miniatura|upright=2.1|Mosaic (220-250) d'El Djem, a Tunísia (Àfrica romana), amb la inscripció llatina «Silenci! Deixeu dormir els braus» (Silentiu dormiant tauri) i la conversa animada de cinc comensals (possiblement gladiadors) representats com en una bafarada:–Estem a punt de despullar-nos ([N]os nudi [f]iemus)–Hem vingut per beure (Bibere venimus)–Ara parles molt (Ia[m] multu[m] loquimini)–Siguem cridats (Avocemur)–En portem tres [rondes de beguda?] (Nos tres tenemus)Aquesta escena podria ser una expressió proverbial.Richard Brilliant, «Scenic Representations», dins Age of Spirituality: Late Antique and Early Christian Art, Third to Seventh Century (Metropolitan Museum of Art, 1979), p. 96-97.
El llatí i el grec antic eren les principals llengües de l'Imperi Romà, però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels antics romans era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder».Bruno Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», traduït per James Clackson, dins A Companion to the Latin Language (Blackwell, 2011), p. 560. El llatí era omnipresent a l'Imperi Romà,Alex Mullen, «Introduction: Multiple Languages, Multiple Identities», dins Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds (Cambridge University Press, 2012), p. 28. com a llengua de la justícia a l'Imperi Romà d'Occident i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris.Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 554 i 556. A partir del moment que tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van assumir universalment la ciutadania, el 212 dC, un bon nombre de ciutadans romans devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».J.N. Adams, «Romanitas and the Latin Language», Classical Quarterly 53.1 (2003), p. 185-186 i 205.
El grec koiné s'havia convertit en la llengua vehicular del Mediterrani oriental i fins i tot de l'Àsia menor a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran.Fergus Millar, A Greek Roman Empire: Power and Belief under Theodosius II (408–450) (University of California Press, 2006), p. 279; Warren Treadgold, A History of the Byzantine State and Society (Stanford University Press, 1997), p. 5. La «frontera lingüística» se situava a la península dels Balcans, separant el llatí, a l'oest, del grec, a l'est.Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 553. Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques amb la part oriental, fins i tot dins de les mateixes fronteres de l'imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'expansió del cristianisme, com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les Epístoles Paulines,Treadgold, A History of the Byzantine State, p. 5. o pel seu ús en els concilis ecumènics de l'Imperi Romà cristià. Amb la dissolució de l'Imperi de l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'Imperi Romà d'Orient.
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l'abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits, durant el període de domini romà. No obstant això, hi ha inscripcions i referències en textos grecs i llatins que demostren l'existència d'altres llenguatges, així com la necessitat d'utilitzar traductors. Per exemple, el púnic, el copte, l'arameu o el siríac han deixat un volum significant d'epigrafia i literatura que ha sobreviscut fins avui en dia.Richard Valantasis, introducció a Religions of Late Antiquity in Practice (Princeton University Press, 2000), p. 11. Les llengües cèltiques eren parlades a bona part de l'Europa occidental, i tot i que l'educació oral celta va deixar pocs registres escrits,MacMullen, «Provincial Languages in the Roman Empire», p. 15-16. l'epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.Joseph Eska, «Inscriptions in the Celtic World», dins Celtic Culture: A Historical Encyclopedia (ABC-Clio, 2006), p. 965-970. Les llengües germàniques de l'Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l'excepció del gòtic.Tore Janson, A Natural History of Latin (Oxford University Press, 2004), p. 87. El multilingüisme va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de romanització i hel·lenització.Mullen, Southern Gaul and the Mediterranean, p. 264-265.
Després de la descentralització del poder polític, durant l'antiguitat tardana, el llatí es va desenvolupar localment en branques o dialectes, que més endavant es convertirien en les llengües romàniques, com ara el català, el castellà, el francès o l'italià. A començament del , la primera o segona llengua de més de mil milions de persones deriva del llatí.James Clackson, introducció a l'obra A Companion to the Latin Language, p. 1. El llatí mateix s'ha mantingut com a mitjà internacional d'expressió per part de la diplomàcia i per al desenvolupament intel·lectual identificat amb el renaixement humanista, des del , així com en el llenguatge legal i en l'Església Catòlica, i fins al dia d'avui.
