Franz Adolf Berwald (Estocolm, 23 de juliol de 1796 – Estocolm, 3 d'abril de 1868) va ser un compositor, violinista, violista, pedagog, ortopedista i industrial suec, considerat el principal simfonista suec del segle XIX. La seva producció inclou quatre simfonies conservades, òperes, poemes simfònics, concerts i una important obra de cambra. El seu llenguatge, molt personal per a l'època, combina formes clàssiques amb una gran llibertat harmònica, desenvolupaments temàtics inesperats i una orquestració sovint transparent. Malgrat que durant gran part de la seva vida tingué dificultats per obtenir reconeixement a Suècia, la seva música fou progressivament recuperada després de la seva mort i acabà ocupant un lloc central en la història musical sueca.
miniatura|Franz Berwald.
Vida i carrera Berwald provenia d'una família alemanya de músics establerta a Suècia. El seu pare, Christian Friedrich Georg Berwald, era violinista de la Capella Reial Sueca, i Franz començà a estudiar violí amb ell a cinc anys; ja de nen actuà públicament com a solista. El 1812 ingressà a la Capella Reial com a violinista i més tard hi tocà també la viola, amb interrupcions, fins al 1828. Com a compositor fou en gran part autodidacte, encara que probablement rebé orientació de músics com Édouard Du Puy i del seu cosí Johan Fredrik Berwald. Durant aquests primers anys escriví concerts, quartets i el Septet per a clarinet, trompa, fagot i cordes, una de les primeres obres en què apareix clarament el seu estil individual.
Les dificultats per fer interpretar la seva música el portaren a abandonar temporalment la carrera musical. Després d'instal·lar-se a Berlín, el 1835 fundà un institut ortopèdic, on desenvolupà aparells mecànics de rehabilitació i aconseguí una situació econòmica estable. El 1841 es traslladà a Viena, on començà una de les etapes més fecundes de la seva carrera: entre 1842 i 1845 compongué bona part de les seves grans obres simfòniques, entre elles la Sinfonie sérieuse, la Sinfonie singulière i la Simfonia en mi bemoll major, així com peces orquestrals com Erinnerung an die norwegischen Alpen, Bajaderenfest i Wettlauf. També treballà intensament en el teatre musical i el 1842 acabà l'opereta Jag går i kloster.
miniatura|Escultura de Franz Berwald, obra de Carl Eldh, davant de la Berwaldhallen d'Estocolm.
Després de tornar definitivament a Suècia, Berwald continuà trobant dificultats per viure de la música i el 1850 assumí la direcció d'una fàbrica de vidre a Sandö, a la regió d'Ångermanland, i posteriorment participà també en una serradora. Paral·lelament continuà component, sobretot música de cambra, amb cinc trios amb piano i dos quintets amb piano entre les seves obres més destacades. L'òpera Estrella de Soria, escrita inicialment a Viena, s'estrenà finalment el 9 d'abril de 1862 a la Òpera Reial Sueca sota la direcció de Ludvig Norman, però només es representà cinc vegades.
El reconeixement institucional arribà molt tard. El 1847 fou nomenat membre honorari del Mozarteum de Salzburg, però a Suècia no ingressà a la Reial Acadèmia Sueca de Música fins al 1864. El 1867, després d'una polèmica pel nomenament inicial d'un altre candidat, obtingué finalment una càtedra de composició i instrumentació al Conservatori Reial d'Estocolm. Només pogué exercir-la durant aproximadament un any: morí de pneumònia el 3 d'abril de 1868, als setanta-un anys. Fou enterrat al Norra begravningsplatsen, prop d'Estocolm.
miniatura|Tomba de Berwald al Norra begravningsplatsen.
Obra i estil Les quatre simfonies de la dècada del 1840 constitueixen el nucli de la reputació moderna de Berwald. La Sinfonie sérieuse en sol menor fou estrenada a Estocolm el 1843, mentre que la Sinfonie singulière en do major, avui una de les seves obres més apreciades, no s'interpretà públicament fins al 1905. La Simfonia en mi bemoll major tampoc no arribà a estrenar-se en vida del compositor. La numeració posterior d'aquestes simfonies no reflecteix necessàriament l'ordre exacte de composició, i diverses obres simfòniques anteriors s'han perdut totalment o parcialment.
