miniatura|L'educada i molt viatgera Víbia Sabina (ca. 136) era reneboda de l'emperador Trajà i esdevingué l'esposa del seu successor Hadrià. A diferència d'algunes emperadrius, va intervenir poc en la política de la cort i es va mantenir independent a la vida privada, sense tenir fills i buscant gratificacions emocionals en les relacions amoroses.
La història de les dones en l'antiga Roma és la part de la història de les dones referent a l'antiga Roma. És a dir, l'estudi del paper que les dones han jugat durant l'antiga Roma, juntament amb els mètodes necessaris per al seu estudi.
Les dones nascudes lliures de l'antiga Roma eren ciutadanes (cives),La forma de matrimoni romà anomenada connubium, per exemple, requereix que els dos cònjuges siguin ciutadans; com els homes de les ciutats a les quals se'ls concedia civitas sine suffragio, les dones (almenys aquelles que tenien dret a conubium) eren ciutadans sense sufragi. La condició legal de la mare com a ciutadana afectava la ciutadania del seu fill. Tots els ciutadans romans reconeguts com a tals per la llei no tenien els mateixos drets i privilegis, especialment pel que fa a l'exercici d'alts càrrecs. Vegeu Bruce i McGinn, 2004 i Sherwin-White, 1979, pàg. 211, 268 (sobre la ciutadania masculina pel que fa a casar-se amb dones ciutadanes), i seg. on s'indica que una dona romana era considerada com a ciutadana, en contrast específic amb una pelegrina. però no podien votar ni exercir càrrecs polítics. A causa del seu paper públic limitat, els historiadors romans nomenen les dones amb menys freqüència que els homes. Però, tot i que les dones romanes no tenien cap poder polític directe, les de famílies riques o poderoses podien exercir influència a través de negociacions privades.
Les dones excepcionals que van deixar una empremta innegable en la història van des de Lucrècia i Clàudia Quinta, les històries de les quals van tenir un significat mític; dones ferotges de l'època republicana com Cornèlia, mare dels Gracs, i Fúlvia, qui comandava un exèrcit i va emetre monedes amb la seva imatge; dones de la dinastia julioclàudia, les més destacades Lívia Drusil·la (58 aC-29) i Agripina la Menor (15-59), qui van contribuir a la formació de costums imperials (Mos maiorum); i l'emperadriu Helena (c. 250-330), una força impulsora de la promoció del cristianisme.Tret que s'indiqui el contrari, es basa aquesta visió general introductòria de Beryl, 2010, p. 325.
Com és el cas dels membres masculins de la societat, les dones d'elit i les seves accions políticament significatives eclipsen aquelles amb un estatus inferior al registre històric. Les inscripcions i sobretot els epitafis documenten els noms d'una àmplia gamma de dones de tot l'Imperi Romà, però sovint no en diuen res més. Algunes instantànies vives de la vida quotidiana es conserven en gèneres literaris llatins com la comèdia, la sàtira i la poesia, en particular els poemes de Catul i Ovidi, que ofereixen visions de dones als menjadors i als triclinis romans, en esdeveniments esportius i teatrals, compres, maquillatge, la pràctica de la màgia, la preocupació per l'embaràs, tot i això, a través del punt de vista masculins.
Les cartes publicades de Ciceró, per exemple, revelen de manera informal com l'autoproclamat gran home va interactuar al front domèstic amb la seva esposa Terència i la seva filla Túl·lia, ja que els seus discursos demostren a través del menyspreu les diverses maneres en què les dones romanes podien gaudir d'una vida sexual lliure i d'una vida social.En referència al seu personatge assassinat de la notòria Clòdia; vegeu Pro Caelio.
L'únic paper públic reservat exclusivament a les dones era en l'àmbit de la religió: l'ofici sacerdotal de les Vestals. Amb la prohibició del matrimoni o el sexe durant un període de trenta anys, les vestals es van dedicar a l'estudi i a la correcta observació dels rituals que es consideraven necessaris per a la seguretat i la supervivència de Roma, però no podien formar part dels col·legis de sacerdots masculins.Per a una extensa consideració moderna de les Vestals, vegeu Staples, 1998
La infància i l'educació La infància i la criança a l'antiga Roma estaven determinades per l'estatus social. Les nenes romanes jugaven a diversos jocs i les seves joguines són conegudes per l'arqueologia i fonts literàries. Les figures dels animals eren populars i algunes nenes mantenien animals i ocells vius com a mascotes. En l'art romà, les noies es mostren jugant a molts dels mateixos jocs que els nois, com ara la bola, el rodament de cèrcols i els ossets. De vegades es troben nines a les tombes de les persones que van morir abans de l'edat adulta. Les figures solen tenir entre 15 i 16 cm d'alçada, amb extremitats articulades i fetes amb materials com la fusta, la terracota i, sobretot, os i vori. Les noies majors d'edat dedicaven les seves nines a Diana (la deessa més preocupada per la infància) o a Venus (quan es preparaven per al matrimoni).
Se sap que les noies nobles es casaven amb tan sols 12 anys d'edat, mentre que les dones de les classes baixes eren més propenses a casar-se més enllà de la seva adolescència. Un exemple de l'edat matrimonial de les dones nobles es pot veure amb l'amic de tota la vida de Ciceró, Àtic, qui va casar la seva filla Pompònia Àtica amb Marc Vipsani Agripa quan ella tenia 14 anys d'edat.
