La Revolució Abbàssida es refereix a la caiguda del califat omeia (661-750), el segon dels quatre grans califats en la història de l'islam, pel tercer, el Califat Abbàssida (750-1258). Va arribar al poder tres dècades després de la mort del profeta musulmà Mahoma i immediatament després del Califat dels Raixidun. Els omeies eren un imperi àrab feudal que governava sobre una població que era majoritàriament no àrab i no musulmana. Els no àrabs van ser tractats com a ciutadans de segona classe, sense importar que es convertissin o no a l'islam, i aquest descontentament a través de religions i ètnies finalment va conduir a derrocar el califat Omeia. La família abbàssida va afirmar haver descendit d'al-Abbas, un oncle del profeta.
La revolució essencialment va marcar el final de l'imperi àrab i el començament d'un estat més multiètnic a l'Orient Mitjà. És recordada com una de les revolucions millor organitzades durant el seu període en la història, que va orientar el focus del món islàmic cap a l'est.
Antecedents Pels anys 740, l'Imperi Omeia es trobava en estat crític; una disputa sobre la successió el 744 es va transformar en la Tercera guerra civil musulmana, que es va estendre per tot l'Orient Mitjà durant dos anys. A l'any següent, ad-Dahhak ibn Qays aix-Xaybaní va iniciar una rebel·lió kharigistes que va continuar fins al 746. Al mateix temps que això, va esclatar una rebel·lió en reacció a la decisió de Marwan II per traslladar la capital de Damasc a Haran, fet que va provocar la destrucció d'Homs, no va ser fins a l'any següent que Marwan II va ser capaç de pacificar les províncies; la revolució abbàssida va començar en pocs mesos.
Nasr ibn Sayyar va ser nomenat governador del Gran Khorasan per Hixam ibn Abd-al-Màlik el 738. Es va mantenir en el seu càrrec al llarg de la guerra civil, sent confirmat com a governador per Marwan II.
D'extensió territorial àmplia i de baixa densitat de població, el Gran Khorasan, significava que els habitants àrabs -tant militars com civils- vivien fora de les casernes construïdes durant l'expansió de l'Islam. Això contrastava amb la resta de les províncies omeies, on els àrabs tendien a recloure's en fortaleses i evitar la interacció amb la gent del lloc.Peter Stearns, Michael Adas, Stuart Schwartz and Marc Jason Gilbert."The Umayyad Imperium." Taken from World Civilizations:The Global Experience, combined volume. 7th ed., Zug: Pearson Education, 2014. Els colons àrabs a Khorasan van deixar el seu estil de vida tradicional i es van establir entre els nadius iranians. Mentre que els matrimonis mixtos amb àrabs en altres llocs de l'Imperi van arribar a prohibir-se, es va convertir lentament en un hàbit a l'est de Khorasan; i com que els àrabs van començar a també a adoptar els vestits perses i la influència d'ambdues llengües, les barreres ètniques es van anar suprimint.
Causes El suport a la revolució abbàssida va venir de persones de diversos orígens, amb quasi tots els nivells de la societat donant suport a l'oposició armada al govern omeia. Això es va veure especialment pronunciat entre els musulmans d'origen no àrab, encara que també els àrabs musulmans es ressentien del govern omeia i l'autoritat centralitzada sobre el seu estil de vida nòmada. Tant els sunnites com els xiïtes van donar suport als esforços per enderrocar els omeies, a l'igual dels súbdits no musulmans de l'imperi que es ressentien per la discriminació religiosa.
Disconformitat entre els musulmans xiïtes miniatura|Restes del palau Qasr Amra al desert de Jordània, on els prínceps omeies eren coneguts per la seva indulgència i extravagància.
Després de la batalla de Karbala que va conduir a la massacre d'al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib, net de Mahoma, i els seus parents i companys per l'exèrcit omeia l'any 680, els xiïtes van utilitzar aquest esdeveniment com un crit de guerra de l'oposició contra els omeies. Els abbàssides també van utilitzar la memòria de Karbala per guanyar suport popular contra els omeies.
