La Simfonia núm. 1 en re major o Simfonia Tità és una simfonia de Gustav Mahler estrenada en la seva primera versió el 20 de novembre de 1889 a l'Òpera de Budapest.
Mahler trigà força temps a acabar la seva primera simfonia -del 1884 al 1888-. Està inspirada en l'obra de Jean Paul titulada Tità, encara que no està basada en ella, però no es tracta d'un poema simfònic sinó d'un reflex de les emocions, l'humor i el drama que el compositor visqué en llegir la novel·la. El so d'un cucut, representat pel clarinet en el primer moviment, així com el ritme de vals del segon moviment, retraten el seu amor per la natura i els records d'infància i de joventut. La marxa fúnebre del tercer moviment, amb una transformació de la cançó Frère Jacques, dibuixa musicalment el quadre de Jacques Callot en què uns animals assisteixen al funeral d'un caçador. L'enèrgic quart moviment serveix de final triomfal.
Origen i context Gustav Mahler esdevingué una de les grans veus del postromanticisme, aquell corrent hereu del Romanticisme musical que culminava la immensa producció de finals del segle XIX. En aquest context, la seva Primera Simfonia va anar prenent forma de manera lenta i irregular, com si el compositor necessités anys per trobar-hi la veu íntima que ella mateixa li exigia.
Tot i que el març de 1888 Mahler anunciava a Friedrich Löhr que havia conclòs l’obra, el procés havia començat molt abans. Ja entre 1884 i 1885 havia traçat esbossos generals, i a Kassel —on dirigia i on vivia una passió tan intensa com infeliç per la cantant Johanna Richter— començà a treballar-hi de manera més decidida. D’aquest mateix amor sorgiren les Lieder eines fahrenden Gesellen, uns cants on Mahler havia dipositat bona part de la seva vida emocional i que, en la simfonia, reapareixen transformats en motius del primer i el tercer moviment.Henry-Louis de La Grange, Gustav Mahler : Chronique d'une vie, 1860-1900, t. 1, Librairie Arthème Fayard, 1973, , 270-271, 281-282, 308, 542-549.
Durant els mesos decisius en què la simfonia prenia cos, Mahler vivia també un moment professional intens. Amb només vint-i-vuit anys, era ja un director d’orquestra molt ben considerat i assistia Arthur Nikisch a Leipzig. Quan la mort de l’emperador Guillem I obligà a tancar temporalment l’òpera, ell aprofità aquells dies per revisar l’obra “per última vegada”, convençut que encara podia afinar-ne la forma.
Però, mentre la música avançava, la seva vida personal es tornava ombrívola. El 1889 es convertí en un any tràgic: primer morí el seu pare, després la seva mare i, encara abans d’acabar l’any, la seva germana Leopoldina, víctima d’un tumor cerebral. Aquest cúmul de pèrdues marcà profundament el seu estat emocional, i la simfonia es convertí en un espai on aquella turbulència interior trobava ressò.
El projecte, a més, creixia amb certa complexitat. Mahler s’inspirava en el lied, que havia estat sempre un llenguatge natural per a ell, però alhora mirava de prop l’impuls que vivia el poema simfònic, un gènere que Richard Strauss estava a punt de portar al seu punt culminant. En aquesta cruïlla d’influències, la simfonia va ser presentada per primera vegada a Budapest, encara amb una clara voluntat programàtica.
La partitura, però, encara no estava fixada. Inicialment havia concebut l’obra en dues parts —Els dies de joventut i Commedia humana—, però a partir de 1897 en revisà profundament la forma. Eliminà el moviment Blumine, retocà l’orquestració i establí una estructura que acabaria essent la versió definitiva. Aquesta serviria per a l’edició de 1899, per a la revisió de 1906 i, més endavant, per a l’edició de 1955 que preservaria la seva última voluntat amb lleugeres variacions.