El seu estil resulta difícil d'assimilar plenament al romanticisme alemany contemporani. Tot i conèixer les obres de Ludwig van Beethoven, Felix Mendelssohn i altres compositors germànics, Berwald desenvolupà una escriptura molt individual, caracteritzada per transicions inesperades, formes compactes, motius breus sotmesos a transformació constant i una tendència a connectar els moviments entre si. El scherzo de la Sinfonie singulière, per exemple, està integrat dins del moviment lent, una solució estructural inusual per a l'època. En la música de cambra, especialment els trios i quintets amb piano, la part del teclat forma part de la textura contrapuntística general en comptes de funcionar principalment com a element virtuosístic.
La seva producció teatral inclou les òperes Estrella de Soria i Drottningen av Golconda i les operetes Jag går i kloster, Modehandlerskan i Ein ländliches Verlobungsfest in Schweden. També escriví el Concert per a violí en do sostingut menor, un Concert per a piano en re major, un concert per a dos violins, nombroses obres de cambra, cançons i música coral. En algunes peces orquestrals apareixen elements populars escandinaus, però Berwald generalment evità el nacionalisme folklòric explícit que caracteritzaria diversos compositors nòrdics posteriors.
Recepció i llegat La música de Berwald fou rebuda de manera irregular durant la seva vida. Les seves innovacions formals i harmòniques desconcertaren una part de la crítica sueca, i moltes obres importants quedaren sense interpretar. A partir de la dècada del 1870 Ludvig Norman començà a recuperar-ne les simfonies, i posteriorment músics com Tor Aulin, Wilhelm Stenhammar i Henri Marteau contribuïren decisivament a la seva rehabilitació. La Sinfonie singulière s'estrenà el 1905 sota la direcció d'Aulin, trenta-set anys després de la mort del compositor.
Durant el segle XX les simfonies i la música de cambra entraren progressivament al repertori i es publicaren moltes partitures que havien quedat manuscrites. Actualment Berwald és considerat una de les figures més originals de la música escandinava del segle XIX. La sala de concerts Berwaldhallen d'Estocolm, inaugurada el 1979 i seu de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, porta el seu nom, i la seva obra és objecte d'una edició crítica completa impulsada per institucions musicals sueques.
Llista de composicions Òperes i música escènica Estrella de Soria (1841–1848) Jag går i kloster (1842) Modehandlerskan (1843) Ein ländliches Verlobungsfest in Schweden (1847) Drottningen av Golconda (1864)
Simfonies Simfonia núm. 1 Sérieuse (1842) Simfonia núm. 2 Capricieuse (1842) Simfonia núm. 3 Singulière (1845) Simfonia núm. 4 Naïve (1845)
Música orquestral i concertant Concert per a dos violins (1817) Concert per a violí en do sostingut menor (1820) Konzertstück per a fagot i orquestra, op. 2 (1827) Slaget vid Leipzig (1828) Elfenspiel (1841) Erinnerung an die norwegischen Alpen (1842) Bajaderenfest (1842) Wettlauf (1842) Concert per a piano en re major (1855)
Música de cambra Septet en si bemoll major (1817; rev. 1828) Quartet de corda núm. 1 (1818) Quartet de corda núm. 2 (1849) Quartet de corda núm. 3 (1849) Trio amb piano núm. 1 (1849) Trio amb piano núm. 2 (1851) Trio amb piano núm. 3 (1851) Trio amb piano núm. 4 (1853) Quintet amb piano núm. 1, op. 5 (1853) Quintet amb piano núm. 2, op. 6 (1857) Duo per a violí i piano en re major (1857–1860) Duo per a violoncel i piano en si bemoll major (1858)
Música per a piano Romanze et Scherzo Une Plaisanterie Rondeau-Bagatelle
Referències
Categoria:Compositors suecs del Romanticisme Categoria:Compositors d'Estocolm Categoria:Morts a Estocolm Categoria:Professors del Conservatori Reial d'Estocolm Categoria:Compositors de quartet de corda Categoria:Compositors morts al segle XIX Categoria:Compositors nascuts al segle XVIII Categoria:Violinistes suecs Categoria:Violistes