El MPAIAC, (en castellà i oficialment Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), va ser un moviment d'alliberament nacional creat el 1964 per l'advocat canari Antonio Cubillo la fi del qual era la descolonització i independència de les Illes Canàries de Espanya. Durant la dècada de 1970 va operar a través de dos grups armats: les Fuerzas Armadas Guanches (FAG) i els Destacamentos Armados Canarios (DAC), causant un mort directe en un atemptat, i indirectament 583 morts i 61 ferits en l'execució d'un altre.
El MPAIAC propugnava la creació d'una "República Federal Guanche" de caràcter socialista a les Illes Canàries integrada en el context d'Àfrica.
Propugnaven l'anomenada "propaganda armada", que consistia a usar les armes només per a causar mal material als quals consideraven part del colonialisme espanyol i com a instrument propagandístic per a anar guanyant més rellevància. També propugnava la "guerra de les puces", que consistia a realitzar petits atacs, però en gran quantitat. Per a això, era necessària una àmplia base de suport popular. segons Cubillo: "Una puça o una abella no fa molt mal a una persona, però un milió de puces o abelles, atacant al mateix objectiu, és mortal de totes les maneres, al colonialisme espanyol, devem doncs, atacar-lo pertot arreu".
L'any 1979 l'organització va renunciar a la propaganda armada i va expulsar a Cubillo, el seu fundador i fins llavors secretari general.
Aliances El MPAIAC va mantenir bones relacions amb grups armats com ETA, Terra Lliure o GRAPO. El Front Polisario els va proporcionar armament i explosius; també va mantenir relacions amb governs àrabs socialistes, com Líbia i Algèria, que li van proporcionar finançament.Eloy Ramos Martínez: La política de la Pistola y la Bomba: Cien años de magnicidios, Punto Rojo Libros, 2016, ISBN 9788416937806, pág.366
També va mantenir relacions amb el Partit Socialista de Xile, el Movimiento de Izquierda Revolucionaria, el Partit de la Revolució Veneçolana, Liga Socialista, Grupo de Acción Revolucionaria, el Movimiento Revolucionario del Pueblo-Bloque Unitario Socialista i el Movimiento Revolucionario 17 de octubre.
Context El MPAIAC es forma en el tardofranquisme. A Espanya existien diversos grups armats, com el GRAPO o ETA, d'esquerra, o els Guerrilleros de Cristo Rey, de dretes.
Història Inicis: fundació algeriana El MPAIAC va ser fundat el 22 d'octubre de 1964 a Algèria per l'advocat Antonio Cubill,Manuel Avilés Gómez: "Criminalidad organizada: los movimientos terroristas", Editorial Club Universitario, 2004, ISBN 84-8454-339-0, pág.429 prèviament vinculat a Canarias Libre i exiliat el 1962 per motius poc clars. "Las Islas Canarias y los acuerdos de la OUA" , Julio Cola Alberich. Revista de Política Internacional, n.5Entre altres se li uneixen Ángel Cuenca, José I. Díaz «el Mexicano» i Ángel Cabrera «el Rubio», delinqüent comú amb un dilatat historial.."«El Rubio». Caso cerrado". Gonzalo Socorro, Cabildo Insular de Gran Canaria, 2002 La inspiració de la seva forma de lluita va ser el Front Nacional d'Alliberament d'Algèria. Aquest moviment, mitjançant atacs armats i bombes a institucions civils i militars, havia generat la tensió política necessària per a aconseguir la independència d'Algèria.
El MPAIAC, secundat pel Govern algerià, va optar per una línia panafricanista, recorrent a l'exaltació nacionalista dels antics aborígens de Canàries també anomenats guanxes. Amb això va arribar a aconseguir en 1968 el suport d'un Comitè d'Alliberament ad hoc de la Organització per a la Unitat Africana (OUA), dirigit per Algèria,"Algunos aspectos del Comité de Liberación de la OUA". Torre, Servando de la (1980) Centro de Estudios Políticos y Constitucionales que en una reunió secreta va declarar a Canàries com un arxipèlag geogràficament africà, per la pertinença d'aquest a Àfrica.
