miniatura|Fidels portant ofrenes, sarcòfag d'Agia Triada, època neopalatina, Museu Arqueològic de Càndia. El concepte religió minoica fa referència als cultes practicats a l'illa de Creta per la civilització minoica. Aquests cultes estaven molt relacionats amb la naturalesa, la vegetació i els seus ritmes. Aquest fet es remarca particularment a través dels déus i les deesses, que morien i es reencarnaven anualment, així com per la utilització de símbols com el bou (més concretament les seves banyes), la serp o el colom. Tot i que pràcticament va desaparèixer amb l'arribada dels aqueus i, posteriorment, els doris, tant a Grècia com a Creta, la religió minoica va deixar la seva empremta tant als mites com al panteó de la Grècia clàssica. La manca de coneixement de l'escriptura Lineal A de Creta fa que la comprensió dels seus ritus i símbols sigui incompleta malgrat les troballes arqueològiques.
Fonts L'estudi de la religió minoica prové principalment dels objectes descoberts en els diferents jaciments arqueològics de l'illa de Creta. Aquests descobriments han ofert als arqueòlegs de material nombrós i divers, provinent dels palaus minoics, els santuaris, els objectes de culte, les tombes, les criptes, els ídols votius, els segells i els frescos, entre d'altres. Tots aquests objectes han proporcionat pistes que han permès la seva interpretació per part dels investigadors. No obstant, no es disposa de cap text d'època minoica que permeti verificar i controlar les interpretacions que se n'han fet.R.F. Willets, Op. cit., p.115 Una aproximació tant interessant com provocativa recent, ha revel·lat que algunes representacions, principalment les dels cèlebres anells d'or, no són pas d'escenes religioses, sinó que són escenes de l'apicultura en època minoica.
Per entendre millor els cultes minoics, s'han realitzat paral·lelismes amb civilitzacions contemporànies més conegudes, com ara l'egípcia, o més tardanes, com la micènica. A més, els arqueòlegs han pogut establir alguns paral·lelismes també entre els rituals cristians de la Creta contemporània, amb aquells que probablement realitzaven els minoics.
La personificació de la naturalesa El cicle de la vegetació miniatura|« Anell de Minos », probablement de Cnossos, època neopalatina tardana, Museu Arqueològic de Càndia.
Els minoics van personificar la vegetació com un "infant diví" o un "jove déu" que mor i ressuscita anualment. Igualment, el poder creatiu de la naturalesa adopta els trets d'una "Gran Mare", que apareix com una dona, amb el seu fill en braços, a més de ser l'esposa del "jove déu". La hierogàmia (unió entre una deessa i un déu, el qual mor poc després del matrimoni) simbolitza la fertilització de la terra.S. Alexiou, La Civilisation minoenne, 68. Les escenes representades al sarcòfag d'Agia Triada serien una representació simbòlica de l'hivern, que s'acaba, i de la primavera, que reneix: és la mort i la resurrecció de la naturalesa.H.H. Courtès, op. cit., 169. El "déu jove" no és l'única divinitat mortal que es troba dins la religió prehel·lènica. Els minoics creien, de manera semblant, en la mort i la ressurrecció d'una "deessa jove" de la vegetació. Les deesses mare i filla d'Eulesis són, probablement, d'arrel prehel·lènica, com suggereix la relació entre la seva llegenda i la cultura dels cereals, introduïda a Grècia molt abans de l'arribada dels grecs.
La religió prehel·lènica va sobreviure a la "catàstrofe minoica", preservant-se els noms d'algunes divinitats esmentades per autors grecs i llatins, descobertes en inscripcions gregues, com els de Dictynna o Britomartis. La primera era una deessa associada al mont Dicté, mentre que el nom de la segona, que vol dir "dolça verge", és probablement un qualificatiu de la "deessa jove". Velchanos i Hyakinthos són els noms del déu mortal, mentre que Ariadna, tot i que es creu que és un nom indoeuropeu, era la deessa de la vegetació que moria tots els anys.S. Alexiou, op. cit., 69.
