miniatura|D'esquerra a dreta i de dalt cap avall: Vista aèria de Seül, gastronomia coreana (Kimbap, Kimchi i Bibimbap), home amb la vestimenta tradicional Hanbok i Gat, anuncis escrits amb l'alfabet coreà hangul, un telèfon mòbil Samsung Galaxy S7 i l'actor Lee Jong Suk. Ona coreana (hangul: 한류, hanja: 韓流, romanització revisada: Hallyu, McCune-Reischauer: Hallyu?) és un neologisme que fa referència a l'augment de la popularitat a nivell global de la cultura contemporània de Corea del Sud des de mitjans de la dècada de 1990, impulsada per l'exportació de música i sèries de televisió de producció completament local en idioma coreà, inicialment a països de l'Est i Sud-est Asiàtic, però posteriorment propagant-se a altres continents en diversos mitjans, formant part de la globalització.
Els Jocs Olímpics de Seül 1988 van tenir un paper fonamental en mostrar per primera vegada la cultura local, la qual va prendre força al llarg de la dècada de 1990 i es va exhibir amb domini en la Copa Mundial de Futbol de 2002, des que va emergir el K-pop al costat de les produccions televisives, en afegir-se exportacions tecnològiques de marques locals, el turisme i continguts culturals que van convertir al país, devastat després de la guerra de Corea, en una important potència cultural a tot el món.
Denominació També és anomenada Hallyu wave o Korean wave, en anglès. El terme es va originar a la Xina a mitjans de 1999. Els periodistes de Pequín estaven sorpresos per la popularitat cada vegada més creixent de les celebritats sud-coreanes i les produccions televisives en aquest país. El terme Hallyu prové d'ajuntar els caràcters Han (韓) que significa Corea, amb Liu o Ryu (流) que significa flux o ona.
Aquest terme s'aplica de vegades de manera diferent fora de Corea del Sud; a vegades, a l'estranger el concepte Hallyu s'utilitza per descriure als conceptes d'entreteniment coreà en general, però a Corea, un drama hallyu i un drama coreà o algun actor coreà o un actor hallyu, posseeixen un significat lleugerament oposat, ja que segons l'investigador Kim Jung Mee, el terme Hallyu s'utilitza per fer referència únicament als drames que han guanyat popularitat a l'estranger o actors de característiques que són reconeguts internacionalment.
Història Antecedents Un esment primerenc de la cultura coreana com una forma de poder tou es pot trobar en els escrits de Kim Koo, líder del moviment d'independència de Corea i president del Govern Provisional de la República de Corea, prop del final de la seva autobiografia, escriu:
Fonaments Després de la guerra de Corea (1950-1953) i l'Acord d'Armistici de Corea, signat en 1953, Corea del Sud va experimentar un període de ràpid creixement econòmic conegut localment com el miracle econòmic del riu Han.
Mentre en la indústria cinematogràfica, les quotes de pantalla es van introduir a Corea del Sud durant la presidència de Park Chung Hee per restringir el nombre de pel·lícules estrangeres als cinemes. Aquestes quotes van ser pensades per evitar la competència entre les pel·lícules nacionals i estrangeres, aquestes últimes les més taquilleres. No obstant això, en 1986, l'Associació Cinematogràfica dels Estats Units (MPAA) va presentar una queixa al Senat dels Estats Units pel que fa a les regulacions imposades pel govern de Corea del Sud per aquell temps, sent aquest últim obligat a aixecar les restriccions. En 1988, Twentieth Century Fox es va convertir en el primer estudi de cinema nord-americà que estableix una oficina de distribució a Corea del Sud, seguit per Warner Bros. (1989), Columbia Pictures (1990) i Walt Disney (1993).
En 1994, la quota de mercat de les pel·lícules de Hollywood a Corea del Sud havien aconseguit una inserció d'al voltant del 80 per cent, i la participació de la indústria cinematogràfica local va caure a un mínim de 15,9 per cent. Aquest any, el president Kim Young Sam va aconsellar proporcionar suport i subsidis a la producció de continguts, en els mitjans de comunicació coreans, com a part de l'estratègia d'exportació del país. D'acord amb mitjans de comunicació sud-coreans, el aleshores president, va instar a prendre nota de com els ingressos totals generats per la pel·lícula Parc Juràssic havia aconseguit la venda d'1,5 milions d'automòbils Hyundai; amb això últim com una font d'orgull nacional, influenciant al govern de torn enfocar-se cap a la cultura com a indústria exportable. En aquest moment, el Ministeri de Cultura va crear una oficina d'indústria cultural per desenvolupar el seu sector de mitjans i es va encoratjar a molts inversors a expandir-se al cinema i els mitjans de comunicació. D'aquesta manera, a la fi de 1995 es van asseure les bases per al sorgiment de l'ona coreana.
Sorgiment El juliol del 1997, la crisi financera asiàtica va conduir a fortes pèrdues en el sector de la manufacturació, la qual cosa va provocar que moltes empreses haguessin de recórrer al sector de l'entreteniment. D'acord amb The New York Times, Corea del Sud va començar a enumerar les restriccions a les importacions culturals del seu antic colonitzador, Japó en 1998. Amb l'objectiu de fer front a un imminent atac de pel·lícules japoneses, anime, màniga i J-pop. El Ministeri de Cultura va fer una sol·licitud d'un augment substancial del seu pressupost, la qual cosa va permetre la creació de 300 departaments d'indústria cultural en col·legis i universitats en tot el país.
Al febrer de 1999, la primera pel·lícula local de gran pressupost, Shiri, va ser estrenada i es va convertir en un èxit comercial important. Va recaptar més d'11 milions de dolares nord-americans, superant a Corea del Sud l'èxit de taquilla de Titanic.
