Ernest Mateu i Vidal (Teià, 12 d'agost de 1903 - Sabadell, 24 de juliol de 1977) fou un rector, arxiver municipal i membre fundador de la Fundació Bosch i Cardellach a Sabadell, ciutat on visqué la major part de la seva vida.
Primers anys a Sabadell L'any 1931 va arribar a la ciutat de Sabadell nomenat com a vicari de la Parròquia de Sant Feliu. Al cap de poc temps ja es va fer un personatge conegut a la ciutat pel seu esperit dinàmic; era reconegut popularment amb el nom de "Mossèn Ernest". Aviat va llançar-se a l'apostolat entre la Joventut Catòlica i els Minyons de Muntanya de l'Acadèmia Catòlica. Tanta era l'estima que la població li tenia que temien que, amb la possibilitat que fos traslladat a una altra població per exercir-hi com a vicari, el moviment quedés paralitzat. D'aquesta manera, es van moure fils per dotar mossèn Ernest dels beneficis vacants de l'antiga Comunitat de Preveres de Sant Feliu; també va ser nomenat bibliotecari del seu centre, la Biblioteca Sardà i Salvany, assignant-li així una quantitat mensual complementària que li permetés promoure les obres culturals de l'Acadèmia i promoure les Joventuts organitzant cursets, cercles d'estudi i altres activitats culturals. No obstant això, aquestes iniciatives van quedar ràpidament truncades amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. Passada la guerra, mossèn Ernest va tornar a Sabadell, entrant a la ciutat amb les tropes franquistes per la Rambla com a capellà castrense, i s'ocupà d'oficiar la primera missa de la victòria franquista a Sabadell el 27 de gener de 1939. Un cop es reinstal·là a Sabadell no només desenvoluparia les seves tasques de vessant sacerdotal, sinó que també va realitzar diverses activitats vinculades a l'àmbit de la cultura i la ciutadania.
Les fites principals al llarg de la seva vida a Sabadell es poden dividir en: la restauració física i espiritual del Santuari de la Mare de Déu de la Salut; la construcció d'un nou temple a la parròquia de Sant Salvador; la tasca d'ordenació a l'Arxiu Municipal i la participació com a membre fundador de la Fundació Bosch i Cardellach.
Culte al Santuari de la Mare de Déu de la Salut Anys després, passada la guerra, la Comunitat va encarregar a mossèn Ernest el culte del Santuari de la Mare de Déu de la Salut. Era el comunitari més jove i, per tant, el que tenia menys obligacions, així que quan el degà de la Comunitat, mossèn Josep Maria Bosch, va renunciar al seu servei eclesiàstic a la Salut per la seva avançada edat, va proposar mossèn Ernest com al seu substitut. És així com començà la seva tasca de reconstrucció i embelliment del Santuari de la Salut de forma entusiasta i eficient. Es diu que el Santuari de la Salut passà, gràcies a ell, de ser una senzilla ermita a un gran santuari gràcies a la millora de l'arquitectura del lloc i amb una decoració pictòrica i escultòrica realitzada per grans artistes majorment locals. Amb aquest projecte de restauració, juntament amb el càrrec de tenir cura del culte del Santuari, mossèn Ernest va aconseguir promoure i reviure amb força la devoció popular a la Mare de Déu de la Salut, patrona de la ciutat venerada des de feia segles.
Rector de la Parròquia Sant Salvador Posteriorment, mossèn Ernest va fer oposicions per a una parròquia, i l'any 1948 va ser nomenat rector de la nova Parròquia de Sant Salvador; amb aquest títol no deixà les seves activitats al Santuari de la Salut, però sí que va renunciar al Benefici de Sant Feliu, ja que eren dos títols canònics incompatibles. Mossèn Ernest començà així un nou projecte del qual seria autor i director a la Parròquia assignada, la qual tenia una capella interina, i va proposar dotar-la d'un gran temple. Va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi (que també havia participat en la reconstrucció del santuari de la Salut) per fer la nova planta de l'església de Sant Salvador l'any 1955 amb un estil neoromànic i amb grans influències del gòtic català del territori. Les obres s'iniciaren el 1953, any de la posada de la primera pedra.
