El registre dels drets humans al Marroc és mixt. D'una banda, el Marroc ha fet millores considerables des dels repressius anys de plom sota el regnat de Hassan II (1961-1999); per contra, encara hi ha queixes sobre abusos de poder sota el seu relativament modernitzat fill, Mohammed VI. Hi ha hagut un major grau de modernització, i s'han concedit més drets a la població en general, i en particular les dones i els nens.
Aquest article tracta del Marroc i no del disputats Sàhara Occidental. Vegeu drets humans al Sàhara Occidental en aquest sentit. Marroc administra el 80% del territori, per tant, la llei marroquina s'aplica a les seves "Províncies Meridionals".
Llibertat d'expressió La llibertat de premsa és gairebé absent i es creu que molts periodistes exerceixen l'autocensura. El qüestionament de la legitimitat de la monarquia o les accions del Rei és un tabú i qüestionar la "integritat territorial" del regne (és a dir, l'annexió virtual del Sàhara Occidental) és il·legal. El 2005 el conegut periodista marroquí Ali Lmrabet va ser condemnat a "prohibició d'exercir el periodisme durant 10 anys" i una multa de 50.000 dirhams (uns 4.500 euros) per informar sobre el conflicte al Sàhara Occidental, segons Reporters Sense Fronteres . Molts destacats periodistes marroquins com Aboubakr Jamaï, Ali Anouzla, Ahmed Benchemsi i Rachid Nini, han estat reduïts al silenci a través d'una combinació de presó, fortes multes, boicot publicitari i distribució/retenció dels fons estatals. Molts periodistes online van ser condemnats a presó per criticar el rei o denunciar la corrupció rampant per governadors designats pel rei. Els seus casos van ser molt menys publicitats a nivell internacional, ja que sovint eren joves periodistes que escrivien per a publicacions petites o que cobrien notícies regionals (com Mohammed Erraji d'Agadir que va ser condemnat a 2 anys de presó el 2010 per criticar el discurs del rei).
Entre 2000 i 2007, amb l'aparició en l'escena d'unes poques revistes independents francòfones com TelQuel i Le Journal Hebdomadaire i les seves germanes homòlegs àrabs (per exemple, Assahifa Al Ousbouia), el control governamental sobre els mitjans de comunicació s'ha mogut una mica de la intervenció directa a les pressions més subtils, com ara l'ús de demandes i casos de difamació.
El 2 de maig de 2007 l'ONG amb seu a la ciutat de Nova York Comitè per la Protecció de Periodistes (CPJ) va publicar el seu informe anual sobre els "10 països on la llibertat de premsa està més deteriorada", on es va informar que segons el director executiu del CPJ, Joel Simon "el punt de suport de la democràcia a l'Àfrica és poc profund quan es tracta de la llibertat de premsa" i que el Marroc va ser un dels "Top 10 Retrògrads" el 2007 després d'"haver estat considerat líder en la seva regió". En l'informe, el Marroc va ser considerat, juntament amb Tunísia, el segons país on "ha sentenciat a presó a més periodistes en el món àrab".
D'acord amb l'índex de llibertat de premsa de 2013, Reporters Sense Fronteres ha classificat al Marroc el 136 de 179, una caiguda del país de la posició 89a el 2002. En l'índex de 2015 la mateixa organització havia col·locat Marroc el 130 de 180 països.Press Freedom Index - http://en.rsf.org/spip.php?page=classement&id_rubrique=297
Segons l'informe anual de Human Rights Watch per 2016 les autoritats marroquines restringeixen el dret a l'expressió, reunió i assemblea pacífics mitjançant diverses lleis. Les autoritats segueixen processant als mitjans impresos i en línia quan critiquen al govern i al rei. A més, les autoritats van imposar obstacles administratius per restringir la feina dels periodistes. A Rabat la policia va expulsar dos periodistes francesos i va confiscar les seves cintes al·legant que no tenien autorització de rodatge. L'informe va dir que la televisió oficial marroquina permet una mica d'espai per al debat i la crítica. No obstant això, aquest debat no aborda les qüestions importants.
