El Mandat francès per Síria i el Líban () (1923-1946)League of Nations Official Journal, Vol 3, August 1922, p. 1013 va ser un mandat de la Lliga de Nacions (fundada després de la Primera Guerra Mundial) sobre el dividit Imperi Otomà que va afectar Síria i el Líban.
Durant els dos anys que va seguir el final de la guerra el 1918 i d'acord amb el previst als anomenats acords de Sykes-Picot que es van signar entre la Gran Bretanya i França durant la guerra els britànics va tenir el control de la majoria de la Mesopotàmia otomana (l'actual Iraq) i la part sud de la Síria otomana (Palestina i Transjordània), mentre que els francesos controlarien la resta de la Síria otomana incloent Alexandreta (Hatay), el Mont Líban, i altres parts del sud-est de Turquia (Cilícia francesa). A principis de la dècada de 1920, els britànics i francesos que tenien el control d'aquests territoris, van veure formalitzada la seva posició pel sistema de mandat de la Lliga de Nacions, i a França li va ser assignat per la Lliga de les Nacions el mandat de Síria el 23 de juliol de 1922 ratificat el 29 de setembre de 1923, que incloïa el territori de l'actual Líban (el Mont Líban havia estat engrandit per esdevenir l'Estat del Gran Líban) i el sandjak d'Alexandreta (que pertanyia a la província siriana d'Alep) a més de la Síria pròpia.
L'administració de la regió sota els francesos es va dur a terme a través d'un cert nombre de diferents governs i territoris, incloent-hi la Federació Siriana formada per Alep i Damasc (1922-24), l'Estat de Síria (1924-30) i la República Síria (1930-1958), així com els estats més petits del Gran Líban, Alauites (després Latakia a petició dels cristians) i Soueïda (després unit a altres parts del Hauran per formar el Djebel Drus o Muntanya Drusa). Hatay va ser annexionada per Turquia el 1939. El mandat francès de Síria va durar fins al 1943, quan es van establir dos països independents sorgits dels mandats, Síria i el Líban si bé a causa de la II guerra mundial aquesta independència encara no fou plena, ja que forces britàniques van restar a aquests països; les tropes francobritàniques van abandonar completament Síria i el Líban el 1946.
Antecedents Amb la derrota dels otomans a Síria, les tropes britàniques manades pel general Sir Edmund Allenby, van entrar a Damasc l'any 1918, uns dies després que ho havien fet les forces àrabs haiximites (les forces de la Revolta Àrab dirigides per Faisal, fill del Sharif Hussein de la Meca).
Faisal va establir un govern àrab a Damasc a l'octubre de 1918, i va nomenar a Ali Rida Pasha ar-Rikabi com a governador militar. lang=ca|miniatura|El "Regne de Síria", el 1918. La nova administració àrab va formar governs locals en les principals ciutats de Síria, i la bandera panarabista va ser hissada per tot Síria. Els àrabs esperaven, d'acord amb les promeses britàniques, que s'establiria un nou estat àrab incloent totes les terres àrabs des d'Alep al nord de Síria fins a Aden al sud del Iemen i cap a Mossul i Bàssora a l'est.
No obstant això, d'acord amb l'acord secret Sykes–Picot entre Gran Bretanya i França, el General Allenby va assignar al govern àrab només l'administració de l'interior de les regions de Síria (la zona oriental). Palestina (la zona meridional) va quedar reservada pels britànics. El 8 d'octubre, les tropes franceses van desembarcar a Beirut i va ocupar la regió costanera libanesa del sud fins a Naqoura (a la zona occidental), en substitució de les tropes britàniques. Els francesos immediatament van dissoldre els governs locals àrabs de la regió.
França va exigir la plena aplicació de l'acord Sykes–Picot amb Síria sota el seu control. El 26 de novembre de 1919 les forces britàniques es van retirar de Damasc per evitar la confrontació amb els francesos, deixant al govern àrab afrontar sol a França.
