La revolta de l'Espadà fou una insurrecció protagonitzada per mudèjars a la serra d'Espadà entre els mesos de març i de setembre de l'any 1526 com a resposta a l'ordre de Carles I dictada el 13 de setembre de 1525 que els obligava a convertir-se forçosament al cristianisme. Hi participaren sobretot els habitants d'aquesta zona del País Valencià, però també s'hi adherí gent arribada des d'àrees més meridionals del Regne.
Antecedents Els antecedents més remots de la revolta de 1526 se situen en la configuració social del Regne de València després de la conquesta de Jaume I, així com en la concentració posterior d'una nombrosa població de religió islàmica a les zones muntanyoses de l'interior i també a les hortes de Xàtiva i Gandia.
En este sentit, després de la presa de Morella i Ares, Jaume I inicià la conquesta del territori valencià. Borriana, principal ciutat de la Plana, capitulà el 16 de juliol de 1233 i es convertí en la base de les operacions cristianes contra les comarques veïnes. Des d’allí partiren expedicions cap a Onda, Nules, la Vall d’Uixó i altres zones encara dominades pels musulmans.
Quant a la serra d'Espadà, Jaume I optà preferentment per negociar la rendició de les comunitats musulmanes. Els pactes els permeteren conservar les terres, practicar l’islam i mantindre bona part dels seus costums i institucions a canvi del reconeixement de la sobirania cristiana i del pagament de rendes i tributs. Un exemple d’esta política fou la carta de poblament concedida el 1242 a les aljames d'Eslida, Aín, Xinquer, Pelmes i Suera, en la qual el monarca respectava diversos usos anteriors a la conquesta.
Al remat, la serra d’Espadà es consolidà com un dels principals espais de població islàmica del Regne de València, amb una xarxa formada per castells, alqueries i xicotets nuclis rurals amb escassa presència cristiana, més enllà dels pobles de Vilamalur, Torralba o Pavies. De fet, durant el segle XIV, els mudèjars s'assentaren en llocs de nova creació, com ara Benialí, a prop d'Aín. En canvi, a conseqüència de les epidèmies, les guerres i les inclemències meteorològiques, altres poblets es buidaren, per exemple Berissanda o Lauret, a l'entorn d'Eslida.
Paral·lelament, al llarg d'aquests dos segles, les comunitats mudèjars de l'Espadà mantingueren relacions diverses amb els seus veïns cristians. Juntament amb els intercanvis comercials, es produïren conflictes relacionats amb els límits dels termes, les pastures, les rendes senyorials i les obligacions fiscals. A finals del , per exemple, els mudèjars de Fanzara i de l’Alcúdia de Fanzara pledejaren contra el suposat dret d'un ramader cristià a que el seu bestiar passara la nit dins del seu terme. D'altra banda, la negativa dels mudèjars d'Artesa i Tales a contribuir a la peita a la vila cristiana d'Onda provocà que veïns d'aquesta assaltaren cases dels dos pobles l'estiu de 1414. Finalment, la mateixa Moreria d'Onda va ser objecte d'un atac el 1457.
Però, la situació de les comunitats musulmanes valencianes canvià de manera decisiva després de la conquesta de Granada el 1492. La política inicial de tolerància fou substituïda progressivament per una estratègia de conversió religiosa. El 1502, els musulmans de la Corona de Castella foren obligats a convertir-se al cristianisme o abandonar el territori, encara que la mesura no s’aplicà inicialment als dominis de la Corona d’Aragó.
Al Regne de València, el punt d’inflexió es produí durant la revolta de les Germanies, entre el 1519 i el 1523. Els agermanats batejaren per la força nombrosos mudèjars, especialment els que vivien en terres senyorials. Una vegada derrotada la Germania, es plantejà la validesa d’aquells baptismes. Una junta de teòlegs i juristes reunida a Madrid el 1525 considerà que els sagraments havien sigut legítims i que, per tant, els batejats havien de ser tractats com a cristians.