Mahler, malgrat tot, vivia perplex davant la seva pròpia creació. No acabava de saber si havia escrit una simfonia estricta, un poema simfònic o una obra amb rerefons programàtic. Aquesta incertesa, sumada a un enfrontament amb el director de l’Òpera de Leipzig, el portà a dimitir l’estiu de 1888. Poc després, però, obrí una nova etapa artística en ser nomenat director de la Reial Òpera Hongaresa de Budapest, un càrrec que mantingué fins al 1891 i que li oferí, finalment, un espai més favorable per a la seva vocació de compositor.
Recepció Després d'haver aconseguit un èxit considerable dirigint L'or del Rin i La valquíria, Mahler va dirigir la seva simfonia el 20 de novembre de 1889 (mentre el director musical de l'orquestra de la Societat Filharmònica de Budapest, Sándor Erkel, dirigia la resta del programa) en la seva versió original completada a Leipzig i presentada com a poema simfònic en dues parts i cinc moviments:Manuscrit conservé à la University of Western Ontario, collection Alfred Rosé.
Primera part: 1) Introducció i Allegro commodo 2) AndanteMoviment separat de la versió definitiva, conegut com Blumine. 3) Scherzo
Segona part: 4) À la pompes funèbres; Attacca. 5) Molto appassionato
La primera part va tenir una bona acollida però la segona va submergir el públic en la sorpresa i fins i tot en la indignació «El cercle d'amics de Mahler estava molt emocionat; el públic, en la seva majoria tancat com sempre a qualsevol novetat formal, es va despertar de sobte d'una hibernació. A l'inici de l'últim moviment, una dama elegant asseguda al meu costat va deixar caure tots els objectes que tenia a la mà.» (Fritz Löhr, citat per Marc Vignal).
Mahler va comentar més endavant a Natalie Bauer-Lechner: «A Budapest, on vaig interpretar per primera vegada [la Primera Simfonia], els meus amics em van evitar després; ningú s'atrevia a mencionar-me la interpretació o l'obra, i jo anava per allà com un leprós o un malfactor. En aquestes circumstàncies, pots imaginar-te com eren les crítiques». Les crítiques van ser molt dures i no van saber veure el que avui considerem com les característiques úniques de Mahler. La Part II va acabar amb els xiulets de l'audiència que volien demostrar que el compositor no complia amb les seves expectatives i, a més a més, semblava burlar-se'n amb una Marxa Fúnebre que començava amb dos compassos de tambors i continuava amb l'estrany so d'un contrabaix amb sordina, intentant cantar com podia una antiga melodia infantil, "Frère Jacques", en to menor. Per acabar-ho d'adobar, en els compassos 58 i 59 d'aquesta estranya marxa, Mahler va afegir una paròdia salvatge d'un glissando gitano. Mahler va ser acusat de desafiar totes les lleis de la música. «El seu poema simfònic és vulgar i sense sentit». Els diaris hongaresos, inclòs el Pester Lloyd, van ser força crítics. La Neue Pester Zeitung va escriure: «Si ho tenim tot en una impressió global, només podem dir el següent: Pel que fa a la seva eminent qualificació com a director d'orquestra, Mahler no només es trobava entre els primers del seu rang, sinó que també s'hi assembla pel fet de no ser simfonista... no li estarem menys agraïts pels seus èxits com a director d'òpera i encara ens agradaria veure'l darrere del seu escriptori, sempre que no dirigeixi les seves pròpies composicions».
Del 1889 al 1896 va anar revisant el seu "poema simfònic", fins que l'obra va rebre per primera vegada el títol de Simfonia núm. 1. El 1891, Mahler va enviar la partitura a l'editor Schott perquè la publiqués, amb el títol Aus dem Leben eines Einsamen (De la vida d'una persona solitària), sense resultat.
Des del poema inicial, davant d'una incomprensió general, el compositor va proposar per primera vegada un programa detallat el 1892. L'obra es va estrenar a Hamburg el 27 d'octubre de 1893 i a Weimar el 1894, anomenant tot el conjunt "Tità, un poema simfònic en forma de simfonia",Tità evoca una novel·la de l'autor romàntic alemany tan estimat per Robert Schumann, Jean-Paul Richter. amb nombroses revisions i noves seccions, inclosa en el segon moviment Blumine.Manuscrit conservé à la Yale University, collection James Marshall et Marie‑Louise Osborn. Les noves correccions tenen lloc per primera vegada a Weimar, el 3 de juny de 1894.Manuscrit conservé à la New York Public Library, collection Bruno Walter. Il faut remarquer que les pages contenant Blumine sont pliées, indiquant déjà peut-être la suppression du deuxième mouvement.