El panteó minoic Deessa mare miniatura|Segell d'ònix representant la deessa, sota la forma de la mestressa dels animals, envoltada per grifs. Cnossos, període neopalatí (c. 1450 aC).
Arthur John Evans considerava que no era possible separar les figures femenines neolítiques de les descobertes realitzades en santuaris i altars minoics, i que representaven la que considerava com la "Gran deessa minoica".R.F. Willets, Op. cit., 120. Així, aquesta deessa mare seria la concepció més antiga de la divinitat.H.H. Courtès, op. cit., 117. La divinitat femenina prehel·lènica prenia formes variades i nombroses, i no s'ha pogut establir amb exactitud si aquestes formes representen deesses diverses o si es tractava d'una sola deessa. A vegades era representada sobre una muntanya, envoltada de lleons, representant així la mare de la muntanya o la mestressa dels animals; de vegades aparèix com una deessa-arbre, una deessa serp, amb coloms o amb roselles. Podia prendre la forma d'una guerrera, lluint espasa i escut, o també la deessa de la mar, navegant en un vaixell. S'han realitzat diverses interpretacions sobre aquestes imatges; alguns consideren que les serps representen el símbol de l'aspecte subterrani de la deessa, o la pròpia deessa en forma animal; els coloms representarien els emblemes d'una deessa del cel; mentre que les roselles serien els atributs d'una deessa mare que cuida dels infants.S. Alexiou, op. cit., 70.
Les deesses portaven sovint labris o dobles destrals amb forma de lluna, símbol de força i control de la natura. En algunes representacions apareixen altres dones amb aquestes destrals, que s'ha suposat que eren sacerdotesses realitzant cerimònies, però es tracta només de conjectures.
Un monoteisme dualista?Expressió de Glotz (monoteisme dual), adoptat per molts investigadors des d'aleshores: Nilsson, Courtès entre d'altres. La civilització minoica sembla tenir un caràcter matriarcal, i durant molt temps es va considerar que no hi havia un déu mascle que formés part de la religió cretenca. No obstant, la hipòtesi de l'existència d'una divinitat masculina no ha estat descartada,H.H. Courtès, op. cit., 162. i actualment s'admet, generalment, que els minoics van concebre molt aviat la idea d'associar-se amb la deessa mare, l'amant o el fill, tant consecutivament o simultàniament.H.H. Courtès, op. cit., 121. Tot i així, per la majoria dels investigadors, aquest seria, al cap i a la fi, l'antecessor del Zeus de la Grècia clàssica. D'aquesta manera, tots els relats sobre la infància de Zeus a l'illa de Creta, serien un indicatius de les creences i les pràctiques antigues vinculades a la veneració dels minoics s'un culte a un déu viril més vell encara que el Zeus hesiòdic.H.H. Courtès, op. cit., 169.
La parella divina primordial estava lligada al cicle de la natura, on després del matrimoni sagrat, un dels cònjuges moria i això provocava que la terra deixés de donar fruit,Sotiris Alexiou, La Crète minoenne, Kouvidis, Héraklion. explicant així els cicles dels vegetals durant la tardor i l'hivern. Les màscares que semblen aparèixer en algunes imatges conservades podrien ser les que acompanyaven al ritual minoic de celebració d'aquest cicle. El mite estaria a l'arrel del relat de Demèter, amb funció anàloga. Els déus de la vegetació de la zona, sovint associats a històries de mort i resurrecció, tindrien doncs tots un mateix origen. El que variaria seria la representació d'aquesta divinitat, que pot correspondre al pare, la mare o el fill d'aquesta primera unió sagrada.
El "jove déu" apareix en la forma d'un domador de feres salvatges, o també armat amb un arc i un lleó al seu costat. També pot aparèixer acompanyat d'un cérvol alat i d'un dimoni portador d'un vas per les libacions, o també d'un grif. No es coneix el seu nom minoic, i és difícil d'associar amb un déu grec.R.W. Hutchinson, op. cit., 208. També podia adoptar la forma d'un home armat amb llances, apareixent en diverses representacions iconogràfiques amb aquest armament.Nanno Marinatos (2004). "Minoan and Mycenaean Civilizations". Dins Sarah Isles Johnston. Religions of the Ancient World: A Guide. Harvard University Press
miniatura|center|Representació d'una conversa sacra entre una deitat masculina i una deessa.
