miniatura|El llibre de les divines obres, de Hildegard von Bingen. La literatura medieval és un ampli període literari que inclou totes les obres literàries escrites a Europa i arreu durant l'edat mitjana. Abraça aproximadament el miler d'anys que van de la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476 fins a l'inici del Renaixement italià (a finals del ). La literatura d'aquesta època es compon de textos religiosos i laics. Igualment com en la literatura moderna, ofereix un ampli camp d'estudi, en un espectre que va del sagrat més seriós al profà més exuberant, i tot el que queda entremig. Atesa aquesta amplitud de temps i espai en l'objecte d'estudi, normalment no resulta fàcil parlar de literatura medieval en termes generals sense caure en simplificacions exagerades i, per aquest motiu, se sol caracteritzar pel lloc d'origen, per la llengua o pel gènere.
La literatura de l'edat mitjana és, en primer lloc, la de l'elit feudal i en reflecteix els ideals: pietat, fidelitat i valor. En aquell temps, el sistema feudal estructura la societat i això es veu en la literatura: abunden les escenes de guerres, la fe cristiana hi és omnipresent. Tanmateix, a partir de finals del , els burgesos aconsegueixen, gràcies a l'impuls de la manufactura, privilegis econòmics i jurídics que poden competir amb els poders senyorials. Aleshores apareixen noves formes, més satíriques o més líriques, com la poesia dels segles i , hereva de la poesia cortès.
La majoria d'autors d'aquest període resten desconeguts. L'anonimat no es deu només a la manca de documents disponibles, també es deu al concepte del paper de l'autor, totalment diferent de la noció d'avui dia (hereva del romanticisme). Els autors medievals fan referència contínuament a la literatura antiga i als Pares de l'Església, i mostren una tendència a donar forma o embellir històries conegudes, més que no pas a inventar-ne de noves. Fins i tot quan n'inventen, solen adjudicar l'obra a tercers il·lustres o imaginaris. Així és que es desconeix el nom dels autors d'obres cabdals de l'edat mitjana. El nom de l'autor només comença a interessar a partir del .
Al comença un afany notable per la lectura, la que podem anomenar "burgesa", constituïda per jutges, notaris o clergues, i fins i tot artesans, comptables o mercaders. Alguns d'aquests llibres són copiats pels mateixos usuaris en escriptura cursiva. També hem d'afegir les pastorals dels ordes mendicants (franciscans, dominicans, etc.) que divulguen el llibre de devoció privada: les pregàries o les vides de sants. La lectura, doncs, es converteix en un fet privat.
Una característica generalitzada en tota l'edat mitjana és l'al·lusió constant a l'auctoritas. "Quan l'autor escriu, recorda i reprèn allò que un altre ha dit abans, per tant, els medievals fan servir molt la citació, una tècnica d'argumentació, però, a la vegada també és un estadi de textualitat, ja que s'incorpora al relat una altra veu".
Majoritàriament, els textos conservats queden lluny de la versió original de l'obra, ja que es tracta o bé de la transcripció dels texts declamats o cantats, o bé de la còpia de textos ja transcrits. En el transcurs de la difusió oral d'una obra, la "fidelitat" a l'autor, sovint anònim, esdevé aleatòria. D'altra banda, els copistes dels monestirs es permeten modificacions allà on els sembla pertinent. Un cop creats, els textos romanen oberts: cada nou contista o copista n'esdevé coautor en modificar-lo segons el seu propi gust o les modes de l'època.
La literatura medieval gaudia de mala reputació en els segles i . En el Renaixement, per exemple, era vista com a "tenebrosa", "obscurantista", "bàrbara", etc. En el , els romàntics la redescobreixen i n'aprecien el valor. Avui dia continua llegint-se i interpretant-se. Els mites que va crear aquesta literatura continuen funcionant com a font d'inspiració (per exemple el de Tristany i Isolda, fundador de la concepció de l'amor occidental).
Introducció Es denomina literatura medieval a tots aquells treballs escrits principalment a Europa durant l'edat mitjana, és a dir, aproximadament durant els mil anys transcorreguts des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, fins als inicis del Renaixement a la fi del . La literatura d'aquest temps estava composta bàsicament d'escrits religiosos, concepte ampli i complex, que abasta des dels escrits més sagrats fins als més profans. A causa de la gran amplitud espacial i temporal d'aquest període es fa difícil parlar de la literatura medieval en termes generals sense caure en simplificacions. Per això, és més adequat caracteritzar les obres literàries pel seu lloc d'origen, el seu llenguatge o el seu gènere.
Al , en un context decisiu dins el període medieval i històric, amb transformacions rellevants en tots els àmbits socials i econòmics, així com institucionals, jurídics i culturals. Fou un segle de progrés i benestar, de diversitat cultural multipolar i interaccional, però també de crisi, conflicte i tensió que la literatura sabé plasmar òptimament. Influenciant de la cultura fou el catarisme fins a la seva eliminació promoguda per la corona francesa i el papat, amb l'objectiu d'aturar una església paral·lela a l'oficial que estava resultant una força de summa importància en l'àmbit polític, cultural i literari de l'època en certs indrets europeus, assolint molta rellevància a Catalunya.
Anonimat Una gran quantitat d'obres pertanyents a la literatura medieval són anònimes. Això no és degut únicament a la falta de documents d'aquest període, sinó també al fet que el paper que jugaven els autors en aquella època difereix considerablement de la interpretació romàntica del terme en l'actualitat. Els autors medievals estaven sotmesos sovint als escriptors clàssics i als Pares de l'Església Catòlica, i tendien a reescriure històries, que havien sentit o llegit, de forma embellida, més que a crear històries noves. I fins i tot quan creaven una nova història no sol quedar clar qui era l'autor, ja que atribuïen certes idees a altres llibres d'altres autors. Això fa que el nom dels autors individuals sigui poc o gens important i per això, els grans treballs de l'època mai són atribuïts a una persona en concret.
