Un molí flotant és un molí hidràulic instal·lat en un vaixell en el curs d'un riu, per on es pot desplaçar per a aprofitar millor els corrents. El seu primer ús registrat es remunta a mitjans del en Itàlia. Estaven instal·lats en els rius que fluïen a través de les ciutats, però perquè molestaven el trànsit de vaixells es va reglamentar el seu nombre i posició. Els molins flotants va desaparèixer en la segona meitat del a causa d'un augment del trànsit fluvial i el desenvolupament dels molins moderns.
Descripció miniatura|Molí flotant. Riu Mura, en Ižakovci, Eslovènia Un molí flotant es presenta com una mena de vaixell de paletes rústic, però funciona exactament al revés: la roda hidràulica no mou el vaixell. El molí flotant és estacionari i el corrent del riu fa girar les paletes de la roda (o rodes) per accionar les moles d'un molí, o una serra en el cas de una serradora.Història i patrimoni dels rius i canals
Els molins flotants busquen un fort corrent enmig d'un riu o sota un pont com el pont aux Meuniers de París. Estan immobilitzats per una àncora al fons del riu o per cadenes unides a la riba del riu o en un pilar d'un pont.Els molins flotants del Garona
L'avantatge del molí flotant és que és capaç de moure's per a cercar un fort corrent. El seu desavantatge és un rendiment energètic inferior a un molí de vent fix i un accés que no sempre era fàcil. Un altre inconvenient és la molèstia de la navegació, que sovint provocava accidents i judicis, sobretot quan un vaixell colpejava contra la cadena submergida de fixació del molí. En 1783 l'Intendance de Bordeus que designava la ubicació dels molins flotants i regulava les seves activitats, va informar que dels 22 molins flotants, 8 estaven en un lloc determinat, 4 no interferien a la navegació i 10 eren un obstacle.
Hi ha molts models de molins flotants: Amb només una roda en un costat de l'embarcació; de vegades amb un foraine o foirine, un petit vaixell-flotador situat més enllà de la roda per evitar que pivotés el vaixell. Amb una roda en cada costat. Amb doble casc, com un catamarà, amb la roda entre els dos cascs.
Tecnologia S'instal·lava una roda hidràulica entre una barcassa i un bot, que era impulsada pel corrent del flux d'aigua. També hi ha evidència de molins d'aigua amb dues rodes més estretes a cada costat del casc del vaixell, similar a un antic vaixell de vapor. La plataforma flotant estava ancorada en el punt més intens del corrent, lligada a la riba o als pilars d'un pont per facilitar l'accés al molí.
La flotabilitat permet al molí operar amb la mateixa potència tot i els canvis en els nivells d'aigua. L'eficiència del molí pot coincidir amb la d'un molí hidràulic estàndard. Potencialment, els molins flotants poden funcionar a temps complet, ideal per a les tasques que demanen una potència constant.
Els molins flotants es poden moure quan és necessari (per transportar, inundacions, gel) a la riba. Els molins flotants de l'Europa Central eren, com la majoria dels molins d'aigua i vent, propietat dels senyors o monestirs. No s'han mantingut els molins a l'Europa Central perquè es van convertir en un obstacle per als vaixells amb l'arribada del trànsit fluvial.
Els molins flotants, que eren construïts gairebé enterament en fusta, podien ser estructures impressionants. Generalment tenien entre 10 i 15 metres de llarg, mentre que els molins més llargs descrits van mesurar 20 metres i més. Generalment, el casc gran tenia generalment entre 5 i 8 metres d'ample,i el pontó 2 a 3 metres. Tots dos eren construïts generalment en forma rectangular. Un molí flotant podria tenir més de 6 metres d'alt i alguns tenien dos o tres pisos. No obstant això, mentre que alguns molins flotants eren enormes i excepcionalment ben fets a mà, altres eren una mica petits i de vegades de construcció senzilla. L'esperança de vida d'un molí flotant podia ser entre 30 i 50 anys i la roda durava una dècada. Però alguns molins flotants no van durar tant, podrint-se el seu interior o simplement desfent-se.