El 13 de setembre de 1525 es promulgà una disposició que ordenava als mudèjars valencians rebre el baptisme. Se’ls concedia un termini de trenta dies per a presentar-se davant de les autoritats eclesiàstiques. En cas de negar-s’hi, podien ser acusats d’apostasia, condemnats a mort i privats dels seus béns.
Una part de la noblesa valenciana es mostrà reticent a aplicar immediatament l’ordre. En aquest sentit, els mudèjars constituïen una part essencial dels seus vassalls i de les seues rendes, de manera que una conversió precipitada podia provocar fugides, revoltes o despoblament. No obstant això, la Corona mantingué la decisió i encarregà als senyors i als oficials reials que la feren efectiva.
La primera resistència important es produí a Benaguasil, a partir del 20 de novembre de 1525. Els musulmans es negaren a entregar les armes, a clausurar la mesquita i a batejar-se. Després del fracàs de les negociacions i del rebuig dels benaguasilers al perdó del rei, les tropes cristianes assetjaren la vila. La població capitulà el 17 de febrer de 1526 i els seus habitants foren obligats a convertir-se.
Però, la caiguda de Benaguasil no posà fi al conflicte. Mudèjars procedents de diversos llocs del Regne es dirigiren cap a la serra d’Espadà, on confiaven que l’orografia abrupta els permetria defensar-se millor. Un d'aquests mudèjars, anomenat Caravaus i habitant d'Algar de Palància, es convertí en el líder dels rebels i prengué el nom de Selim Almansor.
Desenvolupament de la revolta Batalla de la Vall d'Almonesir La primera gran ofensiva cristiana contra els rebels tingué lloc el 28 de març de 1526. Les tropes, dirigides pel duc de Sogorb, Alfons d’Aragó i Portugal, partiren de Sogorb i penetraren a la Vall d’Almonesir amb l’objectiu d’atacar les posicions mudèjars situades a les muntanyes pròximes.
Les fonts no coincidixen en el nombre d’efectius mobilitzats. Algunes cròniques parlen d’uns 3.000 combatents cristians, mentre que altres estimacions reduïxen l’exèrcit a aproximadament un miler d’hòmens. En qualsevol cas, les tropes cristianes havien d’avançar per una vall estreta i ascendir pels vessants abruptes que envoltaven el camí de Sogorb a Onda, mentre que els revoltats ocupaven les altures i controlaven el coll de Par en Par. A més, tenien el Sol de cara.
En conseqüència, contundentment, els rebels atacaren des de les altures les tropes que intentaven pujar de la Vall d'Almonesir al coll de Par en Par. La resistència fou molt més intensa del que esperaven els comandaments cristians. Segons les cròniques, l’exèrcit reial patí aproximadament 60 morts i uns 200 ferits. Davant de la impossibilitat de superar les defenses i del risc de patir més baixes, el duc de Sogorb ordenà la retirada.
Assalt mudèjar a Xilxes L’èxit obtingut a la Vall d’Almonesir permeté als revoltats abandonar temporalment les seues posicions defensives i efectuar incursions contra alguns nuclis cristians de la Plana. L’episodi més destacat es produí el 18 de maig de 1526, quan un grup de mudèjars baixà de la serra i assaltà la població cristiana de Xilxes.
Els atacants mataren 5 habitants, entraren a l’església i profanaren l’edifici. També s’emportaren el sagrari i diverses formes consagrades. L’acció demostrà que la pressió militar exercida fins aleshores sobre els rebels era insuficient i que estos podien desplaçar-se des de les muntanyes fins a la franja litoral.
La profanació del temple tingué una gran repercussió . Les autoritats eclesiàstiques presentaren l’assalt com una agressió contra la fe cristiana, fet que facilità l’obtenció de recursos per a finançar la guerra.
Ofensiva cristiana d'estiu Després de l’assalt de Xilxes, les autoritats decidiren substituir l’estratègia defensiva per una ofensiva destinada a aïllar els revoltats, tallar-los les comunicacions i privar-los d’aliments i aigua. L’accés oriental a la serra, a través d’Onda, fou considerat una de les vies més adequades per a penetrar en el territori rebel.