Faisal havia viatjat diverses vegades a Europa, a principis de novembre de 1918, tractant de convèncer a França i Gran Bretanya per canviar les seves posicions, però sense èxit. França estava determinada a intervenir a Síria com va demostrar el nomenament del General Henri Gouraud com a alt comissionat de Síria i Cilícia el 21 de novembre de 1918.
A la Conferència de Pau de París el 1919, Faisal es va trobar en una posició més feble quan les potències europees van decidir ignorar les demandes àrabs.
El juny de 1919, la comissió americana King–Crane va arribar a Síria a preguntar a l'opinió pública local sobre el futur del país. La comissió de treball s'estenia des d'Alep a Beersheba. Van visitar 36 ciutats principals, es va reunir amb més de 2.000 delegacions de més de 300 pobles, i va rebre més de 3.000 peticions. Les seves conclusions van confirmar l'oposició dels sirians al mandat sobre el seu país així com a la Declaració Balfour per a un estat nacional jueu i en canvi demanaven una Gran Síria unida que abastés també Palestina. Les conclusions de la comissió van ser rebutjades per França i ignorades per la Gran Bretanya.
El maig de 1919 es van celebrar les eleccions pel Congrés Nacional Sirià, que es va convocar a Damasc. El 80% de llocs van anar a conservadors. No obstant això, la minoria incloïa dinàmics nacionalistes àrabs destacats com Jamil Mardam Bey, Shukri al-Kuwatli, Ahmad al-Qadri, Ibrahim Hanano, i Riyad as-Solh. El cap va ser el nacionalista moderat Hashim al-Atassi.
El malestar va esclatar a Síria quan Faisal va acceptar un compromís amb el Ministre francès Clemenceau i el líder sionista Chaim Weizmann sobre el tema de la immigració jueva a Palestina. Van esclatar manifestacions anti-haiximites i els habitants musulmans al voltant del Mont Líban es van revoltar per por de ser incorporats en un nou estat, majoritàriament cristià, anomenat Gran Líban.
El març de 1920, el Congrés de Damasc va aprovar una resolució de rebuig dels acords Faisal-Clemenceau. El Congrés va declarar la independència de Síria el dia 8 en les seves fronteres naturals (inclòs el Sud de Síria o Palestina), i va proclamar a Faisal el rei de tots els àrabs. El congrés també va proclamar la unió política i econòmica amb el veí Iraq (sota control britànic) i va exigir la seva independència.
El 25 d'abril, el consell suprem Inter-Aliat que preparava el Tractat de Sèvres, va concedir a França el mandat de Síria (incloent-hi el Líban), i va atorgar a la gran Bretanya el Mandat de Palestina (incloent-hi Transjordània), i de l'Iraq. Els sirians van reaccionar amb violentes manifestacions, i un nou govern encapçalat per Ali Rida al-Rikabi es va constituir el 9 de maig de 1920. El nou govern va decidir organitzar un reclutament general i va començar a formar un exèrcit.
Aquestes decisions van provocar reaccions adverses tant a França com per part del Patriarcat Maronita del Mont Líban, que va denunciar aquestes decisions com un "cop d'estat". A Beirut, la premsa cristiana expressava la seva hostilitat a les decisions del govern de Faisal. Els nacionalistes libanesos (cristians) van utilitzar la crisi per a convocar un consell figures cristianes a Baabda que va proclamar la independència del Líban el 22 de març de 1920.
El 14 de juliol de 1920, el general Gouraud va emetre un ultimàtum a Faisal, donant-li la possibilitat de triar entre la submissió o l'abdicació. Adonant-se que l'equilibri del poder no estava a favor seu, Faisal va optar per cooperar. No obstant això, el jove ministre de la guerra, Youssef al-Azmeh, es va negar a complir. En la resultant Guerra Franco-Siriana, les tropes d'al-Azmeh van enfrontar les forces franceses manades pel general Mariano Goybet a la batalla de Maysalun. El francès va guanyar la batalla en menys d'un dia. Azmeh va morir al camp de batalla, juntament amb bona part de les tropes sirianes. Goybet va entrar a Damasc el 24 de juliol de 1920.