El moviment Kaysaniyya va ser en gran part responsable d'iniciar els esforços finals contra la dinastia omeia, inicialment amb l'objectiu de substituir els omeies amb un alida de la família governant. Fins a cert punt, la revolució contra els omeies va ser una associació amb les idees xiïtes. Ja havien succeït diverses revoltes xiïtes contra el govern omeia, encara que van ser sobre el desig del governant alida, Zayd ibn Alí ibn al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib qui va lluitar contra els omeies a l'Iraq, mentre que Abd-Al·lah ibn Muàwiya fins i tot va establir un govern temporal sobre Pèrsia. El seu assassinat no només va augmentar el sentiment anti-omeia entre els xiïtes, sinó que també va donar a tots dos grups xiïtes i sunnites de l'Iraq i de Pèrsia un motiu de guerra comuna. Al mateix temps, la captura i assassinat de les principals figures de l'oposició xiïtes van convertir els abbàssides com els únics adversaris reals per al buit que deixarien els omeies.
Els abbàssides van mantenir silenci sobre la seva intenció, simplement van indicar que volien un califa que fos descendent de Mahoma. Per a molts xiïtes va suposar, naturalment, que això significava un governant alida, una creença que els abbàssides van encoratjar tàcitament per obtenir el suport xiïta. Encara que els abbàssides eren membres del clan Banu Hàixim, rivals dels omeies, la paraula haiximita sembla referir-se específicament a Abd-Allah ibn Muhammad ibn al-Hanafiyyah, un net d'Alí ibn Abi-Tàlib i fill de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya. D'acord amb unes certes tradicions, Abd-Allah va morir el 717 a Humeima, a la casa de Muhàmmad ibn Ali Abbasi, cap de la família abbàssida, i abans de morir anomenat Muhammad ibn Ali com el seu successor. Encara que l'anècdota es considera una fantasia, a l'època, va permetre als abbàssides reunir els partidaris de la frustrada revolució de al-Mukhtar ibn Abi-Ubayd ath-Thaqafí, que s'havien presentat a ells mateixos com els seguidors de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya. En el moment en què la revolució estava en ple apogeu, la majoria Kaysanita xiïta havia transferit la seva lleialtat a la dinastia abbàssida -en el cas de l'Haiximita-, o s'havien convertit a altres branques del xiisme i els kaysanites van deixar d'existir.
Disconformitat entre musulmans sunnites no àrabs L'estat omeia és recordat com un estat àrab-cèntric, organitzat per al benefici d'aquells que eren ètnicament àrabs musulmans. Els musulmans no àrabs es van ressentir en la seva posició social marginal i van ser fàcilment arrossegats a l'oposició abbàssida contra el govern dels omeies. Els àrabs van dominar la burocràcia i l'exèrcit, i s'allotjaven en fortaleses separades de la població local fora d'Aràbia. Fins i tot després de convertir-se a l'islam, els no àrabs o mawla no podien viure en aquestes ciutats de guarnició i no se'ls va permetre treballar per al govern ni podien ocupar càrrecs d'oficial a l'exèrcit omeia i a més a més havien de pagar l'impost «yizia» com els no musulmans. Els no musulmans, -no convertits a l'Islam-, sota el govern omeia estaven subjectes a aquests mateixos mandats. El matrimoni racial entre àrabs i no àrabs era estrany. Quan es produïa, solament es permetia entre un home àrab i una dona no àrab, mentre que els homes no àrabs, per regla general no podien casar-se amb una dona àrab.