Persecució política
La repressió governamental de la dissidència política s'ha reduït dràsticament des de mitjans de la dècada de 1990. Les dècades anteriors es descriuen a vegades com els Anys de plom (Les Années de Plomb), i inclou desaparicions forçades, assassinats d'opositors al govern i internament en camps i presons secretes com Tazmamart. Per examinar els abusos comesos durant el regnat de Hassan II (1961-1999), el govern ha establert una Comissió d'Equitat i Reconciliació (IER), que pretén la rehabilitació de les víctimes i pagar una indemnització pels atemptats de l'Estat contra ells. Això ha estat aclamat internacionalment com un gran pas cap endavant, i un exemple per al món àrab. No obstant això, la IER també ha estat atacada per parts dels defensors dels drets humans, ja que la seva missió era la de no revelar la identitat o perseguir als violadors dels drets humans, cosa que la majoria de les víctimes sol·licitaven.Morocco's Truth Commission: Honoring Past Victims during an Uncertain Present: V. Constraints on the ERC - Human Rights Watch (HRW.org)
També hi ha denúncies persistents de violència contra els sahrauís partidaris de la independència i manifestants del PolisarioWestern Sahara activists released, re-arrested in riots - Afrol News al Sàhara Occidental, considerat pel Marroc com les seves Províncies Meridionals, i Marroc ha estat acusat de detenir independentistes sahrauís com a presoners de consciència. Morocco/Western Sahara: Sahrawi human rights defender on trial - Amnistia Internacional
El maig de 2006, una delegació de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) va visitar el territori en disputa del Sàhara Occidental i en el seu informe de la visita va criticar durament la falta de drets humans bàsics a la regió, en particular pel que fa a la població sahrauí. L'informe secret s'ha filtrat i es pot trobar a ARSO.org.
A l'octubre d'aquest mateix any el Marroc va aturar una visita anteriorment acordada i planificada d'una delegació del Parlament Europeu. La decisió es va produir menys de 48 hores abans que la delegació havia de partir a Rabat i al Sàhara Occidental. La missió era estudiar les presumptes violacions de drets humans, tant de Polisario com de les autoritats del Marroc.Communique de press de le Parlement Europeen - Parlament Europeu Polémique autour de la délégation européenne «Sahara» - L'Economiste Morocco evidently has a lot to hide - Socialist Group - European Parliament (texts en anglès i francès).
Marroc afirma que la majoria dels membres de la delegació eren coneguts partidaris del Front Polisario i, per tant, la neutralitat de la delegació no estava assegurada. El president de la delegació, Ioannis Kasoulides, va refutar aquestes acusacions dient que la composició del grup no l'havia de decidir el Marroc, a més Marroc ja anteriorment havia acceptat la composició del grup i a més se li havia permès influir en el seu programa de visites.
Llibertat religiosa
La llibertat religiosa s'observa en general, amb algunes limitacions. Segons el portaveu del Govern marroquí, "el Regne garanteix no només la llibertat de culte, sinó també la construcció de llocs de culte per als cristians i els jueus, així com la realització dels seus rituals amb llibertat i respecte."
És il·legal fer proselitisme de religions diferents de l'Islam (article 220 del Codi Penal, 15 anys de presó).
Les activitats polítiques sota la rúbrica de l'Islam també estan restringides per l'estat. Encara hi ha una comunitat de jueus marroquins encara que la majoria [van emigrar en els anys següents a la creació de Israel en 1948.
