miniatura|Armadura de la cavalleria polonesa Hússars Alats dels segles i . miniatura|Cota de malla de la primera meitat del . La Guerra russo-polonesa (1605-1618) tingué lloc a començaments del segle XVII com una seqüència de conflictes i invasions cap a l'est dutes a terme per la Confederació de Polònia i Lituània o per exèrcits privats i mercenaris encapçalats pels magnats en un moment en què el Tsarat Rus s'havia enfonsat per una sèrie de guerres civils (Període Tumultuós) provocades per la crisi dinàstica russa i el caos intern general. Els bàndols i llurs objectius canviaren diverses vegades durant el conflicte: la Confederació no estigué formalment en guerra amb Rússia fins al 1609, i diverses faccions russes lluitaven entre si, aliades amb la Confederació o amb altres països o lluitant contra ells. Suècia també participà en el conflicte durant la Guerra d'Íngria (1610-1617), de vegades aliada amb Rússia i d'altres en contra. Els objectius de les diverses faccions canviaren freqüentment, en una escala que va des de petits canvis fronterers, intentar imposar al tron rus els reis polonesos o els impostors, i àdhuc la creació d'un nou estat formant una unió entre la Confederació i Rússia.
La guerra es pot dividir en quatre etapes. A la primera etapa, alguns szlachta (nobles), animats per alguns boiars russos, però sense el consentiment del rei polonès Segimon III Vasa, intentaren explotar la feblesa russa i intervenir en la seva guerra civil donant suport als impostors que fingien ser Demetri Ivànovitx i reclamaven el tron del tsar de Rússia, Demetri I el Fals i posteriorment Demetri II el Fals, contra els tsar coronats Borís Godunov i Vassili Xúiski. La primera iniciativa d'intervenció polonesa comença el 1605 i acaba el 1606 amb la mort del primer fals Demetri. La segona iniciativa comença el 1607 i dura fins al 1609, quan el tsar Vassili Xúiski feu una aliança militar amb Suècia. En resposta a aquesta aliança, el rei polonès Segimon III decideix intervenir oficialment i declarar la guerra a Rússia, tot volent afeblir l'aliat de Suècia i obtenir concessions territorials.
Després de la victòria de la Confederació a la batalla de Klúixino que acaba amb les forces poloneses entrant a Moscou el 1610, el fill de Segimon, el príncep Ladislau IV, fou breument escollit tsar. De totes maneres, Segimon, poc després, decideix adquirir el tron rus per a si mateix. Això inquieta els boiars pro-polonesos, qui acceptarien el moderat Ladislau però no el pro-catòlic i anti-ortodox Segimon. Com a conseqüència, la facció pro-polonesa boiar desaparegué, i la guerra continuà el 1611, i les tropes poloneses foren expulsades de Moscou, encara que aconseguiren la plaça de Smolensk. Al final, a causa de problemes interns tant a la Confederació com a Rússia, les hostilitats militars es reduïren entre el 1612 i el 1617, moment en què Segimon duu a terme un últim intent de conquerir Rússia, però fracassa. La guerra finalment acaba el 1618 amb la Pau de Deulino, que atorga a la Confederació certes concessions territorials, però no el control sobre Rúsia, la qual surt de la guerra amb la seva independència intacta.
Denominacions de la guerra Es coneix aquest conflicte amb diverses denominacions, tot i que comunament s'anomena Guerra russo-polonesa, amb el terme modern Rússia en comptes del terme antic Moscòvia o Tsarat Moscovita. A la historiografia polonesa, les guerres són denominades usualment Dimitríades. D'acord amb la historiografia russa, els esdeveniments caòtics de la guerra s'inclouen dins el Període Tumultuós. El conflicte amb els polonesos és anomenat com la Invasió Polonesa, la Intervenció Polonesa o més específicament la Intervenció Polonesa de començaments del .
