, nom complet amb patronímic Ilià Grigórievitx EhrenburgL'escriptor solia escriure el seu cognom amb "h" en alfabet llatí, com ho demostren aquesta postal que va enviar a Itàlia i la seva firma al llibre de visites de la comtessa Mountbatten de Burma ( AFI /ɪˈlʲjæ ɡrʲɪˈɡorʲjɪvɪtɕ ɪrʲɪnˈburk/ , de vegades transcrit i transliterat com a ErenburgVegeu: «Vaig néixer a Kíev el 14 de gener de 1891» («Liudi, godi, jizn»); Frezinski B. Ilià Erenburg i Nikolai Bukharin// Voprosy literatury. 1999. núm. 1. Alhora, formalment l'aniversari d'Ehrenburg ha estat considerat sempre el 27 de gener (s'especifica aquesta data, per exemple, en la tercera edició de la Gran Enciclopèdia Soviètica disponible en línia aquí) fou un escriptor, poeta, assagista, periodista, traductor de francès i castellà, activista social i fotògraf rus. En 1908-1917 i 1921-1940 va estar-se a l'exili, i des del 1940 va viure a la Unió Soviètica.
És un dels autors més productius i més prolífics de la Unió Soviètica i va publicar al voltant d'un centenar de llibres. Ehrenburg és conegut sobretot com a escriptor de novel·les i periodista i es va donar a conèixer, sobretot com a reporter i en part propagandista en tres guerres (Primera Guerra Mundial, Guerra Civil espanyola i sobretot especialment la Segona Guerra Mundial). Els seus articles de propaganda sobre la Segona Guerra Mundial van desencadenar posteriorment violents debats i polèmiques a Alemanya Occidental, sobretot en la dècada del 1960. La seva novel·la Desglaç Óttepel va donar nom a tota una època de la política cultural soviètica, a saber, la liberalització després de la mort de Ióssif Stalin (Desglaç de Khrusxov). Fins i tot els viatges d'Ehrenburg va trobar una gran resposta, però sobretot la seva autobiografia Anys de vida humana, que pot ser considerada com la seva obra més famosa i més debatuda. De particular importància fou la publicació, juntament amb Vassili Grossman, del Llibre Negre, sobre el genocidi dels jueus soviètics, la primera documentació important de l'Holocaust. D'altra banda, Ehrenburg va publicar diversos poemaris.
Biografia Origen jueu i jove revolucionari Ehrenburg va néixer a Kíiv, llavors Imperi Rus, al si d'una família jueva secular de classe mitjana. El seu pare, Guerx Guerxanóvitx (Guerx Guérmanovitx, Grigori Grigórievitx) Ehrenburg (1852-1921), era enginyer i comerciant; la mare, Khana Bérkovna (Anna Boríssovna) Ehrenburg (nascuda Arinstein, 1857-1918), era mestressa de casa. Tenia una germana gran Mania (Maria, 1881-1940?). La família vivia a la casa del seu avi patern -un comerciant anomenat Grigori (Guerxon) Ilitx Ehrenburg. Tot i que els seus pares no estaven religiosament compromesos, el petit Ilià va entrar en contacte els costums religiosos del judaisme a través del seu avi matern.
Ilià Ehrenburg mai es va unir a una comunitat religiosa i tampoc no va aprendre jiddisch. Tota la seva producció literària la va escriure en rus, fins i tot durant els seus molts anys d'exili. Però donava gran importància al seu origen i mai va negar la seva condició de jueu. Fins i tot en un discurs de ràdio en el seu 70 aniversari, va dir: «Jo soc un escriptor rus. I mentre al món hi hagi un sol antisemita, respondré amb orgull a la qüestió de la nacionalitat: jueu»Declaracions d'Ilià Ehrenburg del 27 de gener de 1961 a Ràdio Moscou. A: Poble, anys i vida llibre 7, apèndix, pàg 215F. En el document d'identitat soviètic (passaport interior), en l'epígraf 5è figurava la "nacionalitat". Tant els jueus com els russos, ucraïnesos, georgians, etc. eren entesos com a nacionalitat, o més aviat ètnia.