L'ús dels molins flotants A partir del en endavant, molts molins hidràulics convencionals van començar a fer tasques diferents de la molta de cereals, però la majoria dels molins flotants no ho van fer. Gairebé tots ells eren molins de blat, però va haver-hi unes poques excepcions. Karel Broes, l'autora flamenca d'una monografia de 2003, descriu alguns molins flotants de paper, serradores, molins drapers, molins d'oli, polidores, molins d'encunyació i molins de cotó. Alguns dels molins flotants més recents van acabar la seva vida com a generadors d'energia elèctrica.Boat mills: water powered, floating factories
Joseph Needham cita en la seva obra sobre la història de la tecnologia xinesa a un escriptor xinès del que es descriu els martells pilons muntats en molins flotants per fer paper:
Distribució geogràfica miniatura|Molí flotant en el Rin, a Colònia (~1411) Es van utilitzar molins flotants en la majoria dels principals rius europeus. Elba: fins a 1911. Rin: entre Estrasburg i Magúncia entre els segles IX i XII. L'any 1863, a Magúncia, encara hi havia 17 molins de barca ancorats aigües avall prop del pont sobre el Rin que unia Magúncia i Castel. Danubi: en Regensburg, mencionat en 1493; entre Viena i Kaisermühlen; en Orth an der Donau (en la Baixa Àustria). Mura: en Àustria, Eslovènia, Croàcia i Hongria. Weser: Minden, mencionat en 1326. Tiber: en Roma. Po Sena: en París, a prop o sota els ponts. Marne, Garona, Roine i Loira, a França, fins al 1850. Kura: Tbilisi, des de principis del fins al 1920-1930. A la península Ibèrica cal recordar l'existència de molins flotants als rius Ebre, Segura, Llobregat, Cinca i altres. Al-Idrissí, cap a l'any 1161, va informar de l'existència de molins flotants a Saragossa Múrcia i Tudela. A la segona part del Quixot, El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha (1615), en el capítol 29 (De la famosa aventura del barco encantado), hi ha esment d'un molí enmig del riu Ebre, prop de Saragossa. No és clar si els ginys en qüestió, “azeñas”, eren flotants o fixes.
A la regió del Loira, els molins flotants eren coneguts com a «moulin à bac»; el bac era un dels dos elements flotants que enmarcaven la roda hidràulica. En 1785 havien catorze molins flotants en Orleans.
Els termes alemanys «Schiffsmühle» i «Schiffmühle» no estan clarament definits, i en la literatura s'utilitzen normalment tots dos. Tots dos noms són equivalents i coexisteixen, però en les zones del sud d'Alemanya i dels Alps s'utilitza la primera ortografia (Schiffs-) per a «molí flotant».
Molins flotants a Catalunya Riu Ebre A l'actual Ribera d'Ebre hi ha constància de tres molins fariners flotants (coneguts com a molins de barca), que van funcionar fins a la fi del :Un molí fariner flotant a Rasquera-Miravet, Ginestar (s.XII ,Batllia de Miravet) un a Ascó - Vinebre - La Torre de l'Espanyol un a Flix - La Palma un a Miravet - Rasquera - Ginestar - Benissanet.
Prop de Tortosa hi ha documentació de 1870 d'un molí fariner de Josep Maria Piñol i Navas. A Tortosa hi havia molins flotants des de l'època àrab. Abu-Yahya al-Qazwiní, abans de 1280, els va esmentar en la seva Geografia.
Una tesi doctoral de l'any 2006 dona detalls sobre el molí flotant de Flix (que va durar fins a 1910, aproximadament), el de Vinebre i el d'Aldover.
Els molins flotants estaven instal·lats sobre dos llaüts de diferent grandària dins al riu (sistema molt semblant al de les barques de pas), eren de titularitat senyorial, i es reservaven els drets senyorials dominicals. Els vassalls estaven obligats a anar-hi a moldre, i a fer-hi les obres i els treballs necessaris per al seu funcionament. A final del , un dels costums de la comanda d'Ascó diu: «Tots devien tenir cura del molí fariner senyorial, instal·lat sobre el riu, pujar-lo i baixar-lo, segons els corrents de l'aigua, o treure'l, si convé; i sempre gratuïtament». Aquesta dura feina, en molts casos, ho feien els sarraïns.
