Lestatut polític del Sàhara Occidental i la qüestió de la seva sobirania són objectes de controvèrsia. És un dels disset integrants de la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms sota supervisió de la seva Comitè Especial de Descolonització, i encara que per l'ONU la potencia administradora és Espanya, en retirar-se del territori en 1976 aquest país va renunciar a tota responsabilitat internacional sobre el Sahara Occidental. La seva sobirania és reclamada pel Regne del Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica, que es disputen el control de la totalitat del territori. miniatura|750px|Maneres de mostrar al Sàhara Occidental en mapes Història Antecedents La Cort Internacional de Justícia, a través de l'opinió consultiva del 16 d'octubre de 1975, va establir per unanimitat que el Sahara Occidental al moment de la seva colonització per Espanya no era un territori sense amo (terra nullius) i que ni el Marroc ni Mauritània tenien drets de sobirania sobre el territori del Sahara Occidental. A més, va dictaminar que seguia, per tant, seria aplicable la resolució 1514 (XV) de l'Assemblea General de les Nacions Unides, sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials:

Tanmateix, el mateix dictamen recollia:

El que va servir de pretext al Marroc per organitzar la Marxa Verda, el resultat de la qual va ser la signatura de l'Acord Tripartit de Madrid del 14 de novembre de 1975, que va entrar en vigor per la Llei 40/1975, de 19 de novembre, sobre descolonització del Sàhara per la que Espanya va dur a terme la liquidació efectiva de la seva administració en el territori del Sàhara Occidental. El 26 de febrer de 1976, coincidint amb la sortida dels últims militars del territori, Espanya va comunicar al secretari general de l'ONU que a partir d'aquesta data donava per acabada la seva presència al territori del Sàhara i feia constar que a partir d'aquest moment es considerava exempta de tota responsabilitat de caràcter internacional en relació amb l'administració del territori posat que havia cessat la seva participació en l'administració temporal establerta per al mateix.

Conflicte entre el Marroc i la República Àrab Sahrauí Democràtica Guerra del Sàhara Occidental Un dia després d'haver posat fi a la presència espanyola en el Sàhara Occidental, el Front Polisario (Front Popular d'Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro) va proclamar el 27 de febrer de 1976 la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) com un govern en l'exili, doncs el territori del Sàhara Occidental es va dividir de facto entre el Marroc i Mauritània arran de la invasió militar de tots dos països i el posterior acord marroquí-maurità de Rabat que va fixar les fronteres el 14 d'abril d'aquest any. Per aquest acord, Marroc s'annexionà les dues tercers parts situades al nord de la zona en una línia que anava del nord de Dakhla cap a Zouerat, a pesar de la pressió de l'exèrcit convencional sahrauí i els seus comandos de guerrilla al llarg de tot el desert. El 5 d'agost de 1979, Mauritània renuncià en els Acords d'Alger a les seves pretensions al Sàhara Occidental, i quan va evacuar les seves tropes el seu territori va ser ocupat per les tropes marroquines. Tanmateix, Mauritània va mantenir una guarnició a Güera per evitar l'avanç marroquí sobre Cap Blanc.

El Marroc va tractar de parar els èxits militars i diplomàtics del Front Polisario. D'una banda va emprendre en 1981 la construcció d'un mur amb mines antipersona que divideix actualment el territori del Sàhara Occidental, i pel qual a través de successives ampliacions li permet controlar-ne les tres quartes parts a l'oest. La porció oriental, pràcticament deshabitada, està controlada pel Front Polisario, excepte la ciutat de Güera controlada per Mauritània. D'altra banda, el Marroc va tractar d'impedir l'entrada de la RASD a l'OUA: en la XVII cimera a Freetown (agost de 1980) ho va poder impedir, però en la XVIII cimera a Nairobi (juny de 1981), el rei Hassan II del Marroc va anunciar que acceptava el referèndum d'autodeterminació com a mitjà de solució del conflicte armat, per així impedir l'entrada de la RASD en l'organització. No va anar així, la OUA es va implicar en aquesta via i en conseqüència va admetre a les RASD en el Consell de Ministres de la OUA al febrer de 1982. el Marroc va aconseguir boicotejar la XIX cimera a Trípoli (agost de 1982) i no pogué ser reassumida fins a juny de 1983 a Addis Abeba, sempre que s'exclogués la RASD, però en la XX cimera a Addis Abeba (novembre de 1984) finalment es va dur a terme la incorporació de la RASD i el Marroc es va retirar de l'organització, ja que no podia admetre l'existència i legitimitat de la RASD.

Pla d'Arranjament La Guerra del Sàhara Occidental entre el Marroc i RASD prosseguia mentrestant, però l'esgotament militar va portar a ambdues parts a iniciar les negociacions i el 30 d'agost de 1988 van acceptar per separat la proposta de l'OUA i l'ONU per al cessament del foc i celebració d'un referèndum amb dues propostes, o independència o integració al Marroc. Del resultat de les negociacions va resultar el Pla d'Arranjament que es va materialitzar en les resolucions 658 (1990) i 690 (1991), per les quals establia el posar fi al conflicte amb un alto del foc —que es va establir posteriorment pel 6 de setembre de 1991—, la realització d'un referèndum d'autodeterminació per triar «entre la independència i la integració amb el Marroc» prenent com a base el cens realitzat per Espanya en 1974, i la creació de la Missió per a l'Organització d'un Referèndum en el Sàhara Occidental (MINURSO) amb la comesa d'actualitzar el cens de votants, vigilar la reducció de les tropes marroquines del territori i dur a terme la realització del referèndum per a gener de 1992.

