El Teratre a Africa

La Campanya d'Àfrica Oriental va ser una sèrie de batalles i accions de la guerrilla durant la Primera Guerra Mundial, que es van iniciar a l'Àfrica Oriental Alemanya i que es van estendre a parts de Moçambic, Rhodèsia del Nord, Àfrica Oriental Britànica, Uganda i el Congo Belga. La campanya va finalitzar el 23 de novembre de 1918 amb la rendició de les tropes alemanyes.

Els alemanys van entrar per l'Àfrica Oriental Portuguesa i va continuar la campanya sobrevivint dels subministraments agafats als portuguesos. L'estratègia de les forces colonials alemanyes, al comandament del tinent coronel (més tard general major) Paul Emil von Lettow-Vorbeck, era desviar les forces del front occidental europeu. La seva estratègia va aconseguir resultats mixtos només després de 1916, quan va dirigir les seves tropes fora de l'Àfrica Oriental i les forces aliades van quedar compostes gairebé íntegrament de Sud-africans, indis i altres tropes colonials.

Les tropes sud-africanes negres no van ser considerades pels europeus per al servei militar per una qüestió política, mentre que totes les unitats índies van ser retirades del front occidental d'Àfrica abans la fi de l'any 1915; la campanya a l'Àfrica va consumir una quantitat considerable de diners i material de guerra que podien haver anat a altres fronts.

Els alemanys van lluitar durant tota la Primera Guerra Mundial, fins que van rebre el missatge de l'armistici el 14 de novembre de 1918 a les 07.30 h. Ambdues parts van esperar la confirmació i els alemanys es van rendir formalment el 25 de novembre.

L'Àfrica Oriental Alemanya es va dividir en dues parts per Mandat de la Lliga de les Nacions: el territori de Tanganyika va passar a mans del Regne Unit i Ruanda-Urundi a Bèlgica, mentre que el triangle de Kionga va esdevenir un mandat de Portugal.

Antecedents

L'Àfrica Oriental Alemanya (Deutsch-Ostafrika) va ser colonitzada pels alemanys en 1885. Aquest territori tenia una extensió de 995,02 km² i cobria les àrees de les actuals Ruanda, Burundi i Tanzània. La població indígena de la colònia era d'uns 7.500.000 i estava governada per només 5.300 europeus. Tot i que el règim colonial era relativament segur, la colònia havia estat recentment sacsejada per la rebel·lió Maji Maji (1904-1905) i els seus efectes encara es deixaven sentir en 1914.

L'administració colonial alemanya disposava d'una schutztruppe (força de protecció) formada per 260 militars europeus i 2.470 africans, a més dels 2.700 colons blancs que formaven part de la força de reserva landsturm, semblant a una petita gendarmeria paramilitar. miniatura|esquerra|Mapa amb la proposta de Mittelafrika, amb el territori alemany en groc L'esclat de la Primera Guerra Mundial en Europa va conduir a la creixent popularitat de l'expansió colonial alemanya i la creació d'un Deutsch-Mittelafrika («Àfrica central alemanya»), que seria paral·lel al ressorgiment de l'Imperi Alemany a Europa. La formación del Mittelafrika involucrava l'annexió de territoris, sobretot ocupats pel Congo Belga, per tal de vincular les colònies alemanyes existents a l'est (Àfrica Oriental Alemanya), sud-oest (Àfrica Sud-occidental Alemanya) i oest d'Àfrica (Togolàndia i Kamerun). El territori dominaria el centre d'Àfrica i faria d'Alemanya la més poderosa potència colonial al continent africà.

No obstant això, l'exèrcit alemany colonial en Àfrica era feble, mal equipat i molt dispers. Encara que amb millor capacitat i amb més experiència que els seus enemics, molts dels soldats alemanys eren dependents d'armes com el rifle Mauser model 1871, que feia servir l'obsoleta pólvora negra. Però al mateix temps, els militars de les potències aliades també es van trobar amb problemes semblants de mal equipament i nombre baix; la majoria dels exèrcits colonials estaven destinats a servir com a policies paramilitars locals per a reprimir la resistència al domini colonial i no estaven ni equipats ni estructurats per a lluitar en una guerra.