En la reconstrucció es pot apreciar també l'obra escultòrica de Camil Fàbregas, artista que també realitzà un bust en bronze de mossèn Ernest. A la parròquia esculpí 26 magnífics capitells dels quals el mateix artista explicà que va inspirar-se en la mateixa ciutat de Sabadell, els seus oficis i esplais: la sardana, la vespa, el biscuter, l'Aplec de la Salut, els Tres Tombs, la llufa, els futbolistes i el grup dels Gegants i els Nans. Gràcies a aquest projecte que liderà l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell li va concedir el primer premi Sant Lluc al mecenatge pel seu impuls de l'art sabadellenc. Finalment, va renunciar al càrrec de rector per esgotament. En morir ell, la decoració del temple i part de les seves dependències van restar inacabades. El que s'hi veu avui és un solar ple d'herbes i deixalles, però no es descarta la possibilitat que ressorgeixi el projecte que finalitzi l'obra.
Durant el seu càrrec de rector en aquesta parròquia, mossèn Ernest visqué uns anys convulsos a la dècada de 1960, en els quals l'Església Catòlica es trobava profundament dividida en un sector que seguia a favor del règim franquista i un altre sector que volia desvincular-se de la dictadura per trencar els lligams conservadors que l'unien a ella des de feia anys. Durant la dècada dels 1960 va tenir lloc la manifestació de capellans de 1966 per protestar per les agressions policials contra l'estudiant Joaquim Boix i Lluch. Aquests sacerdots van ser atacats bruscament per diversos policies i van ser colpejats amb violència. L'endemà diversos sacerdots, la majoria joves, van reunir-se davant l'arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, per presentar-li una carta on expressaven el desacord amb aquests fets, però l'arquebisbe va mostrar-se negatiu davant les peticions dels sacerdots; dos dies després seguia sense mostrar cap predisposició a prendre mesures al respecte.
El dia 14 de maig al vespre l'arquebisbe va publicar un sermó que hauria de ser llegit a totes les esglésies durant la missa de l'endemà al matí, un sermó que pretenia conciliar i unir l'església però que no feia referència als fets ocorreguts. Davant la situació, diversos sacerdots van desobeir l'ordre de l'arquebisbe de no fer cap comentari sobre els fets i en diverses esglésies es van repartir fullets clandestins criticant el governador de la ciutat i a l'arquebisbe i explicant la veritat dels fets. Mossèn Ernest, en el seu càrrec de rector de la parròquia, hi promulgà la veritat dels fets, participant així en l'enfrontament de part del clergat català amb la dictadura franquista.
Arxiver municipal La primera visita del dictador Francisco Franco a Sabadell va ser l'any 1942, el dia 27 de gener, dia del tercer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. La visita es recull de forma molt minuciosa i detallada en la crònica de Mossèn Ernest Franco en Sabadell (en el qual s'inclou un sonet dedicat al dictador de Joan Arús) publicada el mateix any, la qual li va valer el títol d'Arxiver Municipal succeint a Miquel Carreras. La formació humanística que havia rebut de la seva carrera sacerdotal i l'ampliació d'aquesta amb el doctorat el varen fer reunir les capacitats més adequades pel càrrec, que comportava desxifrar i interpretar correctament documents de totes les èpoques.
Així, Mossèn Ernest s'incorporà a l'Arxiu Municipal, ocupant el càrrec fins al dia de la seva mort. De les seves intervencions més destacades en els seus primers anys com a arxiver és la conservació d'una unitat d'arxius conformada per cartes del duc de Berwick que havia estat compilada per Antoni Bosch i Cardellach a les darreries del , a la qual Mossèn Ernest va afegir una ordre del 17 de setembre de 1714 que incloïa la firma del duc de Berwick i que era un document inèdit. A més, Mossèn Ernest va enquadernar la compilació, a fi efecte de garantir una conservació òptima.