Encara que els governants àrabs van adoptar els mètodes més sofisticats iranians de l'administració governamental, als no àrabs se'ls va continuar impedint aconseguir posicions socials, i ni tan sols se'ls va permetre portar roba d'estil àrab. Gran part d'aquesta disconformitat va provocar el moviment Shu'ubiyya, una afirmació de la igualtat racial i cultural no àrab amb els àrabs. El moviment va guanyar suport entre els egipcis, sirians i amazics, encara que va ser més pronunciat el suport entre els iranians.
La repressió de la cultura iraniana miniatura|Moneda representant al califa omeia Abd al-Malik ibn Marwan. La prematura conquesta musulmana de Pèrsia es va acoblar amb una política anti-iraniana d'arabització que va conduir a molta disconformitat. La polèmica omeia del governador al-Hajjaj ibn Yusuf que estava molest per l'ús del persa com la llengua de la cort a l'imperi islàmic oriental, va fer que donés ordre que totes les llengües escrites i parlades perses fossin suprimides tant en el govern com també entre el públic en general, per força si fos necessari.Abu al-Faraj al-Isfahani, Kitab al-Aghani, vol. 4, p. 423. Els historiadors contemporanis registren que al-Hajjaj va contribuir a la desaparició de la llengua coràsmica, estretament relacionada amb el persa. Una vegada que els omeies es van expandir a Coràsmia -un bastió de la civilització iraniana a l'est- al-Hajjaj va ordenar l'execució de qualsevol que pogués llegir o escriure l'idioma, fins al punt que només va quedar la gent analfabeta.Abū Rayḥān al-Bīrūnī, The Remaining Signs of Past Centuries, p. 35-36 i 48.
Disconformitat entre els no musulmans El suport a la revolució abbàssida va ser un dels exemples primers de persones de diferents religions que es van alinear per una causa comuna. Això es va deure en gran part a les polítiques dels omeies que van ser considerades particularment opressives per a qualsevol que no practiqués una fe que no fos l'Islam. Al 741, els omeies van decretar que els no musulmans no podien servir en llocs governamentals.Aptin Khanbaghi, The Fire, the Star and the Cross: Minority Religions in Medieval and Early Modern Iran, p. 19. Volume 5 of International Library of Iranian Studies. London: I.B. Tauris, 2006. Els abbàssides eren conscients d'aquest descontentament, i van fer esforços per equilibrar tant el seu caràcter musulmà com la seva circumscripció parcialment no musulmana.Ira M. Lapidus, , p. 58. Cambridge: Cambridge University Press, 2002.
La persecució dels seguidors de Zoroastre va ser part d'una política estatal durant l'època omeia. Al-Hajjaj ibn Yusuf presumptivament va matar tots els sacerdots seguidors de Zoroastre durant la conquesta de les terres iranianes de l'est, cremant tota la literatura zoroàstrica i destruint la majoria dels edificis religiosos. L'aristocràcia no musulmana al voltant de la ciutat de Merv va donar suport als abbàssides, i així va conservar el seu estatus com una classe privilegiada del govern, independentment de les creences religioses.
Esdeveniments Elaboració Prop de l'any 719, des d'Haiximiyya van començar a cercar adeptes a Gran Khorasan. La seva campanya s'emmarca com una de proselitisme. Van buscar suport per a «un membre de la Casa del Profeta que serà agradable a tothom», (الرضا من ءآل محمد) sense fer menció explícita dels abbàssides.The Oxford History of Islam, p. 24-25.ABBASID CALIPHATE, Encyclopædia Iranica. Consulta: 19 d'abril de 2017 Aquestes campanyes van tenir èxit entre els àrabs i els no àrabs, encara que aquests últims van tenir un paper particularment important al creixement del moviment. Una sèrie de rebel·lions xiïtes -per kaysanites, Haiximiyya i xiïtes dominants- va tenir lloc en els últims anys del govern dels omeies, al mateix temps que els ànims estaven roent entre els contingents sirians de l'exèrcit omeia amb relació a les aliances i els mal tractes durant la segona,The Oxford History of Islam, p. 24 i la tercera fitna.