A l'edat de 4 anys, en 1895, la família es va traslladar a Moscou, ja que el seu pare Grigori, que era enginyer, va ser contractat com a director d'una fàbrica de cervesa. Ilià Ehrenburg va estudiar al gymnasium de Moscou, on va conèixer Nikolai Bukharin, que estava dos cursos per damunt d'ell. Van mantenir la seva amistat fins que Bukharin va ser executat durant la Gran Purga de 1938.
Durant la Revolució Russa de 1905, Ehrenburg i Bukharin, llavors estudiants de secundària, van participar en manifestacions massives que van ser violentament reprimides. A l'any següent es va unir a un grup clandestí bolxevic. Ehrenburg distribuïa il·legalment els diaris del partit i pronunciava discursos en les fàbriques i en les casernes.
En 1907 va ser expulsat de l'escola i, uns mesos després, al 1908, va ser arrestat per la policia secreta tsarista, l'Okhrana, quan Ehrenburg tenia disset anys. Va passar cinc mesos a la presó, on va ser colpejat (fins i tot li van trencar algunes dents). Va ser posat en llibertat a l'espera de judici, però al desembre es va exiliar a França. Ehrenburg va triar París com a lloc d'exili, ja que Lenin hi era en aquell moment.
A París va començar a escriure poemes, sota la influència de les obres de Paul Verlaine, Francis Jammes i Konstantín Bàlmont, i a més es va fer amic de Picasso, Apollinaire i Fernand Léger.
Durant la Primera Guerra Mundial, Ehrenburg va ser corresponsal al front. El seu poema Oració per Rússia Molitva o Rossii, va ser publicat en 1917. Després de tornar al seu país d'origen, va viure a Kíev (on va treballar com a professor), Khàrkiv, Kertx, Feodòssia i Moscou. També va viatjar a Geòrgia amb Óssip Mandelxtam. En aquella època mantenia una amistat amb Vladímir Maiakovski, Marina Tsvetàieva, Serguei Iessenin, i Borís Pasternak, el qual llegiria els seus poemes. Més tard Ehrenburg criticaria la famosa novel·la de Pasternak Doctor Givago per considerar-la falsa. Van ser sonats els seus romanços amb Liselotte Mehr Jadviga Sommer. En el seu primer matrimoni (1910-1913) amb Ekaterina Schmidt va tenir una filla, Irina. En 1919 es va casar amb la seva cosina Liúbov Kózintseva, germana del director de cinema Grigori Kózintsev.
Per bé que simpatitzava amb la revolució, no es va sentir a gust amb el que passava a la Unió Soviètica i va marxar el 1921. Aquest any va escriure la que els crítics han considerat la seva millor novel·la, Les extraordinàries aventures de Julio Jurenito Neobitxainie pokhokdenia Khulio Khurenito, on ridiculitza l'Occident capitalista i el sistema soviètic. Va viure a Berlín i Brussel·les i des de 1925, a París.
En proclamar-se la Segona República Espanyola el 1931 va viatjar amb freqüència a Espanya com a corresponsal i va escriure Espanya, república de treballadors (1932). En el I Congrés de la Unió d'Escriptors Soviètics a Moscou, el 1934, es va oposar a les tesis de Maksim Gorki que advocava per la doctrina del realisme socialista.
Guerra Civil Espanyola, la Gran Purga, pacte Mólotov-Ribbentrop Al començament de la Guerra Civil espanyola, Izvèstia vacil·là, en un primer moment, a l'hora d'enviar Ehrenburg a Espanya -fins que aquest se'n va anar, a finals d'agost de 1936, pel seu compte. Inicialment es va quedar principalment a Catalunya, on va ser rebut entre d'altres pel president CompanysRecepció oferta per Lluís Companys a l'escriptor rus Ilya Ehrenburg i, a finals del 1936, ja havia escrit prop de 50 articles. Però no es va limitar al paper del corresponsal de guerra; es va comprar un camió, un projector de cinema i una impremta, va parlar a reunions, va exhibir pel·lícules (p.ex Txapàiev)La Catalunya soviètica: el somni que venia de Moscou. Sèrie H. Ramon Breu Pañella. ARA LLIBRES, 2011 en línia aquí i va escriure i imprimir diversos diaris i fullets multilingües. No obstant això, la seva amistosa relació amb el dirigent anarquista Buenaventura Durruti, que havia conegut en un viatge a Espanya el 1931, el va beneficiar. Ehrenburg, Durruti i els anarquistes, tot i els seus punts de vista i lleialtats polítiques divergents, sempre van manifestar-se gran simpatia, tant en aquell moment com en la seva autobiografia.
