miniatura|"Pruneres blanques a la primavera" (c.1705-10), per Ogata Kōrin. La pintura està realitzada sota l'estil Yamato-e, utilitzant una tècnica de Tremp d'ou seca que exalta la sinuositat de les línies aconseguint un efecte d'expansió de l'espai que propasa els límits propis de l'obra, i que és típicament japonès. Els patrons i moviments de les línies van influenciar en gran manera el corrent artístic del Modernisme.Piper (2004), p.296 La pintura japonesa (en japonés: 絵画) és aquella que s'ha produït al territori d'aquest país, o per artistes nascuts en el mateix. És una de les més antigues i refinades arts nipones, abastant una àmplia varietat de gèneres i estils. La història en general de l'art japonès, igual que la història de la pintura del Japó és una síntesi extensa i una competició constant entre l'estètica japonesa i l'adaptació d'idees importades de l'estranger. Les primeres referències pictòriques del Japó poden albirar-se en les ceràmiques i murals pintats amb dissenys geomètrics simples del període prehistòric Jōmon. En el període Nara, la dinastia xinesa Tang influenciaria l'estil de la pintura japonesa religiosa i de la cort.
No obstant això, el veritable desenvolupament de la pintura japonesa ocorreria en el període Heian, amb el sorgiment de l'estil tradicionalista nipó denominat Yamato-e, en el qual destaca la pintura sobre rotllos de pergamí coneguda com (emaki), i entre les obres més importants consta la llegenda de Genji Monogatari. Al període Kamakura es perllongaria l'elaboració dels emakis, però amb un enfocament cap a la pintura religiosa, especialment les representacions de Buda Amitābha executades per la secta Shingon. Posteriorment, en l'era Muromachi s'emfatitzaria la pintura monocromàtica en tinta, la qual posseïa una profunda influència de la cultura xinesa i que va ser promoguda principalment pels monjos zen a través de l'estil Sumi-e. En el període Azuchi-Momoyama la pintura decorativa de palaus adquiriria una gran jerarquia, exaltant l'ús de làmines d'or sobre superfícies a gran escala. Aquesta tendència pictòrica va ser patrocinada pels shōguns i va ser categoritzada com l'art oficial per excel·lència d'aquesta classe social. En l'era Edo va florir l'escola de pintura decorativa Rinpa que se centrava en temes tradicionals i va impulsar el renaixement de l'estil Yamato-e. Els seus principals exponents van ser Ogata Kōrin, Tawaraya Sōtatsu i Honami Kōetsu.
A inicis del era Meiji la pintura japonesa va sofrir un canvi profund a causa que el govern japonès va promulgar una campanya d'occidentalització fomentant la pintura Yoga en la qual es promovia un enfocament en la cultura europea. Aquesta tendència va perdre força a mesura que va sorgir un gènere artístic oposat que buscava recuperar les arrels culturals japoneses que s'havien afeblit i que es va denominar Nihonga. Malgrat les diferències estilístiques de tots dos moviments pictòrics, a la fi de l'era Meiji els dos gèneres van iniciar un procés de síntesi.
Cronologia Antic Japó
La pintura al Japó té el seu inici possiblement durant el període prehistòric japonès. Alguns dissenys geomètrics i figures simples es poden trobar traçades sobre la ceràmica neolítica del període Jōmon i a les campanes de bronze o Dotaku del període Yayoi (300 aC – 300).Piper (2004), p.293Hall, Brown i Yakamura (1999), p.93-94 També s'han descobert pintures murals amb dissenys geomètrics i figuratius en nombrosos túmuls pertanyents al període Kofun (300 -700).
Amb la influència de la cultura xinesa al Japó durant el període Asuka, especialment la introducció del sistema d'escriptura kanji, el sistema d'administració governamental, i el budisme, moltes de les obres d'art eren importades al Japó des de la Xina i Corea, motivant la producció de còpies locals molt similars a l'estil pictòric de l'Est d'Àsia.