Objectius miniatura|Paul Emil von Lettow-Vorbeck, 1913 Malgrat que la major concentració de tropes alemanyes al continent estava l'est d'Àfrica, van ser numèricament incapaços de lluitar en una guerra agressiva. L'objectiu principal de les forces alemanyes a l'est d'Àfrica, comandades per Paul Emil von Lettow-Vorbeck, era obligar els governs aliats de mantenir a les forces militars i subministraments en Àfrica en lloc d'enviar-los a combatre a Europa. Al posar en perill l'important Uganda Railway (ferrocarril d'Uganda), Lettow-Vorbeck esperava obligar les tropes britàniques a envair l'Àfrica Oriental, on podria lluitar amb una acció defensiva. En 1912, el govern alemany havia creat una estratègia de defensa per l'Àfrica oriental en què els militars es retirarien de la costa cap a l'interior del país per a lluitar en una campanya de guerrilles.

Per als belgues, la presència alemanya a l'est d'Àfrica era una amenaça per a la seguretat del Congo, però alguns oficials belgues van veure els combats a l'est d'Àfrica com una oportunitat per a expandir el territori belga. El ministre colonial, Jules Renkin, va afavorir una política de comerç amb el territori adquirit pels portuguesos a l'est d'Àfrica, per a poder-se expandir-se per la costa occidental del Congo i establir un assentament en la postguerra. A més, el govern de Broqueville en l'exili va veure una campanya a l'Àfrica com una venjança per la invasió alemanya de Bèlgica.

La campanya Operacions militar, 1914–1915

miniatura|Mapa de la Campanya d'Àfrica Oriental durant la Primera Guerra Mundial A l'Àfrica oriental, el tractat de Berlín de 1885 va ser trencat per primera vegada pels britànics. El 5 d'agost de 1914, tropes del protectorat d'Uganda van atacar els llocs d'avançada dels rius alemanys prop del llac Victòria. El 8 d'agost va començar un atac naval directe quan els vaixells de guerra de la Royal Navy, HMS Astraea i HMS Pegasus, van bombardejar Dar es Salaam des de diversos kilòmetres de la costa.

En resposta, el comandant de les forces alemanyes a l'Àfrica oriental, el tinent coronel Lettow-Vorbeck, junt amb el governador Heinrich Schnee, van començar a organitzar les seves tropes per a la batalla. En aquest moment, la schutztruppe alemanya a l'est d'Àfrica estava formada per 260 alemanys de tots els rangs i 2.472 àscaris; aproximadament igual en nombre als dos batallons dels King's Africa Rifles (KAR) que es trobaven en les colònies britàniques d'Àfrica Oriental.

miniatura|esquerra|Àscari a l'Àfrica Oriental Alemanya, 1914-1918 Al 15 d'agost, les forces àscaris alemanyes estacionades a la regió de Neu Moshi van començar la seva primera ofensiva de la campanya. En Taveta, al costat britànic del Kilimanjaro, els britànics van poder aturar l'avanç de 300 àscaris de dues companyies de campanya, que es van retirar en bon ordre. Al setembre, els alemanys van començar a organitzar incursions a l'Àfrica Oriental Britànica i a Uganda. El poder naval alemany al llac Victòria es va limitar al vaixell de vapor Hedwig von Wissmann i el remolcador Kingani, que estava armat amb un canó «pom-pom», que causava danys menors però generava gran quantitat de notícies.

Els britànics van armar lUganda Railway, i els vaixells de vapor del llac SS William Mackinnon, SS kavirondo, SS Winifred i SS Sybil es van convertir en improvisats canoners. Els britànics van capturar el remolcador alemany, però posteriorment els alemanys el van enfonsar. Posteriorment, els alemanys el van recuperar i van desmuntar el canó del remolcador per a utilitzar-lo en altres llocs, i van continuar utilitzant el vaixell com transport desarmat; amb el remolcador sense armes, ja no va presentar un perill per als britànics.