El 1937 Ehrenburg va viatjar molt per Espanya, a tots els sectors del front. Al febrer es va reunir amb Ernest Hemingway i es van fer amics. Ehrenburg va ser també un dels organitzadors del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura, que després es va reunir al juliol com un "circ ambulant" (Ehrenburg) per primera vegada a València, a Madrid i finalment a París -entre els participants hi havia André Malraux, Octavio Paz i Pablo Neruda. Va continuar informant sobre la guerra, però no va escriure res sobre l'augment de les sagnants purgues de comunistes, com ara al POUM. Els seus biògrafs suposen que Ehrenburg va evitar deliberadament posicionar-se públicament sobre aquest tema, també sota la influència de les notícies inquietants dels primers judicis de Moscou.Vgl. Rubenstein, pàg. 164 i ss.; Marcou, pàg. 162 i ss.; Goldberg, pàg. 162 i ss.
En el mateix any va arribar la ruptura amb André Gide. Ehrenburg havia intentat, sense èxit, que renunciés a la publicació del seu informe crític sobre el seu viatge a la Unió Soviètica (Retour de l'URSS) tot dient
Quan Gide finalment va signar una carta oberta a la República espanyola sobre la sort dels presos polítics detinguts a Barcelona, Ehrenburg el va atacar públicament: guardava silenci per assassinats dels feixistes espanyols i la passivitat del govern del Front Popular francès, però acusava la lluitadora República Espanyola.En el seu llibre de 1978 Les communistes contre la révolution espagnole (publicada en alemany com a Stalins langer Arm,, Colònia, 1980, amb un pròleg de Willy Brandt, especialment pàg. 122 i 243-245). Julián Gorkín dibuixa un escenari que és molt menys favorable a Ehrenburg que els biògrafs abans esmentats). Gorkín, excomunista, exiliat a París, i recentment líder del POUM, i cap del diari barceloní La Batalla, estava entre els detinguts a Barcelona, però va poder fugir després. En retrospectiva, va acusar Ehrenburg de ser "un dels contribuents més importants" d'escriptors famosos en els braços de Moscou; Com una "expedició intel·lectual important a l'estranger", que havia "cobert tots els crims" de la dictadura de Moscou - fins i tot pel silenci, és a dir, mitjançant la indiferència davant d'aquests crims. Fins i tot afirma (pàgina 243) que fins i tot el 1937 Ehrenburg demanava la pena de mort per a l'"agent feixista" Gorkín. Per aquesta acusació, però, Gorkín, en contra del que és usual en el llibre, no proporciona evidència de testimonis o cites.
Directament des dels combats al voltant de Terol, Ehrenburg va viatjar el Nadal 1937 amb la seva dona a Moscou i va visitar la seva filla Irina, que vivia amb el seu marit Borís Lapin des del 1933. Es va trobar atrapat en la fase àlgida de la Gran Purga. Ehrenburg va aconseguir un passi de visitant per al judici del seu amic Bukharin en el que aquest fou condemnat a mort. Més tard va escriure: "Tot se sentia com un somni insuportablement pesat [...]. Fins i tot ara no entenc res, i El procés de Kafka em sembla fins i tot una obra realista, molt sòbria".Gent, anys, vida, llibre 3, pàg. 204. El capítol sobre Bukharin i el procés no va poder aparèixer fins al 1989, molt de temps després de la mort d'Ehrenburg. Com de prop estigué de la "desaparició" es va saber després: Karl Radek l'havia descrit, sota tortura, com un conspirador trotskista, i Bàbel i Meyerhold haurien de fer el mateix un any després. Una apel·lació d'Ehrenburg a Stalin perquè el deixés marxar a Espanya fou rebutjada; contra l'opinió de tots els seus amics, va escriure una segona carta personal a Stalin, i li fou permès de marxar de la Unió Soviètica amb la seva dona al maig de 1938.L'atmosfera fantasmagòrica d'aquests cinc mesos la capta Joshua Rubenstein aquí