Al voltant del , les propietats dels molins es van transferir a les Universitats (comunitats o pobles), o bé es van reduir els imposts, a més de permetre la construcció d'altres molins i la llibertat als vassalls d'anar a moldre el gra on volguessin. Tot i això, a la batllia de Miravet, segons una concòrdia concertada el 3 de gener de 1525, es decideix «que si els veïns volen anar a moldre a aquell molí senyorial pagaran la vint-i-quatrena part d'allò que molguin». Posteriorment, al Capbreu de 1606, és descriu «la llibertat dels vassalls d'anar a moldre al molí, tot hi que per aquesta llibertat hauran de pagar una faneca de gra, en mesura de Lleida, (aproximadament 27'958 litres o 31 Kg) el dia o festa de Mare de déu d'Agost, que cada Universitat podrà alliberar d'aquest impost una de cada deu cases, i que en tot cas hauran de pagar-ho tots aquells veïns que visquin al poble el dia de Sant Joan del més de juny».
Posteriorment, al llarg del i del , s'arrendaren o se cediren a particulars, fins que caigueren en desús a la fi del , possiblement pel cost del seu manteniment i l'evolució pròpia de l'època.
Riu Llobregat Hi ha un treball que tracta dels molins medievals al baix Llobregat. 1316. L'any 1290 el rei Alfons II va concedir el permís per a construir dos molins al riu Llobregat a Guillem de Lacera, en les seves terres de Sant Boi. El rei Jaume II va renovar la llicència l'any 1316, especificant que els molins podien ser sobre barques o sobre estaques.
1334. Autorització per a un molí de barca per a Bernat Despalau, porter del rei. 1451. Gaucelm Marquès 1452. Barca del molí anomenada Sant Cristòfol 1463. Notari barceloní Joan Casagualda
Càrrega i descàrrega miniatura|Palanca feta amb taulons L'operació normal d'un molí fariner (el tipus més habitual de molí flotant) implica que els moliners han de poder pujar a bord i baixar quan convingui. Una altra exigència és que cal transportar els sacs de gra cap a la barca, des de terra, i descarregar la farina obtinguda cap a terra.
Si el molí-vaixell està ancorat lluny de la vora de riu, l'única opció és la de servir-se d'una barca auxiliar.
Si la posició del molí-barca és propera a la vora, i el conjunt pot considerar-se estable (i no sotmès a moviments extremats) hi ha una altra possibilitat: Emprar una palancaGDLC. Palanca (passera). simple o múltiple, feta amb taulons que reposin sobre estaques clavades al fons del riu.
Accidents Des del principi, els molins flotants van causar problemes. Sovint es trencaven els seus amarratges durant les fortes inundacions o tempestes, de vegades portant gent a l'interior, i trencaven vaixells, molls, ponts o altres molins flotants. Podien quedar atrapats en l'arc d'un pont, fent de represa del riu i causant així que les aigües s'elevessin encara més. El gel flotant podia tenir conseqüències similars.
Els molins flotants no van ser construïts per a navegar, de manera que quan es deixaven anar estaven fora de control. Només podien navegar amb bon temps.
Fins i tot en condicions atmosfèriques normals, els molins flotants eren una amenaça, especialment per a la navegació d'altres vaixells. Un molí flotant requeria un ancoratge molt segur per tal d'evitar els accidents descrits anteriorment. En general, el mètode utilitzat va ser el clavar grans pals de fusta al llit del riu (sovint en angle i en aigües amunt) en els quals es fixaven les seves cadenes. Aquests pals eren un perill per a altres vaixells, sobretot quan el molí flotant s'havia traslladat a un altre lloc del riu i es deixaven els pals.
Història L'origen Existeix evidència històrica que el desenvolupament d'aquest tipus de molí data d'una enginyosa invenció de Vitruvi, un enginyer romà del . Vitruvi descriu en el seu tractat «De Architectura Libro X» (vers 20 a.C) un hodòmetre en un vaixell que funcionava amb una roda hidràulica unida al casc del vaixell.