miniatura|El Balaitús, Pico os Moros en aragonès, és una deïtat de la mitologia aragonesa La mitologia aragonesa és el llegendari que s'ha explicat durant generacions a l'Aragó. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en personatges singulars o a explicar l'existència de construccions i particularitats locals. Com a representació cultural, la mitologia aragonesa és una manifestació més de la cultura de l'Aragó.
La mitologia aragonesa s'ha difós i conservat especialment a l'Alt Aragó, sobretot a causa de l'aïllament propi de la zona, amb prou feines poblada i envoltada de les altes muntanyes dels Pirineus. A causa d'això, tot i que les creences de la regió presenten una sèrie de característiques pròpies, fruit de la diferenciació cultural, hi ha nombrosos punts de contacte i similituds amb les cultures limítrofes, totes elles d'arrel pirinenca. No debades, com a escissió històrica que fou de l'antic Regne de Navarra, l'antic Comtat d'Aragó és una regió de fortes arrels basques (l'èuscar s'hi va mantenir fins a èpoques recents) i això fa que moltes tradicions i éssers propis de la mitologia basca s'hi hagin mantingut gairebé inalterats (és el cas, entre d'altres, del Basajarau-Basajaun, les lanias-laminak, la Mariuena-Mari i el cuatrefuellas-lauburu), mentre que la proximitat amb Catalunya ha fet que la zona presenti també tradicions compartides amb la mitologia catalana (vegeu, per exemple, els diablerons-minairons, les moras-dones d'aigua i el tizón de Navidat-tió de Nadal).
Paganisme pirinenc Entre les antigues creences aragoneses que han sobreviscut malgrat la romanització i la cristianització, compartides pels habitants d'àmplies zones dels Pirineus –des del País Basc a Catalunya–, s'hi troben mites sobre déus identificats amb muntanyes com ara l'Aneto, gegants (en aragonès, Chigants o Homes Granizo 'homes grans, colossals') com ara Chuan Ralla o el Chigant de Muyed, moros constructors de dòlmens, Filaderas (deesses filadores gegantes), la bona deessa Mariuena o la creença en númens de la natura com ara genis, follets i fades. Són també abundants les llegendes sobre dracs, pantasmas, bèsties i monstres, moras encantades que remeten a les encantades o dones d'aigua catalanes i, en alguns casos, a les encantades ibèriques, bruixas i bruixons –que són alhora presents en nombroses zones de l'antiga Corona d'Aragó i el País Basc– i altres mites.
Dins aquest conjunt de creences ancestrals pirinenques cal situar també altres tradicions aragoneses compartides amb Catalunya, sovint lligades al canvi d'estació associat amb el solstici d'hivern, com ara el tió de Nadal, conegut allà com a tizón, tronca o toza de Nadal (o Navidat), o l'Home dels nassos, a l'Aragó anomenat Home dos 365 nasos.
El procés de recuperació i normalització de l'aragonès en els darrers anys ha permès que molts d'aquests personatges mitològics s'hagin identificat amb els seus noms propis: Home Granizo, Mariuena, Fada, Laina, Muller d'Augua, Bruixa, Cazataire Malaito, Basajarau, Encante, Lacuerco, Menutos, etc.
Mariuena miniatura|upright|Idealització de la Mari basca
Mariuena (sovint pronunciat Marigüena), coneguda també com a La Bona Mari, Marguana, Mari Castaña, La Mare, La Filadera o La Teixidora, és una deessa femenina anàloga a la Mari de la mitologia basca. En l'imaginari popular aragonès és una deïtat bondadosa, d'aquí el nom ("Mari (b)uena" 'Mari bona').
Es tracta d'una deessa de la natura i de la fertilitat que representa la Mare Terra i és alhora una deessa tel·lúrica i maternal, guia dels esperits, dels morts i d'altres éssers. Mariuena és la guardiana de la vida i del destí dels éssers vius, per això també se l'anomena la Teixidora del Destí. En algunes llegendes es diu que té tres aspectes que representen el cicle de la natura: jove, adulta i vella; per aquest motiu també se l'anomena les "Tres Buenas Fadas" o les "Tres Serols" ('tres germanes').
