El Castell de Bellpuig és un edifici de Bellpuig (Urgell), declarat bé cultural d'interès nacional.

Història El primer castell degué ser construït poc després de la conquesta d'Anglesola i altres indrets veïns a mitjan pels comtes de Barcelona, que el 1079 en feren donació als Anglesola, Berenguer Gombau i Sança. En un document del 1082, Bellpuig apareix com a Puiolos Rubii a les afrontacions del terme del castell de Montalbà. El 1139, el comte Ramon Berenguer IV va donar el lloc en franc alou a Berenguer Arnau d'Anglesola, un fill cabaler de la família Anglesola, a la seva esposa i els seus descendents, amb la condició que li restés fidel i l'ajudés militarment, així com permís per a bastir-hi una torre o fortalesa.

Els Anglesola, senyors de la baronia de Bellpuig, tingueren un paper molt rellevant en la política del país als segles . El 1386, Ramon d'Anglesola morí sense descendència i la baronia va recaure als Cardona pel casament de Beatriu d'Anglesola, germana de Ramon, amb el vescomte Hug I de Cardona. Hug II de Cardona morí el 1400 i llegà al primogènit el comtat de Cardona i al seu fill Hug de Cardona-Anglesola i de Luna li deixà Bellpuig. Així s'inicià la línia dels Cardona-Anglesola, que emparentaria amb els Fernández de Córdoba, ducs de Sessa.

miniatura|esquerra|Berenguer Arnau d'Anglesola (2002)

Durant la Guerra contra Joan II, la fortalesa tingué un paper important com a bastió del bàndol de la Generalitat, i el 1502 hi sojornà Felip el Bell. Al primer quart del fou reedificada i convertida en un palau renaixentista, on s'allotjaria Carles V el 1529, 1535 i 1543. Tanmateix, seria refortificada a la Guerra dels Segadors (1647) primer, i a la Guerra de Successió (1709) després. Acabat el conflicte, l'edifici, que tenia als baixos els magatzems del gra, de l'oli, de la verema i altres fruits, així com la presó, va entrar en decadència pel progressiu absentisme dels senyors. Del 1788 al 1792 s'hi feren reparacions: el 1789 s'hi treballava a la paret de migdia, i tres anys més tard, foren arranjats el pis i la teulada.

El 1809, els francesos ocuparen el castell, encara ben conservat, i el 1811 va ser destruït en bon part per la voladura d'una mina, acabant així amb l'ocupació francesa de la fortalesa. Durant les guerres carlines es va fer servir temporalment com a torre de telegrafia òptica, però poc a poc va ser utilitzat com a pedrera, fins que el 1861 el duc de Sessa en va autoritzar des de Madrid a l'administrador la subhasta dels carreus i el fustam, materials amb què es va construir Cal Majordom (1877) i la Casa de la Vila (1883), entre altres.

Segons fotografies antigues, a finals del encara eren en peu les restes de la capella amb el portal gòtic. A partir del 1920, l'Ajuntament arrendà el terreny i les restes fins que als anys 1930 n'esdevingué el propietari. El 1952, sobre l'espai de la primera planta del vell castell, hi va fer construir les escoles públiques, acabades el 1954. Actualment, el lloc acull l'Escola municipal de Música, mentre que als baixos s'hi han habilitat sales per a entitats, sales d'assaig de música i una sala d'actes.

Descripció La recerca arqueològica de les restes per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida ha permès conèixer millor l'estructura de la fortalesa. Segons sembla, el castell primitiu, avui totalment desaparegut, ocupava el cim d'un turó, on als segles es bastiria una torre cilíndrica a partir de la qual s'anirien construint altres murs i cambres al llarg de l'edat mitjana. Al , aquesta plataforma va resultar insuficient per a servir de base al nou edifici renaixentista. La solució va ser retallar part del tossal a la zona sepetentrional i estendre la superfície a la resta mitjançant la construcció de galeries recolzades als pendents del turó i que sostenien la primera planta.

Actualment, només se'n conserva la part baixa, de planta gairebé quadrada (58,40 m el costat nord-oest, 51,90 m el nord-est, 57 m el sud-est, i 52,20 m el sud-oest), amb els vèrtexs orientats als quatre punts cardinals. La defensa venia venia determinada pels poderosos talussos i murs, dotats d'espitelleres almenys al del nord-oest. En canvi, la funció residencial animava a obrir unes espitlleres més decoratives al mur oposat, i a la planta noble una sèrie de finestres senzilles, sense llindes recalcables i desalineades, la qual cosa indica diverses fases constructives. La portalada principal mostra una senzillesa de formes, essent realitzada per un entaulament simple.

A tot el voltant hi ha un basament de carreus ben treballats, en contrafort atalussat amb una inclinació de 70°. L'aixecament del paviment dels carrers del voltant n'amaga l'alçada original, que al costat meridional arriba actualment als 2,65 m, amb una amplada de base d'1,10 m, mentre que al nord-oest té un màxim d'1,85 m. Una motllura copada remata el talús i permet la unió amb el parament vertical, fet també de carreus rectangulars ben quadrats i lligats amb argamassa.

Al pati existent al primer pis hi ha una estructura de ciment situada justament davant de la façana de les escoles, que cobreix una petita cisterna quadrada feta de carreus. A l'interior només hi ha accessibles dues galeries situades a cadascun dels costats llargs de l'edifici, sota la banda meridional de l'actual plaça, corresponents a les cavallerisses i el celler, mancant almenys una possible connexió entre elles pel costat de ponent.

Referències

Vegeu també Palau Sessa-Larrard Palau Caçador-Cortada Casa Vella (Vila-sana)

Bibliografia

Bellpuig Categoria:Patrimoni monumental de Bellpuig Categoria:Monuments històrics de l'Urgell Categoria:Edificis de Bellpuig