La història d'Egipte narra els esdeveniments que han tingut lloc a Egipte des dels primers habitants fins a l'actualitat. Els primers pobladors d'Egipte van arribar als afores del riu Nil, un conglomerat d'aiguamolls i focus de paludisme, escapant de la desertització del Sàhara. Les primeres comunitats van fer inhabitable el país, i es van estructurar en regions anomenades nomós. Passat el temps i després d'èpoques d'acords i disputes els nomós es van agrupar en dues protonacions, l'Alt Egipte i el Baix Egipte, per quedar finalment unificats per Ra cap a l'any 3100 aC, considerat pels antics egipcis el primer faraó. miniatura|Delta del Nil, on es desenvoluparà la cultura de l'antic Egipte Prehistòria Després de la progressiva retirada de les glaciacions, es van incrementar els pasturatges i les diverses poblacions indígenes van anar concentrant-se després del procés de desertització del Sàhara. Existien diverses cultures indígenes identificables pels seus diferents utensilis, objectes ceràmics i ritus funeraris.
El Neolític que comença a Palestina cap al 9000 aC, arribarà a Egipte cap a l'any 5000 aC. Les crescudes del riu Nil a conseqüència de les pluges en les seves fonts i les torrenteres d'argila procedents d'Etiòpia van donar lloc a riques i fèrtils terres de llim. Es pensa que cap al 4000 - 3500 aC va existir una unificació del territori a través de les prèvies comunitats locals, els nomós: el Baix Egipte, les principals ciutats del qual eren Buto i Sais, i l'Alt Egipte amb la capital a Hieracòmpolis, adoptant com a principal divinitat a Horus.
Conquistat el delta del Nil, cap al 3000 aC, Narmer, procedent de Tinis, serà considerat pels epígons de Manethó el fundador de la primera dinastia faraònica.
Història antiga: l'imperi faraònic
Fins a la tercera dinastia, amb Djoser, no trobem un domini de l'art i l'arquitectura monumental en pedra, en el denominat Imperi Antic. D'aquesta data són les tres colossals piràmides de Seneferu, la Gran piràmide de Gizeh atribuïda a Kheops (Khufu) per Heròdot, amb la inestimable ajuda de la seva filla, així com la de Khefrén i Micerí (Menkaura) en la quarta dinastia. La capital s'estableix a Memfis i el període de major esplendor econòmica se'n va desenvolupar a partir del 2400 aC amb la cinquena dinastia. El comerç és fonamental: el blat es canvia per fusta de banús, or i espècies. L'artesania va gaudir d'un gran auge.
Extensió de l'imperi Posteriorment es viu un període de descentralització, en el qual s'arriben a formar petites dinasties territorials fins a l'aparició dels prínceps de Tebes, que tornen a unificar el país i creen l'anomenat Imperi Mitjà, que durarà fins al 1700 aC. En aquest moment el país s'estén des de les primeres cascades del Nil (Regne de Cuix) fins al mar Mediterrani, amb una gran influència en tot l'Orient i nord d'Àfrica.
miniatura|esquerra|Gran piràmide de Giza en una targeta postal del
Augmenta la producció agrícola i cap al 1990 aC, sota el faraó Amenemhat I, s'arriba al màxim desenvolupament territorial i econòmic. En el 1830 aC es restableix el primer pla de regadius en el Baix Egipte, que garantirà en el futur reserves d'aigua que permetin els cultius en l'estació seca.