Antecedents de la guerra
A finals del segle XV i començaments del , Rússia passava per un estat de crisi política i econòmica. Després de la mort del tsar Ivan el Terrible el 1584, i la mort del seu fill petit, el tsarévitx Demetri Ivànovitx el 1591, diverses faccions competien pel tron del tsar. El 1598 Borís Godunov fou coronat com a tsar, marcant el final del govern de la dinastia ruríkida, que durava ja segles. Mentre que les seves polítiques foren moderades i benintencionades, el seu govern estigué tacat per la percepció general que la seva legitimitat com a tsar era qüestionable i les suposades al·legacions sobre la seva implicació en l'assassinat de Demetri Ivànovitx. Mentre que Godunov sabé mantenir l'oposició sota control, no fou capaç, emperò, d'aixafar-la completament. Com a afegitó als seus problemes, els primers anys del segle XVII foren extremadament freds, i això suposà una fam que devastà el país entre el 1601 i el 1603.
A les acaballes del 1600, una ambaixada poloneso-lituana encapçalada pel Gran Canceller de Lituània Lew Sapieha, conjuntament amb Eliasz Pielgrzymowski i Stanisław Warszycki, arribà a Moscou proposant una aliança entre la Confederació i Rússia, que incloïa una futura unió personal. Proposava que després de la mort d'un dels monarques sense hereters, l'altre esdevindria el governant d'ambdós països. El tsar Godunov declinà la proposta d'unió i únicament accedí a estendre la treva de la Pau d'Iam Zapolsk durant 22 anys més (fins al 1622).
Segimon i els magnats de la Confederació eren conscients que no serien capaços de tur a terme cap invasió seriosa a Rússia, atès que el seu exèrcit era massa petit, el seu tresor estava sempre buit, i la guerra mancava del suport popular. De totes maneres, en veure la situació a Rússia deteriorada, el rei i alguns dels magnats —sobretot aquells que posseïen terres i forces prop de la frontera— començaren a entreveure una manera de treure profit del caos i de la feblesa del seu veí oriental. Aquests plantejaments es demostraren de fàcil realització, atès que mentrestant, molts boiars russos, descontents amb la guerra civil vigent, intentaren convèncer diversos veïns, incloent la Confederació, perquè intervinguessin. Alguns d'ells cercaven llur propi benefici, intentant organitzar suports per a la pròpia ascensió al tron rus. D'altres, animats per l'atractiva Llibertat Daurada que regia les relacions entre l'aristocràcia a la Confederació, planejaren, conjuntament amb alguns polítics polonesos, la manera d'arribar a alguna mena d'unió entre els dos estats. Encara altres boiars intentaren lligar llur destí amb el de Suècia, la qual cosa desembocà en la Guerra d'Íngria.
Els partidaris d'una unió de Polònia i Lituània amb Rússia proposaren una unió semblant a la Unió de Lublin, que inclouria una política d'exteriors i militar comuna, el dret per a la noblesa d'escollir el lloc on viure i on comprar terrenys, la retirada de les barreres per al comerç i el trànsit, la introducció d'una moneda comuna, la incrementació de la tolerància religiosa a Rússia i l'enviament dels fills dels boiars a acadèmies més avançades poloneses (com la Universitat Jagellònica). De totes maneres, aquest projecte no tingué mai gaires partidaris, molts boiars temien que la unió amb la predominant catòlica Confederació posaria en perill les tradicions ortodoxes russes, per la qual cosa s'oposaven a qualsevol cosa que amenacés la cultura russa, especialment l'Església Ortodoxa, els matrimonis interconfessionals i l'ensenyament a les escoles poloneses que ja havien menat a la polonització de les terres rutenes sota control polonès.