L'11 de juliol de 1526, una força comandada per Francesc Beneyto, justícia criminal de València, partí del Cap i Casal en direcció a Onda. Després de passar per Massamagrell i Sagunt, arribà a Nules el 13 de juliol, on l’esperaven el duc de Sogorb i el governador Jeroni de Cabanyelles. Des d’allí, les tropes continuaren fins a Onda, que es convertí en la principal base cristiana per a l’ofensiva oriental. Una vegada concentrat l’exèrcit, uns 600 soldats avançaren de seguida cap a l'Espadà. Uns 300 efectius mudèjars presentaren combat des de la Serreta, una muntanyeta situada entre els pobles d'Artesa i Tales, i que controlava el pas pels camins d'Onda a Sogorb i a Suera.
Després de vora una setmana, a trenc d'alba del 21 de juliol es produí un gran assalt sobre les posicions mudèjars. Aquests, sobrepassats, fugiren cap a Aín, alhora que els soldats cristians guanyaren la pràctica totalitat del vessant oriental de l'Espadà en poques hores. De fet, la documentació indica que Aín ja es trobava en poder de les tropes reials el 22 de juliol. Durant esta fase també fou saquejada i destruïda l’alqueria de Benialí.
Ara bé, l’ocupació dels pobles no significà la fi de la resistència. Els rebels controlaven encara els sectors més abruptes de la serra i disposaven d’una xarxa de refugis, sendes i posicions fortificades. La campanya entrà així en una nova fase.
Batalla final Davant de la persistència de la resistència, Carles I s'avingué a l’enviament de reforços. A les forces valencianes, s’afegiren aragonesos, catalans i diversos milers de lansquenets procedents de Perpinyà. L’exèrcit cristià arribà a reunir aproximadament 7.500 combatents, la concentració militar més important de tota la campanya.
El reducte més avançat dels rebels a la línia del front es trobava en una muntanya pròxima al pic Espadà, vora el camí d'Aín a Almedíxer i el coll de la Ivola. Es tracta del Tossal Gros o de l'adjacent cota 910, que en aquella època va ser anomenada serra dels Cristians, perquè els cristians aconseguiren controlar-la la vespra de l'assalt final, el 18 de setembre.
L’assalt definitiu es produí el dia 19 de setembre. L’exèrcit es dividí en tres grups que havien d’atacar simultàniament les posicions rebels. Uns 2.500 lansquenets alemanys, comandats per Wilhelm Freiherr von Roggendorf, avançaren des del coll de la Nevera o de Par en Par en direcció a les partides de Los Castañeros i La Pastora. Des d’Almedíxer pujaren uns 1.500 valencians i 500 aragonesos. Un tercer contingent, format per aproximadament 2.500 valencians, catalans i alemanys partí d’Aín.
L’objectiu era impedir que els rebels concentraren la defensa en un únic punt i atacar-los al mateix temps des del nord-oest, el sud-oest i l’est. Les tropes hagueren de superar les vessants, els parapets i la resistència dels mudèjars, que combatien des de les altures. En alguns sectors fou necessari emprar artilleria per a obrir una bretxa en les defenses.
El triomf cristià va ser total. Alguns supervivents fugiren cap al sud-est, en direcció a la Mola de Cortes, mentre que altres grups es dispersaren per les muntanyes. Durant els dies posteriors, els soldats cristians perseguiren els fugitius i capturaren o mataren nombrosos habitants de la serra. Altres mudèjars acceptaren el baptisme per evitar la mort o l’esclavitud.
Conseqüències La revolta provocà una davallada demogràfica considerable en diversos sectors de la serra, encara que el descens no fou uniforme. Als nuclis del vessant oriental, la Vall d’Uixó, la serra d’Eslida, Artana, Tales, Artesa, Benitandús i Alfara sumaven 928 cases el 1510 i 796 el 1563. La diferència equival a 132 llars i podria representar una pèrdua de més de 600 habitants. Alguns nuclis experimentaren una reducció especialment pronunciada: Artesa, per exemple, passà de 31 cases el 1510 a 23 morabatins el 1544.