El Buco
El boc, anomenat en aragonès de diverses maneres segons la zona (boc, boque, bosc, box, crabon o cabrón) però, especialment, buco, és la representació d'una deïtat masculina present a tot Europa i semblant a l'akerbeltz de la mitologia basca. El Buco, igual que Mariuena, és un déu de la natura i de la fertilitat. Se'l representa com a guardià dels boscos, els prats i els animals. També és un símbol de la força, el poder vital i la virilitat i, per això, la figura del Buco és protagonista en moltes festes populars, com és el cas de les Trangas al Carnaval de Bielsa.
miniatura|upright|Un boc negre a El aquelarre de Francisco de Goya (1798) Segons la tradició aragonesa, el Buco té poders sobre altres esperits, pot provocar tempestes i té dots curatius i benèfics sobre animals, persones i altres éssers vius. Per això, antigament era costum a moltes cases criar un boc negre en representació d'aquesta divinitat, per tal d'impedir que el bestiar fos atacat per malalties o el maldau ('mal dat', maledicció) de les bruixes.
El Buco solia ser invocat per les bruixes, que li feien ofrenes d'ous i pa per tal que aquests béns no faltessin a les cases. El lloc on es feien aquests rituals era un prat, conegut com a Lanna del Boc (lanna o landa val per 'erm, camp abandonat'). En basc, aquest prat es coneixia com a akelarre (d'aker 'boc' i larre 'prat'), un nom que es va fer universalment conegut arran de la persecució de les bruixes de Zugarramurdi i que va esdevenir el nom per antonomàsia dels aplecs de bruixes en moltes llengües: "aquelarres".
En imposar-se el cristianisme, es van intentar erradicar les antigues creences i es va començar a identificar el Buco i els bocs en general amb les forces malèfiques i el diable.
Lainas
Les lainas són l'equivalent aragonès de les laminak o lamiak basques. Com al País Basc, són tingudes per éssers mitològics amb forma de dona, però amb parts del cos, com ara els peus, d'animal. Semblen també estar relacionades amb les làmies gregues. Les lainas viuen en plena comunió amb la natura, sobretot als ibons, fonts i rius (per tant, és possible que algunes moras aragoneses fossin originalment lainas). Tant poden ser bones com dolentes: Mentre que a Boltanya es parla de dues lainas emmetzinadores, a Aineto n'hi vivien unes altres de benefactores.
A la val d'Onsera de la serra de Guara, les lainas podien parlar amb els óssos i tenien els peus palmats com les potes de les oques, característica comuna amb les laminak basques.
Antigament, a molts llocs de l'Aragó, es penjaven tota mena d'amulets a les portes de les cases per tal de defensar-se dels éssers malèfics. Moltes vegades, els amulets eren parts d'un animal, cosa que podria anar adreçada a éssers com les lainas, que no podrien sofrir veure una part del seu cos mutilada a la porta en qüestió.
Homes granizos miniatura|Chuan Ralla, un dels gegants mitològics més coneguts a l'Alt Aragó Són els antics pobladors del Pirineu, gegants relacionats amb les muntanyes pròpies, protagonistes d'antigues llegendes. Segons la mitologia aragonesa, totes les muntanyes contenen un esperit. Aquests esperits es poden fer visibles i per això es converteixen en homes granizos, gegants de pedra.
Al llarg de tot el Pirineu i Prepirineu, són moltes les històries que expliquen la vida d'aquests gegants, que de vegades es dediquen a cridar i grunyir des del fons de les muntanyes, on les veus dels homes granizos s'amplifiquen com en una caixa de ressonància i atemoreixen els habitants de les valls properes.
El Basajarau
A les valls d'Ansó, Tena i Broto es coneix, respectivament, com a Basajarau, Bonjarau o Bosnerau un personatge mitològic que no és altre que el Basajaun basc. Conegut també com al "Sinyor d'as selvas" (Basajaun és 'Senyor del bosc' en basc), és un homenot pelut, amb una cabellera que li cobreix l'esquena, que ajuda i protegeix els pastors i ramats de les tempestes i les feristeles. Si els ramats el senten, el saluden tot fent sonar l'esquella.