La invasió polonesa (1605-1606) miniatura|Demetri I el Fals entra a Moscou el 20 de juny del 1604. Obra de Klavdi Lébedev. Durant la majoria del seu regnat al , Segimon III Vasa estigué ocupat en problemes interns, com la guerra civil a la Confederació, les guerres amb Suècia i les guerres a Moldàvia. Tot i això, quan l'impostor Demetri I el Fals aparegué a Polònia el 1603, trobà ràpidament el suport entre poderosos magnats com Michał Wiśniowiecki o Lew i Jan Piotr Sapieha, qui el finançaren per a la campanya contra Borís Godunov. Els magnats esperaven aconseguir beneficis materials de la campanya i el control de Rússia mitjançant el fals Demetri. Com a afegitó, tant els magnats polonesos com els boiars russos tenien plans per a la unió entre la Confederació i Rússia, d'una manera semblant a la que Lew Sapieha havia plantejat a Godunov i ell havia rebutjat el 1600. Finalment, els partidaris del catolicisme veieren en Demetri un mitjà per estendre la influència de la seva església cap a l'est. De fet, després de les seves promeses d'una entitat russo-polonesa dominada pels catòlics en una guerra amb l'Imperi Otomà, els jesuïtes també li donaren fons i educació. Tot i que Segimon declinà donar suport a Demetri oficialment amb el poder de la Confederació, el rei polonès estava sempre disposat a defensar iniciatives procatòliques i li donà 4.000 złoty. Tanmateix, alguns dels partidaris de Demetri, sobretot aquells implicats en la rebel·lió, s'esforçaren activament a aconseguir que Demetri reemplacés Segimon. A canvi, el juny de 1604 Demetri prometé a la Confederació la meitat del territori de Smolensk. De totes maneres, molta gent contemplava escèpticament el futur d'aquesta empresa. Jan Samoyski, oposat a la majoria de les polítiques de Segimon, posteriorment comentà l'afer de Demetri I el Fals com una "comèdia digna de Plaute o Terenci". miniatura|Borís Godunov Quan Borís Godunov sentí parlar sobre el pretendent, proclamà que aquell home no era més que un monjo fugit anomenat Grigori Otrépiev, tot i que la informació en la qual es basà per fer aquesta afirmació no és gens clara. El suport de Godunov entre els russos començà a esvair-se, sobretot en esforçar-se a difondre contrarumors. Alguns dels boiars russos també començaren a donar suport a Demetri, amb la intenció de no pagar imposts a Godunov.
Demetri feu atreure uns quants seguidors, formant un petit exèrcit, que juntament amb 3.500 soldats dels exèrcits privats dels magnats de la Confederació i els mercenaris comprats amb els seus propis diners, s'encaminaren cap a Rússia el juny de 1604. Alguns dels altres enemics de Godunov, com aproximadament 2.000 cosacs del sud, s'uniren a les forces de Demetri en el seu camí a Moscou. Aquestes forces s'enfrontaren en dues ocasions als soldats russos; a la primera ocasió, a Nóvgorod-Síverski, vencé Demetri aconseguint poc després el control de Txernígov, Putivl, Sevsk i Kursk; a la segona ocasió, a la batalla de Dobrínitxi, perdé, i el seu exèrcit quedà pràcticament desintegrat. La causa de Demetri se'n salvà només per les notícies de la mort del tsar Borís Godunov.
La mort sobtada del tsar el 13 d'abril de 1605 suposà la retirada del principal obstacle per als avanços de Demetri. Les tropes russes començaren a passar-se al seu bàndol, de manera que l'1 de juliol els boiars de Moscou empresonaren el recentment coronat tsar Teodor II, el fill de Borís, i la seva mare, que foren assassinats poc després. El 20 de juny l'impostor feu la seva entrada triomfal a Moscou, i fou coronat tsar el 21 de juliol per un patriarca de la seva pròpia elecció, Ignasi, qui, com a bisbe de Riazan, havia estat el primer jerarca eclesiàstic a reconèixer Demetri com a tsar. L'aliança amb Polònia fou reforçada pel seu matrimoni amb la filla de Jerzy Mniszech, Marina Mniszech, una noble polonesa de qui Demetri s'havia enamorat durant la seva estada a Polònia. La nova tsarina ofengué molts russos en rebutjar convertir-se a la fe ortodoxa russa. El rei de la Confederació, Segimon, fou un preeminent convidat al casament. Marina arribà a Moscou per unir-se amb el seu marit, on fou coronada com a tsarina al maig. miniatura|esquerra|Últims minuts de Demetri I el Fals, de Karl Wenig, pintat el 1879. Demetri el Fals intentà fugir dels conspiradors per una finestra, però es trencà una cama i el mataren. Després cremaren el seu cos i dispararen les seves cendres en un canó direcció a Polònia.