Dimonis i altres criatures En les escenes rituals, poden aparèixer al costat de les divinitats diverses criatures que representen els esperits de la vegetació. Segons Alexiou, l'origen d'aquests personatges es remunta als rituals màgics, principalment aquells en què els homes lluïen màscares d'animals. Aquestes criatures es poden observar servint al déu jove, assistint el culte o transportant els vasos amb els que es realitzen les libacions, davant dels llocs sagrats o davant de la deessa sobre el seu tro. Aquesta figura, que també s'ha anomenat geni minoic, s'associava a les cerimònies de libació per protegir els infants o incrementar la fertilitat de les dones. El geni tenia cos humà i cap de lleó o bé d'hipopòtam, i sembla l'adaptació local de la Tueris de la mitologia egípcia.Weingarten, Judith. The Transformation of Taweret into the Minoan Genius: A Study in Cultural Transmission in the Middle Bronze Age. Partille: P. Åströms, 1991 La contaminació entre hipopòtam i lleó ve per la influència dels grius, també coneguts a Creta. Figures del geni minoic acompanyen els sacrificis de diversos animals, trobant-se aquesta escena en cultes posteriors a Grècia.
També existien dos animals divinitzats, el bou i la serp. De vegades apareixen representats conjuntament amb la deessa, representant el què es creu que era el domini de la natura per part de l'ésser humà, simbolitzat amb una divinitat protectora i reguladora dels animals. A vegades aquesta deessa portava al cap figures d'altres bèsties per accentuar aquesta relació entre els humans i el seu entorn. El bou dona lloc a les banyes sagrades que apareixen en nombrosos jaciments, aïllades com una gran escultura o com acompanyament d'una altra escena. Malgrat ser part de l'esperit masculí (encarnat en la força del brau), també es lliga al principi femení, i per això s'esculpeixen figures de dones amb els braços elevats com si fossin banyes.Martin Persson Nilsson, The Minoan-Mycenaean religion and its survival in Greek religion, 1971. La deessa de les serps tindria una doble funció, d'una banda seria el domini de la natura i d'altra banda es lligaria amb el cicle de la vegetació, perquè la serp canvia periòdicament la seva pell com si renasqués,Cristopher L.C.E Whitkombe. "Minoan snake goddess" dins Images Of Women In Ancient Art una associació d'origen mesopotàmic. Se l'acostuma a representar amb els braços aixecats en la mateixa posició que les banyes, indicant la relació entre el bou i la serp com a símbols sagrats. Algunes deesses de les serps porten a l'esquena un nus format per cordes o cabells, de possible influència egípcia.
No es coneixen els noms exactes de les divinitats minoiques, i només la reconstrucció filològica ha permès establir algunes hipòtesis. La deessa grega Rea, per exemple, sembla d'origen minoic.Gantz, Timothy, Early Greek Myth: A Guide to Literary and Artistic Sources, Johns Hopkins University Press, 1996, vol. 2 També es consideren hereves de la religió minoica algunes divinitats específicament lligades a Creta als mites grecs, com Ariadna o Britomartis, si bé podrien ser versions posteriors de tot el cicle lligat al minotaure. Altres figures que s'han considerat minoiques o inspirades per divinitats minoiques són Talos i Ilitia.Willetts, R. F. «Cretan Eileithyia». The Classical Quarterly, 8, 3-4, 1958. Malgrat l'absència de noms conservats, sembla provat l'existència de com a mínim de divinitats individuals referides als animals, al sol,Nanno Marinatos: Minoan Kingship and the Solar Goddess – a Near Eastern Koine. Urbana, Chicago, Springfield 2013 la lluna, el llamp, el mar i el cel, la majoria d'elles femenines.
Símbols sagrats Banyes miniatura|Rèplica d'unes banyes sagrades feta per Evans a Knossos.