Un projecte de llei de 2015 relatiu al codi penal establia, a través de la secció 219, augmentar les sancions contra qualsevol paraula o acte considerat blasfem. De fet, aquest text estableix que tota persona culpable d'"atemptar" d'"ofendre" o "insultar" i els profetes s'arriscava a penes de presó d'un a cinc anys i una multa de 20.000 a 200.000 dirhams. D'acord amb el mateix article, el delicte és punible sense importar el mitjà de difusió "ja sigui a través de discursos, amenaces pronunciades en espais o reunions públiques o per mitjà escrit, parlat, imprès, a través de mitjans audiovisuals i electrònics, o a través dels dibuixos animats, dibuixos, cançons, gestos o qualsevol altre mitjà". El segon paràgraf de l'esmentat article estableix "prohibir als encausats l'exercici de la seva professió o indústria. I a més de la capacitat per comandar qualsevol material escrit, enregistrament de dades electròniques o altres objectes relacionats amb el delicte." Amb aquest nou article, tota proposta relativa a l'ateisme o a una que religió no reconegui com a profeta Mahoma comporta la seva criminalització.
Drets socials i igualtat Infants Al Marroc, milers de nens (predominantment nenes i alguns de tan sols vuit anys) treballen il·legalment en cases particulars en el servei domèstic, on sovint pateixen violència física i verbal, aïllament i jornades laborals de set dies a la setmana que comencen a l'alba i continua fins a altes hores de la nit. Estan mal pagats i gairebé cap assisteix a l'escola. Els treballadors domèstics, inclosos els nens, s'exclouen del Codi de Treball del Marroc, i com a resultat no gaudeixen dels drets atorgats a altres treballadors, inclòs un salari mínim o límit en les seves hores de treball.
No obstant això, sota la llei de família marroquina (Mudawana de 2004) i la Constitució (2012), és il·legal tenir treballadors domèstics menors.
Dones i família El 2004, el Parlament marroquí va prendre mesures per millorar la situació de les dones i els nens,El text usat en aquesta secció originalment citat en: Morocco profile from the Library of Congress Country Studies project. i ha aprovat una nova llei de família, Mudawanat al Usra (Codi de Família), que és considerat com a molt progressista per als estàndards regionals. Per exemple, als homes només se'ls permet tenir una esposa a menys que la seva dona signi un acord. A més de ser candidates en llistes electorals mixtes, les dones tenen una llista nacional a les eleccions parlamentàries que els permeti, almenys, el 10% dels escons.
Paral·lelament, i al setembre de 2006, s'ha fundat un observatori nacional per lluitar contra la violència contra la dona. Molts departaments estatals, administracions, universitats, així com associacions femenines nacionals van tractar de coordinar els esforços en conjunt.New observatory to fight violence against women - AdnKronos International (AKI)
Fins al 2006 la ciutadania marroquina era transferida als nens a través del pare. Soumya Naâmane Guessous, un sociòleg marroquí ha posat en marxa una campanya per a la transmissió de la ciutadania marroquina de la mare als seus fills. La capacitat de la mare per passar la seva nacionalitat als seus fills no apareix en el codi Mudawana, però va ser concedida per una decisió reial l'octubre de 2006.Kid of Alien Dad May Get Moroccan Nationality - Seoul Times
Des del 2009 la nova legislació també permet a les dones divorciar-se dels seus marits sense el consentiment del marit.
Identitat amaziga Els activistes amazics sostenen regularment que sota la bandera de l'arabització, la seva llengua i la seva cultura única es reprimeixen a favor de l'àrab. Això és vist com a discriminació i mètode de marginació. Tanmateix, el 17 d'octubre de 2001 es va fundar l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per mantenir i desenvolupar la llengua i cultura amazigues.
Reforma de la policia i l'exèrcit El 2006 el Marroc va començar a implementar algunes reformes relacionades amb la policia i l'exèrcit. El 16 d'octubre del mateix any va dissoldre la recentment creada unitat de policia Groupes Urbains de Sécurité (GUS). Mentre que molts marroquins consideraven la presència de GUS com un alleujament, molts altres ho van considerar com un pas enrere del govern del Makhzen.El sistema autoritari marroquí durant el regnat del rei Hassan II