S'esperava que les noies salvaguardessin la seva castedat, modèstia i reputació, en preparació per a un eventual matrimoni. La lleugera regulació del matrimoni per la llei pel que fa a l'edat mínima (12 anys d'edat) i el consentiment al matrimoni es va dissenyar per deixar a les famílies, principalment els pares, molta llibertat per impulsar el matrimoni a les nenes quan i amb qui consideressin oportú. El matrimoni va facilitar una associació entre el pare i els futurs marits, i va permetre formar una aliança mútuament beneficiosa amb incentius tant polítics com econòmics.
El règim social, orientat al matrimoni precoç i implementat mitjançant l'educació i la criança dels nens, era particularment restrictiu per a les noies. Algunes noies, potser moltes, van anar a una escola pública primària, però hi ha algunes proves que suggereixen que l'educació de les nenes es limitava a aquest nivell de primària. S'ha deduït que la tutoria escolar individual de les nenes a casa estava motivada per les preocupacions sobre les amenaces a la modèstia de les nenes a les aules coeducatives. Ovidi i Marcial expliquen que els nens i les nenes van ser educats junts o de manera similar, i Titus Livi dona per fet que la filla d'un centurió anava a l'escola. No obstant això, molts altres historiadors i filòsofs, com Epictet, suggereixen que el sistema educatiu, particularment la formació retòrica, estava preocupat pel desenvolupament de la virtut masculina; amb adolescents masculins que realitzen exercicis escolars parlant en públic sobre els valors romans.
Els nens d'ambdós gèneres van aprendre a comportar-se socialment assistint a sopars o altres esdeveniments menys elitistes. Tots dos gèneres van participar en festes religioses; per exemple, als Jocs Seculars (Ludi Saeculares) del 17 aC, el Carmen Saeculare era cantat per un cor de noies i nois. Els nens es convertien en adults virtuosos mitjançant l'escola, amb el currículum, l'idioma, la literatura i la filosofia ensenyant preceptes morals. Als nens de l'elit se'ls va ensenyar grec i llatí des de ben joves. Entre les classes altes, sembla que les dones estaven ben educades, algunes també ho eren, i de vegades els historiadors masculins van elogiar el seu aprenentatge i cultiu. Algunes dones van esdevenir destacades socialment, i fins i tot relativament independents. Cornèlia Metella, la jove esposa de Pompeu el Gran en el moment de la seva mort, es va distingir per la seva música i els seus coneixements de geometria, literatura i filosofia.Plutarc, Vida de Pompeia; Lacus Curtius Aquest grau d'aprenentatge indica una preparació formal, però, entre les classes baixes, l'educació era limitada i estava fortament orientada al curs del matrimoni i a realitzar les tasques de la dona dins de la llar. Les famílies d'elit van invertir diners en la formació literària i de virtuts de les seves filles per dotar-les d'habilitats que agradarien als futurs marits. Epictet suggereix que a l'edat de 14 anys es considerava que les nenes ja eren dones adultes i començaven a entendre la inevitabilitat del seu futur paper com a esposes. Van aprendre la modèstia mitjançant instruccions explícites i educació.
La vida dels nens i les nenes començava a divergir dramàticament després de la majoria d'edat, i els memorials a les dones reconeixen les seves qualitats domèstiques molt més sovint que els èxits intel·lectuals. Les habilitats que una matrona romana necessitava per dirigir una llar requeria formació, i les mares probablement van transmetre els seus coneixements a les seves filles d'una manera adequada a la seva situació de la vida, donat l'èmfasi de la societat romana en el tradicionalisme. La virginitat i la puresa sexual eren una qualitat valorada culturalment i es considerava vital per a l'estabilitat tant de la família com de l'estat. La violació d'una noia soltera representava una amenaça per a la seva reputació i casabilitat, i de vegades s'imposava la pena de mort a la filla no casta. L'emperador August va introduir la legislació matrimonial, la Lex Papia Poppaea, que premiava el matrimoni i la natalitat. La legislació també imposava sancions als joves que no es casaven i als que cometien adulteri. Per tant, el matrimoni i la maternitat es va legalitzar entre els 25 i 60 anys d'edat per als homes i 20 i 50 per a les dones.
Les dones a la família i la Llei Sempre una nena
Tant les filles com els fills estaven subjectes a la patria potestas, el poder que exercia el seu pare com a cap de família (pater familias). Una llar romana es considerava un col·lectiu (corpus, un «cos») sobre el qual el pater familias dominava (dominium). Els esclaus, que no tenien cap dret legal, formaven part de la llar com a propietat. Al començament de l'Imperi, la posició legal de les filles diferia poc o gens de la dels fills. Si el pare moria sense testament, el dret d'una filla a compartir la propietat familiar era igual al d'un fill, tot i que la legislació del havia intentat limitar aquest dret. Fins i tot, a part de l'estatus legal, les filles no semblen menys estimades a la família romana que els fills, tot i que s'esperava que els fills asseguressin la condició familiar seguint els seus pares a la vida pública.
El pater familias tenia el dret i el deure de trobar un marit per a la seva filla, i normalment es concertaven els primers matrimonis. Tècnicament, la parella havia de tenir l'edat suficient pel consentiment (12 anys per a les noies i 14 anys per als nois), tot i que a la pràctica els nois semblen tenir una mitjana de cinc anys més. Entre l'elit, 14 any era l'edat de transició de la infància a l'adolescència, però es podria organitzar un compromís per motius polítics quan la parella era massa jove per casar-se i, en general, les dones nobles es casaven més joves que les dones de les classes baixes. La majoria de les dones romanes s'havien casat a la fi de la seva adolescència (al voltant dels 20 anys d'edat). S'esperava que una nena aristocràtica fos verge quan es casés, com podia indicar la seva jove edat. Una filla podia legítimament rebutjar el matrimoni concertat pels seus pares només mostrant que el marit proposat tenia un mal caràcter.