A ell també se li deuen uns treballs d'ordenació històrica-ciutadana que compilà en dos volums: "Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell", dels segles i primer quart del XVII. També va crear-ne una àmplia hemeroteca per facilitar la consulta de la col·lecció als habitants de Sabadell. Les seves tasques en l'Arxiu Municipal foren diverses; es té constància que també tenia capacitats per decidir si nous escrits eren aptes per ser o no publicats. Així, l'any 1942 Mossèn Ernest va prohibir la publicació de Sabadell Màrtir, un manuscrit ofert a l'Ajuntament que va redactar Enric Sarradell Pascual, personatge principal dins l'Ajuntament franquista de Sabadell que durant la dècada dels quaranta va ser aïllat per les autoritats franquistes a causa del seu pensament profundament extremista i radical.
Però les seves tasques d'ordenació anaren més enllà de dues compilacions: sovint deixava constància de les males condicions en les quals es trobava l'Arxiu Municipal, sobretot després de la guerra, quan munts de papers s'havien anat acumulant sense ningú per classificar-los i ordenar-los, car el predecessor de Mossèn Ernest, Miquel Carreras, havia mort l'any 1938. Mossèn Ernest va començar per aquesta paperassa, que li va portar mesos ordenar, però només era el principi de la tasca ordenadora que faria fins al final dels seus dies. Era una feina dura, ja que ordenar significa fer una lectura atenta per saber el contingut del document, i Mossèn Ernest la dugué a terme de forma pacient i continuada. Al llarg dels anys va aconseguir que l'Arxiu Municipal de Sabadell tingués la fama de ser un dels més ben ordenats d'entre els de la seva mena, i així ho deixaren patent importants personalitats com el doctor i historiador Jordi Nadal.
Membre fundador de la Fundació Bosch i Cardellach Mossèn Ernest apareix documentat ja en els inicis de la Fundació, quan llavors era Institució, als inicis dels anys quaranta, per dret propi com a Arxiver Municipal; un càrrec que el feia adequat per un centre d'estudis purament locals, així com era propici per ser un nexe d'unió de l'Entitat amb l'alcaldia, de manera que Mossèn Ernest fou encarregat de preparar el terreny per a una bona acollida per part de l'alcalde, Josep Ma. Marcet, que va accedir a la formació de la Institució Bosch i Cardellach de forma entusiasta, ja que era un home amb un gran sentiment envers la seva ciutat. Després de la primera reunió constitutiva a l'alcaldia, els membres fundadors de l'Entitat es reuniren per estructurar el cenacle l'any 1942. Es van crear quatre seccions bàsiques: Història, Ciències Socials, Ciències Naturals i Arxiu i Publicacions; d'aquestes, Mossèn Ernest seria el secretari de la secció d'Història i president d'Arxiu i Publicacions. De seguida se sentí identificat amb les finalitats d'estudi i promoció de la cultura que tenia i té la Fundació, i va col·laborar activament en les tasques acadèmiques amb la presentació de tota mena de treballs. Al mateix temps, Mossèn Mateu va estar sempre procurant que la Fundació seguís la línia amb la qual s'havia fundat i no perdés les seves tasques intel·lectuals. miniatura|Mossèn Ernest a l'Homenatge al doctor Bosch i Cardellach fet a la Sala d'Actes del Gremi de Fabricants el 16 de gener de 1955. miniatura|Mossèn Ernest durant el II Curset d'Iniciació als Estudis Locals el 26 de gener de 1968. miniatura|Mossèn Ernest durant la ponència de la X Assemblea d'Estudiosos de Sabadell el 26 de maig de 1968. A continuació s'esmenten algunes de les tasques més destacades que Mossèn Ernest dugué a terme com a membre de la Fundació. Mossèn Ernest va sentir de seguida una gran fascinació pel doctor Antoni Bosch i Cardellach, figura emblemàtica de la qual pren el nom la Fundació, i de seguida va oferir-ne una acurada i completa biografia publicada per la Fundació l'any 1969.