Període Nara
miniatura|Pintura mural de la tomba Takamatsuzuka. Amb la propagació del budisme al Japó durant els segles i , va florir la pintura amb motius religiosos amb l'objectiu de decorar els múltiples temples construïts per les classes governants. No obstant això, el període Nara es va caracteritzar més per l'art de l'escultura, que per la pintura.
Les pintures més antigues que encara sobreviuen d'aquest període inclouen els murals sobre les parets del temple d'Hōryū-ji a Ikaruga, prefectura de Nara; en les quals s'il·lustren episodis de la vida de Buda, dels bodhisattva, i d'altres deïtats menors.Wada (2003), p.64 L'estil guarda semblança amb la pintura xinesa de la dinastia Sui corresponent a l'època dels Setze Regnes. No obstant això, a mitjan període Nara, es van tornar populars pintures sota l'estil de la Dinastia Tang. Entre aquestes també s'inclouen els murals de la tomba Takamatsuzuka, que van ser realitzats al voltant de l'any 700 aC., i en els quals estan representats cortesans amb togues i símbols de l'astrologia xinesa com el drac (Seiryu), la serp o tortuga (Genbu), el tigre (Byakko) i el fènix bermellón (Suzaku).Ring, Salkin y La Boda (1996), p.461 Aquest estil en particular va evolucionar en el gènere (Kara-e) el qual va romandre en auge durant l'inici del període Heian.Hall, Shively y McCullough (1999), p.410
La majoria de pintures del període Nara són de naturalesa religiosa, i estan executades en gran part per artistes anònims. Una àmplia col·lecció d'art del període Nara es conserva a la casa del tresor Shōsōin, antigament propietat pertanyent a Tōdai-ji, i ara sota el control de l'Agència Imperial.
Períodes Heian i Kamakura
Amb el desenvolupament de la sectes budistes esotèriques de Shingon i Tendaishū als segles VIII i IX al Japó, la imatgeria religiosa, especialment les pintures o representacions de Mandala es van tornar predominants. Nombroses versions de Mandala, en particular el mandala del Món del Diamant i el Mandala de l'Úter van ser creats com a pergamins penjants, i també com a murals per a les parets dels temples. Un cèlebre exemple antic conegut com el Mandala dels dos Mons es troba a la pagoda Daigo-ji, que és un edifici religiós que posseeix cinc nivells d'altura i està situat al sud de Kioto.Ten Grotenhuis (1999), p.87 En particular, el Mandala dels dos Mons està compost per dos pergamins decorats amb pintures del període Heian; no obstant això, avui dia alguns dels detalls pictòrics poden visualitzar-se parcialment, ja que s'han desgastat per l'abrasió i el pas del temps. miniatura|Escena del capítol Azuma-ja del Genji Monogatari, d'estil Onna-e. Amb la contínua evolució del budisme japonès cap al budisme de Terra Pura de la secta Jōdō durant el , un important nou gènere va ser afegit, denominat raigozu, en el qual es representava a Buda Amitābha donant la benvinguda a les ànimes dels fidels al seu paradís occidental. Un popular exemple que data de l'any 1053 jeu en el temple de Byōdō-in, a la ciutat de Uji, en la prefectura de Kyoto, al que també se'l considera una mostra primerenca de l'estil de pintura japonesa Yamato-e Mentre que les pintures Kara-e es basaven en escenes de la vida quotidiana i llegendes xineses, l'estil Yamato-e es caracteritzava per les representacions dels paisatges dels voltants de l'antiga capital del Japó (Kioto) i la il·lustració de la literatura històrica japonesa.