Quan va pels boscos deixa unes estranyes petjades: en una s'hi pot reconèixer un peu humà, mentre que l'altra és rodona com la soca d'un arbre. La tradició diu que, com els dimonis, el Basajarau es va quedar coix després de perdre la guerra al cel i caure a la Terra.
Bruixeria miniatura|upright|El Llibre de Sant Cebrià en una edició castellana dels volts del Les bruixes, que reben diferents noms en aragonès, especialment bruixa o broixa (els bruixots, bruixo o bruixon) han tingut especial rellevància al llarg de tota la història i la mitologia aragonesa. En la majoria de casos, els practicants d'aquest antic culte eren dones. Aquestes bruixes eren demonitzades i temudes per gran part de la població a causa de les llegendes que suscitaven i per la por de rebre'n el maldau. Tot i així, sovint aquestes dones eren en gran part sanadores, llevadores, posadores d'ossos i "saludadores" (sanadores que guarien la ràbia) locals que coneixien les propietats medicinals de les plantes i dels animals en benefici de les persones, el bestiar i les collites.
A l'Aragó, era comú el bruixot o bruixa individual més que no pas participant en ritus col·lectius. En uns casos, atenien una clientela i en altres simplement se'ls suposava capaços d'haver fet o provocat determinats successos o accions, com ara guarir malalties, la mort d'algú, possessions diabòliques, incortamientos (una mena de maledicció que impedia uns nuvis consumar el matrimoni), metamorfosi en determinats animals, danys als camps, plagues, sequeres i pedregades. Les tempestes més perjudicials eren atribuïdes a les bruixes. També se les considerava causants d'accidents i capaces de fer prediccions i endevinacions. Ja que podien fer el mal, també podien tallar-lo i, lògicament, se'n volia el suport en molts casos.
Gran part dels coneixements de les bruixes i bruixots, a més de la transmissió oral dels uns als altres, es propagaven a través de llibres i papers màgics. De tots aquests escrits, el Llibre de Sant Cebrià n'era el més popular. Se'l coneixia també, segons les comarques, com a Libro d'as Bruixas, Libro Verde o, simplement, O Libro (també O Libret). Se li atribuïen propietats pel fet del seu misteriós contingut i la gent assegurava que si s'intentava cremar o destruir, el llibre desapareixia o repel·lia les flames.
Bruixes i bruixots coneguts Hi va haver nombroses bruixes i bruixots que es van fer famosos a l'Aragó ja des de l'edat mitjana i fins al tombant del . Entre d'altres:
Amaría d'Arbués Catalina Aznar Cristineta d'Alcoleya Glaudonetas Gracia Bielsa Gracia de Valle Guirandana de Lai Martina Gen
Maut Narbona d'Arcal Pedro Arruebo Pedro de Ysabal Tía Casca Tía Galga Tía Picolla Urganda
Conventícoles miniatura|esquerra|La Cueva de las Güixas de Villanúa Anàleg a l'akelarre de les bruixes basques, la conventícola era la reunió de les bruixes aragoneses. A les conventícoles s'hi ballava, s'hi feia la Danza de la Ronda i s'hi homenatjava les diferents divinitats i númens femenins, com la Mariuena, o masculins, com el Buco. Aquestes reunions secretes es feien durant nits especials de l'any, en relació amb el cicle agrícola i s'acabaven abans del cant del gall.
Són molts els pobles on hi ha algun lloc on es reunien les bruixes, uns llocs que podien ser coves, boscos o barrancs. A la Val d'Echo hi ha la "Cova de les Bruixes"; a Castiello de Jaca, "La Cresta" i l'"Era de les Bruixes"; a la Vall de Tena hi ha un "Bosc de les Bruixes"; a Gavín (Biescas) la "Caseta de les Bruixes" i també a Biescas, al costat del barranc d'Arratiecho, hi ha una caseta anomenada "de les Bruixes". Però la més important d'aquestes localitzacions era la Cueva de las Güixas de Villanúa, una mena de Zugarramurdi aragonès.
Com s'ha dit, els llocs on es desenvolupaven aquestes reunions o conventícoles es coneixien com a Lanna del Boc i per tal d'anar-hi es feien servir ungüents i conjurs com els següents:
Llegendes