Llengües predominants Llatí miniatura|Escriptura cursiva romana en terra sigillata de La Graufesenque, a la Gàl·lia romana
El llatí era la llengua dels romans des dels primers registres que s'han conservat. Virgili, escriptor romà de l'època del primer emperador, August, emfatitza que el llatí era una de les fonts de la unitat romana i de la seva tradició. En el seu poema èpic Eneida, que tracta de la fundació de Roma, el Déu suprem Júpiter dicta que els refugiats troians que s'han establert a Itàlia han d'utilitzar la llengua del poble natal dels llatins, amb l'objectiu d'afavorir la unificació entre ells: «mantindran la llengua (sermo) i la tradició (mores) dels seus pares […] i els faré a tots llatins amb un mitjà d'expressió» (uno ore, literalment «amb una llengua»).Virgili, Eneida 12.834 i 837; Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549 i 563; Adams, «Romanitas and the Latin Language», p. 184. Els emperadors julioclaudis, que asseguraven descendir de l'heroi èpic Enees, van encoratjar la utilització d'alts estàndards de llatí correcte (Latinitas), un moviment lingüístic identificat actualment amb el llatí clàssic, i que va afavorir l'ús del llatí per desenvolupar els negocis oficials.Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 552.
El llatí es va convertir en la llengua de les zones conquerides perquè la població local va començar a parlar-lo, no pas perquè hi hagués desplaçaments de població provinent de les àrees llatinoparlants.József Herman, Vulgar Latin, traduït per Roger Wright (Pennsylvania State University Press, 2000, publicat originàriament en francès el 1975), p. 10. El llatí mai va ser imposat, de manera oficial, entre les persones que es trobaven sota el domini romà.Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549; Charles Freeman, The Greek Achievement: The Foundation of the Western World (Nova York: Penguin, 1999), p. 389-433. Agustí d'Hipona observava que els romans preferien que el llatí fos adoptat per pacem societatis, és a dir, com un pacte social.Agustí d'Hipona, De Civitate Dei 19.7.18, citat per Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549. Aquesta política lingüística contrasta amb l'exercida per Alexandre el Gran, que intentava imposar el grec a tot el seu imperi com a llengua oficial.Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549, citiant Plutarc, Vida d'Alexandre 47.6. El coneixement del llatí no era un requisit per aconseguir la ciutadania romana, i no hi va haver una política d'ensenyament esponsoritzada per l'estat que donés privilegis a l'idioma com a mitjà educatiu: no obstant això, parlar un llatí fluid era recomanable pel seu «valor cultural, polític, legal, social i econòmic».Mullen, Southern Gaul and the Mediterranean, p. 265.
El llatí era obligatori per a treballar al servei de l'imperi i per pujar en l'escalafó social, a més de ser la llengua vehicular utilitzada per al funcionament intern del govern.Millar, A Greek Roman Empire, p. 92. Els edictes i els comunicats oficials de l'emperador eren en llatí; fins i tot les normatives sobre lleis locals, que podien estar escrites en altres idiomes, també eren redactades en llatí.
Els romans van atorgar un alt valor a la paraula escrita, com ens ho indica la seva obsessió pels documents i les inscripcions públiques. La burocràcia imperial era tan dependent de l'escriptura que el Talmud de Babilònia declarava que «si tots els mars fossin de tinta, tots els canyissars fossin plomes, tots els cels pergamí i tots els homes escrivents, serien incapaços d'establir l'abast complet de les preocupacions del govern romà».Clifford Ando, Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire (University of California Press, 2000), p. 86-87. Les estimacions sobre el percentatge d'alfabetisme a l'Imperi l'han situat entre un 5% i un 30% o més, depenent de la definició que es doni d'«alfabetisme».William V. Harris, Ancient Literacy (Harvard University Press, 1989), p. 5; William A. Johnson, Ancient Literacies: The Culture of Reading in Greece and Rome (Oxford University Press, 2009), p. 3-4, especialment la nota 5; T.J. Kraus, «(Il)literacy in Non-Literary Papyri from Graeco-Roman Egypt: Further Aspects of the Educational Ideal in Ancient Literary Sources and Modern Times», Mnemosyme 53.3 (2000), p. 325; Marietta Horster, «Primary Education», dins The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World, p. 89 i 97-98. L'absència d'intervenció per part de l'estat en l'accés a l'educació va ser una barrera per a l'alfabetisme, ja que els únics que es podien permetre una educació formal eren els fills de les famílies que se la podien pagar.Christian Laes, Children in the Roman Empire: Outsiders Within (Cambridge University Press, 2011, publicat originàriament en neerlandès el 2006), p. 108; Horster, «Primary Education», dins The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World, p. 89.
miniatura|esquerra|Dedicació en grec en un altar a Asclepi el Salvador de part del cònsol romà Luci Minici Natal (133-134 dC)IG 14.1125