A mitjan període Heian, l'estil de pintura Kara-e havia perdut terrè sent reemplaçat per l'estil Yamato-e, el qual va ser usat inicialment en la decoració de mampares i paravents. No obstant això, l'estil Yamato-e va desenvolupar nous formats (especialment cap a finals del període Heian), incloent el pergamí emaki. El emaki abastava novel·les il·lustrades com la de Genji Monogatari, obres històriques com Ban Dainagon Ekotoba i treballs religiosos. Els artistes e-maki van inventar sistemes de convenció pictòrica amb l'objectiu que les pintures transmetessin el contingut emocional de cada escena. El Genji Monogatari està organitzat en discrets episodis, mentre que el més vivaç Ban Dainago Ekotoba empra una il·lustració narrativa contínua, emfatitzant el moviment actiu de figures mitjançant l'ús de pinzellades ràpides i lleugeres, en colors vibrants. Un altre exemple famós que manté aquest estil pictòric és la pintura del pergamí del Setge del Palacio Sanjō. miniatura|Un exemple de la pintura Otoko-e, al qual està representat un setge nocturn al palau Sanjō. Els emaki també van servir com uns dels primers i grans exemples dels estils pictòrics Otoko-e (pintures d'homes) i Onna-e (pintures de dones). Hi ha moltes diferències subtils entre els dos estils que tenen l'objectiu de captivar les preferències estètiques dels gèneres. No obstant això, són més notòries les diferències temàtiques. En l'estil Otoko-e generalment es representa esdeveniments històrics, particularment batalles. No obstant això, el Onna-e es fonamenta en el pergamí de la Llegenda de Genji, emfatitzant tòpics sobre la vida a la cort, especialment les dames de la cort, i temes romàntics.Mostow, Bryson y Graybill (2003), p.25-34
Aquests gèneres artístics van continuar en vigència al Japó a través del període Kamakura, durant els anys 1180 a 1333. Així mateix, es van continuar produint emakis de diversos tipus; no obstant això, el període Kamakura es va caracteritzar primordialment per l'art escultòric, en comptes de la pintura. La majoria de pintures en els períodes Heian i Kamakura eren de naturalesa religiosa, i van ser executades per un vast nombre d'artistes anònims.Hall, Shively y McCullough (1999), p.409-410Treat y Coburn (1981), p.112-115 No obstant això, en l'època Kamakura van sobresortir les pintures realitzades per la secta Shingon de les diverses manifestacions de "Buda Amitābha" (que significa, Llum infinita completament conscient), i les quals generalment han estat propietat dels temples budistes o pagodes. Aquestes obres pictòriques eren executades en fons foscos, i les figures religioses eren realçades amb pa d'or, utilitzant una tècnica molt popular en aquest temps denominada Kirikane. D'aquesta manera, amb el propòsit de promoure les arts plàstiques, la secta Shingon va establir que, «el culte de la divinitat no deu i no pot estar dissociat del culte de la bellesa, i de l'art; per tant, ha de ser una part integral de la religió».Fabens Kelley (1931), p.80
Període Muromachi miniatura| realitzat per Hasegawa Tōhaku. Durant el el desenvolupament dels monestirs zen a les ciutats de Kamakura i Kioto va tenir un gran impacte sobre les arts visuals. Un auster i monocromàtic estil de pintura en tinta anomenat Sumi-e va ser introduït al Japó a través de la influència de les dinasties xineses Song i Yuan, reemplaçant els pergamins policroms del període anterior. Malgrat la introducció d'aquest nou moviment pictòric, en aquesta època es van continuar realitzant els retrats religiosos denominats Chinsō, els quals estaven pintats amb una àmplia paleta cromàtica i van ser plasmats principalment pels monjos zen.Levine (2005), p.21-22 Un típic exemple és el retrat realitzat pel pintor i sacerdot Tsung-kao (1089-1163), en el qual es representa al monjo llegendari Kensu (En idioma xinès, Hsien-tzu) al moment que va adquirir la il·luminació divina.Brinker (1995), p.78 Aquest tipus de pintura era executat mitjançant pinzellades ràpides i amb mínim detall, per aconseguir un efecte de profunditat, distància i grandesa.Priest (1953), p.202