La MINURSO va ser l'encarregada d'establir el cens de votants, i per a això va prendre com a base el cens realitzat pels espanyols en 1974, però aquest cens s'havia dut a terme amb rapidesa, amb errors donada la dificultat de registrar a la població nòmada (que suposava un 20% en aquesta època), però a més el cens espanyol detallava la cabila dels censats, i en una d'aquestes categories s'introduïa un camp (H) per les càbiles d'origen marroquí, i és aquí on el Marroc es va negar a acceptar aquesta llista i va tractar d'introduir 170.000 nous votants sobre la base que havien estat beduïns obligats a fugir del colonialisme, com el de l'Operació Écouvillon. Això es va materialitzar amb la introducció de nova població en el Sàhara Occidental amb el pretext de «facilitar» la seva identificació, a més de mantenir les seves tropes al territori i obstaculitzar la labor de la MINURSO. Els mecanismes d'establiment del cens es van dilatar al llarg de la dècada amb interrupcions i fins i tot d'acusacions de feblesa de MINURSO davant el Marroc.

Després dels acords de Houston de setembre de 1997 —formalitzats en la resolució 1133 (1997)—, el procés d'identificació es va reprendre al desembre per fer el referèndum el 31 de juliol de 2000. MINURSO va finalitzar el cens provisional al desembre de 1999 i el va publicar el 17 de gener de 2000, s'hi constava que els sahrauís amb dret a vot eren 86.412, però el Marroc va introduir 131.038 apel·lacions de manera que el referèndum es tornava a paralitzar. Davant això, el Secretari General de l'ONU, Kofi Annan va expressar el 17 de febrer de 2000 en el seu informe S/2000/131 al Consell de Seguretat, els seus dubtes al fet que se celebrés un referèndum i que si aquest arribés a produir-se i no fos acceptat per la part perdedora no existia cap poder coercitiu per aplicar-ho. Alhora va plantejar en el seu informe S/2000/683 de 12 de juliol de 2000, la possibilitat d'alternatives al procés del referèndum i buscar la solució per la via política.

Plans Baker I i Baker II En la conferència de Berlín de setembre de 2000 el Marroc va canviar el rumb dels esdeveniments i va oferir discutir amb el Front Polisario una solució fora del Pla d'Arranjament, en la qual garantia l'autonomia al territori del Sàhara Occidental. El juny de 2001 el Secretari General de Nacions Unides va presentar en el seu informe S/2001/613 al Consell de Seguretat l'«Acord marc sobre l'estatut del Sahara Occidental» (denominat informalment com a Pla Baker I, per James Baker, enviat personal del Secretari General de Nacions Unides). El Pla Baker I establia una solució política en la qual com a màxim durant cinc anys el Marroc i la «població del Sahara Occidental» compartirien competències al territori, per la part sahrauí, els habitants que havien estat residint al territori des de 1998, més els refugiats dels camps de Tinduf establerts en la llista de repatriació d'ACNUR de l'any 2000, elegirien una Assemblea legislativa sobre competències a la regió (educació, impostos, agricultura, mineria, pesca, indústria…) però amb lleis que respectessin la Constitució del Marroc, mentre que el Marroc s'encarregaria de les fronteres, relacions exteriors, defensa, o de seleccionar als jutges, i també s'estendria la moneda, bandera o serveis de comunicació postal i telecomunicacions sobre el Sahara Occidental. Abans del terme de cinc anys es duria a terme un referèndum en el participarien els residents al territori un any abans aquest temps. A diferència del pla d'Arranjament no es plantejava un referèndum sobre la independència del territori sinó sobre el seu estatus. Tant Algèria com el Front Polisario van rebutjar aquest Pla, mentre que el Marroc es va mostrar receptiu i disposat a estudiar-lo.

Malgrat els intents per apropar postures, l'informe del Secretari General al Consell de Seguretat S/2002/178 de 19 de febrer de 2002, reflectia l'estancament de la situació. De nou, amb el suport del Consell de Seguretat, James Baker va plantejar una reforma de l'Acord marc, que va ser presentada pel Secretari General davant el Consell de Seguretat en el seu informe S/2003/565 de 23 de maig de 2003, és el Pla de Pau per a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental”, denominat informalment com a Pla Baker II. Aquest pla Baker II establia una Autoritat del Sàhara Occidental, en la qual li mantenia les competències de l'Assemblea legislativa del Pla Baker I així com les del Marroc sobre el Sàhara Occidental, però establia diferències, així l'Assemblea legislativa passava a ser escollida o pel cens provisional de desembre de 1999 o per la llista de repatriats establerta per l'ACNUR a l'octubre de 2000, i les seves disposicions d'acord amb les normes de drets humans reconeguts internacionalment, i el Marroc ja no designaria els jutges per als tribunals del Sàhara Occidental i no podria portar les relacions exteriors concernents al Sàhara Occidental sense consultar-li-ho a l'Autoritat del Sàhara Occidental. Entre els quatre i cinc anys d'aplicar-se aquest Pla es duria a terme un referèndum en el qual els votants podrien ser o els ja inclosos en el cens provisional de desembre de 1999, o els que figuraven en la llista de repatriats d'ACNUR d'octubre de 2000 o els que portessin residint fefaentment des de desembre de 1999 i corroborats per Nacions Unides; les opcions a triar serien la independència, la integració plena al Marroc, i la possibilitat d'afegir altres opcions convingudes entre el Marroc i l'Autoritat del Sàhara Occidental. Aquest pla va ser acceptat pel Front Polisario al juliol de 2003 però va ser rebutjat pel Marroc a l'abril de 2004.

Tercera via miniatura|Estats que han expressat el seu suport a les reclamacions marroquines o al pla d'autonomia marroquí.