29, tom. 3, fol. 194 v, Vatican Archives s'assembla en gran manera, en la seva primera part, al jurament episcopal habitual;Corp. Jur. Can., ed. Friedbe, II, 360; Tangl, Die päpstlichen Kanzleiordnungen von 1200–1500, p. 51 mentre que la segona part s'aplica a l'ofici en qüestió. El jurament es concep en termes molt generals i fixa, sinó una lleugera pressió sobre les funcions especials del Vicari. El funcionari nomenat el 18 d'octubre de 1412, com a representant del vicari també va ser juramentat, i abans d'entrar al seu càrrec se li va advertir a prendre, en presència d'un determinat cardenal, el jurament habitual de fidelitat al papa i d'un exercici fidel de l'ofici.
Autoritat D'acord amb el decret més antiga conegut de nomenament, de 13 de febrer de 1264, tant romans com estrangers estaven subjectes a la jurisdicció del vicari. En aquest document, però, no es donen a conèixer ni els drets especials del vicari ni l'extensió local de la seva autoritat, però s'entén que el territori en qüestió és la ciutat de Roma. El 27 de juny de 1288, el vicari va rebre els drets de "règim de visites, la correcció i reforma en els assumptes espirituals… de dedicar esglésies i la conciliació dels cementiris, consagrar altars, benedicció, confirmar i ordenar a les persones adequades de la ciutat".Reg. Vat., tom. 44, fol. XCIIv, cap. XXVIIII (389); Langlois, Les régistres de Nicolas V, 595 El 21 de juliol de 1296,Reg. Vat., tom. 48, fol. CLXXVIIr, cap. 85 (750); Augustin Theiner, Monumenta Slavoniæ Meridionalis, I, 112; August Potthast, Regesta, 24367; Faucon-Thomas, Les régistres de Boniface VIII, 1640) el papa Bonifaci VIII va afegir l'autoritat per sentir confessions i imposar una satisfacció saludable. El 6 de juliol de 1202,Reg. Vat., tom. 50, fol. CCCLXXXVIr, cap. XLVII (250) la següent variant es va reunir amb: "per reformar les esglésies, el clergat i les persones de la pròpia Roma", i el dret addicional per fer altres coses que pertanyen a l'oficina del vicari.
La seva jurisdicció sobre tots els monestirs està avalada per primera vegada el 16 de juny de 1207.Reg. Clementis papæ V, ed. Bened. cap. 1645 La inclusió entre aquests dels monestirs, exemptes i no exemptes i els seus interns, fora dels murs de Roma, va ser el primer pas en l'extensió local de la jurisdicció del vicari. També està facultat per conferir beneficis vacants a la ciutat. Durant un període considerable de temps dels drets abans esmentats presenten la plenitud de l'autoritat del vicari.
Les comissions especials, però, es multiplicaren en aquest període, tenint amb ells en cada cas una extensió especial o una nova aplicació de l'autoritat. Sota el papa Climent VI (1342-1352) el territori de la jurisdicció del vicari general es va incrementar notablement per la inclusió dels suburbis i el districte rural sobre Roma.Reg. Vat., tom. 142, fol. 152r, cap. VII, XXXI Fins a l'època del papa Benet XIV (1740-1758) va ser l'abast de la jurisdicció del vicari. Pel "districte de la ciutat de Roma" s'entén una distància de quaranta milles italianes dels murs de la ciutat. Atès que, però, el territori de la seus suburbicaries jeia parcialment dins d'aquests límits, el vicari va arribar a exercir una jurisdicció concurrent amb la del bisbe local i de forma acumulativa. Aquesta era una font de freqüents conflictes, fins al 21 de desembre de 1744, quan la competència territorial dels bisbes suburbicaris va ser abolida per Benet XIV, en la mesura en el seu territori va caure dins dels límits abans esmentats.Bangen, Die römische Curie, Münster, 1854, 287
En el transcurs del temps, el vicari va adquirir no només la posició i l'autoritat d'un vicari general, sinó també la d'un veritable ordinari, incloent tota l'autoritat d'aquest últim càrrec. Això és bastant evident pel seu dret adquirit de subdelegació mitjançant el qual se li va permetre nomenar vicegerens, el seu representant no només en cerimònies pontifícies (com molts sostenen), sinó també en la jurisdicció. Per a la resta, sent ja delegatus a principe que pot subdelegar canònicament.Bangen, op. cit., 288, note 2
A partir del 28 de novembre de 1558, segons el que establí Pau IV per decret consistorial, el càrrec corresponia a un cardenal.A. Brambilla, Origine ed evoluzione..., p. 335 e seguenti. Si l'elegit no és un cardenal, tot i que ocupés el mateix càrrec i exercís les mateixes funcions, s'utilitzaria el títol " pro-Vicari ".Camillo Ruini, que ocupà el càrrec des de gener de 1991 a juny de 2008, oficialment va ser "Pro-Vicari" fins al juliol de 1991 i, un cop creat cardenal, "Vicari" des de juliol de 1991 en endavant.