Desenvolupament El setembre del 1996, SM Entertainment, llança la banda de nois H.O.T., els quals s'acabarien convertint en la primera banda de K-pop modern a obtenir divulgació i èxit a l'estranger, amb un concert a Beijing, on les entrades es van esgotar immediatament. Al voltant de finals de la dècada de 1990 i 2000, diverses sèries de televisió van ser difoses a la Xina. El 19 de novembre de 1999, un dels periòdics controlats per l'estat de la Xina, el Diari de la Joventut de Beijing (北京青年报), va publicar un article que reconeix la «gelosia del públic xinès per les sèries de televisió i cançons de pop sud-coreanes». A mesura que el volum de les importacions culturals va augmentar ràpidament, l'Administració Estatal de Radio, Cinema i Televisió Xinesa respost a l'èxit, prenent la decisió de restringir i limitar el nombre de sèries de televisió de coreanes que poguessin ser vistes per les audiències xineses.
Altres països d'Àsia Oriental també estaven experimentant un creixement en la popularitat dels drames i cançons pop coreanes. En 2000, l'estat de Manipur a Índia, on les pel·lícules de Bollywood van ser prohibides pels separatistes, per tant els consumidors van fixar gradualment la seva atenció en l'entreteniment coreà. D'acord amb la Agence France-Presse (AFP), es va reportar una alta popularitat de la cultura coreana en escoles i els mercats de carrer de Manipur, a causa que molts drames coreans i pel·lícules es van introduir de contraban en Manipur des de Myanmar, en format de CD i DVD. En 2002, l'àlbum de BOA Listen to My Heart, es va convertir en el primer disc origen coreà a vendre un milió de còpies al Japó.
Al mateix temps que el Hallyu estava experimentant un èxit primerenc, va haver-hi un creixement igualment notable en les importacions culturals de Taiwan, considerat també un dels quatre tigres asiàtics. El 2001, el drama taiwanès Meteor Garden, una adaptació del manga japonès Boys Over Flowers, va ser molt popular en el continent i es va convertir en la sèrie dramàtica més vista en la història de la televisió de les Filipines, aconseguint més de 10 milions d'espectadors diaris només a Manila i catapultant els protagonistes masculins de la banda de nois taiwanesos F4 a la fama, incloent una seqüela i adaptacions posteriors d'altres països, incloent la sud-coreana Boys Over Flowers per KBS 2TV en 2009. El 8 de juny de 2001, el quart àlbum d'estudi de Shinhwa Hey, Come On!, va ser llançat amb èxit al llarg d'Àsia, la qual cosa va fer que el grup es fes molt popular a la Xina i Taiwan.
Entre 2001 i 2002, Sud-amèrica va començar a absorbir tot el que arribava des de Corea i la sèrie Un desig en els estels original de 1997, va començar a ser emesa amb èxit a Xile, el Perú i altres països de la zona, però aquests últims dos va ser on més repercussió va tenir, fins i tot es va fundar un club de fanàtics de l'actor Ahn Jae Wook. El 2002, Winter Sonata, produïda per KBS 2TV, es va convertir en la primera sèrie de la regió a igualar l'èxit de Meteor Garden, atraient a un seguiment de culte a Àsia. Les vendes de màrqueting, incloent equips de DVD i novel·les, van superar els 3,5 milions de dolares al Japó. El 2004, el llavors primer ministre japonès, Junichiro Koizumi, va assenyalar que el protagonista masculí de la sèrie era «més popular que jo al Japó». Altres drames coreans llançats en anys posteriors com Dae Jang Geum (2003) i Full House (2004) van tenir nivells comparables d'èxit.
Des de 2002, les tendències de programació en la televisió asiàtica, van començar a sofrir canvis, les sèries sud-coreanes i taiwaneses van començar a omplir cada vegada més hores d'espais anteriorment reservades per a pel·lícules americanes. El gran avanç per al K-pop va arribar amb el debut de TVXQ (2003), SS501 (2005), Super Junior (2005), i altres artistes aclamats que segons un reporter de BBC els va descriure com «famosos a gran part d'Àsia». L'any 2003, el grup de noies Baby VOX va llançar una cançó en xinès, titulada I'm Still Loving You i va encapçalar diverses llistes musicals a la Xina, generant un enorme grup de fanàtics. Tant I'm Still Loving You i el seu posterior senzill en coreà What Should I Do arribaren a obtenir popularitat a Tailàndia. Mentrestant, la popularitat de la televisió coreana va seguir estenent-se per tot el continent. Reportis sobre les dones asiàtiques que viatjaven a Corea del Sud per trobar l'amor, amb un romanç inspirat en drames coreans, van començar a aparèixer en els mitjans de comunicació, fins i tot en el Washington Post.
A Nepal, Bhutan i Sri Lanka, els drames coreans van començar a prendre cada vegada més temps en l'aire als canals de televisió en aquests països amb Winter Sonata i Full House van començar a encendre l'interès per la cultura popular coreana en aquests països. La moda coreana i els pentinats es van convertir en moda entre els joves a Nepal i van donar lloc a un auge en els cursos d'idioma coreà al país, persistint diversos anys després. La cuina coreana va experimentar una onada de popularitat a Nepal amb l'obertura cada vegada més de restaurants coreans al país des de principis dels anys 2000. De la mateixa manera, la cuina coreana també es va fer popular a Sri Lanka i Bhutan amb l'obertura de restaurants per satisfer la demanda en aquests països. A la fi de la dècada de 2000, molts músics taiwanesos havien estat reemplaçats pels seus equivalents de K-pop, i encara que un petit nombre de grups tals com a F4 i Fahrenheit van seguir mantenint bases de fanàtics a Àsia, el públic jove eren més receptius a les noves bandes de K-pop tals com a Big Bang i Super Junior.
Propagació