En el context geopolític de la Guerra Freda àrab, de 1975 a 1978 els serveis d'intel·ligència algeriansIndependentismo canario entre Argel y Rabat. Alberto Míguez, El Telegrama, Melilla, 2005 van posar Ràdio Alger a la disposició del MPAIAC, que va iniciar unes emissions de ràdio per a l'arxipèlag canari anomenades La Voz de Canarias Libre. Així, Algèria va poder afavorir els seus interessos geopolítics en la zona durant la Guerra del Sàhara Occidental,Algueró Cuervo, José Ignacio. "El Conflicto del Sahara Occidental, desde una perspectiva canaria". Colección La Diáspora (n.13), Viceconsejería de Acción Exterior y Relaciones Institucionales, Gobierno de Canarias, 2003, pp. 301 y ss."Ifni, la prensa y la guerra que nunca existió". Vidal Guardiola, Lorenzo M., Almena, Madrid, 2006 i propiciar la creació d'una Canàries independent favorable als seus interessos.Canarias y la OUA. El País, 21/02/1978 A primers de febrer de 1976, una delegació de la Junta Democràtica d'Espanya formada per Rafael Calvo Serer, Santiago Carrillo i José Vidal-Beneyto va visitar Alger i va sol·licitar el tancament de l'emissora, per a facilitar la Transició espanyola. Nogensmenys, la concessió no li va ser retirada a Cubillo fins a 1978."Antonio Cubillo, un astro con estrellas". Leal Cruz, Miguel. El Mundo-La Gaceta de Canarias, 4 de julio de 2005
Activitat armada
L'1 de novembre de 1976 el MPAIAC va iniciar l'activitat armada a través de les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fent esclatar un explosiu a les Galerías Preciados de Las Palmas de Gran Canària. A partir d'aquest atemptat, els següents atemptats van tenir com a objectiu el sector turístic canari, atacant un hotel, nombroses oficines turístiques i agències de viatges a les illes de la capital. El MPAIAC va donar suport El Rubio, assassí del falangista Eufemiano Fuentes i, a finals de 1976 li va facilitar la fugida a Algèria.
Al febrer de 1977, nombrosos membres del MPAIAC van ser capturats per la Policia, entre ells el cap de la branca militar, la qual cosa va fer pensar a la premsa espanyola que el grup havia estat "pràcticament desarticulat". Tanmateix, el diumenge 27 de març de 1977 van fer explotar una bomba en la floristeria de la terminal de passatgers de l'Aeroport de Gran Canària que va ferir a 7 persones. A continuació van anunciar la col·locació d'una segona bomba en l'aeroport, la qual cosa va obligar a desviar els vols a l'Aeroport de Los Rodeos, a Tenerife. Aquest fet va ser un dels factors que van causar el major accident aeri de la història de l'aviació, amb 583 víctimes mortals. Cubillo va negar posteriorment la col·locació de la segona bomba"Nosotros pusimos bombas en cantidad; claro que sí" . Entrevista a Antonio Cubillo Ferreria. El Día, 6 de marzo de 2005 i va atribuir les morts als controladors aeris, als pilots i a la boirina regnant. Les activitats terroristes no es van detenir. Aquest mateix mes el militant de la MPAIAC Santiago Marrero va entrar a robar armes a la caserna de La Isleta (Las Palmas), morint en el tiroteig amb els soldats de l'Armada que estaven de vigilància. El dimarts 14 de juny de 1977, dia anterior a les eleccions generals, van atemptar contra Pescanova a Madrid. El 2 de gener de 1978 segrestraren la nau Antonio Armas, que des de Las Palmas es dirigia a València, i el desviaren a Orà. A la matinada del 3 de febrer van fer explotar una bomba en el monument a Cervantes a Madrid. El 24 de febrer de 1978 l'activitat armada del MPAIAC va ocasionar una víctima mortal a l'atemptat al Banco de Vizcaya de La Laguna. Va resultar ferit mortalment l'artificier de la Policia Rafael Valdenebro en intentar desactivar la bomba col·locada pel MPAIAC. L'artificier, de 27 anys, fou impactat al cap, braços i cames i va morir el 8 de març. Fallece un artificiero en Tenerife El País, 9 de marzo de 1978"Dolor" . El Día, 12 de marzo de 2004
A la fi de març de 1978, el MPAIAC va llançar una campanya d'amenaces contra els hotelers del Puerto de la Cruz, als quals va reclamar un «impost revolucionari» d'entre 10 i 15 milions de pessetes anuals..