Al final d'aquesta etapa es produeix la penetració dels hicsos des de Palestina, que s'instal·len al delta i s'apoderen del govern amb les seves pròpies dinasties, encara que Kus i Tebes romanen independents; no van ser expulsats fins al 1550 aC per Ahmose, amb qui comença l'Imperi Nou. Amb el faraó Amenhotep I, cap al 1500 aC, l'imperi recobra la seva importància, tot i els greus costos que havia suposat l'enfrontament amb les tribus palestines. És el moment en el qual es produeix una extensió de l'imperi, en què gran part de Cuix queda sota el poder autocràtic del faraó, així com bona part de Síria i la ribera occidental de l'Eufrates pel nord. No obstant això, la força dels hitites farà perdre bona part dels dominis del nord i mantindrà en escac l'imperi, igual que els libis amenaçaven per l'est i el sud. Amb Ramsès II es produeix l'última època de poder absolut dels faraons. Després li succeïx un període caracteritzat per la gran influència i poder dels summes sacerdots d'Ammon, fins a tal punt que al voltant del 1000 aC dues dinasties es reparteixen el control de l'imperi, amb la presència de Tebes dels sacerdots d'Ammon com a hereus i governadors independents, amb el suport ocasional dels libis.
El procés de descentralització és imparable, s'hi arriba a comptabilitzar fins a vint regnes diferents, governats pels nomarques, absolutament independents a les portes del 800 aC. Els enfrontaments entre aquests eren constants fins que en el 715 aC, Shabaka, procedent de Kus, va tornar a unificar sota el seu comandament bona part dels nomós i va reincorporar-hi Cuix, que duia 500 anys d'independència.
Període tardà Això no va posar fi als processos desestabilitzadors procedents dels assiris al Nord i els etíops al Sud. L'avanç de l'Imperi Persa cap al 520 aC sota el guiatge del rei Cambises II va acabar d'ajudar a declinar definitivament l'imperi faraònic i la dependència d'Egipte per primera vegada de reis estrangers. Però seria Alexandre el Gran qui, en el 332 aC, acabaria per conquistar el país.
Dominació grega Egipte va caure sota la influència de la cultura grega amb la mera presència durant menys d'un any d'Alexandre el Gran, que va modificar completament l'organització persa i es va fer nomenar com a faraó. Mort Alexandre, el general macedoni Ptolemeu I Soter es proclama rei el 306 aC d'acord amb el repartiment realitzat pels mateixos generals alexandrins. miniatura|El far d'Alexandria en dues monedes encunyades durant l'època d'Antoní Pius o Còmmode
Ptolemeu i els seus hereus instauren un model semblant al faraònic, la dinastia Ptolemaica, amb clara divisió en castes que es distribuïxen els treballs en funció del seu origen: grecs, jueus, etc., prohibint els matrimonis mixts. El regne segueix dividit en nomós i s'exercirà una veritable autocràcia amb un ferri control sobre totes les matèries, especialment la producció agrícola i amb sistemes d'arrendaments per a l'explotació, atès que la terra era del faraó. Es va establir el contingent d'exportacions necessàries per any i es va centralitzar l'activitat creditícia en una sola entitat financera propietat de la corona. En el terreny militar s'enfrontaran amb l'expansió a Síria, però la creació d'Alexandria convertirà Egipte en un país amb clars interessos en el Mediterrani. Així es conquista Xipre i altres illes gregues, i s'estableixen ports a la riba nord del mar.
No obstant això, la manera d'explotació territorial i personal no farà estendre entre els milions d'egipcis que poblen el país un sentiment de pertinença al món hel·lenístic. Les revoltes seran constants i els enfrontaments evidencien una manifesta ruptura entre els dirigents i la ciutat d'Alexandria d'una banda (que alberga només un 4% del total de la població del país), i la resta per una altra. La figura de Cleòpatra VII, enfrontada dinàsticament a Ptolemeu VIII Evergetes II, a pesar del romanç literari de la seva història personal amb els generals romans, no fa sinó accentuar la decadència de la dinastia, que és derrotada decisivament en la batalla d'Àccium l'any 31.