Literatura religiosa miniatura|La Summa Theologiae de Sant Tomàs d'Aquino. Els treballs relacionats amb la teologia van ser el tipus de literatura dominant al llarg de l'edat mitjana; el clergat catòlic era el centre intel·lectual de la societat en aquesta època, raó per la qual la seva producció literària va ser, amb diferència, la més productiva.
Nombrosos himnes d'aquesta època han sobreviscut al pas del temps, tant litúrgics com paralitúrgics. La litúrgia en si mateixa no estava establerta i nombrosos missals competien i al·legaven concepcions individuals de la missa. Certs estudiosos religiosos com Anselm de Canterbury, Sant Tomàs d'Aquino i Pierre Abélard van escriure llargs tractats sobre teologia i filosofia, tractant de reconciliar els ensenyaments dels autors grecs i pagans romans amb les doctrines de l'Església Catòlica. Les hagiografies, o les vides dels Sants, també van ser escrites principalment durant aquest període, a manera d'estímul per al devot i d'advertiment per a la resta.
miniatura|Els cavalls amb cap de lleó, Apocalipsi de Saint-Sever. La Llegenda àuria de Jaume de Voràgine va aconseguir tal popularitat que, en el seu temps, va ser probablement llegit més sovint que la Bíblia. Sant Francesc d'Assís va ser un altre prolífic poeta i els seguidors de la seva ordre, els franciscans, solien escriure poemes com una expressió de la seva pietat. Les obres Dies Irae (Dia de la Ira) i Stabat Mater (Estava la Mare) són probablement dues dels millors poemes llatins en matèria de religió. La poesia goliàrdica (estrofes de quatre línies de versos satírics) va ser una forma d'art utilitzada per alguns clergues per expressar el seu desacord en algun tema. L'únic escrit religiós àmpliament estès i no escrit per clergues van ser els jocs misteriosos: perdent amb el temps promulgacions simples del tableaux d'una escena bíblica sola, cada acte religiós es va convertir en l'expressió del seu poble dels esdeveniments crucials en la Bíblia. El text d'aquestes obres teatrals normalment era controlat per les confrarias locals, i les actuacions religioses eren dutes a terme regularment en dies festius determinats, sovint durant tot el dia i part de la nit.
Durant l'edat mitjana, la població jueva resident a Europa també va produir un cert nombre d'escriptors destacats. Maimònides, nascut en Còrdova (Espanya), i Rashi, nascut a Troyes (França), són dos dels més coneguts i que més influència van tenir d'entre els autors jueus.
Literatura profana miniatura|Primera pàgina del Beowulf. La literatura laica en aquest període no va ser tan productiva com la literatura religiosa encara que gran part del material ha sobreviscut i posseïm avui una gran quantitat d'obres de l'època, crítica amb la corrupció del clergat.
El naixement d'un nou tipus de literatura en l'època medieval pot exemplificar-se en el canvi de sentit de la paraula “romanç” (en francès roman). Si al principi es va tractar de traduir a les llengües romàniques (mettre en roman) textos llatins tant clàssics (“matèria antiga”, o reescriptures de l'Eneida, d'Ovidi, Estaci i uns altres) com a hagiografies o cròniques històriques, en deixar de costat les fonts clàssiques i inspirar-se en tradicions orals, va sorgir l'expressió emprendre un roman, escriure, crear, un romanç. El nou sentit de la paraula com a substantiu indica la creació d'un nou gènere.
Les tradicions orals esmentades fan referència a l'anomenada matèria de Bretanya, sorgida d'un fons de mites reelaborats per la cultura normanda de parla francesa que s'estenia per França i les illes britàniques. Encara que el concepte d'historicitat era difús en aquesta època, i es considerava tan real a Èdip com a Carlemany, les històries dels antics reis bretones, juntament amb les llegendes que els envoltaven, no posseïen l'autoritat (autorictas) de la cultura clàssica o la història eclesiàstica, i per tant, els autors de l'època van poder apoderar-se d'aquesta matèria i reinterpretar-la més lliurement. És possible que la petita i mitja noblesa s'ensenyorís d'aquesta mitologia com a oposició a la cultura eclesiàstica oficial, identificada amb l'alta noblesa. Li serviria per desenvolupar els valors de la cavalleria, amb la qual s'identificava, i podria utilitzar-la més lliurement, en no tenir uns orígens fixats.
El tema de lamor cortès va cobrar importància en el , especialment en les llengües romanç, principalment el francès, el castellà, l'occità, el gallec i el català, i en les llengües gregues, on els cantants ambulants — els trobadors — es guanyaven la vida amb les seves cançons. Els escrits dels trobadors solen anar associats a l'anhel no correspost, però no sempre és així, com es pot veure en la Alborada. En Alemanya, el Minnesänger va continuar la tradició dels trobadors.
miniatura|Manuscrit del Cant dels Nibelungs (v. 1220). A més dels poemes èpics típics de la tradició anglo-germànica, com el Beowulf o el Cant dels Nibelungs, altres poemes èpics inclosos dins dels cants de gesta com el Cantar de Mio Cid, la Cançó de Rotllan i el Digenis Acritas, que tracten sobre la Matèria de França i les cançons acrítiques respectivament, i els enamoriscaments cortesos a la manera de la cortesia romanç, que tracten sobre la Matèria de Bretanya i la Matèria de Roma, van aconseguir aconseguir una gran popularitat. El romanç cortès no es distingeix únicament dels cants de gesta pels temes tractats, sinó també per la seva èmfasi en l'amor i en el codi d'honor de la cavalleria, en lloc de centrar-se en accions de guerra.