En un esforç per a resoldre les molestes incursions alemanyes i per a capturar tot el nord (la regió dels colons blancs de la colònia alemanya), el comandament britànic va planejar dos avanços simultanis: els britànics de la Indian Expeditionary Force B (IEF B, Força Expedicionària Índia B), de 8.000 soldats en dues brigades, duria a terme un desembarcament amfibi en Tanga el 2 de novembre de 1914 per a capturar la ciutat i, per tant, controlar el terminal a l'oceà Índic de l'Usambara Railway (vegeu la batalla de Tanga). en la zona del Kilimanjaro, la Indian Expeditionary C (IEF C), de 4.000 homes en una brigada, avançaria des de l'Àfrica Oriental Britànica cap a Neu-Moshi el 3 de novembre de 1914, fins a la terminal occidental del ferrocarril (vegeu la batalla del Kilimanjaro).

Després de la captura de Tanga, la IEF B es mouria ràpidament cap al nord-oest per a unir-se amb la IEF C i netejar el que quedava de les forces alemanyes desfetes. Malgrat que les forces de Lettow-Vorbeck van ser superades en 8:1 en Tanga i 4:1 en Longido, la schutztruppe va prevaler. El 1941, en el volum de la Història Oficial britànica, Charles Hordern va descriure els esdeveniments com «un dels fracassos més notable en la història militar britànica».

La guerra naval

miniatura|Schutztruppe amb un canó del SMS Königsberg El creuer lleuger SMS Königsberg, de la Kaiserliche Marine, estava a l'oceà Índic quan es va declarar la guerra. En la batalla de Zanzíbar, el SMS Königsberg va enfonsar el vell creuer protegit HMS Pegasus en un port de Zanzíbar i després es va retirar cap al delta del Rufiji. Allí va ser acorralat per vaixells de guerra de la Royal Navy's Cape Squadron (Esquadró del Cap de la Royal Navy), entre ells un vell cuirassat pre-dreadnought i dos monitors de baix calat, amb canons de 150 mm que van ser portats d'Anglaterra, i van destruir el creuer alemany l'11 de juliol de 1915.

La tripulació del SMS Königsberg junt amb deu canons de tir ràpid de 105 mm es van unir a la schutztruppe, i van participar en diversos combats fins al final de les operacions.

L'expedició al llac Tanganyika

miniatura|esquerra|El vaixell alemany Kingani al llac Tanganyika Els alemanys tenien controlat el llac Tanganyika des de l'esclat de la guerra, amb tres vapors armats (Hedwig von Wissman, Kingani i el Graf von Götzen) i dos vaixells de motor desarmats.

En 1915, dos vaixells britànic, el HMS Mimi i el HMS Toutou, cadascun armat amb un canó de 3 lliures i ametralladores Maxim, van ser transportats 4.800 km per terra fins des de l'oceà Atlàntic fins a la costa britànica del llac Tanganyika. Al 26 de desembre, els britànics van capturar el vaixell alemany Kingani i, junt amb dues naus belgues sota el comandament de Geoffrey Spicer-Simson, van atacar i enfonsar el vaixell de vapor alemany Hedwig von Wissmann. Després d'aixó, el Graf von Götzen i el Wami, un vaixell de motor desarmat, van ser els únics vaixells alemanys que quedaven al llac.

Al febrer de 1916, el Wami va ser interceptat, però va fugir cap a la riba i va ser cremat per la seva tripulació. Paul Emil von Lettow-Vorbeck va eliminar la major part de l'armament del Graf von Götzen, inclòs el canó automàtic de 105 mm que s'havia pres del SMS Königsberg, i el va enviar a l'exèrcit de terra perquè fos utilitzat en els combats terrestres. El SMS Könisberg va ser enfonsat a mitjans de juliol després d'un bombardeig d'hidroavions en Kigoma. Posteriorment va ser posat a flotació i utilitzat pels britànics.

Els reforços de l'Imperi Britànic, 1916 miniatura|Jan Christiaan Smuts, 1919 El general Horace Smith-Dorrien va rebre l'ordre de trobar i lluitar contra la schutztruppe, però va contreure pneumònia durant el viatge cap a Sud-àfrica que li va impedir prendre el comandament.