La dominació romana Vegeu l'article principal Egipte (província romana) Després de la mort de Cleòpatra, Egipte va esdevenir part de l'Imperi Romà com a província Aegyptus, governada per un prefecte nomenat per l'emperador entre els Magister equitum i no entre els senadors, per prevenir les interferències del Senat. El principal interès dels romans en Egipte fou la tramesa de cereal a la ciutat de Roma. Per aconseguir-ho, l'administració romana no va canviar el sistema de Ptolemeu de govern, encara que els romans van reemplaçar-ne els grecs en els llocs principals, però en la resta de llocs van continuar, i el grec era l'idioma de l'administració a excepció dels llocs més importants. A diferència dels grecs, els romans no es van establir en grans quantitats. La cultura, educació i vida cívica van mantenir-se gregues durant la dominació romana. Els romans, com els Ptolemeus, respectaven i protegien la religió i costums egipcis, tot i que el culte estatal i a l'emperador s'hi va anar introduint gradualment.
El prefecte es converteix en la màxima autoritat, depenent només de l'emperador. Les castes establertes per la dinastia Ptolemaica es mantenen i encara es reforcen, amb la divisió del treball que preval en grecs i jueus i, ara, en els ciutadans romans. Els tributs en espècie, sobretot el blat, seran font important per a Roma. El cristianisme ortodox copte és, d'acord amb la tradició, la forma original i autòctona del cristianisme que l'apòstol Marc va establir a Egipte el primer o tercer any del regnat de l'emperador Claudi (41/42 o 43/44). La cristianització de la metròpoli s'estendrà en la seva conquesta d'Egipte i el nou territori de l'imperi veurà ascendir el clergat cristià -especialment al patriarca d'Alexandria- als llocs més alts dintre de la nova societat.
L'Imperi Romà d'Orient instal·lat a Constantinoble serà el successor de Roma a partir del 395. La creació de latifundis a conseqüència de la crisi productora del s'accentua en aquest període amb grans concentracions de terres a les quals no és aliena l'Església catòlica. L'Imperi Romà d'Orient mantenia una forta presència militar amb la flota a Alexandria, però això no va ser obstacle perquè en el 618 l'Imperi persa fes una incursió en territori egipci fins que definitivament el Califat omeia conquistés el 639 el país.
Els àrabs i la introducció de l'islam
La penetració àrab a Egipte es va produir en el 639, expulsant els romans d'Orient. És el moment que d'una petita fortificació militar naixerà el Caire (al-Kahira, 'la Victoriosa') i que ja el 969 serà reconeguda com una de les ciutats més importants del món.
L'arribada dels àrabs va suposar canvis en el sistema impositiu: es gravaren millor les rendes i les activitats comercials; l'administració i el govern foren molt més sanejats i en l'agricultura s'incorporen noves tècniques de regadiu que van multiplicar per dos el terreny cultivable. Alexandria manté la seva importància estratègica i comercial i el Caire creix espectacularment. No obstant això, bona part dels beneficis derivats de la bona gestió acaben en mans dels sultans a Bagdad o Damasc.
Durant els primers 300 anys d'incursió de l'islam, es va mantenir un equilibri amb les religions ja presents al territori: el cristianisme, el judaisme i l'Ésglésia copta. Però la nova religió islàmica va anar guanyant adeptes entre els egipcis fins a convertir-se clarament en la religió oficial; impregnà la manera de vida de tota la societat i en quedà la resta en minoria.
miniatura|esquerra|Caiguda de Jerusalem durant la Primera croada el 1099 Cap a l'any 1010, el Caire havia superat Bagdad en importància, i l'Imperi musulmà s'estengué des de Síria i la península Aràbiga fins a l'actual estat espanyol i Portugal. Egipte controlava la porta cap al comerç d'Àsia i els ports orientals del Mediterrani, no sols Alexandria, sinó també els siris. Des d'aquí mantenia el comerç amb la zona occidental de Barcelona i València fins al . Aquest paper protagonista el va reforçar quan van fer acte de presència les dinasties fatimites, que provenien del Magrib, i els mamelucs. La seva posició estratègica va fer necessari que s'enfrontessin amb els croats cristians i l'Imperi Mongol.
En els moments finals del Califat Fatimita el país estava en crisi, amenaçat pels croats, que havien ocupat Ascaló i atacaven la frontera aliats amb els romans d'Orient, així com en guerra civil pels diversos aspirants al càrrec de visir.