Per una Constitució de Climent VIII, de 8 de juny de 1592, el dret del vicari per celebrar una visita ordinària i extraordinària a esglésies, monestirs, el clergat i el poble (que data del 16 de juny de 1307) va ser retirat en favor de la Congregatio Visitationis Apostolicæ,, de nova creació, per als temes d'actualitat de la visita ordinària. D'aquí en endavant aquesta tasca es refereix als vicarius urbis només en la mesura que pot ser nomenat president o membre d'aquesta congregació, el prefecte dels quals és el propi papa. Les grans visites "extraordinàries", celebrades en general, al començament de cada pontificat, van ser executats per una comissió especialment designada de cardenals i prelats, la presidència dels quals van caure pel costum al vicari. La Congregació de la Visitació era bastant independent del vicari, sent constituïda per una autoritat apostòlica.
El 1929, amb l'establiment de la Ciutat del Vaticà, el papa Pius XII va eliminar l'Estat de la Ciutat del Vaticà de l'autoritat del cardenal vicari. El papa Joan XXIII va establir que les oficines de la Rectoria estarien ubicades al Palau del Laterà. El papa Joan Pau II va reorganitzar la Rectoria amb la constitució apostòlica Ecclesia in Urbe, per portar l'estructura de la Rectoria més en línia amb el Codi de Dret Canònic de 1983.
L'autoritat del vicari no cessa amb el papa que el va nomenar. Però si mor durant una vacant de la Santa Seu, el seu successor no pot ser nomenat pel Col·legi Cardenalici; tots els temes d'actualitat es tramiten pels vicegerens que, d'aquesta manera, es converteixen en un quasi vicari capitular. En teoria almenys, el vicari diocesà pot celebrar sínodes; també podria concedir abans un nombre de beneficis de cor. El papa Lleó XIII reservà aquest dret a perpetuïtat al papa.
Normativa de l'Església Catòlica Les funcions i responsabilitats del cardenal vicari s'expliquen a la Constitució Apostòlica Ecclesia in Urbe, publicada pel papa Joan Pau II l'1 de gener de 1998, per la qual el papa va reformar el Vicariat de Roma.Costituzione apostolica Ecclesia in Urbe, de la pàgina web de la Santa Seu. Article 10 - El cardenal vicari, en el nom i el mandat del papa, «l'exercici del ministeri episcopal d'ensenyar, santificar i el govern pastoral de la Diòcesi de Roma amb potestat ordinària vicària"; és a dir, que té el govern real de la diòcesi i és "tribunal ordinari de la diòcesi de Roma.» Article 11 - El cardenal vicari manté estrets contactes amb el papa, que informi periòdicament sobre el punt d'inflexió pastoral a la diòcesi; especialment no prendrà mesures importants sense reportar abans amb el papa. Article 12 - El cardenal vicari «és el representant legal de la Diòcesi de Roma i la Rectoria de Roma.» Article 13 - El cardenal vicari no cessa del seu càrrec durant la vacant de la Seu Apostòlica, que és, després de la mort del papa o la seva renúncia. Article 14 - En la seva tasca, el cardenal és ajudat per l'arquebisbe vicegerent i bisbes auxiliars nomenats pel papa. Articles 19-22 - Correspon al cardenal vicari presidir els diferents òrgans del vicariat, especialment el Consell Episcopal (Art. 19) i el Consell Diocesà d'Assumptes Econòmics (art. 22). Article 25 § 2 - Correspon al cardenal vicari el nomenament dels directors de les diferents dependències de la Rectoria i el nomenament dels rectors de la diòcesi, amb l'aprovació prèvia del papa. Article 29 - El cardenal vicari és el president de l'Obra Peregrina Romana.