Estats creats durant el Mandat francès miniatura|esquerra|Bandera del Mandat francès de Síria i el Líban (1920) lang=ca|miniatura|Mapa dels estats de Mandat 1921-22. Quan va arribar per primera vegada al Líban, els francesos van ser rebuts com alliberadors per la comunitat cristiana, però a mesura que van entrar a Síria es van trobar amb una forta resistència.
El mandat de la zona va ser subdividit en sis estats: Damasc (1920), Alep (1920), Alawites (1920, rebatejat Latakia el 1930), Souaïda o Hauran (1921, el 127 rebatejat Djebel Drus), Sandjak autònom d'Alexandreta (1921, avui dia Hatay), i l'Estat del Gran Líban (1920), que es va convertir més tard en la República Libanesa sota control francès i la república moderna del Líban. Alep i Damasc foren federats el 1922 i des de 1925 reunits en l'estat de Síria (república 1930).
L'1 de setembre, el general Gouraud proclama la creació de l'Estat del Gran Líban, annexant al Mont-Líban les ciutats costaneres (Trípoli al nord, Saida i Tir al sud) i la vall de la Bekaa i regió de Nabatiye conforme als desitjos emesos pels maronites i per la dreta colonial francesa. Per aquesta decisió, la Síria va perdre una important zona costanera i en particular la ciutat de Trípoli que posseïa un dels ports més grans del Llevant. El país no comptava llavors més que amb Latakia i el seu port esdevingué el primer del país.Le Liban, Pierre Pinta, p. 25 Pel que fa a Faisal, va marxar a l'exili i es va instal·lar en principi a Palestina i a continuació a Itàlia, abans de prendre el tron d'Iraq a proposta del Regne Unit.
L'elaboració d'aquests estats es basa en part en la divisió sectària sobre el terreny a Síria. No obstant això, gairebé totes les sectes síries van ser hostils al mandat francès i a la divisió que va crear. Aquesta oposició es va demostrar per les diverses revoltes que els francesos es van trobar a tots els estats de Síria. Els cristians maronites del Mont Líban eren una comunitat amb un somni d'independència que es va realitzar sota els francesos; per tant el Gran Líban va ser l'excepció dins els recentment formats estats.
França va tardar tres anys, de 1920 a 1923, per tenir el control total sobre Síria i sufocar totes les insurgències que van esclatar sobretot als territoris dels Alawites, la Muntanya Drusa i Alep.
Administració del mandat Després d'haver pres el control del país, els francesos van intentar crear una estructura administrativa a diversos nivells. La primera decisió fou escollir quina seria la seu de l'Alt Comissionat francès. Els francesos van dubtar per un temps entre Beirut i Damasc. Mentre que l'una era francòfila, l'altre era hostil fins i tot dins de la comunitat cristiana. Els francesos van escollir una solució intermèdia: instal·lar l'administració del mandat en la petita ciutat de Chtaura, situada a igual distància de Beirut i de Damasc. No obstant això, el projecte fou ràpidament abandonat en benefici de Beirut.
El general Gouraud va intentar de fer callar les reclamacions nacionalistes dividint la regió en petites unitats administratives, cosa que es va iniciar l'any 1920. Tres Estats foren creats fent passar la superfície de Síria d'un territori de 300.000 km² a 185.000 km²:La Syrie et le mandat français (1920-1946) (consulta 26 desembre 2006) l'Estat del Gran Líban: el general Gouraud va proclamar la creació d'aquest nou estat el 30 d'agost de 1920, sent oficialitzat per decret del 31 d'agost de 1920; aquest estat estava constituït pel Mont-Líban que comprenia l'antic mutasarrifat d'àmplia majoria cristiana així com les ciutats costaneres al sud i nord tal i la vall de la Bekaa i comarca de Nabatiye a l'interior, que garantien la producció agrícola i podien evitar les fams (que ja s'havien produït al Mont Líban per manca de grans terrenys fèrtils) tal com demanaven els maronites. A partir d'aquest dia, el Líban separat de la Síria va seguir la seva pròpia evolució si bé inicialment va formar part de l'administració conjunta. La separació del país de Síria fou formalment proclamada l'endemà, l'1 de setembre de 1920, pel general Gouraud.