La quarta estrena va tenir lloc a Berlín el 16 de març de 1896. El manuscritVenut per Sotheby's el 1984. conté només quatre moviments, el segon conegut amb el nom de Blumine (Floretes) havia sigut retirat, i ara portava el nom “Simfonia en re major per a gran orquestra”, sense cap subtítol. El públic, en una sala mig buida, va xiular la simfonia. A més, la crítica va ser encara més severa. Tot i els esforços i canvis realitzats, l'obra no es va comprendre en aquell moment. Els crítics a Frankfurt es van queixar del programa, mentre que a Berlín el van trobar a faltar.
La simfonia va ser publicada el febrer de 1899 per Joseph Weinberger (probablement per a l'estrena a Praga del 3 de març de 1898) simplement com a "Simfonia núm. 1", en quatre moviments, i així és com es coneix avui en dia. Després, lleugerament reorquestrada, l'any 1903 per a una edició definitiva l'any 1906 per a Universal. En aquesta darrera en forma d'una gran simfonia d'uns cinquanta minuts, dividida en quatre moviments.
El director d'orquestra Bruno Walter, amic i gran intèrpret de Mahler, va transcriure la simfonia per a piano a 4 mans.
Malgrat les dificultats que va experimentar en els seus inicis, la Primera Simfonia de Mahler ha guanyat apreciació i és ara reconeguda com una part essencial i influent del repertori simfònic de Mahler. La seva riquesa emocional, la seva originalitat i la seva complexitat musical han guanyat admiració i la situen com una obra clau en el món de la música clàssica.
Instrumentació Vent fusta 4 flautes (la 3a i la 4a doblant piccolos, la 2a doblant piccolo en els moviments 1 i 4) 4 oboès (3r doblant corn anglès) 3 clarinets en si bemoll, la i do (el 3r doblant clarinet baix i clarinet en mi bemoll) Clarinet en mi bemoll 3 fagots (3r doblant contrafagot) Vent metall 7 trompes 5 trompetes (la 5a només en el 4t moviment) 4 trombons (el 4t només en el 4t moviment) Tuba Percussió 6 timbales (dos intèrprets) Bombo (amb plat per a ser tocat pel mateix percussionista en el 3r moviment) Plats Triangle Tam-tam
Corda Arpa Primers violins Segons violins Violes Violoncels Contrabaixos
Moviments La durada de la simfonia és d'uns 55 minuts i consta de quatre moviments:
1r moviment: Langsam, schleppend. Immer sehr gemächlich (Lent, arrossegat. Com un soroll de la naturalesa). Aquest moviment comença amb un sobreagut de la corda (la7 en els violins) que recorda en gran part el primer moviment de la simfonia núm. 9 de Beethoven. En re menor, aquesta part es desenvolupa amb gran tranquil·litat i serenitat fins a arribar al clímax amb l'explosió de l'orquestra i de les trompetes amb els tresets encadenats que formen un dels temes principals. 2n moviment: Scherzo: Kräftig bewegt, doch nicht zu schnell (Forts moviments, però no molt ràpids): En la tonalitat de la major. Aquest és el moviment més relaxat de la simfonia amb melodies molt líriques i ben estructurades. miniatura 3r moviment: Trauermarsch: Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen (Marxa funerària: solemne i mesurada sense arrossegar). Per aquest moviment Mahler retorna a la tonalitat del primer moviment (re menor) per fer la seva variació en forma de marxa fúnebre de la coneguda melodia Frère Jacques. El passatge comença amb un solo de contrabaix al qual respon el fagot i després la tuba en un passatge d'oposicions. Aquest moviment acaba amb dos tensionants cops de tam-tam i contrabaix que desembocaran en el 4t temps.