Caiguda de l'organització Segons José Manuel Otero Novas, ministre del govern de Adolfo Suárez, en 1978 els serveis secrets dels Estats Units van proporcionar al CESID espanyol informació sobre el MPAIAC. En aquells dies, Espanya estava en negociacions per a entrar en la OTAN. una cosa a la qual s'oposava la Unió Soviètica. El ministre Otero va interpretar la informació estatunidenca com una amenaça vetllada: "O entreu a l'OTAN o us independitzo les Canàries" fent costat al MPAIAC,"Entrevista con José Manuel Otero Navas, Ministro de la Presidencia en los gobiernos de Adolfo Suárez per això, es va comunicar amb els Estats Units a través de l'agent Juan Tavira Golas des de l'ambaixada a París, amb l'objectiu de bloquejar l'ajuda d'Algèria en el procés descolonitzador. Segons va afirmar, "en cinc o sis anys l'arxipèlag seria independent, donats els seus contactes amb africans i comunistes de tot el món". Suárez també va respondre fent a través del seu ministre d'Exteriors una declaració pública a favor d'entrar a l'OTAN. Una o dues setmanes després, el 5 d'abril de 1978, Cubillo va ser víctima d'un intent d'assassinat realitzat per dos mercenaris contractats pels serveis secrets espanyols, apunyalat a Alger, i va quedar invàlid per a la resta de la seva vida. El govern de Huari Boumedian d'Algèria va silenciar durant 72 hores els fets mentre ordenaven detenir a tot espanyol que visqués a Alger. Suárez va enviar un ambaixador especial a Alger per a rebaixar la tensió mentre Boumedian reclamava entrevistar-se directament amb Suárez.
El 6 d'abril, la Guàrdia Civil va detenir a Las Palmas a Antonio Jorge Gallicó, dirigent del MPAIAC. Arran de les seves declaracions, van anar al seu torn detinguts els caps de les branques militar, polític-administrativa i propagandística del MPAIAC, més una vintena d'altres presumptes membres.Uns mesos després, a l'octubre, van ser detinguts més membres i la Guàrdia Civil va declarar al MPAIAC "desarticulat" a la província de Tenerife.
El 22 de juliol de 1978, els caps d'Estat de l'Organització per a la Unitat Africana, reunits en Khartum, van rebutjar per majoria la proposta en la qual el Comitè d'Alliberament de l’OUA havia demanat declarar Canàries com a "país africà a descolonitzar" i reconèixer al MPAIAC com a "moviment d'alliberament" africà.
El MPAIAC finalment va renunciar a la lluita armada i el 20 d'agost de 1979 va expulsar al seu fundador i secretari general, Antonio Cubillo, per la seva actitud personalista i per la seva oposició a l'abandó del terrorisme. Cubillo va continuar presentant-se com a portaveu i dirigent del MPAIAC, deslegitimant l'ús del nom per l'altre grup. Posteriorment, Cubillo va fundar el Congrés Nacional de Canàries (CNC). Dins del CNC es van produir també disputes pel repartiment de 25.000 dòlars i posteriors ajudes econòmiques que suposadament van anar al seu compte particular a França i haurien acabat amb intents d'agressió entre els seus membres."Don Antonio Cubillo, un líder de papel publicación" La Voz, 26 de enero de 2006